París sota l'aigua

Si haguessis viscut a París avui fa cent anys no caminaries per les llambordes dels camps Elisis. Hi nedaries. Com si d'una plaga bíblica es tractés, et llevaries i des de la finestra de la teva habitació veuries ciutadans anònims remant per arribar al seu lloc de treball, policies amb banyador, bombers maleïnt l'aigua en comptes del foc i saltadors de trampolí olímpic entrenant-se des del terrat de casa seva. Buscaries la tomba de Napoleó al Panteó amb la minuciositat del submarinista que troba els plats i els gots d'un vaixell naufragat al segle divuit i veuries en les vies anegades del metro, recent estrenat, els raïls desconeguts d'un trajecte que potser comunicava amb l'Atlàntida. La Llibertat guiant el poble es banyaria, flotant, pels passadissos del Louvre fent el primer top-less de la història, el pont Neuf, il.luminat, brillaria sota l'aigua com cuques de llum i a Nôtre-Dame el geperut es mullaria els peus llençant monedes al fons del nou mar. I mentrestant, pujaries a Montmatre per asseure't a les escales de davant el Sacre Coeur i veuries, allà al fons, sota els teus peus, una preciosa ciutat amb l'Arc de triomf i la Torre Eiffel surant igual que estatuetes de cartró en un bassal. Picasso dibuixaria, amb cubs i triangles, la torre de la Gare de Lyon que sobresortiria d'entre els edificis inundats i Apollinaire, Valéry i Duchamp navegarien asseguts damunt una porta de fusta per la Rue de Voltaire.

I sí. La passaries a buscar de bon matí, li diries que no anés a la universitat, la convidaries a baixar i no faries com l'Amélie amb moto per París. No. Seria millor.
Junts viatjaríeu amb gòndola com si de Venècia es tractés.

Corranda infeliç

Els somnis s'han adormit
(sí, de son han mort, de cop),
amnèsics del que van ser
quan eren batecs del sol.
Ara ja no hi ha trenc d'albes
ni ressaques trencant dies,
ni galls cantant a les set
ja que manca set de vida.
Som a la gola del llop:
on a dins hi neva i hi plou,
on som cecs sense no ser-ho,
on enterrem l'esperança
ensucrada pels plurals
que ens endolcien el futur
i escampem les cendres grises
d'un passat fet de colors.

Ni feliços ni amb perdius.

S'ha acabat la fantasia.

La vie est une rave

Tot neix d'aquest amb tu i sense tu tan amarg com una copa de vi amb un bordeus avinagrat però no em preguntis com estimo la vida quan no vols escoltar el que diria un crit i dona'm hores lentes per fer serè el que em cou ebri per dins i cançons del Sabina que fan de ràdio dient bon dia quan aquestes s'apaguen dins trens que passen túnels i ho tenyeixen tot de negre com quan dorms a capsinades i creus no haver-te adormit però et despertes ple d'energia i dona'm cafè amb sal per vomitar en un full d'exàmen l'empatx d'un banquet que tant de bo fos de Plató i dona'm mans i ombres per creure'm que existeixes més enllà dels meus ulls i catedrals del gòtic amb campanars afilats com xeringues d'art en vena i dona'm novel.les censurades a Amèrica per empaperar les parets del meu iglú descongelat on hi oneja una banera amb un post-it en blanc ja que tot està encara per fer i tot és encara possible i dona'm l'esperança suicidada en un barranc una nit de Cap d'any per sobredosi de marihuana i quan ja ho tingui tot dona'm una ralla d'horitzó per esnifar-la del Fòrum a Montjuic i caminar damunt l'aigua com nedant entre el cel mentre ja la rave s'acaba i de fons ja surt el sol.

Imaginació impura

Imagina't un dia normal, com qualsevol altre, dels que et lleves amb murga sense ganes d'abandonar els llençols i et rentes les dents miran-te el mirall amb la ment fixada a anys llum del teu lavabo. Et situes? Bé, doncs seguim. Imagina que baixes al carrer i hi ha una cua quilomètrica al quiosc de davant de casa, i a l'altre, i també a la papereria del costat del forn i observa la repartidora de l'ADN atabalada com mai perquè la gent li pren els diaris de les mans a l'entrada de la boca del metro. Imagina que davant cada botiga d'electrodomèstics hi ha persones i més persones apilotonades mirant què hi diuen als catorze televisors que tenen a l'aparador. Imagina't a tothom caminant amb un transistor, amb els auriculars a les orelles, amb les ràdios dels cotxes amb el volum al màxim. Imagina tot això i situa't. Et preguntaràs què carai passa, perquè tothom va com boig buscant informació a la premsa, per quin coi de motiu, de sobte, la gent mira estupefacta l'altra gent i els indigents criden enmig dels semàfors alçant amb la mà un cartró de vi mentre diuen jo ja ho deia. Apropa't a la repartidora de diaris, encen-te el ràdio del mòbil o entra a un Sony Gallery i segueix atentament l'especial informatiu on no paren de sortir imatges dels darrers cinquanta anys d'Història. Intenta copsar-ho tot malgrat t'hagis acabat de llevar. Pregunta-li al dependent de camisa groga i cabell enclanxinat què ha passat. Pá fliparlo, et respondrà. Torna a fixar-te en què diu la televisió i intenta assimilar les seves paraules, les del típic president dels Estats Units d'edat avançada i cabell blanc que surt a les pel.lícules de diumenge a la tarda i que no sap com argumentar la seva dimissió irrebocable: "- Marxo perquè no mereixo ser qui sóc. Perquè no vull representar tot el que hi ha darrere del meu país. Marxo perquè sóc un home honest i no puc suportar més llevar-me cada dia sabent que la meva feina és enganyar a la gent. Marxo perquè aquest país mai no ha estat a la Lluna, ni mai ha rebut un atac terrorista per part dels islàmics l'11 de setembre de 2001; aquell dia el Secretari d'Estat del govern americà va esmorzar amb Ossama Bin Laden. Marxo perquè la C.I.A. va contractar per tal de sembrar el pànic el jove musulmà que va intentar fer explosionar un avió el dia de Nadal. Marxo perquè a Boston van patentar la vacuna contra el sida i jo mateix vaig ser amenaçat de mort per empreses farmacèutiques si donava el vist-i-blau de posar-la al mercat. Marxo per això i per tot el que comporta. Perquè quan era petit i m'explicaven qui era Déu, em deien que era la fe i el respecte; després em vaig adonar que Déu no existia i que sols era un invent de l'Església per mantenir controlada la societat, per això vaig deixar de creure-hi, i com jo, tants altres. Per això marxo, perquè jo i els meus antecessors hem construït la nova fe, el nou dogma, allò que ens permetés fer de Déu sense ser-ho. Necessitàvem tenir controlada la població i l'única forma d'aconseguir-ho era mitjançant la por; no teníem cap altra sortida que aquesta, però he decidit dir prou. Sé que tot el que he dit pot canviar de dalt a baix els llibres d'Història de l'última meitat del segle. Sé que alguns no em creuran, però creguint-me: en tot el que dic hi rau la veritat, per això marxo. Hem creat l'imperi de la por i la mentida per evitar l'anarquia i fins aquí he decidit arribar. Potser el món que he ajudat a crear mai em perdonarà, per això demano disculpes a tota la gent a qui aquest matí hagi ferit el sentiments i crido a tots els caps d'Estat mundials a que facin el mateix que jo als seus respectius països. Marxo per això, perquè vull deixar d'observar com es mou la gent com un ramat d'ovelles atemorida de tot el que els rodeja al voltant, i jo no sóc un pastor sinó una persona. Per això marxo, per fer un bé a la humanitat."

Imagina-t'ho. Imagina't que aquest dia fos realitat. Imagina't que tot això fos veritat.

Doncs ara fes una cosa millor: no et creguis res del que t'envolta i així t'evitaràs sorpreses.

Feu-hi un cop d'ull!

Us ho diu el propi Vicent Andrés Estellés: feu-hi un cop d'ull!

Hem tardat vora dos anys a fer-ne una, però ha estat el nostre regal de reis i a més ha vingut acompanyada amb l'estrena de l'espectacle "Ací em pariren i ací estic", així que ens fa moltíssima il.lusió que d'una vegada per totes AraÉsDemà tingui pàgina web.

www.araesdema.com

Propòsit d'any nou

Aquí moren les paraules del 2009.
Amb la solitud de París i el fred de Berlín, sense la llum de València ni la pau de Formentera; amb la bellesa de la Côte d'Azur i l'standby constant dels carrers de Nimega. Aqui moren les darreres paraules, sí, però la vagoneta no s'atura, els raïls, brillants de porqueria, enlluernen fins l'horitzó. I de res serveix haver plorat i haver rigut sis vegades. De res serveix haver traçat l'amor amb la mà d'algú altre.

Encara queda camí, això no s'acaba; la d'ara només és una atracció més del parc temàtic.
Ells et diran que lluitis per un tros de carn. Tu nega't a fer-ho. Escriu.