La vie en blaugrana

Anar a un partit de futbol fora de Catalunya a ple mes d'agost és fer hores, hores, hores i més hores dins un cotxe per una autopista on el paisatge mai deixa de semblar semblant. Sortir del Pla un dijous, parar a un Medas vora la Jonquera absolutament ple de marroquins amb una caravana plena fins dalt camí del nord, dinar a Perpinyà buscant el català com si fos un tresor sota les pedres havent aparcat el cotxe a un garatge on el rètol deia tresor públique, berenar a la plaça de la vila de Narbona, davant un espectacular Ajuntament medieval i amb la Catedral gotica de Sant Just al darrere, entrar a una llibreria i trobar-hi Tirant le blanc a la prestatgeria principal i passar pel costat d''unes classes de Paso doble just a la riba del riu que dividia la ciutat en dos, talment com a Girona. Perdre'ns camí d'Arles i fer el trajecte Narbona-Montpeller per carretera comarcal, passant per poblets de cinc-cents habitants plens de vinyes, arribar a Arles, instal.lar-nos a l'hotel, sopar la millor pizza congelada que mai he menjat, anar a donar una volta per la vila (romana) i trobar-nos amb un amfiteatre espectacularment conservat i amb un teatre romà on ens esperava la sorpresa del viatge: un recital de poesia francesa on no enteníem res però on vam passar la mitja hora més màgica del dia; si Tarragona sabés utilitzar les seves ruïnes com Arles tothom sabria situar-la en el mapa. L'endemà, després d'un esmorzar d'hotel típicament francès, carretera amunt via Mònaco fent parada a Cannes, on possiblement ens hi vam endur la decepció més gran de totes: poden tenir festival de cinema, poden tenir San Remo al costat, poden tenir luxe per totes bandes dins un iot...però entre Cannes i Castelldefels no canvia res més que el número de síl.labes del nom de les ciutats. Amagar-nos una mica a una platja propera a la ciutat, Golfe Juan, i amb calçotets, sense tovallola i sense haver-ho previst en cap moment, banyar-nos a les aigues de la Cote d'Azur, que eren cosines germanes, per no dir bessones, de les pudentes aigües de Coma-ruga a ple estiu, dutxar-nos amb sabó a una dutxa a peu de sorra i dinar al restaurant més peculiar de tot el passeig marítim. Creuar la inexistent frontera monegasca, arribar per fi a can Grimaldi, fer el circuit de Fòrmula 1 amb un Nissan Primera del 99', aparcar davant el port ple de iots on s'hi pot viure, morir i fins i tot néixer, participar a un dels jocs que omplien el Uefa Park i xutar una pilota amb mesurador de velocitat per adonar-me que xuto a 91 km/h (25km/h menys que Roberto Carlos en els seus bons temps), donar una volta pel centre de Montecarlo i sentir-me talment com a Andorra un dissabte al matí. Arribar a l'Stade Louis II i trobar-hi oficines, botigues i fins i tot tallers mecànics dins el propi estadi, construït per un arquitecte que devia anar fins dalt de vi el dia que el va dissenyar, fer-nos una foto que passarà a la història amb els quatre gats del Shaktar que havien viatjat fins allà, entrar al camp i trobar-lo ridículament petit, indigne de ser l'escenari d'una final europea. Asseure's en unes cadires grogues on no ens hi cabien ni les cames i començar a gaudir de la festa del futbol (i del Príncep Albert, que per alguna cosa paga). Després, el que tots ja sabeu: partit avorridíssim, Ibrahimovic amb el fre de mà posat, Messi xocant un cop rere altre amb el mur ucrainès i, finalment, Pedro, el menys mediàtic de tots, marcant el gol del triomf a l'estadi, la ciutat i el país del glamour. Aquí acabava el perquè de tot plegat, d'un dels viatges més divertits que mai he fet i de la final menys màgica a la qual mai he assistit. Sopar una pizza, aquest cop de les de debò, al restaurant d'una amiga d'Eto'o (o això ens va dir) just al moll de Montecarlo i dir adéu (o au revoir) a tot per tornar a pujar al cotxe i agafar l'autopista per arribar d'una tirada al Pla; aquesta és la part més mística de tot plegat, quan et lleves a quarts de cinc del matí a Montpeller i tens la sensació que ja som més a prop i que ara, Figueres és arribar a casa, Girona és arribar a casa, Sant Celoni és arribar a casa, Martorell és arribar a casa i per fi, a les 9.03h, vuit hores més tard d'haver tret el cotxe del garatge a Mònaco, el Pla és arribar a casa.

Això és la vie en blaugrana (o almenys així ho he volgut explicar)

el Pla-Mònaco via penitència a Marsella

Ho recordo tot perfectament. Devia ser l'agost de l'any 2000, sí. George Bush encara no manava al món, Espanya havia caigut eliminada a quarts de final, com sempre, de l'Eurocopa d'aquell estiu, Nova York tenia dues torres bessones com a skyline de la ciutat i jo estava immers en la meva primera semi-depressió vital, produïda per la marxa de Figo al Madrid.
Passada la Festa Major del Pla vaig marxar amb els meus pares una setmana de vacances al Pirineu, a Ribera de Cardós per ser més exactes; set dies rodejat de cases de pedra, càmpings plens d'homes grassos sense samarreta i excrements de vaca o de cavall damunt l'asfalt de la carretera. L'hotel on ens allotjàvem era el típic hostal de poble on a quarts de sis ja saps com serà la sopa que soparàs a les vuit, i precisament va ser allà, al menjador, on per primera vegada a la vida vaig notar la mirada d'una noia. Jo, amb els meus onze anys al damunt i el flamant diploma de l'Educació Primària sota el braç, em passava els esmorzars, dinars i sopars mirant com un desesperat a la taula del costat, on menjava la clàssica família francesa amb un matrimoni, una àvia vella i lletja, dues filles i un fill. De les dues una devia tenir disset anys i l'altre tretze o catorze. El cas és que aquesta última em tenia el cor robat. Ella em tornava les mirades, fent somriures d'amagat i abaixant-me els ulls quan els meus pares em parlaven. La recordo perfectament perquè sempre duia una samarreta de l'Olympique de Marsella, que dos anys abans havia jugat la final de la Copa de la Uefa. Aquella samarreta era l'única cosa que sabia d'ella, i jo, per no despistar, un matí vaig baixar a esmorzar amb la samarreta del Barça d'aquella temporada, que no era cap altre que la del centenari, sense el nom de Figo, però, ja que me l'havien esborrat, i gratis, dies després ferís a milions de culés. A les nits, quan anàvem a prendre la fresca vora el minigolf municipal, me la trobava i volaven dins meu les primeres papallones a l'estómac. Sense dir-ho mai a ningú, ni als meus pares, vaig anar construint amb ella un romanç èpic, guiat, únicament, pels consells de la televisió, que em deien que mai fés el que feia en Novita per lligar-se la Shizuka. Per mi era un amor de cinema i per ella devia ser absolutament el que era, un joc de nens. L'últim dia, quan marxàvem, vaig baixar cinc minuts abans que els meus pares per buscar-la entre els banyistes de la piscina, i quan la vaig veure, allà, amb la seva samarreta de l'Olympique amb l'11 de Ravanelli, vaig prometre'm que alguna vegada a la vida aniria a Marsella i hi deixaria un pètal de rosa on hi escriuria el seu nom que m'havia acabat d'inventar: Michelle.

I el perquè de tot això, us preguntareu? Doncs perquè d'aquí escasses hores tiro carretera amunt amb destí a l'Stade Louis II de Mònaco, on divendres el Barça juga la final de ls Supercopa d'Europa, i fent camí entre el Pla del Penedès i Montecarlo pararé, per primera vegada a la meva vida, a Marsella.

I a la maleta només hi porto pètals grocs.

L'amor és un peix

T'imagines tenir de veïns els peixos? Una llanxa aparcada al moll de l'illa per poder comprar aliments i llibres, una bústia on sols hi arribin cartes enviades dins una ampolla buida, una hamaca entre palmeres on poder fer l'amor cada tarda, un bon dia a càrrec del remor de les onades i un despertar de somni on llençar-se de cap al mar directament per la finestra.

T'imagines construir junts el paradís?

La vida després de Formentera (III)

La vida després de Formentera és tornar a la Petita pàtria i tenir la sensació que hem retrocedit en el temps, que la carretera que lligava el Port de la Savina amb el Pilar de la Mola era un flux atemporal en quant a minuts i velocitat i que els cotxes que circulaven a 80 km/h tardaven més d'una hora a fer vuitanta quilòmetres; recórrer 260km en tres dies dins una illa que medeix 21km de llargària és com entrar en una màquina del temps, plantar-te a un paradís inhòspit i tornar a la realitat transfigurada en un paisatge decadent, gris i trist. El present s'ha convertit en una presó on manquen el mar, els penya-segats o la no-presència de la policia; davant això, i encara amb el regust de sal entre les mans, només em queda colar-me a la Piscina de nit, sense fer soroll, saltar per la porta, treure'm la roba, tirar-me dins l'aigua estèril i calmada, fer el mort panxa enlaire i adonar-me que el cel és ple d'estrelles que existeixen per somiar.

I així segueix tot plegat, transportant una mica de Formentera a la vida lluny d'allà.

La vida després de Formentera (II)

Amunt el cel
Avall la sal
A dreta el sol
A esquerra llum
A dins la pau
A fora el far
Al somni el vol
Aquí el fum
Al lluny el món

A la fi
res.

La vida després de Formentera (I)

La vida després de Formentera té un cert regust de rèquiem, com una trista lletania que s'apodera del paisatge que sempre m'ha envoltat, ja que avui res és comparable al que he viscut durant tres dies. Vam marxar divendres amb una maleta carregada d'il.lusions i amarada d'un idealisme hereu d'un anunci d'Estrella Damm i tornem després de tres dies sabent que res del que passa a l'anunci és veritat, ja que per molt estrany que sembli, és millor la realitat que la ficció venuda. I son millors ses herbes formenterenques que no pas una mitjana d'Estrella. I és millor un guitarreig amb cançons de Bon Dylan a càrrec d'un guiri desconegut enmig de la Plaça de l'Església de Sant Ferran que no pas una festa privada al costat de la platja amb el Tonight tonight de fons. I és millor veure la posta de sol per ennuvolat que sigui el dia des del far de Barberia, fumant, envoltat d'un paisatge apocalíptic, que no pas passar-se deu hores prenent el sol en un iot apartat de tot.

Senzillament, vam anar a Formentera per fer-hi un recital i n'hem tornat havent viscut una de les experiències més boniques de les nostres vides, amb una infinitud de sentiments deixats anar a tots i cadascun dels racons d'aquesta illa que hem descobert amb un Ford Fusion verd groguenc que ha fet 260km en escasses 60 hores, per això ahir, quan vam arrencar a recitar al Jardí de ses Eres, a Sant Francesc, vaig demanar-li a l'Oriol que em fes un pessic al braç per adonar-me que allò no era un somni.

I aquí acabo.
Això ha estat el diari de ruta de dos planencs que van anar a Formentera (per culpa) gràcies a la poesia.

Fugir a Formentera

Mai he dubtat que llegir poesia és fugir, per això afirmo que demà a la tarda fugiré a Formentera, ja que, malgrat encara em costi fer-me'n la idea, demà l'Oriol i jo agafarem l'avió per crear una parcel.la del Mediterrani, aterrar a Eivissa i arribar-nos amb ferri fins a Formentera. I tot això, senzillament, per poder recitar. És fàcil dir-ho avui, però en realitat fa dos mesos que espero ansiosament que arribi demà. Que arribi el dia de descobrir per primera vegada aquella illa de la qual em vaig enamorar mirant Lucía y el sexo o l'instant de trepitjar el port de Formentera, demanar-me una Estrella i prémer el repodructor de música del mòbil perquè soni el "Tonight tonight".
Ens hi perdrem fins dilluns a la tarda, l'endemà d'haver recitat més o menys a les vuit del vespre durant el VIIIè encontre de Joves Poetes dels Països Catalans, al Jardí de ses eres de Sant Francesc.

Ara tot el que escriuria serien dolces il.lusions d'allò que no conec; l'únic que us puc assegurar és que quan torni, donaré constància del fet de veure sortir i pondre's el sol des d'una platja i al mateix dia amb l'únic esforç de recórrer uns pocs quilòmetres amb moto d'est a oest.

L'Eskamot poètic vola perquè la poesia sigui un rock'n'roll de la vida a ses Illes.

Mos veiem!