17/10/10

Sense dosi


Escric aquestes línies però ja no ets aquí per llegir-les i ni tan sols el teu perfum m'inspira paraula rere paraula com quan em bufaves el clatell. Et busco entre els rostres coneguts d'un concert de punk al teatre d'un bar de poble i no t'hi trobo enlloc, ni entre l'escletxa de realitat que em separa dels solos de guitarra ni entre el fred que m'atonyina ebri del caliu dels teus braços. Et recordo a l'altra banda del coixí quan cada nit em poso al llit i escolto les campanes de la Petita pàtria que tu ja no em xiules a cau d'orella, entre els llençols que han perdut la teva fragància de tants dies com fa que ja no hi ets. T'imagino entre els versos de qualsevol llibre de poemes però ja no ets amb mi per escoltar-los i entre grafia i grafia s'eixampla un silenci claustrofòbic que em priva d'aire per recitar. Camino pels carrers de Madrid, per les cantonades on vam seure aquella nit de juny en que sols vaig tenir la teva companyia i ja no puc tararejar amb tu aquella cançó del Sabina que parla d'on habita l'oblit. Agafo qualsevol tren a l'estació de Sant Sadurní i ja no ets allà fent-me oblidar l'espera per culpa d'un retard. Torno de Gràcia cap a casa agafant Pare Claret a Bailén i ja no em dones la mà com quan tenia disset anys i amb menys d'un quart d'hora ens plantàvem de Plaça del Sol al llit mentre creuàvem els carrers pel mig de la cruïlla, saltant-nos els semàfors malgrat estiguessin en verd. Escolto alguna cançó d'Inadaptats, tanco els ulls, m'apujo el volum però ja no ets aquí per enlairar-te amb mi fins al cel i la soledat m'encadena al plor d'una adolescència traspassada. Et miro a les fotos on somriure era natural i el record d'aquella nit a Amsterdam es desfigura com un quadre rònec i groguenc que no és res més que un adornament a la paret. Et recordo rumb a la Facultat pel caminet de terra i ja no ets amb mi per badallar junts mentre surt el sol. Em grato els pantalons i et trobo com les cendres del foc que algun dia va cremar a les butxaques d'uns texans que fa mesos i mesos que em van quedar petits. M'emborratxo a glops de cervesa a la barra del Poli però ja mai hi ets tu sota tots els fanals de camí cap a casa. Et recordo quan més sol em sento i la teva absència, adormida i flàcida dins els cendrers, em crida que és un record inesborrable, que ets un tresor preciós, com la sardina. I l'olivada. I l'esqueixada. I t'escric sense tenir-te convertin-te en una hipèrbole perquè el futur no sigui un punt i final.

Sí, sóc jo, l'amant que t'estima sense desitjar-te.

13/10/10

De Madrid al cel


Encara que no dugui a la glòria la Puerta de Alcalá, tu la travesses per primer cop a la vida amb cotxe, resseguint la rotonda de la plaça, deixant damunt l'asfalt la marca circular de la trajectòria del vehicle com dibuixant un cercle a l'inrevés, un retorn d'allà on vas venir. T'atures al semàfor en vermell de davant la Cibeles i quan salta a verd poses primera i arrenques el primer de tots Castellana amunt, avançant sense cap altre vehicle als carrils paral.lels i recordant, amb el carrer desèrtic, aquella seqüència d'
Abre los ojos on Madrid restava inhabitada; no ets cap personatge de ficció de l'Amenábar, però prement l'accelerador direcció el barri de Chamberí tens la sensació que tot al voltant teu s'alenteix i es deforma i amb les mans al volant recordes la primera vegada que vas posar els peus a aquesta ciutat de la qual només sabies odiar un equip de futbol i de la qual des d'aleshores, ja fa més de cinc anys, sols en resten records per totes bandes com serpentines penjades a les faroles dels carrers. Sense haver mostrat atenció a la carretera, com quan vas del Pla a Vilafranca sense pensar ja que per inèrcia saps on cal girar i on no, arribes a l'aparcament de zona blava i te n'adones que és Madrid qui t'ha agafat de la mà per guiar-te de forma inconscient; astorat, després de més d'un mes sense trobar mètrica a aquesta vida sense rima, sense saber omplir de paraules els espais buits de l'existència i sense ser capaç de vèncer el síndrome de Bartleby que t'havia arrelat fins al moll dels ossos, trobes altre cop poesia als moviments banals del dia a dia com poden ser, senzillament, agafar un cotxe i fer un trajecte de deu minuts fins a l'aparcament.

Sense adonar-te'n, després d'un mes tornes a fer bategar aquest encefalograma com quan amb disset anys vas vomitar un poema sense mètrica a la Plaza Santa Ana davant l'estàtua de Lorca. O quan amb dinou vas escriure una carta d'amor llarguíssima des de l'habitació d'una pensió a la Plaza Mayor on vas compartir un llit de matrimoni amb la solitud. O quan amb vint-i-un vas escriure un missatge amb mètrica a l'esborrany del teu mòbil demanant perdó a qui dormia esquena amb esquena amb tu.

Les mans tornen a suar prosa i gràcies a Madrid has pogut tornar a refugiar-te al cel.