Vals de l'esperança

Hi ha un home que vagabundeja a l'avinguda de la Pau cantonada amb carrer Solitud. Està sol i no para de fumar tabac de pipa liat amb la pàgina 7 del suplement de cultura del diari; cala paraules que se li impregnen a la llengua i respira fum que treu convertit en papallones que no mosseguen. Dies enrere, allà mateix, jeia damunt el jaç de l'asfalt aferrat a la seva motxilla plena de records, però ha canviat la motxilla per un acordió. Tu te'l mires i ell et riu. Qui sap d'on ve o com es diu. Qui sap on vol anar o qui vol ser. Potser, com tu, ell és tan pobre que l'únic que té és la dignitat de no voler jugar a la divisió dels taurons que omplen els televisors de la botiga d'eletrodomèstics de l'acera del davant; tertúlies de periodistes escopint ferralla per la boca sobre polítics embutxacant-se diners sota sospita de policies corruptes extorsionats per empresaris amb corbata. I milers de personatges que són sords davant els acords de la música dels qui no tenen res. Qui sap què toca o quanta gent l'escolta avui. En el metre quadrat d'una cantonada el món es fa tan minúscul que tot és relatiu. Qui sap quants diners duu a sobre, quant vi va beure ahir o quants cigarrets fumarà demà. Qui sap el perquè del seu somriure. Qui sap si és feliç, si el seu únic tresor és el record d'una nit amb ella, eterna i sense petons.

Driver

Tanca els ulls, recorda-ho i no ho oblidis mai: ets al descans a escassos minuts de sortir al camp per jugar-t'ho tot a la tanda de penals i estàs nerviós com mai. La gent al teu costat fuma i de fons s'escolten crits d'alegria i cares de decepció, i tu ets allà, sol, amb l'única certesa de saber que d'aquí cinc minuts t'ha arribat el torn. Has de calmar-te, evitar el tremolor de les cames i sufocar les papallones que se't cruspeixen l'estómac. I aleshores, de sobte, viatges d'això a allò. D'allà a dos dies abans, a allò. De les dotze del migdia de dilluns a les dues de la matinada de dissabte. T'encens l'ipod i et poses a escoltar Nessum dorma amb el volum al màxim. I et tornen les cançons de Sabina volant entre el fum d'herba del Lokal una nit de dissabte, el whisky sense soda en gots de plàstic amenitzant converses sobre Formentera i la neu apareguda d'enlloc rere la finestra bruta; i després d'això, l'ascensió al paradís, la meitat d'un bidó ple de brases escalfan-te les mans i el reproductor de música amb el volum a tot drap fent sonar Nessum dorma al ritme de les volves tímides caient del cel de la Petita pàtria. I no oblides que això, allò, va ser real. I amb els ulls tancats a escassos minuts de saltar a la gespa recordes que dissabte les portes del cel es van obrir per dir-te que te'n podies ensortir, igual que a la cançó de Manel. Però la teva cançó l'entona Pavarotti, i quan s'acaba, segur de tu mateix, mires el cel de Pedralbes sense neu i puges al cotxe de pràctiques recordant Florència, analitzant el significat del verb renéixer i sabent que al cap de deu minuts seràs campió. Després d'això, el silenci trencat únicament per la veu d'un examinador que diu que estàs aprovat.

I plores, crides, saltes i escrius que has vençut el partit més llarg de la teva vida i penses en l'òpera que Puccini va escriure fa dos segles i que t'ha donat ales per guanyar. Vincerò!

(la divina florència)

Escape al paradiso (aquí dalt l'aire és sec i l'alè del vent t'esbufega a l'orella. de lluny escoltes les sirenes d'alguna ambulància i el repic de les sirenes es difumina amb els vint-i-pico campanars que al mateix temps toquen a quarts de sis. no et despertis, però. el somni no acaba perquè mai ha començat. les campanes de l'acopalipsi les va silenciar Virgili a qualsevol cantonada que assenyalis amb el dit índex, allà, a prop o lluny, en qualsevol punt d'aquest horror vacui de taulades rogenques i carrers d'un sol carril plens d'anònims tocant l'acordió o d'indigents recitant Dante i intentant sortir de l'infern. fuma't les hores que en qualsevol altre lloc et deixen regust de cendra als llavis, prem l'encenador i agafa pels dos cantons la flama per estirar-la i teixir una corda de foc d'aquí fins al punt més alt de la cúpula del Duomo on Bruneleschi va dibuixar-hi tot un món, o la meitat d'ell, ja que l'altra meitat la dibuixes tu. no t'enlluernis amb el marbre blanc del Bapbisteri de San Giovanni o de la Santa Croce: el sol cau a ritme de vals rere aquest turó de la Toscana i fins i tot el blanc més pur del David de Miquel Àngel es converteix en una ombra fosca a contrallum; aquí baix, les cases de la riba del riu brillen com medallons d'or penjats a l'aparador de qualsevol joieria del Ponte Vecchio, el mateix on dos enamorats segellen el seu amor en un candau i un aprenent de poeta diu a la seva estimada que ella és la joia que més brilla del carrer. alça la copa, enlaira-la ben amunt, eucarísticament, brindem amb un Chianti rosat i fes que el vi et regalimi pels llavis com si acabessis de menjar-te l'eternitat. asseu-te i planta el teu cavallet igual que ho va fer Giotto fa més de vuit segles justament aquí, com tu, i si no tens colors canvia la paleta pel teclat d'un ordinador i escriu que aquí l'ordre dels factors altera el producte i abans ve l'art que la vida. adona-te'n. hem pujat moltes escales, hem caminat com mai -metre a metre, com les síl.labes de la Divina Comèdia- per ser aquí dalt i acariciar el cel, el paradís. respira fort i xucla tan fort com puguis el present d'aquest renaixement ja que després d'això el futur no és res més que la mort. com la fi d'aquest parèntesi.) e torna al inferno.

El síndrome d'Stendhal

Vols caure a terra i que no t'agafin, perdre el món de vista i veure només art i fer dislèxia amb els colors i creure que el sol del migdia és lluna plena. És tan senzill com desorientar-te i oblidar-te d'on ets sense oblidar que no ets a casa o palpar-te el cor a deu mil revolucions i sentir-te genet d'un carruatge de cent cavalls cavalcant pel passadís d'una galeria plena d'escultures de fa sis segles.
Stendhal va dir que ell, allà, havia arribat a aquell punt d'emoció en el que sols es troben les sensacions celestials donades per les Belles arts i els sentiments apassionats, i que va ser just allà, sortint de Santa Croce, on el cor li bategava a ritme de llampec, caminava amb por de caure i la vida se li esgotava davant seu.

Viatja cap a l'aventura, doncs, de caminar envoltat de joies del quattrocento a la ciutat de les flors violetes i notar a l'estómac les mateixes papallones d'un primer petó.

Arrivederci!

Hi havia una vegada Prípiat

Escolta'n el silenci, busca-hi el rastre de l'aire i troba-hi l'ombra del vent, que aquí no és cap llibre comercial sinó l'única presència de vida, tant de dia com de nit. Perde't sota els núvols grisos d'una ciutat on mai ha existit el sol i on segurament mai hi exisitirà, tremola caminant per carrers que fa vint i cinc anys van entrar en un coma profund i forada escletxes al teu escafandre per ensumar-hi l'olor de mort; aquí sols queden avingudes convertides en una selva plena d'arbres amb fulla eternament caduca. Els cotxes amb les portes obertes i les claus posades al contacte, la fira amb una noria que mai més tornarà a girar, els cinemes reproduint una vegada rere altre El planeta dels simis subtitulada en ucrainès fins el dia que algú aturi el cinematògraf i els bars amb les màquines de cafè plenes de gra i els barrils de cervesa encara per estrenar. Ja notes a la teva espatlla el pes del passat? Aquí el present son les dues ratlles paral.leles del botó de pausa d'un comandament a distància. Hospitals sense malalts, oficines públiques amb una imatge podrida de Gorbachov penjada a la paret, milers de vivendres amb els plats per fregar, els armaris plens de roba i els peluixos de milers de nens plorant eternament l'absència de somriures. No miris al cel: no hi veuràs orenetes, ni coloms, ni pardals recolzats al tronc d'un arbre ni avions de paper volant al firmament. Res.

Això no és cap ciutat fantasma del far west. Aquí viuen les ruïnes d'una ciutat del far east que un dia va morir. Allà, d'aquí uns cinc-cents anys, quan l'aigua torni a ser potable i l'aire es pugui respirar, vindran els micos a fer la vida. Tornaran a pintar de llum la ciutat i a l'entrada hi aixecaran un monument on es recordi que allò, tota aquella devastació, tot aquell infern enmig del no-res, havia estat única i exclusivament culpa dels humans.