skip to main |
skip to sidebar
Estimat lector/a que llegeixes aquestes ratlles,
Tant si estàs davant una pantalla amb el teclat recolzat sobre una taula plena de papers, bolígrafs, sucs de pinya acabats i horaris de rodalies renfe com si estàs llegint aquestes paraules a través d'una pantalla d'ordinador portàtil -d'aquelles que si les mous es veu més clara o més fosca la pantalla- des de qualsevol indret recòndit com pugui ser un vagó de l'AVE camí de Madrid, el sofà d'una casa ocupada o una taula del Bar Poliesportiu on t'han xivat la contrasenya del wifi, m'agradaria dirigir-me a tu de forma directa, com en una conversa, mudant la segona persona que en forma de mirall sempre parla dins aquest bloc per parlar-te, avui, cara a cara. De fet, com descobriràs al final d'aquest text, això no és res més que palla i més palla per tal de fer possible un joc, un experiment, un repte; però d'això en parlarem després. No m'agradaria tenir amb tu una conversa banal i avorrida com les que es tenen als ascensors, així que no et preguntaré què tal tot ni t'afirmaré, estranyat, que quin temps més estrany que fa, eh? No. Si llegeixes això, ara que ja caminem més o menys per la desena línia del text, voldrà dir que tu i jo podem parlar de moltíssimes més coses, que més enllà de llegir això avui, tu, possiblement, siguis un lector freqüent d'aquest cub tancat deixat anar de la mà de Déu dins la xarxa anomenat Encefalograma en vers; potser pots començar a intuir de què tracta el repte, però per no ser del tot explícit encara, deixa'm seguir dien-te que jo també penso que el fet d'haver crescut al mateix temps que durant el gran boom de la blogosfera ha fet possible que milions de persones que en un altre període de la història no haguessin escrit mai ara ho facin, i malgrat el Sr. Blogspot doni corda a cretins i babaus com jo que creiem que som algú pel sol fet de tenir un redactat correcte, jo vull agrair-te que tu, des de la figura de lector/a, t'endinsis en l'art de llegir asseien-te davant d'una pantalla com aquesta, amb un fons negre i lletres blanques com les estrelles al cel en una nit d'estiu.
Ara que ja has llegit tot el primer paràgraf em veig amb la capacitat d'afirmar que no ets un d'aquells lectors/es que es limiten a llegir les primeres línies d'un text, i per tant, entre nosaltres -gairebé com un secret- et demano que contribueixis en aquest experiment amb un gest que em faria més il.lusió que cap altra cosa; t'explico, jo no sóc gaire de regals, de fet, per aniversaris, reis o nadal mai en demano de forma expressa, però si avui em preguntessin quin regal m'agradaria tenir, jo respondria que m'encataria que aquelles persones que de tant en tant reserveu cinc minuts de la vostra vida a voltar per aquí, és a dir, als qui sovint feu bategar el vostre cor amb un encefalograma en vers, em regalessin vint-i-dos comentaris, és a dir, un comentari cada una, i m'hi escriguessin allò que els donés la gana escriure, ni que fos senzillament un "Hola, passava per aquí!"
Ara ja puc callar; el vostre comentari serà una espelma de llum que no voldré apagar.
Les velles ja voltaven pels carrers després d'haver caminat fins al cementiri com feien tots els dies del món d'ençà que s'havien quedat vídues. Les persinanes de Cal Carnisser o el forn encara restaven abaixades mentre a dins des de feia hores hi treballaven; homes sense samarreta suant com conills fent el pa i conills recent degollats que ja només suarien quan algú els cuinés al forn. En recordes perfectament la fresca de bon matí, aquella que es barreja amb una humitat que sols s'olora durant aquelles hores del dia, quan no existeixen insectes, ni gossos que lladren ni cotxes de policia buscant joves amb marihuana a les butxaques. Tothom t'havia dit que seria dur, sobretot el primer dia, però tu sabies que aquell dia, per primer cop, anaves a treballar fent el que tots els de la teva família havien fet -de ben segur- en algun moment de la seva vida. El pagès us havia citat a un quart de nou, puntuals, al garatge de casa seva. No vas fer tard, com sempre. Era el teu primer dia de treball i malgrat tenir quinze anys, malgrat no tenir ni un pèl a la barba o malgrat haver de demanar diners a ton pare fins i tot per fer una Coca-cola, aquell dia, per fi, et senties una mica més home.
Un disc de Nirvana i els rínxols negres d'una princesa t'havien fet arribar tan endins el rock que després d'haver après quatre acords vas decidir que volies comprar-te una guitarra elèctrica, per això vas posar-te a treballar; els pares no te la volien comprar i l'àvia, que te la pagava encantada, et va explicar que arriba un dia a la vida en que cal suar per aconseguir allò que vols. I tu vas decidir suar. Aquell dia de setembre va ser el primer cop que algú que no fos un professor et va donar ordres, però allà no calia aprovar cap examen; senzillament calia collir tants grapats de raïm d'un cep com poguessis intentant tallar-te la menor quantitat de dits possible i sobretot, calia oblidar-se que les aranyes piquen o que la calor tenia més força que tu. El sol, persistent, era un focus de milions de watts que mai s'apagava i tu, sense rellotge de canell, vas aprendre a saber quina hora era únicament alçant el cap, mirant el cel i observant el moviment del sol. Homes grans xerraven durant hores i més hores de pagesia, parlant del xarel.lo i el macabeu com si fossin els davanters centres del millor equip del món i tu, campió de la ignorància, els escoltaves de la forma més avorrida que mai has escoltat, recordan-te segon rere segon que tot allò acabaria valent la pena i que, en el fons, la verema durava quinze dies i ja en quedava un menys per plegar i cobrar, pensant com un proletari sense saber què volia dir proletariat.
Han passat els anys i repapiejant com un vell recordes això perquè avui, d'una manera o altra, has tornat a viure el mateix que aleshores. El temps ha passat, els pèls a la barba ja comencen a ser una realitat més que contrastada i malgrat que ton pare encara et pagui Coca-coles avui has tornat a viure el que significa començar a treballar després de vacances. Les velles segueixen anant i venint del cementiri dia rere dia, però els adolescents ja no van a casa cap pagès a demanar-li si podrien anar a collir raïm per ell amb cara de bons minyons. Ells ja no somien en suar per pagar-se els somnis perquè els tenen regalats, tu treballes per pagar-te la gasolina d'un cotxe, l'assegurança d'un ciclomotor o els bitllets d'avió d'un viatge que sols existeix als núvols del futur i la guitarra que vas comprar-te a una botiga estranya del Carrer Tallers està plena de pols a l'habitació dels mals endreços fent companyia a milions de partícules de pols perquè vas decidir canviar-la pels llibres de poesia.
El que més et dol de tot plegat és que si penses en el futur te n'adones que algun dia, potser no gaire llunyà, repetiràs any rere any aquest ritual de començar-ho tot de nou, però senzillament aleshores ho faràs per pagar-te les lletres de la hipoteca d'un pis o per tornar els diners d'un crèdit al banc. I a la llarga, algun dia, tot tindrà tan poc sentit que treballaràs per poder pagar un pla de pensions o una assegurança de vida.
I ja no voldràs mirar tan sovint al cel per veure el moviment del sol, ja que voldràs retenir el present, fugaç com un llamp, i desitjar poder treballar molts anys més per tardar el màxim a ser visitat al cementiri.
Ara que se t'esmolen entre els dits els olors i els impulsos de la natura que ha florit, te n'adones que ha tornat el temps marcit de la decadència, de llevar-te als matins cobert amb els llençols fins dalt i les cames encongides per tal d'engolir el fred i d'obrir els porticons de la finestra i no trobar-hi el sol encegan-te els ulls recent llevats. A la Petita Pàtria encara no desfilen, vençudes, les fulles caduques de la tardor, però és inevitable l'avanç feroç d'una brisa que espanta qualsevol pista viva d'un estiu moribund; no s'escolta cap sirena que anunciï de forma estrident un bombardeig, però els carrers desèrtics respiren orfes, enyorant la xafarderia de quatre velles que surten a prendre la fresca o l'enèrgica aventura de la canalla jugant a cuit i amagar. L'aigua de la piscina es mou mansa i tranquila, gairebé com un mirall, davant l'absència de banyistes, i tu, assegut a una gandula respirant una calma digne del Carib, mates una mosca que caminava lenta, cercant el sol inexistent, damunt la pàgina 73 d'un llibre d'Enrique Vila-Matas sobre suïcidis literaris. Potser és cert, doncs, que un any més ha tornat, com un huracà que ningú desitja, la petita calma de setembre que amaga un tifó descontrolat ple d'examens de setembre, pre-temporades de futbol sala, despertadors activats a una hora concreta i un enyor abismal per l'estiu que s'acaba i potser no has viscut.
Certament, quan l'enxeneta aixeca el braç en el darrer castell de la Diada i Sant Fèlix entra a la Plaça refugiant-se fins l'any següent, els dies amarats de calor s'enterren pel seu propi pes i te n'adones que si la primavera era el més semblant a una revolució, el setembre és el més semblant a l'endemà d'un Cop d'Estat. I la vida, sense desitjar-ho, passa pàgina i enceta una nova ruta; un ascens o un descens, recíproc com el rastre d'un avió al fons del cel.
