Encefalograma en vers

Encefalograma pla

2011-03-03T19:55:00.004+01:00

Notícia d'un naufragi:

Havia estat engendrat a París un nit de febrer del 2009 i va pronunciar el primer plor un tres de març d'aquell mateix any, pocs dies després d'haver abandonat físicament la ciutat de la llum que a partir d'aquell dia sempre va dur a dins, en la claraboia d'una caixa toràcica on mai es ponia el sol. Aquell tres de març va escoltar-se el primer batec, pum-pum, pum-pum, pum-pum, ple d'energia, embriagat de somnis per complir i el que és més important: abrigat amb la certesa de complir-los. Com una esquizofrènia controlada, medicada a base de paraules formiguejant un fons en blanc, va convertir-se en la veu d'algú que no volia parlar, en el plor d'aquell que no s'atrevia a mostrar les llàgrimes i en el somriure d'una boca a qui feia vergonya dibuixar una mitja lluna de felicitat amb els llavis. La vida, per un temps, ni que fos breu, li va semblar l'articulació d'un conte edificat amb la paciència dels qui construeixen catedrals i amb la bogeria de qui les saquegen cremant-les de dins cap enfora; aquest era, precisament, el vals damunt el qual ballaven els seus batecs: agafar aire d'enfora cap endins per despendre'l d'endins cap enfora reconvertit en alguna cosa diferent. Però el seu estat natural, igual que el dels Homes, no era la pau sinó la guerra.

I París va cremar com una massacre on les bombes queien del cel com llàgrimes d'una galta. L'esfondrament de l'arquitectura d'una il.lusió era imminent i a la vegada lent, com una antítesi incapaç de provocar certesa alguna en un món que es sostenia sols a base de negacions. Primer van ser els tancs els que van ocupar les places més acomodades i importants, aquelles on més vegades acostumava a passar-s'hi hores i hores assegut a qualsevol banc gaudint de la gratitud de l'amor. Després van ser els gasos tòxics, escampats per gairebé tots els racons, els que el van obligar a aprendre a viure sense gairebé poder respirar. Per últim, just a l'inici del 2011, va ser el propi sol el qui, desentelat, embrutava absolutament tots els dies, amarats de solitud mentre a l'únic campanar de la ciutat cada vespre tocaven a morts durant trenta minuts. El seu París, igual que l'Atlàntida, s'havia enfonsat ja per sempre més.

Cansat de vagar sol i amagat pels carrers d'una ciutat convertida en un cau de rates, on els uns s'apunyalaven als altres per la disputa de molles de pa i on estimar significava mentir, el passat disset de gener va dirigir-se al catorzè pont del Sena, allà on un dia, dos anys enrere, abans que ell hi fos, algú havia escrit a la paret "Al riu de la memòria/ a la ciutat que compartirem,/ a la lluna d'una història/ amb el teu nom sempre present./". Va col.locar-se dret damunt el pont, amb Nôtre Dame sense geperut a una banda i la Quai de Montebello sense esperança de futur a una altra.

Va lligar-se al peu un cordill amb les obres completes del poeta amb el qual havia après que ara és demà, va cridar "-Llibertat!" i va ensorrar-se avall, aigua endins, camí de la seva platja plena de la sorra dels dies viscuts, cap al pou profund sense fons on per sempre, tatuat amb els estigmes de quan els batecs eren en vers, reposarà amb l'encefalograma pla.

Renovatio

2011-01-23T19:17:00.004+01:00

No hi ha res més cert que per tornar a néixer primer cal morir, però sovint tothom ho oblida. I tu necessitaves morir, no de la forma que el mot pròpiament connota, per sort, sinó d'una manera figurada, simbòlica, interior. La vida, per molts -cada vegada més-, s'ha convertit en una exposició pública dels seus actes i els seus racons més íntims; les fotografies que abans es tenien penjades només a la tauleta de nit ara es mostren a tanta gent com es vulgui, les notes personals que s'escrivien a una llibreta tancada amb clau dins un calaix ara són aforismes del present que tothom opta a comentar i, sobretot, del silenci i la solitud d'estar a casa ara se'n fa una constant conversa virtual amb qui es desitgi. El món ha esdevingut un cub 2.0, en efecte, on les reunions d'escala es programen amb un esdeveniment i on dues companyes de pis que viuen paret amb paret en habitacions separades es pregunten què fer per sopar mitjançant un xat; dins aquest present contra el que és impossible remar a contracorrent, posseïr el teu propi temps esdevé un acte cada vegada més complicat. I això és el que et va passar a tu. Pocs saben què és sentir-se infinitament sol assegut al llit de la teva habitació en una casa on cada paret, cada cadira, cada electrodomèstic i cada rajola és un record inesborrable dels avis que ja no hi són, dels amors que ja no t'abracen i han deixat el seu perfum al coixí per sempre o dels retalls d'infància que perviuen vius i enllagrimeixen la memòria glaçada; sortir de casa ha estat sempre sinònim de relacionar-se amb d'altres, és a dir, de parlar, de conversar, d'anar al teatre, al futbol, a un concert o senzillament de tenir la ment ocupada amb altres coses aliens als problemes de cadascú. Obrir la porta de casa, però, significava topar-se de nou amb els miralls de nosaltres i enfrontar-nos al que només el silenci és capaç de destapar-nos. I es va inventar la literatura de passatemps. I es va inventar la televisió. I es va inventar el Messenger per estar a casa però sentir-nos com si fóssim a un bar fent un cafè. I es van inventar les xarxes socials per sentir-nos encara menys sols, per evitar aquest silenci i no permetre a la solitud apoderar-se de nosaltres. I sense adonar-te, tu, com molts -cada vegada més, sí-, vas pujar-te al carro d'aquesta moda que t'ha acabat convertint en esclau d'allò que et proporcionava: conèixer tanta gent com desitgis, xafardejar les fotos personals del viatge a Punta Cana de persones que ni coneixes, tafanejar en què diu o què pensa aquella presentadora de TV3 que tant t'agrada, construir el teu propi maniquí al gran aparador de la societat i, sens dubte, creure que l'amistat pot raure dins una pantalla d'ordinador. El dia que vas adonar-te que el futur estarà ple de matrimonis que es van conèixer pel Facebook vas decidir penjar-te en la teva pròpia soga. I el botó esquerra del ratolí, al clicar damunt la pestanyeta on hi diu "Desactivar compte" va sonar com un tret concís i sec.

Ara molts et retreuen que hagis decidit renovar-te per dins i tu encara no entens perquè ho fan; la única utilitat real d'aquest tot plegat és poder fer autobombo de forma gratuïta i promocional dels actes que faci un individual o un col.lectiu, com ara un grup de música. I sens dubte, a eines com aquesta no se li poden negar els mèrits. Ara, també, molts et diuen que sembles un exclòs de la societat i que estàs fora de joc, que no t'assabentes dels sopars de classe o que no et poden enviar enllaços dels vídeos del youtube on tot és molt divertit. I tens la sensació que ja no existeix ni la llibertat individual de voler passar pàgina i no haver de donar explicacions a ningú més que a tu mateix.

Vas escriure deu epitafis per deixar constància de la mort d'una era. Has ressuscitat tatuat amb milers d'estigmes del passat que, sens dubte, seran molt més difícils d'ignorar del que t'havies arribat a imaginar, però t'embafa la certesa de tornar a tenir el temps que tu mateix havies decidit dilapidar-te, és a dir, de tornar a obrir un llibre i iniciar un viatge espeleològic per dins teu amb cada fragment o estrofa fent de torxa per l'obscuritat de l'ànima.

I aprecies, amb el dolor contingut al moll dels ossos, el silenci i la solitud d'aquesta casa que tant temps feia que no apreciaves.

Dècimes d'oblit IX: Inici de la fi

2011-01-12T20:47:00.003+01:00

Hi ha un carrer gèlid i humit de Londres on una nit de desembre, no fa gaire, vaig mudar la segona persona de mi mateix per retrobar-me per última vegada; la felicitat, per efímera que sigui -per utòpica que sembli-, ens transmuta en altra gent, ja que sols l'apreciem mirant-la com a passat, quan girem els ulls enrere i ens adonem de com vam tocar el cel aquella vegada. Aquell carrer de Londres el nom del qual ja ni recordo, vora Leicester Square, va ser l'últim bastió alegre d'un 2010 que agonitzava a pocs dies de la seva fi; era de nit, el termòmetre marcava temperatures sota zero, plovisquejava una aigua que volia creure neu i, fumant un cigarret de cirera després d'haver begut quatre combinats "sex on the beach", el cel de la capital britànica semblava obrir-se per projectar-me més enllà d'on els meus ulls veien vida. Surant damunt l'asfalt del carrer com si d'una cinta transportadora es tractés, és ara quan visc, adossat al passat, el que aquella nit vivia sense adonar-me'n. Aquell va ser el darrer ascens al reialme dels minuts d'or amb regust a sucre on tot sembla celestial, sigui un quadre de Goya com un senyal de trànsit plena de tifes d'ocell. L'avió de retorn cap a casa ha estat el vol és dur i cruel de la meva vida, no només perquè a Londres hi deixava un trosset inesperat de mi, sinó perquè a l'aterrar vaig adonar-me'n del que ara, avui, just aquí -en aquesta línia- no sé dir. Havia mudat de la segona persona a la primera, és a dir, s'havia trencat el meu mirall i palpant-me a mi mateix van quedar-me les mans tacades de plor.

Allà vaig decidir que començaria el 2011 amb un propòsit que avui completo: escriure deu epitafis en primera persona, és a dir, parlant de mi sense reflexos, parlant-me A MI sense intermediaris formals i parlant sobre mi i allò que he tingut a les mans i segurament mai més tindré. Vaig decidir fuetejar-me a mi mateix per adonar-me de l'evidència més precaria de la meva biografia sense vida: fa un any, quan feia la darrera calada a la darrera campanada que encetava el 2010, tenia tant o menys del que tinc ara. Aquests deu epitafis, doncs, han estat la constatació de tot el que en algun moment de l'any he tingut entre les mans i que ara, indubtablement, ja només és un record, present com un capvespre florencià, etern com una mà oberta amb cinc dits senyalant al cel, dolç com una goma de cabell amb llargs pèls rossos o dolorós com una matrícula de cotxe penjada a la paret de l'habitació. El que és pitjor és que fa un any, possiblement, tenia dues coses que avui ja no tinc i de les quals fins i tot el record n'és un tabú prohibit.

I jo, martellejant-me les entranyes, he decidit posar fi a un cicle de la meva vida amb una estructura narrativa circular com una novel.la fastigosament postmoderna. El desè epitafi no s'escriu, sinó que es viu. El desè epitafi no el ploraré, sinó que el riuré. El desè epitafi és una part del meu mirall tallant-me la vena horta del flux del meu temps perdut, tancant el meu compte de facebook per gastar els meus minuts arreglant-me a mi per dins.

És hora de ressuscitar.

Dècimes d'oblit VIII: [siŋəzɛɾu]

2011-01-11T20:50:00.004+01:00

Plovia i a cap de nosaltres ens importava. Plovia igual com sempre plou a les grans batalles, a les èpiques històries de grecs i romans que em van ensenyar a escola quan era petit i a les nits més tenebroses de totes les guerres de tots els segles on un cruel combat es lliurava sota un aiguat de justícia. Ben mirat, els millors dies de la meva vida sempre han estat passats per aigua. Alguna cosa de celestial havia de tenir, al cap i a la fi, cantar a capella per primera vegada a la meva vida el nostre himne al Camp, sentint-se a l'uníson la veu de cent mil persones que amb una cartolina a la mà vam dibuixar un trencaclosques cromàtic de color blau i grana. Tot era estrany i confús, ja que l'eterna por a la derrota es fusionava amb el xiuxiueig a l'estómac de veure saltar al camp l'únic, l'indiscutible i el més fastigós, repugnant i execrable rival; al meu costat, per primer cop d'ençà d'aquell 1993 en que amb cinc anys vaig veure el meu primer clàssic, no hi havia el meu pare, ja que aquell dilluns treballava, però al seu lloc hi havia un amic amb qui des d'aquella nit ens uneix alguna cosa més que l'amistat.

I aleshores es va posar a ploure, no van parar de caure gotes durant noranta minuts i la vida es va reduir a un globus esfèric d'aigua on no ens vam ofegar en la felicitat; dos equips damunt el camp, el record de tot el que al llarg de la història ens han robat i l'evidència que el que uns prenen a la força, uns altres -nosaltres-, ho aconsegueixen amb elegància i esforç. Aquella nit mig món, per no dir tot, va assabentar-se que al nord-est de la Península Ibèrica hi ha un país amb individus que canten un himne amb un idioma primitiu i una ciutat a peu de mar que té un equip de futbol on onze jugadors que lluiten contra onze més amb una pilota són capaços d'equiparar-se a Homer, Brunelleschi, Miquel Àngel, Shakespeare, Rodin, Wagner, Picasso o Neruda. I mentre plovia insistentment vaig pensar en l'avi i l'àvia que m'han donat l'oportunitat de formar part, ni que sigui monetàriament, d'aquest club. En el meu pare que, treballant, m'ha ensenyat a estimar aquest sentiment i, sobretot, a tots els qui encara no hi són i algun dia, d'aqui deu, vint, trenta o cinquanta anys em sentiran explicar amb els ulls anegats que una nit de novembre de l'any 2010 el Barça va guanyar cinc a zero al Madrid. Que cent-cinquanta anys després que els anglesos s'inventessin el futbol, Messi, Xavi, Iniesta, Pedro, Piqué, Villa i companyia van ser capaços de jugar el millor partit d'aquest esport disputat en tots els temps i que mentre a Barcelona plovia, a Madrid, on tantes vegades havien bufetejat la nostra cara i la nostra dignitat, aquell dia, callats, veien com la Senyera ja voleiava amb gran eufòria, com la tenora llençava al vent son cant joiós, recordant un gran moment de la nostra història, celebrant un cinc a zero gloriós; que sonaren cinc campanades allà a la Puerta del Sol, que cinc cops plorà la Cibeles, que Madrid estava de dol i que pels carrers es comentava que en Flandes se ha puesto el sol.

I el millor de tot és que aquell dilluns atípic no havia de ploure però ho va acabar fent, i ja per sempre més, la tempesta va deixar gravat al nostre horitzó l'arc iris fet d'una mà oberta amb cinc dits tocant el cel.

Dècimes d'oblit VII: Quan vam ser un

2011-01-09T20:38:00.005+01:00

Només em cal mirar el meu canell dret per pensar plenament en tu. Amb ell escric i damunt d'ell, des de fa mesos, hi ha una goma de cabell que encara conserva algun pèl ros teu, algun floc del teu perfum que malgrat no veure't mai oblido i sobretot, el record omnipresent del primer cop que vas desfer-ta la cueta i et vaig demanar que em regalessis aquella goma, la mateixa que ara miro mentre escric aquesta línia. Era el primer dia que vam veure'ns. Una tarda de febrer en que plovisquejava a Barcelona a les set en punt a la porta de la llibreria Catalònia, te'n recordes? No ens havíem vist mai, jo t'havia conegut llegint un text del teu bloc on deies que te la pelava tothom i vam quedar aquell dijous a aquella hora per anar a un recital del Caño i el Rebassa; sé que malgrat no m'ho diguis, com jo, tu tampoc mai oblidaràs aquella primera hora i mitja al meu costat, asseguts a aquelles cadires estranyes mentre els dos poetes recitaven i recitaven al compàs de la guitarra del Cesk. Els nostres primers noranta minuts van ser un silenci imposat per la poesia i entre vers i vers, mentre et preguntava angoixat si de debò no t'avorries, t'observava el teu rostre d'adolescent americana a qui tothom desitja com a parella de ball el dia la festa de graduació, et mirava aquelles orelles petites com la closca d'un cargol diminut i em fixava reiteradament en les teves mans, els teus dits llargs que mai havia vist i tantes vegades durant les darreres setmanes havia imaginat. De tu gairebé no en sabia res, però entens que jo venia d'un mar esvalotat i és per això que somiava tan la teva pell calmada com la platja d'una illa solitària? Ens vam emborratxar de la paciència dels bons vins, vas descobrir Barcelona amb els ulls tapats amb un mocador des de la Carretera del Carmel fins al Turó de la Rovira de paquet damunt la meva moto vermella i vam mossegar-nos tan la llengua no dient el que tots dos sabíem que el dia que vaig fer-te el primer petó, gairebé un mes després d'aquella primera cita, allà dalt, a l'esplanada de Jean Leon, al Pla, on es veia tot el Penedès fet de fars llunyans com cuques de llum, vaig notar que dins meu m'encenies un incendi amb el teu foc. I ho vam cremar tot. Vam fer-ne de la pàgina 14 de l'Eneida de Virgili a la llibreria Rosa de Foc del Raval la nostra bústia: corries a buscar el correu per por que algú comprés aquell llibre i s'endugués el que t'havia escrit, i va ser allà, en la meva primera carta, on vas saber que fugiríem travessant la frontera durant dos dies a França; vivíem tan als núvols que si miràvem avall només hi veiem el cel, i ens feia por caure, òbviament, però durant un temps, per poc que fos, vam decidir oblidar-ho tot i viure intensament a tot gas sabent que era perillós el trajecte. Però vam fugir. Era tan com una pel.lícula que vaig tenir diverses vegades por que no fos real, que fos un miratge, que fos efímer com la maleïda felicitat, però ara sé que va ser allà, camí de Carcassona, on ens vam descobrir com a animals de carn i ossos; tornant de França vam endinsar-nos en la que seria la nostra realitat durant mesos, la de llevar-nos dilluns sí dilluns també junts al meu llit, despertar-te dient Puta Espanya i fent campana un dilluns rere altre després dels diumenges que sense tu eren tristos com un cendrer sense cigars. La pell de brau se'ns va presentar com un desert on navegar durant deu dies tot-hi ser conscients que podíem naufragar en l'intent, però hi ha dos bancs de la Plaça de Toros d'Osca on vam plorar abraçats mentre el Sabina feia un concert impossible d'oblidar, una plaça de Madrid on vam estar a punt de perdre'ns, un carreró vora la catedral de Toledo on ens vam retrobar, un poble de la Manxa on en dues hores vam estimar un gos abandonat com si tingués tota una vida, un carrer a Granada que malgrat dir-se Paseo de los tristes per nosaltres va ser absolutament alegre i una infinitud de sorra blanca de les platges de Cabo de Gata on vam aprendre a berenar petons amb sal. Vam renovar les brases per seguir sent dos encantadors de serps i malgrat hagi passat el temps i ara tossim de tanta cendra, hi ha un banc a la plaça de missa de Fonties d'Aude, aquell poble diminut al cor d'Occitània, on encara avui s'hi deu poder llegir la nostra petjada feta de monosí.llabs. Sempre hi penso, i saps què? Imagino, amb els ulls anegats d'aquella nostàlgia que té més de tendresa que no pas d'oblit, la cara que deu fer algun vell francesot del poble quan s'asseu damunt el banc i hi veu una frase escrita en un idioma que potser ni deu conèixer, preguntant-se qui carai deu haver escrit allò, ignorant que dos joves d'entre Vilafranca i Igualada, una tarda d'abril de 2010, van segellar-hi el seu amor sense candaus.

Dècimes d'oblit VI: B-6889-WD

2011-01-08T20:51:00.003+01:00

Quan vaig asseure'm per primera vegada damunt el seient dret del teu darrere tenia 10 anys, mesurava més o menys un metre i mig i al meu costat, espremuts com sardines, seien l'àvia i me mare; a davant, al costat de mon avi, mon pare agafava per primera vegada aquell volant acabat de sortir de fàbrica, emocionat com poques vegades l'he vist i magnificant fins a límits astronòmics detalls tan banals com que el volum de la ràdio es podia apujar o abaixar des d'un joystick del propi volant. Recordo vivíssimament aquell matí de novembre de 1998. En recordo el viatge fins a l'Ordal -per provar el cotxe i fer els primers quilòmetres, deia mun pare-, en recordo l'escalopa amb patates que, com tot bon nen de deu anys, vaig crospir-me sense deixar-ne cap engruna al plat i recordo com un llamp que mai m'ha deixat d'il.luminar a me àvia dient-me que quan fos gran, si havia sigut bo i els estudis m'anaven bé, aquell cotxe l'acabaria conduint fins i tot jo. Després d'aquell matí, tot va venir rodat. Jo vaig seguir assegut damunt el seient dret del teu darrere durant més d'onze anys, anant i venint de Barcelona al Pla setmanalment, anant de casa al Camp Nou cada dos diumenges, anant de vacances a Andorra o anant on fos, sempre assegut allà, contemplant des del teu interior com, igual que el paisatge, la meva vida avançava, a vegades a més velocitat i a vegades a menys, amb etapes de pluja o també temps de sol extrem, amb dies eterns com una caravana a l'AP-7 i setmanes o mesos veloços com una carretera nacional a les quatre del matí. Van passar els anys i la mare va passar a asseure's a davant perquè l'avi ja no hi era. Més tard em vaig trobar sol al darrere perquè l'àvia també havia marxat, i jo, malgrat ja m'hagués fet gran i amb els estudis, si fa o no fa, me n'hagués mig ensortit, seguia sense abraçar el teu volant. Tot fins aquell dijous de finals de febrer d'ara fa un any, al 2010. Sé que malgrat no parlis i per tant no m'ho poguessis dir, aquell dia vas notar que t'acariciaven unes mans diferents, menys adultes i menys sàvies que les de mon pare, tremoloses degut a que per fi, d'una vegada per totes, era jo qui havia abandonat el seient dret de darrere per asseure'm al seient esquerra del davant, i no exagero -sé que alguns em comprendran-, si dic que amb tu la meva vida va canviar de forma abismal. Vas permetre'm arribar tantes vegades com volgués al Pla sense dependre ni de la Renfe ni d'un amic que vingués a buscar-me a l'estació, vas acompanyar-me en rutes nocturnes a pobles desconeguts on sense que se m'hi hagués perdut res vaig acabar trobant-hi una part oculta de mi, com sempre fa la solitud, i sobretot, vas ensenyar-me que la Torre de Claramunt era molt més a prop de casa meva del que mai m'hagués pogut imaginar. I jo no vaig fallar-te, cuidan-te tan com vaig saber, tractan-te com mon pare m'havia ensenyat, amb cura, paciència i amor. Vas dur-me a Carcassona i sé que els castells de la ruta dels Càtars et van agradar, vas dormir infinites nits al fred dels carrers de Barcelona després d'haver tastat durant deu anys un garatge calent sense que els teus fars davanters ploressin mai i vas aguantar com un cavall veterà una ruta per Espanya on 2.500 quilòmetres en deu dies no van suposar-te cap entrebanc.

Però dos dies abans de Nadal, fa menys de dues setmanes, encara al 2010, tant cansament et va fer dir prou. Sense avisar, com més dolen els comiats, vas dir-me amb vint metres d'agonia que no podies més, i jo, sense dubtar-ho, vaig saber des del primer moment el grau de tot plegat. L'endemà de Sant Esteve, com si d'un maleït enterrament es tractés, vaig dur-te al desguaç per tal que passessis a millor vida, i creu-me, quan vaig recollir de dins teu tot allò que era meu -que era nostre-, vaig recordar aquell matí de novembre i vaig adonar-me que m'havia assegut damunt teu per primer cop sent un marrec d'1,50m i que m'hi havia assegut per última vegada sent algú d'un mentre vuitanta-tres amb barba. Que dins teu havia viscut més de la meitat dels anys de la meva vida i que fossis bonic o fossis lleig, fossis esportiu o funcional, fossis d'home vell o d'home jove, havies contribuït a fer possible un dels meus anhels més preuats.

Després vaig tancar la porta per darrer cop, vaig entregar-te al mecànic i sota aquell dia grisós sense pluja i sense sol vas endur-te per sempre més una petita part de mi que mai oblidaré.

Dècimes d'oblit V: Equació de la felicitat

2011-01-07T20:29:00.008+01:00

L'amor és deixar escapar un avió amb el bitllet a la mà, pensa Z mentre observa el seient buit d'X al seu costat, com a l'anada, i mentre recorda la mirada penetrant d'Y.

Dècimes d'oblit IV: Aprendre a desaprendre

2011-01-06T20:22:00.002+01:00

La noia dels cabells castanys llisos que seu a primera fila pren nota fins i tot de quants esternuts ha fet el professor: tres. Ho apunta al costat d'una cal.ligrafia que ni s'entén enmig d'un munt d'informació que el doctor en literatura medieval ha tret d'un llibre que cita cada quaranta-sis minuts. El noi amb ulleres que seu a prop seu li demana, increïblement preocupat, si li pot repetir el nom de l'autor que acaba de citar el mestre, però ella el mira i sense respondre-li amb paraules li gira el full cap al seu favor. Quatre files més enrere, entre nois i noies que xategen amb la Black Berry i dos barbuts amb vestimenta dels anys setanta que semblen muts, tres noies parlen sense parar durant l'hora i mitja que dura la classe i comenten que la filla de puta de la professora de la classe anterior els ha cridat l'atenció dues vegades per tal que fessin silenci; elles segueixen parlant i rient i quan el professor les mira, callen i escriuen i fan cara de bones minyones perquè creuen que a final de semestre ell ho tindrà en compte a l'hora de puntuar. Mentrestant, al bar, cinc energumens que no treballen més de trenta dies l'any i viuen a un pis d'estudiants on jeuen al sofà i fumen porros tota la tarda mentre els seus pares els paguen la universitat i el lloguer, fan campana i beuen cervesa a quarts d'onze del matí envoltats de centenars d'estudiants més que entenen el bar com a aula magna on més coses s'aprenen a la universitat. A la sala d'estudi, però, catorze noies dediquen tot un matí a estudiar per l'examen de l'endemà i després d'haver entrat a les deu, en surten a les dues amb mig paquet menys de tabac de liar i amb la sensació que, igual que a segon d'Eso i que a Batxillerat, si es fan una xuleta aprovaran. Al pati de la facultat, al costat del quiosc, tres assemblearis disfressats d'euskalduns dibuixen l'enèsima pancarta per tal de protestar contra ja no saben què, i al departament de la llicenciatura, al segon pis de l'ala est, la noia dels cabells castanys que seia a primera fila es topa a la porta del despatx del professor amb una de les tres lloques que no ha callat durant tota la lliçó sobre la iconografia a la Crònica de Ramon Muntaner. Es miren, com si d'un duel de l'oest es tractés, recorden aquell dia de juliol que es van conèixer mentre descobrien que s'estaven matriculant als mateixos estudis i obliden, com fa mesos que fan, que aquell matí van tenir la sensació que compartien les mateixes inquietuds, els mateixos somnis i les mateixes passions; l'una s'avança més ràpida que l'altra en la lluita per arribar abans a la porta del despatx i, com un tauró, la noia dels cabells castanys fa la traveta a la xerraire del cabell negre per tal que caigui. L'una plora, l'altra riu i li recrimina en veu alta mirant-la als ulls que són alumnes d'una carrera on, com a totes les carreres, hi ha algú que arriba primer i després escòria que arriba al darrere i de la qual mai ningú recorda el nom.

De sobte, pel seu costat, passa un professor que es va doctorar als quaranta-nou anys després d'haver tardat disset anys a acabar els estudis perquè treballava de carnisser al seu poble natal, les mira i, absolutament abatut davant la imatge, se n'adona que ja és tard per retrocedir i que l'educació d'aquest país ha creat estudiants que aprenen a desaprendre: perseguidors d'una llicenciatura amb un NIU acreditatiu com els números que xapen els pastors a les orelles dels xais del seu ramat.

Dècimes d'oblit III: Memòries d'un sofà de Villaroel 167

2011-01-05T20:58:00.004+01:00

La neu d'aquella nit de novembre a Montserrat ho va encetar absolutament tot. Veníeu acostumats d'unes vistes sense el color blanc i de sobte, d'ençà d'aquell dia, tot va esdevenir paisatges emblanquinats; us va nevar sense avisar, com més agraden les nevades, i els núvols no van deixar de plorar volves fins ara fa just un any. Dalt l'ermita de Sant Jeroni, amb mitja Catalunya sota els peus, vau proclamar la guerra als enemics que, sense saber-ho, compartíeu. I va esclatar davant vostre un horitzó amb forma de pètals vermells; no era abril però junts sempre us era primavera. I la neu no es desfeia malgrat la calor dels vostres somriures. A poc a poc i sense que ningú marqués el ritme, calada a calada, glop a glop i vers a vers, vau habituar-vos a aquell Sant Petersburg on no us cansàveu mai d'assaltar el Palau d'Hivern i on cada vegada teníeu una idea nova per repintar el país després d'haver vençut; fèieu burla de la dictadura, penjàveu la democràcia parlamentària d'un fil a punt de tallar-se, rapejàveu rimes damunt els fems de la monarquia i us emparellàveu amb la musa del nihilisme per ballar de bracet amb ella. El vodka era secundari si abans existien les paraules, o és que no creàveu màgia quan damunt la Cavalcada de les Valquíries hi sonava la veu de Pau Riba o a l'Overtura de Tanhäuser s'hi escoltava una lletra de Brams? I Sant Petersburg es va disfressar de totes les ciutats que vau voler, de tots els carrers que l'street view us deixava passejar i de totes les catedrals gòtiques de França que el google imatges us deixava profanar; vau fer la volta al món damunt un sofà on vau aprendre les lliçons magistrals que a les classes de la universitat ningú us ensenyava i us vau llençar de cap al mar allà a la desembocadura del riu Nevà amb el mar Bàltic on l'aigua tenia gust de Xibeca acabada d'estrenar. Els dies eren una revolta amb l'única bandera de l'amistat, les carreteres entre el Berguedà i el Penedès semblaven més curtes i fins i tot vau canviar el nom d'un carrer de París amb l'ajuda de dos camarades més; des d'aleshores, a un rètol a prop de Montparnasse, tothom sap que dos estudiants de filologia catalana van crear un futur alternatiu al que a la humanitat li espera estimant-se com germans malgrat dur cognoms diferents.

Però l'alcohol crema i el foc que va desfer la neu va ensorrar sense sentit aquella revolució.

Dècimes d'oblit II: Pintura italiana

2011-01-04T20:23:00.005+01:00

Era precisament l'absència el que l'havia induït a una amnèsia del passat i, com tants altres dies després d'haver begut i fumat, va llevar-se sense saber ben bé on era; els coixins feien una olor diferent als de casa i el sostre de l'habitació era de color lila en comptes de ser blanc. Aixecat del llit i encara esmaperdut, va adonar-se -mirant el despertador- que no eren ni les set, va anar cap el lavabo i de retorn al llit, amb els ulls plens de lleganyes, es va topar de cara amb un quadre que el va hipnotitzar com un eclipsi de lluna. Astorat davant seu, va veure un riu que brillava com una autopista feta de mirall i hi va contar un, dos i fins i tot tres ponts que unien a banda i banda de la riba una ciutat tallada en dos: d'un cantó, cases de colors ataronjats i marronosos que es feien clares com més lluny s'estenia l'horitzó de la perspectiva i que s'enjoiaven amb més d'un campanar; de l'altre, únicament una teulada feta de teules i maons també ataronjats que confluïen al capdamunt del primer pont, on sobre tres arcs s'hi aixecaven vivendes amb balcons com nius d'ocell. Va pensar que l'art és un laberint on es pot arribar a la sortida per diversos camins i va imaginar-se fent un salt just des del lloc on estava dibuixat el llenç, sortint de l'aquarel.la, caient damunt les teulades fredes pel fred d'aquell cel gris i, a l'arribar al final, posant els peus a terra, al carrer. Segur que el del quadre seria un carrer amb llambordins, com abans, i ell caminaria per dins la ciutat que s'imaginava plena de carrerons estrets amb botigues artesanals, de llibreries amb una secció de poesia més àmplia que la de best-sellers i amb restaurants d'estovalles amb quadrets vermells i blancs; caminaria entremig de places plenes d'escultures immenses i entre les parades d'un mercat municipal ple de venedores de tomàquets i hortalisses amb una bata bruta. Arribaria davant la catedral de la ciutat i se li tallaria la respiració, alçaria ben amunt la vista i amb els pèls de gallina tindria la sensació d'estar-se marejant davant tanta bellesa junta; de sobte ho veuria tot tan pàlid i blanc que les parets del temple li semblarien terrossos de sucre edificats fins al cel. Somiaria com deuria ser veure la posta de sol des de dalt de tot del campanar, però seguiria caminant fins arribar al pont i avançaria damunt l'acera fins a posar-se al mig de tot i observar la perspectiva dels dos altres ponts convertits en dos móns; al final de tot, la primera dimensió, més a prop, la segona. Va sentir-se tan a dins del quadre que va escoltar veus de gent parlant un idioma diferent, ja que aquella ciutat sabia del cert que no era a Catalunya i va suposar-se, per l'afluència de campanars i pel color de les cases, que seria d'Itàlia; com que estava damunt un pont, va endevinar que la barana que impedia caure a l'aigua estaria plena de candaus on milions d'enamorats haurien segellat per sempre el seu amor i va creure, al seu parer, que era el lloc més preciós del món per suïcidar-se.

Duia deu minuts aturat davant el quadre i, encara amb pijama, quan va apropar-se per notar la textura dels colors damunt la tela va adonar-se que el cel mudava el gris per un groc vermellós amb un sol de fons i que la textura del llenç era rígida i dura com la d'un vidre.

Vaig obrir la finestra, vaig adonar-me'n que jo era ell, vaig baixar de l'hostal per descobrir Florència i durant tres dies va esdevenir una obra d'art en tres dimensions.

(obra pictòrica d'Ernest Descals)

Dècimes d'oblit I: Un full en blanc

2011-01-03T17:33:00.003+01:00

Hi va haver un matí de gener idèntic a aquest mateix d'avui. Després de dies grisos però de calor, com una contradicció, el sol espetegava radiant rere els porticons i el fred es deixava notar fins i tot dins els llençols, com aquest matí. Com cada dia durant les vacances de Nadal, em vaig llevar sense pressa escoltant la ràdio i vaig esmorzar assegut davant la pantalla de l'ordinador mentre obria les pàgines de diversos diaris digitals. Igual que avui. Després, amb tot el dia per davant, vaig mirar-me al mirall, vaig creure oportú que avui tampoc calia afeitar-se i vaig sortir al carrer per la porta de davant, la del jardí, per anar a fer un cafè a la granja del poble on millor s'hi està i menys gent hi ha. Exactament igual que avui, vaig creuar-me amb dues persones, una de coneguda i una altra que no; les vaig saludar a totes dues dient bon dia. El cert és que els carrers no feien aquella olor d'humitat que tant m'agrada, ni estaven engalanats amb adornaments nadalencs com les pel.lícules de Holywood ens han ensenyat ni tan sols tenien vora l'acera neu endarrerida de dies anteriors: res de tot això existia, i malgrat passejar per un paisatge absolutament banal, igual que el d'avui, els dos minuts i mig que separen casa meva d'aquell bar van significar una pausada i tranquila introducció a un dia espaiós com una paret verge i a un any buit per estrenar com un full en blanc.
Cap cotxe amb les seves claus dins la meva butxaca m'esperava a la porta de casa, com avui. Cap plat de carn d'olla de l'àvia feia xup-xup a la cuina quan vaig arribar de fer el cafè, com avui. Cap equip de futbol-sala del poble on jo jugo estava fora de la zona baixa de la taula classificatòria, com avui.

Però aquell matí de principis de 2010 no vaig llevar-me sol dins el llit, ni vaig fer el ronso mentre sonava la ràdio sense parlar amb algú, ni vaig fullejar les pàgines de l'Avui sense comentar el partit del Barça d'ahir, com avui. Vaig llevar-me abraçant una esquena nua, vaig revolcar-me sota els coixins trobant la cara adormida d'un àngel i vaig llençar-me dos sobres de sucre a la tassa mentre li deia a qui bevia un cafè amb llet al meu costat que l'amistat carnal ens uniria per sempre, no com avui.

Tenia un any acabat d'estrenar per endavant i ara que l'he viscut estimo l'absència que abans era presència.

Fum, fum i més fum

2010-12-26T13:40:00.004+01:00

L'encens i ja crema mentre el més petit de tots, el de l'esquerra, segueix donant tombarelles irracionals agafat amb les mans a la barra que el subjecta de la mateixa manera que fa vint-i-dos anys; ben mirat, fins i tot oblidant la boira de records, tot segueix gairebé igual que aleshores: la Sagrada Família té quatre coses noves que a primer cop d'ull no s'observen, a la granja del costat de la floristeria on les àvies del barri feien el tallat ara hi ha un Kentucky Fried Chicken i la benzinera del xamfrà que abans era Petronor ara és Repsol. Potser és veritat que els autobusos ja no tenen seients de fusta i que els taxistes ja no duen guies de la ciutat del tamany del Nou Testament, però el progrés no és mai sinònim d'oblit. El Mickey Mouse amb barret de Pare Noel segueix pedalant aquella bicicleta estàtica que mai no avança i penses en aquella vegada que et vas passar tot el matí de Nadal pedalant amunt i avall per l'Avinguda Gaudí mentre ells et miraven asseguts des d'un banc; pacients, sabien del tot cert que aquell carrer, aquelles llums i aquells ninotets et tornaven literalment boig i, any rere any, sens falta, els tres anàveu a veure com brincava el Pare Noel que mai deixa d'entrar i sortit de la xemeneia, com si eternament dubtés d'on s'hi està millor, si dins o fora. És magnífic adonar-te que encara segueix dubtant i que al seu costat encara fa tibar les cordes del trineu el Pare Noel del cap petit i la barba molsuda, el que mai sabies si feia cara de simpàtic o de rabiut perquè des de baix el carrer i agafat a les seves mans no ho podies apreciar; el vespre que vas pujar-te damunt les seves espatlles vas poder-lo veure de prop i encara avui penses que et va picar l'ullet. Com a tu aquella vegada, avui hi tornen a haver una cinquena de nens agafats de la mà dels seus avis que miren atentament els sis Pare Noels animats que salten i brinquen davant la mateixa floristeria de l'Avinguda Gaudí amb Provença que fa vint-i-dos anys; els mires i veus com es miren amb els ulls espurnejats d'il.lusió el Pare Noel de la dreta de tot, el que està gras i assegut i no fa res més que gronxar-se al balancí i que sense saber perquè és el més entranyable de tots.

No vols cremar-me els dits però abans de fer l'última calada, apurant-lo fins al final assegut damunt el mateix banc on t'asseies amb ells, te n'adones que un any més has tornat a submergir-te a l'única pàtria real: la infantesa. Fa dotze anys vas deixar de veure els Pares Noel agafat de dues mans i fa dos hiverns que ja no tens cap braç on agafar-te, però ebri de solitud, parles sol expressament cada vespre de Nadal davant sis ninots vestits de vermell que t'incendien de plors mentre els nens riuen.

Això deu ser fer-se gran. I llences el cigarro a terra; t'has fumat totes les cendres de la felicitat i el present és fum, fum i més fum.

Onze del dotze del deu

2010-12-13T20:44:00.005+01:00

Aquí dalt tot es frenètic. La il.lusió ha deixat de ser una filera de llums de fira i ha mudat en un gotim de minuts contats de forma matemàtica de tan efímers com són; de sobte, tot comença a succeïr amb la velocitat dels trens de mercaderies que no paren a cap estació i t'escupen un cop d'aire calent, però aquí dalt d'aire no en fa pas i l'alè et tremola com mai ho ha fet. A baix, una enumeració de rostres desconeguts crea un trencaclosques on no hi falta cap peça, i abans que l'Oriol arrenqui a respirar amb sis cordes com a pulmó, aixeques el cap i l'ombra de l'Ovidi projectat amb un powepoint t'abraça, t'agafa de la mà i et sembla tan real que creus estar a alguna cosa semblant al cel. Et passen per davant els poemes de revolta que vas descobrir pels carrers de Vilafranca quan no sabies què volia dir afeitar-se, les fotografies del Raimon, l'Ovidi i el Pi de la Serra davant un teatre ple que van omplir el teu treball de recerca i la primera vegada que vas posar-te davant un micro per ser escoltat: tot pesa de forma densa en un record preciós i convertir aquest núvol en realitat només depèn de tu. Les llums s'apaguen, l'escenari s'enlluerna damunt teu i penses en aquelles tardes d'adolescència a les golfes de Cal Gallego, quan rascar quatre acords d'una guitarra no era res més que una embrionària il.lusió o penses en aquella tarda de juny a la Font de l'Esteve, on el Pla va deixar de dir-se Pla per passar a anomenar-se Petita pàtria.

La gent calla i espera encuriosida, mires a la teva dreta, dius que sí amb el cap a l'Oriol i a les onze i deu d'un onze del dotze del deu, a un teatre de Llíria, a les terres del Sud, preparan-te per recitar versos d'un poeta de València pronunciats amb català central, dius Bona nit a tothom, et bull un volcà de lava fet de rimes per dins i afirmes que reciteu per existir.

I durant quatre poemes l'existència és dolça com una lluna coberta de sucre i la vida, amb o sense Amanda, és eterna en quinze minuts.

Cambra

2010-12-02T15:45:00.004+01:00

Dona'm la mà, que malgrat no anem per cap riba ni estiguem a la vora de cap mar, bategarem suspesos en els segons eterns que m'han condemnat a ser qui sóc. Som on vulguis que siguem, les parets poden tenir el cromatisme que tu desitgis i les finestres seran com les dels vagons de tren, on el paisatge es succeeix una vegada i una altre sense parar. Que lent el món, deus pensar. Doncs no. Que lentes les fulles roges que colguen allà fora, on vivim mudats en el nostre record que als ulls de tothom sembla una realitat consumada; aquí dins res és real excepte tu i jo. Som si vols a la Diagonal cantonada amb Balmes, però a la cruïlla més transitada de la ciutat no hi ha cap cotxe i, si ens situem mirant a l'Est, veiem un passadís llarguíssim que en forma de baixada s'acaba a l'Hotel Vela, allà on espetega el sol cada matí; on hi hauria d'haver mar hi creem muntanya i la rosa dels vents i els punts cardinals queden trencats a miques com les esferes del rellotge que s'ha quedat aturat des de fa anys a quarts d'una de la nit. No busquis veïns perquè no n'hi han, ni policies ni ambulàncies ni bombers: fa tant que vam ocasionar aquest foc que ja ni recordem els anys d'aquestes flames. Per mirar el cel hem de mirar avall, com un dia vas ensenyar-me a fer, i si t'hi fixes, ja torna a ser de color de mel. Amb un sol mot, conjugant-lo com un botó, viatgem de l'Eixample al punt més alt del turó de Lavit que mai ha existit però des d'on es pot veure l'horitzó -un, setze, vint-i-dos o tants com vulguis-, amb el Castell derruït que mai hem trepitjat i amb el llac ple d'ànecs on mai hem llençat molles de pa. Des d'aquí tampoc sentim els paletes que allà fora criden i treballen; de fet, des d'aquí no sentim res perquè tot el que aquí es mou prové del silenci nostre, de les llengües mossegades i els llavis cosits.
Ets el nu que observen els meus ulls i ets la pell que com un piano puntegen els meus dits.
Ets la cambra que sé que sempre recordarem.

Elegia a la democràcia

2010-11-28T14:28:00.002+01:00

Recordes la primera vegada -i penúltima- que vas anar a votar: era l'any 1999 i tu, agafat de la mà dels teus pares, vas introduir un sobre tancat amb una papereta de Convergència, òbviament, a l'urna del Col.legi electoral; el teu pare et deia que quan fossis gran allò ho podries fer cada quatre anys, i tu somreies, tenint la sensació que el que t'havien explicat a escola, tot allò de que la democràcia és l'aglutinament de la veu i el vot de tots, era real. Anys més tard, al 2006, mesos després d'haver complert els divuit, et va arribar el preuat moment, just en un dimecres de Tots Sants -festiu, es clar- que havia de servir per redreçar el rumb del país que per aquells temps duies tatuat a l'ànima després de tres anys de tripartit trinxat a tires: el dia anterior la nit havia estat llarga i ennuvolada, plena de cervesa i fum al pavelló de Piera on any rere any, com encara ara, feien el Castanyada Rock; eren els anys en que ho creies tot possible, en que el rock combatiu havia aconseguit tenir més pes dins el teu mp3 que el punk de tempesta i en que divendres rere divendres t'asseies a una assemblea estudiantil de l'esquerra independentista per intentar posar el teu granet de sorra a construir un futur millor. Així doncs, malgrat no confiar en cap dels partits que es presentaven, vas presentar-te davant les urnes i vas introduir dins el sobre una enganxina d'Endavant que reclamava "Prou tortures". I aquell és l'últim record que tens d'un dia d'eleccions.

Al cap d'uns dies vas escriure al fotolog un text incendiari on criticaves el pacte d'entesa que reeditaria el segon tripartit entre PSC, ERC I ICV-A, i ho escrivies amb passió i coneixement de causa ja que encara et dedicaves deu minuts a llegir les pàgines de política del diari i, fins i tot, dins l'armari hi tenies una samarreta de la CUP que deia "Tornem la política al carrer"; tenies divuit anys i erets plenament conscient que la democràcia era l'únic i el millor sistema possible per organitzar tota la població d'un territori, però mica en mica te'n vas anar adonant que era l'únic i el millor sistema possible, sí, però per pasturar de forma ordenada tot un ramat de xais. Decepció rere decepció, vas començar a emborratxar-te d'escepticisme i tots els ideals en els que havies cregut van anar ensorrant-se mica en mica com castells de sorra: els polítics que quan erets petit escoltaves amb devoció van esdevenir el mentider que a les pel.lícules de Disney sempre tenia veu greu i les banderes que tant havies tret al carrer i al balcó van passar a ser la darrera manta quan la calefacció de casa no funcionava; les xapes van anar caient una rere altra de la teva jaqueta i les enganxines que omplien la carpeta del cole van ser substituïdes per aforismes de Kafka o fotos de la final de París.

Ara han passat els anys o, sent políticament correctes, la legislatura, i tancat a casa en un diumenge d'eleccions te n'adones que el desencís s'ha convertit en la tònica del teu dia a dia on l'esperança no és cap senyor amb corbata assegut a un escó sinó un full en blanc penjat d'un arbre. De tot aquell món digne d'una novel.la del maig del 68 en queden les cançons de KOP a l'iPod, la dessuadora d'Inadaptats que mai perds de vista, un petó enmig de l'AP-7 en una manifestació, un munt de xapes que mai tiraràs guardades a un calaix i el record que durant un temps, de forma ingènua, vas creure que la democràcia servia per alguna cosa més que per donar la teva autorització en forma de vot a algú que després farà el que vulgui al.legant que milers de persones li han permès fer-ho.

Cogito ergo non votum.

Microvida

2010-11-17T22:40:00.005+01:00

Sense recordar-ho. Devia entrar-hi possiblement encara més atordit i esmaperdut de com ho estava llavors, envoltat de negror i humitat dins aquella cambra sense vida. Relliscava per les parets que palpava a bocins, buscant de forma desesperada una sortida, un auxili, un retrocés; el seu aspecte blanquinós s'apropava més al d'una natura morta que no pas al del doll de vida que, batent com una papallona, cridava contra la claustrofòbia d'aquell espai. Les marques de la seva angoixa es petjaven a les parets de metall i com unglades de desesperació dignificaven el dret a viure.

Per sort, de sobte, un home va obrir el dipòsit número 17 amb el cadàver 24.312 a dins, i per sorpresa absoluta del propi metge forense, el cuc en va sortir aferrant-se a la pell superior de la mà esquerre, movent-se entre els pèls de damunt el canell on moriria esclafat al cap de dos segons degut a l'impacte del palmell de la mà dreta.

Tots els Sants que van pecar

2010-11-02T21:26:00.003+01:00

Recorda aquell immens vers d'Espriu i gira'l del revés: quin cementiri encercla aquesta Petita Pàtria. I més, t'ho asseguro, a aquestes hores del matí en que tot és absolutament rígid, glaçat, sec, amb les fulles tant o més adormides que els qui dormen dins les cases a l'espera que el despertador els recordi que són vius; el gall ja fa anys que no canta i la cresta se li va encongir quan la postmodernitat va assassinar a Sid Vicious. És tan aviat a tot arreu que és el propi món qui espera: allà, rere els murs, són els trens els qui esperen milers de passatgers perquè els omplin, les barres dels bars -deserts desolats sense miratges-, conten els minuts i les hores per saciar la set d'una societat èbria i tot (si és que realment existeix l'absolut) sembla haver-se aturat en el sisè dia de Creació. Les fulles de la tardor que tant van inspirar a qualsevol noucentista de pa sucat amb oli omplen les voreres dels carrers i els jardins de les cases; de fet, la postal que dibuixen els teus ulls mentre camines esdevindria, de ben segur, un poema de Carner o de qualsevol catedràtic carnerià, però la cremoreta gèlida del capciró dels teus dits t'inspira un poema destrossat, apallissat, trencat a tires i penjat d'algun arbre al fons d'algun camí per acabar desfullant-se per terra com tot a la tardor. L'octubre ja no és el mes de les revolucions, algú ho hauria de dir. Mentrestant, el matí s'aixeca tímidament entre l'horitzó que forma el cel convertit en una bacanal de colors i les cases baixes dels carrers més antics que en aquest símil banal vindrien a figurar el mar on avui has après a nedar. Sense ofegar-te, doncs, les persianes de les botigues segueixen sense apujar-se i mentre les portes dels garatges comencen a escupir cotxes plens de pressa, el camí del cementiri, a la vora de la carretera, no és transitat per ningú; com un element carregat de simbolisme, la casa dels morts viu situada al sud-oest del poble, és a dir, allà on el dia mor.

I tu, caminant sense rumb a quarts de set del matí d'un dimarts laborable t'encens una cigarreta de camí a la Plaça de missa, és a dir, al nord-est, esperant amb delit poder veure com el sol treu el cap rere el contorn del campanar. Defuges dels nínxols plens de flors que el fred marcirà per tal de trobar l'esperança amagada sota les rajoles de l'únic carrer sense nom que existeix, però sols et topes amb els fems dels gossos i els cucs que supuren d'un boniato podrit. Sí, has deixat escapar l'opció de pecar durant l'únic dia de l'any que té vint-i-cinc hores però l'atzar t'ha llevat una hora abans del que és normal i, mentre tothom dorm, has batallat durant seixanta minuts amb el Bartleby que et persegueix per acabar-lo vencent i així poder esgrafiar, amb la caputxa al cap, la pedra invisible del mur.

I s'ha fet de dia, ha despertat la dictadura de l'Astre rei i han caigut els murs, com a Berlín, per desencerclar la Petita Pàtria i fer-nos a tots pecadors.

Sense dosi

2010-10-17T16:16:00.008+02:00

Escric aquestes línies però ja no ets aquí per llegir-les i ni tan sols el teu perfum m'inspira paraula rere paraula com quan em bufaves el clatell. Et busco entre els rostres coneguts d'un concert de punk al teatre d'un bar de poble i no t'hi trobo enlloc, ni entre l'escletxa de realitat que em separa dels solos de guitarra ni entre el fred que m'atonyina ebri del caliu dels teus braços. Et recordo a l'altra banda del coixí quan cada nit em poso al llit i escolto les campanes de la Petita pàtria que tu ja no em xiules a cau d'orella, entre els llençols que han perdut la teva fragància de tants dies com fa que ja no hi ets. T'imagino entre els versos de qualsevol llibre de poemes però ja no ets amb mi per escoltar-los i entre grafia i grafia s'eixampla un silenci claustrofòbic que em priva d'aire per recitar. Camino pels carrers de Madrid, per les cantonades on vam seure aquella nit de juny en que sols vaig tenir la teva companyia i ja no puc tararejar amb tu aquella cançó del Sabina que parla d'on habita l'oblit. Agafo qualsevol tren a l'estació de Sant Sadurní i ja no ets allà fent-me oblidar l'espera per culpa d'un retard. Torno de Gràcia cap a casa agafant Pare Claret a Bailén i ja no em dones la mà com quan tenia disset anys i amb menys d'un quart d'hora ens plantàvem de Plaça del Sol al llit mentre creuàvem els carrers pel mig de la cruïlla, saltant-nos els semàfors malgrat estiguessin en verd. Escolto alguna cançó d'Inadaptats, tanco els ulls, m'apujo el volum però ja no ets aquí per enlairar-te amb mi fins al cel i la soledat m'encadena al plor d'una adolescència traspassada. Et miro a les fotos on somriure era natural i el record d'aquella nit a Amsterdam es desfigura com un quadre rònec i groguenc que no és res més que un adornament a la paret. Et recordo rumb a la Facultat pel caminet de terra i ja no ets amb mi per badallar junts mentre surt el sol. Em grato els pantalons i et trobo com les cendres del foc que algun dia va cremar a les butxaques d'uns texans que fa mesos i mesos que em van quedar petits. M'emborratxo a glops de cervesa a la barra del Poli però ja mai hi ets tu sota tots els fanals de camí cap a casa. Et recordo quan més sol em sento i la teva absència, adormida i flàcida dins els cendrers, em crida que és un record inesborrable, que ets un tresor preciós, com la sardina. I l'olivada. I l'esqueixada. I t'escric sense tenir-te convertin-te en una hipèrbole perquè el futur no sigui un punt i final.

Sí, sóc jo, l'amant que t'estima sense desitjar-te.

De Madrid al cel

2010-10-13T17:01:00.004+02:00

Encara que no dugui a la glòria la Puerta de Alcalá, tu la travesses per primer cop a la vida amb cotxe, resseguint la rotonda de la plaça, deixant damunt l'asfalt la marca circular de la trajectòria del vehicle com dibuixant un cercle a l'inrevés, un retorn d'allà on vas venir. T'atures al semàfor en vermell de davant la Cibeles i quan salta a verd poses primera i arrenques el primer de tots Castellana amunt, avançant sense cap altre vehicle als carrils paral.lels i recordant, amb el carrer desèrtic, aquella seqüència d'Abre los ojos on Madrid restava inhabitada; no ets cap personatge de ficció de l'Amenábar, però prement l'accelerador direcció el barri de Chamberí tens la sensació que tot al voltant teu s'alenteix i es deforma i amb les mans al volant recordes la primera vegada que vas posar els peus a aquesta ciutat de la qual només sabies odiar un equip de futbol i de la qual des d'aleshores, ja fa més de cinc anys, sols en resten records per totes bandes com serpentines penjades a les faroles dels carrers. Sense haver mostrat atenció a la carretera, com quan vas del Pla a Vilafranca sense pensar ja que per inèrcia saps on cal girar i on no, arribes a l'aparcament de zona blava i te n'adones que és Madrid qui t'ha agafat de la mà per guiar-te de forma inconscient; astorat, després de més d'un mes sense trobar mètrica a aquesta vida sense rima, sense saber omplir de paraules els espais buits de l'existència i sense ser capaç de vèncer el síndrome de Bartleby que t'havia arrelat fins al moll dels ossos, trobes altre cop poesia als moviments banals del dia a dia com poden ser, senzillament, agafar un cotxe i fer un trajecte de deu minuts fins a l'aparcament.

Sense adonar-te'n, després d'un mes tornes a fer bategar aquest encefalograma com quan amb disset anys vas vomitar un poema sense mètrica a la Plaza Santa Ana davant l'estàtua de Lorca. O quan amb dinou vas escriure una carta d'amor llarguíssima des de l'habitació d'una pensió a la Plaza Mayor on vas compartir un llit de matrimoni amb la solitud. O quan amb vint-i-un vas escriure un missatge amb mètrica a l'esborrany del teu mòbil demanant perdó a qui dormia esquena amb esquena amb tu.

Les mans tornen a suar prosa i gràcies a Madrid has pogut tornar a refugiar-te al cel.

2010-09-12T13:05:00.004+02:00

Estimat lector/a que llegeixes aquestes ratlles,

Tant si estàs davant una pantalla amb el teclat recolzat sobre una taula plena de papers, bolígrafs, sucs de pinya acabats i horaris de rodalies renfe com si estàs llegint aquestes paraules a través d'una pantalla d'ordinador portàtil -d'aquelles que si les mous es veu més clara o més fosca la pantalla- des de qualsevol indret recòndit com pugui ser un vagó de l'AVE camí de Madrid, el sofà d'una casa ocupada o una taula del Bar Poliesportiu on t'han xivat la contrasenya del wifi, m'agradaria dirigir-me a tu de forma directa, com en una conversa, mudant la segona persona que en forma de mirall sempre parla dins aquest bloc per parlar-te, avui, cara a cara. De fet, com descobriràs al final d'aquest text, això no és res més que palla i més palla per tal de fer possible un joc, un experiment, un repte; però d'això en parlarem després. No m'agradaria tenir amb tu una conversa banal i avorrida com les que es tenen als ascensors, així que no et preguntaré què tal tot ni t'afirmaré, estranyat, que quin temps més estrany que fa, eh? No. Si llegeixes això, ara que ja caminem més o menys per la desena línia del text, voldrà dir que tu i jo podem parlar de moltíssimes més coses, que més enllà de llegir això avui, tu, possiblement, siguis un lector freqüent d'aquest cub tancat deixat anar de la mà de Déu dins la xarxa anomenat Encefalograma en vers; potser pots començar a intuir de què tracta el repte, però per no ser del tot explícit encara, deixa'm seguir dien-te que jo també penso que el fet d'haver crescut al mateix temps que durant el gran boom de la blogosfera ha fet possible que milions de persones que en un altre període de la història no haguessin escrit mai ara ho facin, i malgrat el Sr. Blogspot doni corda a cretins i babaus com jo que creiem que som algú pel sol fet de tenir un redactat correcte, jo vull agrair-te que tu, des de la figura de lector/a, t'endinsis en l'art de llegir asseien-te davant d'una pantalla com aquesta, amb un fons negre i lletres blanques com les estrelles al cel en una nit d'estiu.

Ara que ja has llegit tot el primer paràgraf em veig amb la capacitat d'afirmar que no ets un d'aquells lectors/es que es limiten a llegir les primeres línies d'un text, i per tant, entre nosaltres -gairebé com un secret- et demano que contribueixis en aquest experiment amb un gest que em faria més il.lusió que cap altra cosa; t'explico, jo no sóc gaire de regals, de fet, per aniversaris, reis o nadal mai en demano de forma expressa, però si avui em preguntessin quin regal m'agradaria tenir, jo respondria que m'encataria que aquelles persones que de tant en tant reserveu cinc minuts de la vostra vida a voltar per aquí, és a dir, als qui sovint feu bategar el vostre cor amb un encefalograma en vers, em regalessin vint-i-dos comentaris, és a dir, un comentari cada una, i m'hi escriguessin allò que els donés la gana escriure, ni que fos senzillament un "Hola, passava per aquí!"

Ara ja puc callar; el vostre comentari serà una espelma de llum que no voldré apagar.

El primer dia

2010-09-07T22:30:00.004+02:00

Les velles ja voltaven pels carrers després d'haver caminat fins al cementiri com feien tots els dies del món d'ençà que s'havien quedat vídues. Les persinanes de Cal Carnisser o el forn encara restaven abaixades mentre a dins des de feia hores hi treballaven; homes sense samarreta suant com conills fent el pa i conills recent degollats que ja només suarien quan algú els cuinés al forn. En recordes perfectament la fresca de bon matí, aquella que es barreja amb una humitat que sols s'olora durant aquelles hores del dia, quan no existeixen insectes, ni gossos que lladren ni cotxes de policia buscant joves amb marihuana a les butxaques. Tothom t'havia dit que seria dur, sobretot el primer dia, però tu sabies que aquell dia, per primer cop, anaves a treballar fent el que tots els de la teva família havien fet -de ben segur- en algun moment de la seva vida. El pagès us havia citat a un quart de nou, puntuals, al garatge de casa seva. No vas fer tard, com sempre. Era el teu primer dia de treball i malgrat tenir quinze anys, malgrat no tenir ni un pèl a la barba o malgrat haver de demanar diners a ton pare fins i tot per fer una Coca-cola, aquell dia, per fi, et senties una mica més home.

Un disc de Nirvana i els rínxols negres d'una princesa t'havien fet arribar tan endins el rock que després d'haver après quatre acords vas decidir que volies comprar-te una guitarra elèctrica, per això vas posar-te a treballar; els pares no te la volien comprar i l'àvia, que te la pagava encantada, et va explicar que arriba un dia a la vida en que cal suar per aconseguir allò que vols. I tu vas decidir suar. Aquell dia de setembre va ser el primer cop que algú que no fos un professor et va donar ordres, però allà no calia aprovar cap examen; senzillament calia collir tants grapats de raïm d'un cep com poguessis intentant tallar-te la menor quantitat de dits possible i sobretot, calia oblidar-se que les aranyes piquen o que la calor tenia més força que tu. El sol, persistent, era un focus de milions de watts que mai s'apagava i tu, sense rellotge de canell, vas aprendre a saber quina hora era únicament alçant el cap, mirant el cel i observant el moviment del sol. Homes grans xerraven durant hores i més hores de pagesia, parlant del xarel.lo i el macabeu com si fossin els davanters centres del millor equip del món i tu, campió de la ignorància, els escoltaves de la forma més avorrida que mai has escoltat, recordan-te segon rere segon que tot allò acabaria valent la pena i que, en el fons, la verema durava quinze dies i ja en quedava un menys per plegar i cobrar, pensant com un proletari sense saber què volia dir proletariat.

Han passat els anys i repapiejant com un vell recordes això perquè avui, d'una manera o altra, has tornat a viure el mateix que aleshores. El temps ha passat, els pèls a la barba ja comencen a ser una realitat més que contrastada i malgrat que ton pare encara et pagui Coca-coles avui has tornat a viure el que significa començar a treballar després de vacances. Les velles segueixen anant i venint del cementiri dia rere dia, però els adolescents ja no van a casa cap pagès a demanar-li si podrien anar a collir raïm per ell amb cara de bons minyons. Ells ja no somien en suar per pagar-se els somnis perquè els tenen regalats, tu treballes per pagar-te la gasolina d'un cotxe, l'assegurança d'un ciclomotor o els bitllets d'avió d'un viatge que sols existeix als núvols del futur i la guitarra que vas comprar-te a una botiga estranya del Carrer Tallers està plena de pols a l'habitació dels mals endreços fent companyia a milions de partícules de pols perquè vas decidir canviar-la pels llibres de poesia.

El que més et dol de tot plegat és que si penses en el futur te n'adones que algun dia, potser no gaire llunyà, repetiràs any rere any aquest ritual de començar-ho tot de nou, però senzillament aleshores ho faràs per pagar-te les lletres de la hipoteca d'un pis o per tornar els diners d'un crèdit al banc. I a la llarga, algun dia, tot tindrà tan poc sentit que treballaràs per poder pagar un pla de pensions o una assegurança de vida.

I ja no voldràs mirar tan sovint al cel per veure el moviment del sol, ja que voldràs retenir el present, fugaç com un llamp, i desitjar poder treballar molts anys més per tardar el màxim a ser visitat al cementiri.

Restart

2010-09-01T16:07:00.005+02:00

Ara que se t'esmolen entre els dits els olors i els impulsos de la natura que ha florit, te n'adones que ha tornat el temps marcit de la decadència, de llevar-te als matins cobert amb els llençols fins dalt i les cames encongides per tal d'engolir el fred i d'obrir els porticons de la finestra i no trobar-hi el sol encegan-te els ulls recent llevats. A la Petita Pàtria encara no desfilen, vençudes, les fulles caduques de la tardor, però és inevitable l'avanç feroç d'una brisa que espanta qualsevol pista viva d'un estiu moribund; no s'escolta cap sirena que anunciï de forma estrident un bombardeig, però els carrers desèrtics respiren orfes, enyorant la xafarderia de quatre velles que surten a prendre la fresca o l'enèrgica aventura de la canalla jugant a cuit i amagar. L'aigua de la piscina es mou mansa i tranquila, gairebé com un mirall, davant l'absència de banyistes, i tu, assegut a una gandula respirant una calma digne del Carib, mates una mosca que caminava lenta, cercant el sol inexistent, damunt la pàgina 73 d'un llibre d'Enrique Vila-Matas sobre suïcidis literaris. Potser és cert, doncs, que un any més ha tornat, com un huracà que ningú desitja, la petita calma de setembre que amaga un tifó descontrolat ple d'examens de setembre, pre-temporades de futbol sala, despertadors activats a una hora concreta i un enyor abismal per l'estiu que s'acaba i potser no has viscut.

Certament, quan l'enxeneta aixeca el braç en el darrer castell de la Diada i Sant Fèlix entra a la Plaça refugiant-se fins l'any següent, els dies amarats de calor s'enterren pel seu propi pes i te n'adones que si la primavera era el més semblant a una revolució, el setembre és el més semblant a l'endemà d'un Cop d'Estat. I la vida, sense desitjar-ho, passa pàgina i enceta una nova ruta; un ascens o un descens, recíproc com el rastre d'un avió al fons del cel.

"Propietats de la pena", primer videoclip d'AraÉsDemà

2010-08-25T20:53:00.002+02:00

AraÉsDemà - Propietats de la pena from Pep Antoni Roig on Vimeo.

Quilòmetres en plural

2010-08-20T16:07:00.002+02:00

Palpa'm
la mirada,
que sense tu no hi veig.

Llepa'm
les carícies,
que vull saber que hi ets.

Olora'm
els petons,
que de tu en vull molts més.

Escolta'm
la suor,
que o t'esnifo o bec.

Mira'm
el que et dic,
que o amb tu o no sóc res.

(Parèntesi)

2010-07-31T15:06:00.002+02:00

Batec número cent. Arribar fins aquí ja deu haver estat molt més del que mai t'haguessis pogut imaginar, i ara, per uns dies, te'n vas de tot i de tothom, oblides qui ets per mudar-te en algú nou i tornar-ho a viure tot com si el món estigués encara per desembalar. El futur és un signe d'interrogació, un vidre entelat que no deixa veure l'exterior o un full en blanc que espera ser escrit; el passat una anàfora dolcíssima de bogeria. Per això l'únic desig és que passi el que passi, sigui el que sigui, quan tornis tot pugui seguir sent exactament igual que fins ara. O millor.

Fins aviat.

Proètica de la Petita Pàtria

2010-07-25T16:23:00.004+02:00

No t'enganyis. Tu també algun dia, potser com avui, t'has llevat amb el cap a qui sap on i la boca dissecada. La persiana, no del tot tancada, deixa entreveure el sol que abans de posar-te dins el llit, fa escasses hores, era sols claror; ara espetega per tota l'habitació com focus de molts watts mentre et recargoles amunt i avall pel llit recordant la nit d'ahir. Els ulls vermells davant el mirall i la roba d'ahir escampada pel terra són molt més que un detall insignificant: són purament un símbol, les cicatrius d'una ferida amb forma de petó o d'amnèsia temporal. Vols recordar-ho tot, punt per punt, per tornar a assaborir l'alcohol que ara et corre per la sang en forma de seqüela o el fum que vas calar per la boca i ara es dispersa, com un núvol, dins els teus pulmons on plou. Reviu-ho tot, doncs. Obres el telèfon mòbil i observes el darrer missatge que vas enviar ahir a la nit -si és que se'n pot dir nit, si és que se'n pot dir missatge-, i com per art de màgia, ho tornes a palpar tot amb la punta dels dits -o dels genolls-: com en aquella cançó de Piperrak, no saps ni on vius ni saps quina hora és, però ahir vas veure sortir altre cop el sol i se't va mostrar rogenc com una moneda de sang. Sense música, ni barra ni caseta groga de Schweppes, la plaça torna a ser una catifa de ciment estampada de gots buits com poncelles en un prat de girasols i tu tens la pell esborronada per la fressa del matí que gela el record calorós del foc d'una nit. Ara, aquí, assegut davant la pantalla de l'ordinador després d'haver dinat, tot es veu amb una perspectiva molt més serena i clara, però ahir -o avui-, allà -o aquí-, la Petita pàtria dormia cansada després del combat més pletòric de l'any i tu no sabies reconèixer més enllà de les bombolles surant dins el got de gintònic. Per això vas preferir el silenci abans que dir-ho tot de cop, com un espasme o com un crit davant l'abisme desbordat de sinceritat.

Ara saps que tot és ara, però ahir, mentre el cel era d'aquell blau a mig camí entre el blanc i el negre, tu no sabies si era de dia o era de nit; la Festa Major respirava l'última alenada, sols t'acompanyava un vers de Ferrater i l'única certesa era que fos on fos, dormís on dormís, ella tenia la pell mig de sol, mig de lluna.

A les fosques

2010-07-16T21:00:00.003+02:00

No enterris aquí les esperances. Segurament només desitges que l'últim bocí de bandera cremada t'enlluerni, ja que aquella serà l'única llum; que sigui quin sigui el seu color, mirant-la fixament observis com es torna cendra un fil minúscul que amaga una gran mentida. Sí. Potser tot torna a ser extraordinàriament relatiu, i al contrari de sempre, ara voldries mirar-t'ho més enllà de la vitrina i no ser una part més de la festa. De la farsa. I et converteixes, doncs, en un espectador il.lustre del circ on qui paga és el que actua i qui no paga és escopit; hi ha cranis estovats per la radiació de la televisió, veus polièdriques vomitant hipocresia i rates que tot s'ho mengen vigilant que els malabaristes no s'escapin fent tombarelles del cercle tancat. Per això potser no val la pena dir res, ja que tot el que hagis de dir segurament no il.lumini; la prosa és la branca d'un arbre de nadal amb les llumetes foses, la poesia un castell en ruïnes dalt un turó on sols s'hi arriba caminant, i tot, a vegades, és gris com un cel blau cap al tard amb dues gavines sobrevolant la brutícia i un fanal amb la llum apagada.

Punt i a part

2010-06-29T16:42:00.003+02:00

I ara de sobte ho ets tot quan l'única certesa és que ets ningú. Ets el llamp que trenca el silenci dels núvols per udolar com un llop la pluja que tot ho amara. Ets el primer acord, un do, un re o un sol, que rasca el backliner del teu grup preferit abans del seu concert de comiat davant deu mil persones que esperen atònites l'últim crit abans de l'adéu. Ets l'espurna de l'endoll que encén sense voler la cortina d'una casa segons abans que esclati el foc i tot cremi agonitzant. Ets el tint, el primer de tots, on es suca el pinzell per mesclar damunt una paleta els colors que pintaran, qui sap, una obra mestra. Ets el primer fly del primer coffeshop del primer dia d'estada al primer viatge a Amsterdam d'un adolescent. Ets el primer missatge de mòbil escrit a la noia rossa d'ulls verdgairebémarrò que un dia, sense saber ni qui erets, et va donar el seu número i a qui vols dir tantes coses que et mossegues la llengua mentre et tremolen els dits. Ets el primer raig de sol que trenca la claror grisa del crepuscle un matí i desperta la rosada damunt el turó de pa sucat amb oli que es veu des de la teva habitació. Ets la primera cervesa, havent sopat, el dissabte d'empalmada a la Festa Major del teu poble. Ets la primera passa damunt el desert de pedres del Cap de Barbaria d'algú que observa el mar damunt aquell precipici per primer cop a Formentera. Ets el primer propòsit de cap d'any. Ets la primera lectura d'un poema que per primer cop arriba al cor d'un descregut de la poesia. Ets els nervis i la il.lusió del primer dia de classe a un institut nou. Ets la primera lletra -sigui vocal o consonant, com tu vulguis-, que tria l'escriptor per iniciar el primer capítol de la seva nova novel.la. Ets el primer floc de neu que cau damunt els cims del Canigó i espurneja, sols per avisar, damunt la pedra que ben aviat es vestirà de blanc. Ets la primera pàgina del diari un dia després d'una revolució. Ets el primer somriure després de qualsevol plor.

Ets el present armat fins a les dents per dilapidar els cucs d'ahir i convertir-los en papallones.

Nit de Sant Joan

2010-06-24T17:25:00.003+02:00

No hi ha foc ni tampoc màgia.

Cap flama és el vestigi del passat.

Saltar damunt la foguera seria com caure al buit.

La música és un destorb per apreciar el silenci.

Tens la pòlvora mullada i no implosiona dins teu.

T'has menjat la part de lluna que la impedeix ser plena.

L'has vomitat tota sencera a la cantonada del costat.

Els petards han tret el son als gossos, gats i pardals.

Els petards han adormit a l'espècie dominant.

Tot camina moribund però això no és Venècia.

Cala't foc a les artèries, doncs.

Punxa't dos grams de solitud, doncs.

Deixa volar el cos, doncs.

Fes caure els peus, doncs.

Cau.

Caus.

Reneix fet una espurna de màgia
i amarat d'un(A)(noia).

Teoria i pràctica del renaixement

2010-06-15T17:51:00.004+02:00

Diu que demà comences examens i tens la sensació que potser aquí es tanca un cicle de pau que va començar allà dalt de tot un dilluns al matí assolellat i gèlid però acalorat dins el teu cos fràgil davant el vent d'aquella alçada abismal on engabiat com un ocell volaves des del bell mig de la ciutat com tenint el paradís als peus després d'haver ascendit cinc-cents esglaons per l'interior d'una torre medieval on cada passa endavant era una bala directa al front de tots els maldecaps que t'havien tallat les ales durant els dies o mesos que s'enterraven en aquell precís instant per donar pas a un nou gènesi amarat del mateix renaixement que s'olorava per tots els carrers i que s'observava per totes les parets o que s'endevinava rere els teus ulls cansats deleitosos per passar pàgina al passat i iniciar aquest cicle nou del qual t'has emborratxat durant els útlims quatre mesos on tot potser ha canviat tant que allò que ara omple els buits allà dalt era un enigma i el carro que et fa volar no era més que una il.lusió per això dia rere dia t'embafes d'aquella vista i de la seva brisa i de tots els records d'aquells carrers antics i de la companyia que et va fer ser feliç durant menys de tres dies i amb qui vas oblidar de forma ben recíproca els examens completats per realçar el vol i convertir Florència en l'engendrament d'un somni cosit en vers que perviurà per sempre com un plor d'enyor sense comes.

Bilbao bidaia

2010-06-09T16:37:00.006+02:00

Saps de sobres que mai oblidaràs la primera vegada que vas anar al País Basc, i ho saps, sobretot, per què vas intentar que ells tampoc oblidessin mai el seu primer viatge d'equip.

Si algun record d'entre tots els que has viscut et perdurarà per sempre, però, serà el d'aquella nit de dissabte a l'habitació 408 de l'Hostal Bilbao Aterpetxea, mentre a fora plovia i les gotes d'aigua t'havien obligat a suspendre l'activitat de nit. Allà dins, entre aquelles quatre parets, es van aglutinar tots divuit miran-te als ulls amb els seus ulls encara cansats dels tres partits disputats aquella tarda contra equips de Gijón, Durango o Bilbao, i tu, reclamant silenci, amb la veu ronca, els vas explicar que durant mitja hora se n'adonessin que a alguna banda hi havia nens, com ells, que mai havien pogut jugar a futbol perquè mai havien tingut temps per fer-ho, que sempre havien hagut de treballar durant tot el dia per poder menjar un trist plat d'arròs o per poder comprar un jersei als seus germans per tal que no tinguessin fred a l'hivern. Els vas explicar que aquests nens potser no tenien pare i mare, ja que segurament havien mort a alguna guerra, o d'alguna malaltia greu, o senzillament havien nascut orfes. Els explicar que aquests nens, com ells, amb dos orelles, dos ulls, un nas i una boca com ells mateixos, mai havien sabut llegir ni escriure, que mai havien pogut volar amb en Harry Potter o que mai havien pogut riure amb en Bart Simpson o en Doraemon degut a que es passaven divuit hores diàries treballant a un taller, cosint, per exemple, pilotes de futbol-sala com les que feien servir ells als partits disputats aquella mateixa tarda als Jesuïtes Loyola-Indautxu de Bilbao. Els vas preguntar com es sentirien ells si mai haguessin marcat un gol, si mai s'haguessin vestit una samarreta amb un dorsal a l'esquena per jugar un partit o si mai haguessin tingut un entrenador que els expliqués com trepitjar una pilota. Però sobretot, els vas preguntar com es sentirien ells si mai haguessin tingut un pare o una mare que els hagués eixugat el cul quan eren petits, que els hagués tapat amb una manta quan tinguessin fred o que els hagués omplert l'habitació de regals el dia del seu aniversari.

Els vas preguntar com es sentirien si cap vegada algú els hagués dit t'estimo, i tots van mirar-te amb uns ulls humits de tendresa.

Astorats pel que els havies explicat, els vas demanar que s'aixequessin, vas obrir la finestra de l'habitació i vas demanar-lis que s'apropessin a tu, a la finestra, i observessin el que tenien davant seu: una ciutat màgica on havíeu tardat gairebé deu hores a arribar. Bilbao havia estat la seva Ítaca. Els vas senyalar amb el dit de la mà la Ría i els vas explicar que allà sota, allà mateix, durant anys i panys molts pares van deixar-se el cos i l'ànima treballant als Alts forns per aconseguir un plat a taula pels seus fills. Els vas senyalar amb el dit el Museu Guggenheim i els vas comentar que algun dia, qui sap quan, ells també es farien una foto per penjar-la al facebook davant aquell edifici que semblava fet de paper de plata. Els vas assenyalar, malgrat no es veiés, el Casco viejo, i els vas explicar que allà les parets parlaven de tanta història que duien al damunt i de tantes frases que tenien pintades a les parets. Als peus de l'hostal, ressorgint per damunt de tot, els vas dir que es fixessin en San Mamés i els vas explicar que a aquell estadi on l'endemà anirien a veure un partit de juvenils entre l'Athletic Club i el Deportivo en deien La Catedral, ja que allà, a Bilbao, l'única religió que existia no creia en Déu sinó en un equip de futbol. I tu, emocionat, vas dir-lis que l'any passat a València, després que el Barça guanyés 4-1 a l'Athletic, havies dit amén.

Per acabar, després de tot, els vas demanar que se n'adonessin de la sort que tenien de ser allà dins, entre aquelles quatre parets. De la sort que tenien de dur tots el mateix xandall i el mateix polo amb el mateix escut. De la sort de tenir uns companys que si fes falta els despertarien d'un malson a plena nit, els posarien un termòmetre en cas de febre o els deixarien una manta en cas de fred. De la sort de ser allà i que tothom, fos d'on fos, els mirés de forma estranya per parlar una parla pròpia, un idioma diferent del castellà. De la sort de poder ser allà, única i exclusivament, per fer allò que molts nens com ells, persones com ells, no podien fer: jugar a futbol.

I vas anar a dormir bressolat per la lluna de Bilbao volent-la regalar a tots aquells qui estimes.

Ho sé perquè ho sap Tyler

2010-06-04T10:45:00.003+02:00

Recordi això: -La gent que vol aixafar, som aquells dels quals vostè depèn. Nosaltres som la gent que li renta la roba, li cuina el menjar i li serveix el sopar. Li fem el llit. El protegim mentre dorm. Conduïm les ambulàncies. Li passem les telefonades. Som cuiners i taxistes i de vostè ho sabem tot. Ens encarreguem de les seves queixes a la companyia d'assegurances i dels càrrecs de la targeta de crèdit. Controlem absolutament tots els fragments de la seva vida.
La publicitat ens fa desitjar cotxes i roba, tenim feines que odiem per comprar merda que no necessitem. Som els fills maleïts de la història, desarrelats i sense objectius. No hem patit cap gran guerra ni cap depressió; la nostra guerra és espiritual i la nostra gran depressió és la nostra vida.
Vam créixer educats per la televisió creient que algun dia seríem milionaris, déus del cinema o estrelles del rock, però no ho serem. Ens n'acabem d'adonar i estem molt, molt cabrejats.
De manera que més val que a nosaltres no ens doni pel sac.

El club

2010-05-25T20:09:00.003+02:00

Tots havien aparegut allà sense recordar com hi havien arribat o quin camí havien agafat, convertint-ne d'aquell néixer una espècie de despertar després d'un llarg son. D'alguna forma hi eren, i cadascú era veí de l'altre perquè tots tenien el seu racó de llibertat, el seu espai on caminar sense que ningú els digués quina ha de ser la freqüència del pas, el seu racó on poder-se mirar al mirall i alliberar l'ànima en cada badall.

En Fernando i en Rainier venien de ser un peix gros, una d'aquelles persones a qui tothom escolta quan diu res, a qui tothom alava sempre sigui el que sigui allò que hagi dit abans. Havíen palpat l'èxit de primera mà, sabent-se algú en aquest vida plena de ningús. En José i en Mahmud havien desafiat a la utopia i havien vist néixer a les seves mans les petites revolucions de cada dia, però també una revolució de les d'abans, d'escopeta i clavell vermell. Havien vist créixer com una flama la revolta davant els seus ulls i ho havien estampat amb els seus versos que sonaven com trets. L’Antonio i en Joan vivien allà el seu segon exili, i tot, a més, després d'haver hagut de fugir, l'un d'un país en guerra i l'altre d'una societat en guerra. Allà també hi buscaven mil postes de sol com les que sempre havien estimat. L'Emily i la Rosalia eren, per fi, més que una persona; eren una dona. I ho deien i no havien de plorar el fet de sentir-se soles a les nits. Eren les úniques dones entre tots aquells homes, però allà sabien que eren dones perquè podien viure sense ser menys que persones. L'Italià i en Charles, en canvi, eren els únics que havien visitat l'infern, i de fet, era per això que tothom sabia el seus noms. L'un hi havia estat sols de visita i, després d'escriure-ho mitjançant poemes, s'havia fet d'or; l'altre, precisament, hi havia viscut tota la vida per culpa d'escriure poemes. Coses de la vida. O de la mort. Finalment, en Wolfang i l’Arthur ho havien viscut tot sempre d'una forma diferent, d'una forma on no importava res més que els sentiments de cadascú. Havien viscut sempre amb l'èmfasi de lluitar per les batalles perdudes, d'estimar cada dia amb les ganes d'estimar millor l'endemà i sobretot, amb el tarannà d'existir per decisió pròpia, no per imposició de ningú, ni tant sols de la pròpia vida. Eren els únics que eren allà perquè ells mateixos havien decidit quan i com hi volien ser.

Vivien on ningú els podia veure, on ningú els podia ni tant sols sentir. Vivien al fons dels oceans, tan al fons que entre cel i infern s'hi veia sortir el sol cada matí. Havien canviat respirar aire per respirar mar, i aquell mar els donava la llibertat plena, la de no saber si existirà demà ja que ni tant sols sabem quan és avui. Caminar era nedar i treballar havia passat de moda degut a que tot era de tots; a les seves cases cadascú hi passava el temps com volia i ningú s'exclamava si aquell un o aquell altre feia quatre dies que no apujava la persiana. Es trobaven cada dia al tard, quan el cansament els empetitia tant que es despullaven de tot i es quedaven únicament amb ells mateixos; sols amb ells. Quedaven sempre al mateix lloc, i era allà on des de feia temps hi celebraven un recital de poesia diari. Tots hi eren, sempre, i la gent que vivia per a prop els anava a veure mentre callaven davant els versos de qualsevol d'ells. No els importava el que estigués passant allà on vivien abans, i tots, tant els protagonistes com el públic, festejaven que l'eternitat fos així.

Eren els morts d'allò que algun dia havien sigut, i dia rere dia, en aquell racó del fons del mar, s'hi penjava un cartell on s'hi anunciava un recital; deia així: "Cada nit, poesia per existir a càrrec de Fernando Pessoa, Rainier Maria Rilke, José Martí, Mahmud Darwish, Antonio Machado, Joan Salvat-Papasseit, Emily Dickinson, Rosalia de Castro, Dante Aligheri, Charles Baudelaire, Wolfang Goethe i Arthur Rimbaud."

Encetaven la vetllada exclamant -Que la mort segueixi vivint!, i cada vers que recitaven es convertia en una bombolla de vida a la superfície del mar dels vius.

Dolça introducció al kaos

2010-05-18T20:37:00.004+02:00

Encén la música i fes que s'impregni per tots els racons de l'habitació, dins cada espai buit entre tecla i tecla d'aquest ordinador amb el que escrius; la banda sonora d'aquell exili ocupa més de vuit gigues però té cabuda dins aquest text. Vols recordar les cançons d'aquella aventura que parlaven de tot menys d'apocalipsi. Les melodies es succeïen les unes a les altres igual que els arbres del paisatge idènticament cromàtic, on el Canigó mai va deixar de ser un far que irradiava llum a tots els graus possibles a la rodona, de nord a sud, d'est a oest, en un mar dividit en dos damunt els mapes però unit dins la llengua. Fugir aquell diumenge de març al matí camí de França va servir, precisament, per adonar-te'n que existia un país de butxaca assassinat i del qual no sabies pràcticament res però en coneixies el botxí. Tu cavalcaves sense parar conduint un Renault Mégane pels mateixos camins que setanta anys enrere havien fet milers de refugiats del feixisme. Vuit-cents anys més tard que cavallers com Ramon Muntaner hi escriguessin una Crònica. Vint i dos segles després que Anníbal desnodrís tots els cargols d'aquells prats amb les seves passes. La guerra, però, duia el remor d'una batalla de paraules i sagetes d'amor, de cartografia inexistent, de mapes il.legibles que permetien que cada passa endavant fos una sorpresa inesperada. Per primer cop, Salses era molt més que una paraula dins una cançó d'Inadaptats i Perpinyà molt més que la ciutat on hi juga un equip de rugbi que duu els colors de la senyera. Tot era inesperat perquè el futur no existia. Quilòmetre a quilòmetre erets més lluny de casa i més a prop del kaos; de les carreteres sense direcció, de les senyals de trànsit sense sentit , dels castells medievals sense trobadors ni princeses i dels pobles anònims on vas escriure-hi el teu nom. Veremaves el temps gotim a gotim per desitjar que tot fos lent. Apuja el volum i torna a aturar el moment en el segon i mig que tardava aquella càmara rèflex a fotografiar un carrer amb porticons de colors, un banc amb una frase escrita amb quatre monosílabs, un núvol de fum d'herba enlairant-se àvidament cap al cel i unes ulleres de sol reflectint el doble de dos ulls; la banda sonora et torna a xuclar els sentits i recordes que d'ençà d'aleshores tot és un solo de guitarra elèctrica que no acaba mai i que la vida és un monòleg interior sense pautes on tant fa qui sigui Joyce i tant fa si hi ha signes de puntuació o no, on tant fa quantes síl.labes tinguin uns versos separats per una barra vertical diagonal o tant fa si la rima és variada o no; mentre s'embafaven els vidres d'una finestra al compàs de les gotes de suor del teu cos tatuat de petons, vas adonar-te'n que erets el contingut damunt el continent i que l'amor també pot ser llibertat.

Ara la música sona més forta que mai. Va esclatar la revolta i el kaos és el cel on incendies cada dia fogueres per poder il.luminar les estrelles.

P(r)oètica mallorquina II

2010-05-12T23:39:00.006+02:00

El veuran elevant-se, de nou, cap el cel. Faran com nosaltres aquella nit de desfeta, pujaran un a un tots els esglaons d'un hostal rònec i amb olor de fotografies de color sèpia i arribaran sense adonar-se a dalt de tot, on una porta gairebé oberta els deixarà colar a la terrassa. Potser seran com nosaltres, o segurament no. Només ells sabran quines son les sorpreses que hauran trobat, com si dels caramels de Hamsel&Grettel es tractés, sota les llambordes del casc antic de la ciutat, a les cantonades plenes de cadires de bars plegades i arrepenjades a les parets o al cul de tots els gots on hauran brindat maleïnt alguna cosa més que la memòria de Felip Quint; només ells sabran quants dies hauran volgut pinzellar-se la nit i l'ànima a una taverna on cada minut és un fresc policromàtic diferent, però nosaltres, de ben segur, ara i aquí, sabem dibuixar els seus rostres al trepitjar per primer cop el terrat d'aquell hostal. El buscaran i el trobaran surant encara més amunt, allà on acaba la ciutat i s'eleva el Castell de Bellver on dormia les seves nits Jaume II, allà on el Port es fa borrós i l'aigua del mar s'enllagrimeix per plorar mil onades horitzó enllà. Seran al punt més alt i voldran anar encara més amunt, allà on no es sentin petits davant la immensitat d'una ciutat als peus. Com a nosaltres, la Seu els enlluernarà els ulls i notaran la seva bellesa ben endins, com clavant-los totes les agulles de la façana de llevant a la pell, però només ells sabran si la lluna els brinda plenitud per il.luminar-los en la nit com un focus de 10.000 watts. Tot serà silenci, ja que tant si és passat com si és present voldran assaborir als llavis la sensació de volar. Hi seran tots, no hi faltarà ningú. Seguiran amb l'ull clava't damunt seu mentre veuen com s'apropa, dut a braços pel vent com si el destí el bufés cap a ells. Serà aleshores quan tornaran a cridar i a posar-se les mans a la boca per amagar-se la sorpresa, quan tractaran de no moure les cadires per tal de no desvetllar res, ni l'oratge que tenen de cara, quan es miraran els uns als altres amb la sensació que malgrat no dir-se cap d'ells Julita, tots, com nosaltres aleshores, no són hostes d'aquest món. Tremolosos, el veuran apropar-se, tímidament, silenciosament, encara de color taronja, arrugat i rodó. No serà el Sol, sinó un globus inflat amb ogixen de qui sap quant fa, tintat amb lletres escrites amb rotulador verd i amb dotze noms escrits a la banda contrària on encara s'hi llegirà un text. Una veu, la d'algú d'ells o la de tots, s'esglaiarà al trobar rebregat per terra un full amb encara més lletres formant paraules, i un altre cop una veu, o la d'algú d'ells, ho llegirà tot junt:

"Som ulls veient llunes màgiques,
bategades rítmiques.

Esperem de debò
i sens recança, perdre'ns
fent l'amor atentament,
sentint que enyorarem.

Atrapem-nos junts,
noves experiències reveladores,
intenses llampegades."

Ja no el veuran elevar-se perquè el tindran a les mans i seran ells qui surin a un cel de rajoles enmig de Palma, ferits per les lletres -o lletraferits- i assaborint segon a segon les paraules escrites per algú com ells que els haurà transportat a un altre temps i un altre món sense necessitat de fer res més que llegir un paper formiguejat de grafies.
No existiran els calendaris ni els rellotges. Seran el que vulguin ser. Seran ells, o qui sap, potser serem nosaltres.

P(r)oètica mallorquina

2010-05-03T20:57:00.002+02:00

(Encara t'has llevat amb el cap ple de núvols, però aquí, avui, la tempesta ha salpat de dins tots els racons del teu cos cap al cel. Segurament per això plou sense parar rere els porticons de la finestra. Durant uns quants dies tot ha estat a l'inrevés, i has estat tu qui s'ha hidratat de moments fugaços, de glops de temps que t'han embriagat de forma incesant, consant; un glop rere altre per fer més especial el glop de després com un aquelarre d'experiències i sensacions inoblidables sense pausa ni cesura ni cadenes ni comes per aturar l'aire que li manca a una oració llarga com aquesta. Potser, com va dir algú, la pluja ho neteja tot i és l'única capaç de desprendre't d'aquesta ressaca que t'ha deixat els llavis salats, com la mar, com la llengua; deies que la primavera és el més semblant a la revolució i amb l'hivern renascut tu segueixes tenint set de tot el que has viscut, de sol i de brisa marina als peus d'una catedral gòtica i d'ulleres de sol fent d'antifaç per uns ulls que ho vesteixen tot de poesia i de pantalons curts a les cames per passejar per carrers hinòspits amb noms dignes de la Crònica de Desclot i tintats amb façanes de color groc i taronja i blau cel i amb persianes verdes o granes dignes de postal i de passes sense treva tot volant elevat dels llambordins per aferrar l'horitzó des d'on suren globus amb paraules escrites al damunt. La primavera s'ha arronsat i qui sap quan tornarà a treure el cap, però Palma, prosaica o poètica, ja és un parèntesi que ha mudat del present simple al pretèrit imperfet.)
I ara torna a ser demà.

Rèquiem

2010-04-22T15:24:00.003+02:00

Més enllà de la finestra avui només veies l'elegia d'un cel gris sense color o d'uns pardals damunt les branques rígids com la por al futur. Sense sol, el dia volia plorar les llàgrimes que s'han rovellat entre la cendra d'un volcà. Davant teu, un home llegia un diari on a la portada s'hi lamentava la mort d'en Samarach; que si avui enterrament amb honors d'estat o que si ell va ser l'artífex que Barcelona sigui avui dia tal i com és. I tu seguies mirant per la finestra convençut que escoltessis el que escoltessis als auriculars del teu iPod, totes les cançons et semblarien un rèquiem definitiu, un adéu sense després, una esperança desfeta com la dignitat històrica del país on et fan viure. Volies trobar més enllà dels vidres bruts del vagó L403C d'aquell Ferrocarril algun símptoma de màgia, algun camp amb arbres fruiters o algun venedor de roses vingut del Pakistán, però havies oblidat que avui no era Sant Jordi i si volies comprar roses potser seria més adequat un ram de cards. Per primer cop a la vida enyoraves el Sol, a qui sempre has detestat; mai has desitjat feroçment els seus raigs ultraviolats ni t'ha agradat revolcar-te per la gespa o la sorra per tastar-lo a la pell, però dençà de fa un temps has après a estimar-lo com a metàfora de la vida, com a símbol de pervivència i com a batec incansable que et permet respirar. De sobte però, com per sorpresa, un grup de pàrvuls ha pujat al tren i d'entre ells, una nena d'escassos cinc anys t'ha assenyalat el seient buit del teu costat i s'ha apropat fins a seure-hi; el paisatge de la finestra ha esdevingut un enterrament a segon pla i t'has apropat a ella per preguntar-li el seu nom. Al respondre't, t'has quedat perplex i li has respost que els noms que comencen i acaben amb la mateixa lletra son els més bonics del món, però ella, en comptes de somriure, ha assenyalat el paisatge i entristint-se t'ha dit que plovia. Ha estat aleshores quan ho has entès tot i has recordat que el més semblant a una revolució és la primavera.

Història sentimental d'Espanya

2010-04-15T20:28:00.005+02:00

Tu no estudies dret a la Pompeu, però tens ulls i cap per adonar-te'n que allò que t'explicaven quan erets petit anomenat justícia no té gaire semblança amb la Justícia que s'escriu amb majúscula i fa olor de ranci, d'habitació tancada durant anys on el sol no hi penetra i on les rates s'amunteguen cruspint-se el poc menjar que troben. Com un conte digne del Vaixell de Vapor, la mestra, a Primària, et feia estudiar de memòria un dels principis bàsics de l'Estat que tu empollaves per casa mentre jugaves a pilota: "la justícia és igual per tothom", repeties una vegada rere altre, però ja fa anys que vas adonar-te que les coses justes potser no existiran mai, que aquella cantarella amb la que aconseguies bona nota a Socials no era res més que una mentida més i que segurament, igual que allò, poques coses de les que t'havien fet creure eren veritat. Confiaves en tres poders que imaginaves com un canelobre amb tres braços on encendre-hi tres espelmes; anaves agafat de la mà del teu pare als col.legis electorals cada quatre anys i tenies la sensació que aquell full blanc que et deixava tirar dins una urna, realment, serviria d'alguna cosa. I ara te n'adones que s'han apagat les espelmes. Que aquell tal poder legislatiu està format per una colla d'encorbatats que discuteixen amb el nas ple de farlopa mentre negocien quantes comissions es quedarà cadascun d'ells per tal d'engreixar-se la butxaca, que aquell tal poder executiu es basa en la figura d'un monarca que duu el cognom d'un genocida i que per si fos poc va ser educat per un dictador i que, a més, el tal poder judicial, aquell que sense dir res, com el vent, semblava ser el més eficient de tots tres, està ple d'irregularitats i tribunals amb noms molt diferents però que en el fons serveixen pel mateix: dictar sentències surrealistes dignes d'una història de Dalí mentre fan creure a la societat que ells tenen la bara de la justícia. I tu no goses entendre com pot ser que el mateix jutge que permet deixar viure tranquilament al sofà de casa seva a algú que ha estafat mils de milions a una institució pública com el Palau de la Música sigui el mateix que envia tres anys a la presó a un ciutadà pel sol fet d'haver propiciat un cop de puny a un Mosso d'Esquadra. O potser, pensant-ho més calmadament, si que aconsegueixes entendre-ho, ja que amb els anys te n'has adonat que realment, com diuen els guiris, Spain is different, tant, que aquest és l'Estat on després d'una dictadura de quaranta anys, els màxims dirigents del règim no son empresonats ni penjats d'una soga a les places dels pobles, sinó que funden un partit nou i es presenten a les eleccions com si res hagués passat. O, per si no fos poc, aquest és el país on suspenen de sou i feina a un jutge que, sortint del camí, es proposa estudiar i jutjar els crims comesos durant dita dictadura, estudiada a l'escola a partir dels disset anys i anomenada franquisme. Per això, malgrat no estudiar dret a la Pompeu, tens la veritable sensació que lleis amunt o lleis avall, codis penals aquí o codis penals allà, tot no és res més que piles i piles i piles de maons per amagar la carronya i la merda que s'amaga a sota, a l'escorça d'un país que setanta anys després d'haver afusellat al president d'una comunitat autònoma del propi país mai s'ha dignat a demanar perdó. Com en aquell novel.la de Marías, te n'adones que vius al país on la gent no ha volgut saber-ho però ha sabut, i és precisament aquesta constant por a enfrontar-se al passat la que origina tot aquest tuf irrespirable, i clar, el més fàcil és marxar corrents per potes, fer com qui sent ploure i passar pàgina com intentant no recordar que de totes les històries de la Història, sens dubte, la més trista és la d'Espanya.

La sang taca tant que embruta la pau, i la balança de la Justícia mai pesarà equilibrada com la fina línia de l'horitzó mentre d'una banda pengin sempre molts més caps que de l'altre.

Dosi

2010-04-05T15:41:00.002+02:00

Tot l'enyor d'avui perquè demà no és res i Papasseit no és aquí per acompanyar-te i el futur no existeix si no la veus ni la sents ni la notes a prop teu donan-te la mà amb que et palpeja com confian-te un secret o acarician-te la llengua com el vent que pentina les fulles d'aquest carrer ple de pols i de rètols on hi veus escrit el seu nom malgrat no ser-hi i d'ombres de nans de jardí amb rialla als llavis que t'encenen per buscar el seu somriure que no trobes més enllà del teu record o del fons d'una copa de Moritz sense gas de tantes hores com fa que intentes adormir la teva llengua perquè calli i no digui res ni pensi res ni vulgui res per evitar que llepi cola al dors d'un paper d'arròs i la busquis a tots els carrers o als bars els caixers i a les parades del mercat plenes de berbers o a la carretera on el cotxe se't cala cada dos per tres o fins i tot al cor de les muntanyes quan tenint-les als teus peus la busques però no la veus i rimes la infinitud amb forma d'un horitzó de sal que et regala una ratlla llarga que no pots esnifar perquè en el fons no és real i sols és part d'una il.lusió com totes les que et crees tu per tal de veure-la arreu i sentir-la real a tots els cantons del teu cos ja sigui el nas els ulls les dents les mans la pell el coll i a les pàgines dels llibres que sense ella no pots llegir o a les cançons que escoltes per no sentir cap altre cosa que el teu neguit per veure-la aquí o als post-its penjats al suro de la teva paret que t'enlluernen com l'incenci del teu cos amb la seva droga dins.

Incendie

2010-03-30T20:52:00.004+02:00

Tu algun dia també havies volgut ser una paraula, moure't per la vida com si caiguessis amb trineu per les corves de la seva forma, dins ella, de lletra en lletra teixint a cada pas un significat cada cop més ampli. De fet, sempre has volgut ser-ho. Sempre has somiat amb paraules que no desapareixessin mai d'enlloc, ni d'un país on gairebé no tinguessin vigència, ni d'uns carrers on a batzegades lentes, amb reg gota a gota, s'escampessin com un ruixat de tempesta entre aquells qui les coneguessin. Has volgut ser poesia perquè hi ha vegades en que la poesia té més poder que el Sol per descriure la pròpia realitat; imagina't: veus una torre de l'Edat Mitjana, puges amunt, esglaó rere esglaó en una escala de cargol de fa molts i molts segles, arribes dalt i avistes allà, al fons, el cim del Canigó, encara cobert de neu, abraçant una infinitud de terra segrestada. I penses en Verdaguer, ja que ell, la seva paraula, et remou l'ànima per dir-te que lo Canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot dels Pirineus se bada. Per això has volgut ser la paraula cantada pels trobadors medievals, alguna estrofa de qualsevol cançó on hi sortís un senyal dirigit a una amada, el senyal definitiu que, amb forma dels teus ulls o amb carícia de les teves mans, fes saber a la persona que volguessis que t'apassionaria compartir un escamot d'amor; una cançó on tu series com un cavaller, prendries les ciutats, travessaries els ponts, venceries enemics a les torres de guàrdia i salvaries princeses de totes les presons. Però duus una cuirassa que es fon com foc si et disparen sagetes d'amor, ja que tu no ets cavaller i malgrat imaginar-te als peus de Carcassona escoltant Cerverí de Girona, a les mans només hi tens roses. I somnis, molts somnis. Precisament has volgut deixar de ser aquesta paraula per passar a ser-ne una altra, per donar vida i batec a il.lusions de paper mullat amb sucre que t'imaginaves quan tenies setze anys i fer-les realitat. Sempre ho has volgut. I de sobte, com un espasme, ser una paraula rere altre, com desitjant ser-les totes de cop, desordenades i desacomplexades, revolucionàries davant la vergonya de no mirar-se les unes a les altres i dir-se excentricitats, ja que com un petó amb llengua dins l'orella o com un coixí apretat amb força durant un orgasme s'aparallerien com si dues mans les escrivissin a una velocitat que petés radars d'autopista. I, com l'esperança dels exiliats davant un horitzó, es crearien capítols llargs i eterns, tot el que havies somiat seria realitat i et veuries reflexa't, com al vidre d'unes ulleres de sol: la vida et semblaria un compte enrere amb segons i mil.lèssimes i series aquell vers d'Ausiàs March on la mar bull com cassola en forn, ja que no series fum sinó foc groguenc.

Per això algun dia havies volgut ser una paraula, per cremar-les totes i quedar-te sols amb síl.labes. Per viure amb monosílabs com cel, Sol, tot o res, com junts, món, mar o foc. Per poder-li dir, amb tan sols dos sílabes, la conjunció més màgica que existís. Amb tu.

Respirar

2010-03-19T12:54:00.004+01:00

Agafo aire i des del centre de l'escenari et miro, sempre, a mà dreta, assegut amb la guitarra entre els braços i acariciant-la amb la tendresa d'una llevadora. Et busco els ulls, somric, i la teva mirada em diu quan he d'entrar o quan he de callar, quan surto o quan parlo; tu duus la batuta d'aquest eskamot nostre, i tu ets qui obre les portes del cel i inicia el castell de focs. Com diu el poema, "han passat els anys, han passat moltes coses", però et segueixo mirant igual que fa quinze anys quan, jugant a cuit i amagar al jardí de Cal Fàbregues, em deies amb un movident de celles que ja podia sortir a salvar tots els enxampats. I jo corria igual que ara recito, i tu erets allà, com sempre has estat a tot arreu. Pensa-hi: hem cregut en les estrelles sota el cel del casc antic de València, hem fet una marató d'introspecció cap a nosaltres mateixos a la Plaça de l'Església de Sant Ferran, a Formentera, i ens n'hem adonat que des de sempre hem sigut bàrbars fumant al call jueu de Girona. Per això et segueixo mirant i sempre et trobo. Dalt l'escenari o dins una pista poliesportiva de 40mx20m on ets la veu que em diu si presiono o defenso a l'home, si faig jugada individual o busco la diagonal a l'altra banda, si xuto a col.locar o marco gol sense pensar-m'ho. Sigui on sigui, tu sempre ets allà, bategant com pocs saben fer-ho, assegut amb mi i recordant que hem recorregut mils i mils de quilòmetres buscant en cada revolt de carretera l'essència de tot plegat i n'hem après que mai res és prou real com per enfiar-se'n.

Sense tu, sense tenir-te al meu costat, mai me n'hagués adonat que la poesia era un rock'n'roll de la vida. I ara que per enèsima vegada els senyors vestits de blanc amb mala lletra et diuen que no pots respirar bé, jo saps què els dic? Que no em fan cap por, perquè tu no necessites pulmons per respirar si a les mans hi tens una guitarra.

Arquitectura d'una il.lusió

2010-03-15T20:51:00.004+01:00

Oh vós que sou l'únic raig de llum que il.lumina la vida, responeu-me: enteneu que vostra llàgrima és la meva tempesta? Digueu-me si el silenci del que sóc nàufrag és més dolorós que estelles clavades a la sang o si la sal que us amara els cabells xops de l'aigua de la mar cou més a l'ànima que la vostra distància. Sóc esclau de l'esguard que una nit va robar-me els somnis i de vostres ulls, que van fer dia dins meu per fer volar coloms de colors mar i cel enllà. I vós, on sou? Allà al lluny eixams d'estrelles espurnegen i enmig de l'oceà isolen les esperances de nedar amb vós fins a l'horitzó i de conquerir, aferrat al palmell de la mà, un infitit.

No us enredo. Em despullo l'ànima davant vostre. Sou bella com una posta de sol daurada i dolça i fràgil com un gerro de porcellana, i vull dir-vos, amada meva, que si us trenqueu en mil bocins, jo moro amb vós i reneixo en cendra per no separar-me en vida de vosaltres.

Arrencar motors

2010-03-12T15:43:00.003+01:00

Diu que aquell parell ja s'han espavilat a fer un nou espectacle, que després d'uns quants mesos amb el carro aturat tornen a arrencar motors amb un nou format i una nova posada en escena. Es veu, pel que m'han dit, que el contrabaixista, el Joan Respall -àlies Juanito-, ha deixat el grup per motius personals i per manca de temps, i que així doncs, el Pep i l'Oriol s'han passat ells solets uns quants mesos fent la tria de poemes i composant melodies noves com a bojos. Això sí, han fitxat una noia, la Roser Reverté, que els ajudarà a donar un toc més musical al nou treball fent veus melòdiques a unes quantes composicions. Diu que després de dos anys recitant per aquí i per allà poemes del Miquel Martí i Pol, aquesta vegada han decidit recitar-ne del Vicent Andrés Estellés, que possiblement sigui, després d'Ausiàs March, el millor poeta valencià de tots els temps. Per fer-ho m'han dit que l'Oriol Gallego, el guitarrista, ha deixat arraconada a casa la guitarra clàssica i ha fet servir l'elèctrica per compondre una desena de melodies que poca cosa tenen a veure amb les que tocava en l'anterior espectacle; diuen que ara fa servir un pedal delay i un pedal wa-wa, i que fa melodies amb ritmes diversos, que tan pot ser que toqui un jazz o un blues o que et surti amb un rock amb distorsió, un hardcore melòdic o un ska. L'altre, el Pep Antoni Roig, el que recita, m'han dit que ara recitarà d'una forma molt més rítmica, gronxant-se amb la mètrica i la forma i no tant amb el contingut narratiu dels poemes; es veu que aquest cop han fet deu cançons diferents per cada un dels deu poemes triats, i que si a això li sumes la veu d'aquella noia, la Roser, l'espectacle agafa un aire molt més proper al d'un concert que no pas al d'un recital. I això del nom de l'espectacle, això "D'ací em pariren i ací estic", diu que és el primer vers d'un poema molt conegut de l'Estellés, però que a part d'això, han volgut anomenar així al nou treball perquè volen reivindicar la lluita diària contra el temps des d'una perspectiva íntima i concreta, anant pas a pas per assolir horitzons, partint que la revolució comença amb allò que tens a davant, al teu carrer, al teu poble.

Diu que aquest dissabte, el dia 13 de març, fan el primer recital de tots, el de presentació, a la Sala Polivalent del Poliesportiu del Pla del Penedès. A les 20.30h m'han dit. Es veu que no volien presentar l'espectacle a cap altre lloc que no fos el seu poble. Si fins i tot la premsa se n'ha fet ressò, es veu que els han entrevistat de Ràdio Vilafranca, Ona Bitlles i fins i tot de la SER Penedès-Garraf, a part de fer-ne alguna crònica, com aquesta.

Ah, i sobretot, si en vols saber alguna cosa més, si vols saber on faran els propers recitals, diu que visitis la seva pàgina web, www.araesdema.com, i el seu myspace, www.myspace.com/araesdema.

Tots els colors del blanc

2010-03-08T23:49:00.003+01:00

Podries dir que ha estat magnífic llevar-se acompanyat de mils i mils de flocs de neu a l'altra banda dels porticons de la teva habitació, caient, al matí, de forma poruga davant la terra encara molla. Podries explicar que t'has sentit com un nen mirant al cel amb els ulls plorosos d'il.lusió i glaçats pel fred, amb les mans gelades després d'arreplegar tant i tant glaç acumulat damunt els cotxes per tal de llençar la bola més gran. També podries comentar que agafar l'autopista direcció Barcelona ha estat boig i arriscat, però que per sort has pogut arribar a port i veure per primer cop des de fa gairebé cinquanta anys Barcelona tenyida de blanc. Podries parlar de que gràcies a la neu, la gent somriu al metro en comptes de tractar-te com un paràsit més del ramat. Però realment hauries de reflexionar sobre com és possible que un país que pretén ser considerat "normal" es pugui permetre tenir milers i milers de conductors aturats als seus vehicles enmig de la carretera, de nit, hores després que acabi de nevar o sobre com carai pot ser veritat que per culpa de menys de deu centímetres de neu quedi suspesa la circulació de sis línies de rodalies, obliguin a desallotjar una universitat sencera o tanquin durant tres dies el segon aeroport més important del país. I et preguntes què diria un llevaneus berlinès si ens veiés per un forat, ell que treballa vuit hores diàries nit rere nit perquè l'endemà al matí tothom pugui arribar a la feina, o què hi diria un trist operari de pista de l'aeroport de Varsòvia on amb la meitat de pressupost que a Girona, cada dia, sens falta, surten vols mentre ell treballa a deu sota zero perquè els avions puguin enlairar-se. Podries recordar qualsevol tall d'avui del telenotícies, on els corresponsals parlaven de la situació d'una forma semblant a quan es parla d'un país que ha estat arrassat per un huracà o un terratrèmol. I el pitjor de tot és que a aquest país on passa tot això hi ha nevat de forma important més de tres vegades en els darrers dos mesos, tant, que alguns fins i tot hi volen fer uns Jocs Olímpics d'hivern. O el millor de tot: després d'analitzar-ho tot, de veure el conseller de torn dient a la televisió que la situació està controlada i que com a mesura excepcional el metro de Barcelona funcionarà tota la nit, després d'observar com a la Junquera la tinent alcalde demana ajuda humanitària per manca d'entrepans a repartir entre un exèrcit de camioners, després de tot això, et preguntes el dubte de sempre: les carreteres plenes de conductors sense llit, sopar, companyia ni informació, i els Mossos d'Esquadra, els bellíssims policies que vetllen pels nostres drets, experts en nevades atès que al seu nas hi neva cada dia, invisibles durant la tempesta i tempestuosos quan regna la calma, on són?

Silenci, com el de la neu d'avui. Atura't i reflexiona seriosament si realment serveix d'alguna cosa passar-se tota una vida reclamant que som un país normal quan a les primeres de canvi demostrem ofegar-nos en un got d'aigua, o més ben dit, en un bidó de glaç.

Primer aniversari

2010-03-03T17:04:00.004+01:00

Vuitantè batec. I em preguntes d'on vas sortir. Vas venir de París, com els nens antigament, però en comptes de tardar nou mesos tu en vas tenir prou amb nou dies. Ho recordo perfectament: el cel gris, la pluja insistent -gairebé invisible, d'aquella que no té forma ni sentit però que amara a la jaqueta fins deixar-la xopa- als peus de la Torre Eiffel, els cafès a les terrasses cobertes del barri llatí i sobretot aquell bar de Montmatre on, entremig de mil post-its enganxats a la paret, hi vaig deixar escrit, a quatre mans, un poema. Allò va fer sentir-me com Rusiñol, Miró, Papasseit o Picasso quan vagabundejaven per París nodrint-se únicament d'art, i va ser aleshores quan vaig fer l'amor amb les paraules i vaig gestar la vida com un encefalograma en vers.

Nou dies més tard deixaves escapar el primer plor explicant precisament això, el teu descens del cel de París a la realitat mundana d'una vida a la qual mai he sabut donar el color adequat. Ja des del primer moment, fins i tot durant la pròpia gestació, vas demostrar que les lleis del temps no anaven d'acord amb tu, afirmant que el tempo de les coses no havia de ser de cap manera el tempo del propi món. Vas aprendre a escriure abans que a parlar i vas aprendre a plorar abans que a riure, però després d'això, realment, ja res ha tornat a ser com aleshores. En un any has estat l'altaveu de totes aquelles coses que no sé dir de cap altra manera que escrivint, i has vingut d'allà i d'aquí per compartir històries, emocions, sentiments i mil coses més que només servirien per adornar a periodistes barats una trista crònica. I ara, avui, bufant per primera vegada una espelma ets conscient que quan vas arribar al món les coses eren rotundament diferents a com són ara: el Barça no havia guanyat encara cap triplet, la universitat tenia encara aquella aureòla de paradís de la cultura i l'educació i no pas de territori on s'hi crien mutants, el col.lectiu semblava tenir encara força damunt l'individu, a la carretera no hi transitava cap conductor novell amb un Renault Megane matrícula WD, un equip pre-aleví de futbol-sala de Casp mai a la història havia disputat una final de la Lliga Escolar de Barcelona o Formentera encara no havia robat el cor a un rapsode i un guitarrista planencs que d'ençà d'aleshores viuen a una altra dimensió. I tu has estat còmplice i observador directe de totes aquestes coses i moltes més.

Com deia aquell poema que encara deu restar penjat a les parets d'aquell bar parisenc, "passaran els anys i aquest paper es marcirà", però sens dubte, mai es podrirà o deixarà d'existir pel simple fet que tu seguiràs aquí, sent el riu paral.lel a la vida que amb meandres més amples o més estrets acaba desembocant a un mar, un món, on és possible tot allò que enlloc més és possible.

Avui, com veus, parlo jo perquè sense tu no sóc.

I que en compleixis molts més.

Cançó del matí encalmat

2010-03-01T20:37:00.005+01:00

Dona't un matí de dilluns sense pressa, amb el so del despertador repetint-se durant cent vint minuts. Dona't un missatge inesperat al mòbil com a melodia d'un bon dia sense so. Dona't el sol entrant pels porticons vells i rònecs de l'habitació mentre bascules a banda i banda d'un llit de matrimoni amb llençols blaus com si suressis damunt una barca. Dona't els somnis d'una nit llarga com un dia sense pa per manca de companyia i pregunta't si realment has estat sol. Dona't un déjà vu de la nit anterior amb forma d'olor de tabac a la samarreta i dona't la llibertat d'haver estès les ales i no haver-te estavellat. Dona't la por de dormir i que en despertar-te tot hagi canviat però dona't un matí encalmat per deixar de veure-ho tot negre com l'Espriu a la seva Cançó i adonar-te'n que sense la paciència dels bons vins mai en tindries prou amb una sola dosi.
I per acabar (o per començar, qui sap), dona't colors per pintar el cel de la Petita pàtria amb tèmpera i saber aterrar bé d'ell com els coloms després d'haver volat.

Vals de l'esperança

2010-02-23T14:07:00.005+01:00

Hi ha un home que vagabundeja a l'avinguda de la Pau cantonada amb carrer Solitud. Està sol i no para de fumar tabac de pipa liat amb la pàgina 7 del suplement de cultura del diari; cala paraules que se li impregnen a la llengua i respira fum que treu convertit en papallones que no mosseguen. Dies enrere, allà mateix, jeia damunt el jaç de l'asfalt aferrat a la seva motxilla plena de records, però ha canviat la motxilla per un acordió. Tu te'l mires i ell et riu. Qui sap d'on ve o com es diu. Qui sap on vol anar o qui vol ser. Potser, com tu, ell és tan pobre que l'únic que té és la dignitat de no voler jugar a la divisió dels taurons que omplen els televisors de la botiga d'eletrodomèstics de l'acera del davant; tertúlies de periodistes escopint ferralla per la boca sobre polítics embutxacant-se diners sota sospita de policies corruptes extorsionats per empresaris amb corbata. I milers de personatges que són sords davant els acords de la música dels qui no tenen res. Qui sap què toca o quanta gent l'escolta avui. En el metre quadrat d'una cantonada el món es fa tan minúscul que tot és relatiu. Qui sap quants diners duu a sobre, quant vi va beure ahir o quants cigarrets fumarà demà. Qui sap el perquè del seu somriure. Qui sap si és feliç, si el seu únic tresor és el record d'una nit amb ella, eterna i sense petons.

Driver

2010-02-16T16:08:00.002+01:00

Tanca els ulls, recorda-ho i no ho oblidis mai: ets al descans a escassos minuts de sortir al camp per jugar-t'ho tot a la tanda de penals i estàs nerviós com mai. La gent al teu costat fuma i de fons s'escolten crits d'alegria i cares de decepció, i tu ets allà, sol, amb l'única certesa de saber que d'aquí cinc minuts t'ha arribat el torn. Has de calmar-te, evitar el tremolor de les cames i sufocar les papallones que se't cruspeixen l'estómac. I aleshores, de sobte, viatges d'això a allò. D'allà a dos dies abans, a allò. De les dotze del migdia de dilluns a les dues de la matinada de dissabte. T'encens l'ipod i et poses a escoltar Nessum dorma amb el volum al màxim. I et tornen les cançons de Sabina volant entre el fum d'herba del Lokal una nit de dissabte, el whisky sense soda en gots de plàstic amenitzant converses sobre Formentera i la neu apareguda d'enlloc rere la finestra bruta; i després d'això, l'ascensió al paradís, la meitat d'un bidó ple de brases escalfan-te les mans i el reproductor de música amb el volum a tot drap fent sonar Nessum dorma al ritme de les volves tímides caient del cel de la Petita pàtria. I no oblides que això, allò, va ser real. I amb els ulls tancats a escassos minuts de saltar a la gespa recordes que dissabte les portes del cel es van obrir per dir-te que te'n podies ensortir, igual que a la cançó de Manel. Però la teva cançó l'entona Pavarotti, i quan s'acaba, segur de tu mateix, mires el cel de Pedralbes sense neu i puges al cotxe de pràctiques recordant Florència, analitzant el significat del verb renéixer i sabent que al cap de deu minuts seràs campió. Després d'això, el silenci trencat únicament per la veu d'un examinador que diu que estàs aprovat.

I plores, crides, saltes i escrius que has vençut el partit més llarg de la teva vida i penses en l'òpera que Puccini va escriure fa dos segles i que t'ha donat ales per guanyar. Vincerò!

(la divina florència)

2010-02-11T00:22:00.005+01:00

Escape al paradiso (aquí dalt l'aire és sec i l'alè del vent t'esbufega a l'orella. de lluny escoltes les sirenes d'alguna ambulància i el repic de les sirenes es difumina amb els vint-i-pico campanars que al mateix temps toquen a quarts de sis. no et despertis, però. el somni no acaba perquè mai ha començat. les campanes de l'acopalipsi les va silenciar Virgili a qualsevol cantonada que assenyalis amb el dit índex, allà, a prop o lluny, en qualsevol punt d'aquest horror vacui de taulades rogenques i carrers d'un sol carril plens d'anònims tocant l'acordió o d'indigents recitant Dante i intentant sortir de l'infern. fuma't les hores que en qualsevol altre lloc et deixen regust de cendra als llavis, prem l'encenador i agafa pels dos cantons la flama per estirar-la i teixir una corda de foc d'aquí fins al punt més alt de la cúpula del Duomo on Bruneleschi va dibuixar-hi tot un món, o la meitat d'ell, ja que l'altra meitat la dibuixes tu. no t'enlluernis amb el marbre blanc del Bapbisteri de San Giovanni o de la Santa Croce: el sol cau a ritme de vals rere aquest turó de la Toscana i fins i tot el blanc més pur del David de Miquel Àngel es converteix en una ombra fosca a contrallum; aquí baix, les cases de la riba del riu brillen com medallons d'or penjats a l'aparador de qualsevol joieria del Ponte Vecchio, el mateix on dos enamorats segellen el seu amor en un candau i un aprenent de poeta diu a la seva estimada que ella és la joia que més brilla del carrer. alça la copa, enlaira-la ben amunt, eucarísticament, brindem amb un Chianti rosat i fes que el vi et regalimi pels llavis com si acabessis de menjar-te l'eternitat. asseu-te i planta el teu cavallet igual que ho va fer Giotto fa més de vuit segles justament aquí, com tu, i si no tens colors canvia la paleta pel teclat d'un ordinador i escriu que aquí l'ordre dels factors altera el producte i abans ve l'art que la vida. adona-te'n. hem pujat moltes escales, hem caminat com mai -metre a metre, com les síl.labes de la Divina Comèdia- per ser aquí dalt i acariciar el cel, el paradís. respira fort i xucla tan fort com puguis el present d'aquest renaixement ja que després d'això el futur no és res més que la mort. com la fi d'aquest parèntesi.) e torna al inferno.

El síndrome d'Stendhal

2010-02-07T13:48:00.002+01:00

Vols caure a terra i que no t'agafin, perdre el món de vista i veure només art i fer dislèxia amb els colors i creure que el sol del migdia és lluna plena. És tan senzill com desorientar-te i oblidar-te d'on ets sense oblidar que no ets a casa o palpar-te el cor a deu mil revolucions i sentir-te genet d'un carruatge de cent cavalls cavalcant pel passadís d'una galeria plena d'escultures de fa sis segles.
Stendhal va dir que ell, allà, havia arribat a aquell punt d'emoció en el que sols es troben les sensacions celestials donades per les Belles arts i els sentiments apassionats, i que va ser just allà, sortint de Santa Croce, on el cor li bategava a ritme de llampec, caminava amb por de caure i la vida se li esgotava davant seu.

Viatja cap a l'aventura, doncs, de caminar envoltat de joies del quattrocento a la ciutat de les flors violetes i notar a l'estómac les mateixes papallones d'un primer petó.

Arrivederci!

Hi havia una vegada Prípiat

2010-02-01T22:28:00.004+01:00

Escolta'n el silenci, busca-hi el rastre de l'aire i troba-hi l'ombra del vent, que aquí no és cap llibre comercial sinó l'única presència de vida, tant de dia com de nit. Perde't sota els núvols grisos d'una ciutat on mai ha existit el sol i on segurament mai hi exisitirà, tremola caminant per carrers que fa vint i cinc anys van entrar en un coma profund i forada escletxes al teu escafandre per ensumar-hi l'olor de mort; aquí sols queden avingudes convertides en una selva plena d'arbres amb fulla eternament caduca. Els cotxes amb les portes obertes i les claus posades al contacte, la fira amb una noria que mai més tornarà a girar, els cinemes reproduint una vegada rere altre El planeta dels simis subtitulada en ucrainès fins el dia que algú aturi el cinematògraf i els bars amb les màquines de cafè plenes de gra i els barrils de cervesa encara per estrenar. Ja notes a la teva espatlla el pes del passat? Aquí el present son les dues ratlles paral.leles del botó de pausa d'un comandament a distància. Hospitals sense malalts, oficines públiques amb una imatge podrida de Gorbachov penjada a la paret, milers de vivendres amb els plats per fregar, els armaris plens de roba i els peluixos de milers de nens plorant eternament l'absència de somriures. No miris al cel: no hi veuràs orenetes, ni coloms, ni pardals recolzats al tronc d'un arbre ni avions de paper volant al firmament. Res.

Això no és cap ciutat fantasma del far west. Aquí viuen les ruïnes d'una ciutat del far east que un dia va morir. Allà, d'aquí uns cinc-cents anys, quan l'aigua torni a ser potable i l'aire es pugui respirar, vindran els micos a fer la vida. Tornaran a pintar de llum la ciutat i a l'entrada hi aixecaran un monument on es recordi que allò, tota aquella devastació, tot aquell infern enmig del no-res, havia estat única i exclusivament culpa dels humans.

París sota l'aigua

2010-01-26T14:13:00.004+01:00

Si haguessis viscut a París avui fa cent anys no caminaries per les llambordes dels camps Elisis. Hi nedaries. Com si d'una plaga bíblica es tractés, et llevaries i des de la finestra de la teva habitació veuries ciutadans anònims remant per arribar al seu lloc de treball, policies amb banyador, bombers maleïnt l'aigua en comptes del foc i saltadors de trampolí olímpic entrenant-se des del terrat de casa seva. Buscaries la tomba de Napoleó al Panteó amb la minuciositat del submarinista que troba els plats i els gots d'un vaixell naufragat al segle divuit i veuries en les vies anegades del metro, recent estrenat, els raïls desconeguts d'un trajecte que potser comunicava amb l'Atlàntida. La Llibertat guiant el poble es banyaria, flotant, pels passadissos del Louvre fent el primer top-less de la història, el pont Neuf, il.luminat, brillaria sota l'aigua com cuques de llum i a Nôtre-Dame el geperut es mullaria els peus llençant monedes al fons del nou mar. I mentrestant, pujaries a Montmatre per asseure't a les escales de davant el Sacre Coeur i veuries, allà al fons, sota els teus peus, una preciosa ciutat amb l'Arc de triomf i la Torre Eiffel surant igual que estatuetes de cartró en un bassal. Picasso dibuixaria, amb cubs i triangles, la torre de la Gare de Lyon que sobresortiria d'entre els edificis inundats i Apollinaire, Valéry i Duchamp navegarien asseguts damunt una porta de fusta per la Rue de Voltaire.

I sí. La passaries a buscar de bon matí, li diries que no anés a la universitat, la convidaries a baixar i no faries com l'Amélie amb moto per París. No. Seria millor.
Junts viatjaríeu amb gòndola com si de Venècia es tractés.

Corranda infeliç

2010-01-20T20:55:00.005+01:00

Els somnis s'han adormit
(sí, de son han mort, de cop),
amnèsics del que van ser
quan eren batecs del sol.
Ara ja no hi ha trenc d'albes
ni ressaques trencant dies,
ni galls cantant a les set
ja que manca set de vida.
Som a la gola del llop:
on a dins hi neva i hi plou,
on som cecs sense no ser-ho,
on enterrem l'esperança
ensucrada pels plurals
que ens endolcien el futur
i escampem les cendres grises
d'un passat fet de colors.

Ni feliços ni amb perdius.

S'ha acabat la fantasia.

La vie est une rave

2010-01-18T13:32:00.003+01:00

Tot neix d'aquest amb tu i sense tu tan amarg com una copa de vi amb un bordeus avinagrat però no em preguntis com estimo la vida quan no vols escoltar el que diria un crit i dona'm hores lentes per fer serè el que em cou ebri per dins i cançons del Sabina que fan de ràdio dient bon dia quan aquestes s'apaguen dins trens que passen túnels i ho tenyeixen tot de negre com quan dorms a capsinades i creus no haver-te adormit però et despertes ple d'energia i dona'm cafè amb sal per vomitar en un full d'exàmen l'empatx d'un banquet que tant de bo fos de Plató i dona'm mans i ombres per creure'm que existeixes més enllà dels meus ulls i catedrals del gòtic amb campanars afilats com xeringues d'art en vena i dona'm novel.les censurades a Amèrica per empaperar les parets del meu iglú descongelat on hi oneja una banera amb un post-it en blanc ja que tot està encara per fer i tot és encara possible i dona'm l'esperança suicidada en un barranc una nit de Cap d'any per sobredosi de marihuana i quan ja ho tingui tot dona'm una ralla d'horitzó per esnifar-la del Fòrum a Montjuic i caminar damunt l'aigua com nedant entre el cel mentre ja la rave s'acaba i de fons ja surt el sol.

Imaginació impura

2010-01-12T19:42:00.007+01:00

Imagina't un dia normal, com qualsevol altre, dels que et lleves amb murga sense ganes d'abandonar els llençols i et rentes les dents miran-te el mirall amb la ment fixada a anys llum del teu lavabo. Et situes? Bé, doncs seguim. Imagina que baixes al carrer i hi ha una cua quilomètrica al quiosc de davant de casa, i a l'altre, i també a la papereria del costat del forn i observa la repartidora de l'ADN atabalada com mai perquè la gent li pren els diaris de les mans a l'entrada de la boca del metro. Imagina que davant cada botiga d'electrodomèstics hi ha persones i més persones apilotonades mirant què hi diuen als catorze televisors que tenen a l'aparador. Imagina't a tothom caminant amb un transistor, amb els auriculars a les orelles, amb les ràdios dels cotxes amb el volum al màxim. Imagina tot això i situa't. Et preguntaràs què carai passa, perquè tothom va com boig buscant informació a la premsa, per quin coi de motiu, de sobte, la gent mira estupefacta l'altra gent i els indigents criden enmig dels semàfors alçant amb la mà un cartró de vi mentre diuen jo ja ho deia. Apropa't a la repartidora de diaris, encen-te el ràdio del mòbil o entra a un Sony Gallery i segueix atentament l'especial informatiu on no paren de sortir imatges dels darrers cinquanta anys d'Història. Intenta copsar-ho tot malgrat t'hagis acabat de llevar. Pregunta-li al dependent de camisa groga i cabell enclanxinat què ha passat. Pá fliparlo, et respondrà. Torna a fixar-te en què diu la televisió i intenta assimilar les seves paraules, les del típic president dels Estats Units d'edat avançada i cabell blanc que surt a les pel.lícules de diumenge a la tarda i que no sap com argumentar la seva dimissió irrebocable: "- Marxo perquè no mereixo ser qui sóc. Perquè no vull representar tot el que hi ha darrere del meu país. Marxo perquè sóc un home honest i no puc suportar més llevar-me cada dia sabent que la meva feina és enganyar a la gent. Marxo perquè aquest país mai no ha estat a la Lluna, ni mai ha rebut un atac terrorista per part dels islàmics l'11 de setembre de 2001; aquell dia el Secretari d'Estat del govern americà va esmorzar amb Ossama Bin Laden. Marxo perquè la C.I.A. va contractar per tal de sembrar el pànic el jove musulmà que va intentar fer explosionar un avió el dia de Nadal. Marxo perquè a Boston van patentar la vacuna contra el sida i jo mateix vaig ser amenaçat de mort per empreses farmacèutiques si donava el vist-i-blau de posar-la al mercat. Marxo per això i per tot el que comporta. Perquè quan era petit i m'explicaven qui era Déu, em deien que era la fe i el respecte; després em vaig adonar que Déu no existia i que sols era un invent de l'Església per mantenir controlada la societat, per això vaig deixar de creure-hi, i com jo, tants altres. Per això marxo, perquè jo i els meus antecessors hem construït la nova fe, el nou dogma, allò que ens permetés fer de Déu sense ser-ho. Necessitàvem tenir controlada la població i l'única forma d'aconseguir-ho era mitjançant la por; no teníem cap altra sortida que aquesta, però he decidit dir prou. Sé que tot el que he dit pot canviar de dalt a baix els llibres d'Història de l'última meitat del segle. Sé que alguns no em creuran, però creguint-me: en tot el que dic hi rau la veritat, per això marxo. Hem creat l'imperi de la por i la mentida per evitar l'anarquia i fins aquí he decidit arribar. Potser el món que he ajudat a crear mai em perdonarà, per això demano disculpes a tota la gent a qui aquest matí hagi ferit el sentiments i crido a tots els caps d'Estat mundials a que facin el mateix que jo als seus respectius països. Marxo per això, perquè vull deixar d'observar com es mou la gent com un ramat d'ovelles atemorida de tot el que els rodeja al voltant, i jo no sóc un pastor sinó una persona. Per això marxo, per fer un bé a la humanitat."

Imagina-t'ho. Imagina't que aquest dia fos realitat. Imagina't que tot això fos veritat.

Doncs ara fes una cosa millor: no et creguis res del que t'envolta i així t'evitaràs sorpreses.

Feu-hi un cop d'ull!

2010-01-09T15:53:00.004+01:00

Us ho diu el propi Vicent Andrés Estellés: feu-hi un cop d'ull!

Hem tardat vora dos anys a fer-ne una, però ha estat el nostre regal de reis i a més ha vingut acompanyada amb l'estrena de l'espectacle "Ací em pariren i ací estic", així que ens fa moltíssima il.lusió que d'una vegada per totes AraÉsDemà tingui pàgina web.

www.araesdema.com

Propòsit d'any nou

2010-01-01T15:55:00.004+01:00

Aquí moren les paraules del 2009.
Amb la solitud de París i el fred de Berlín, sense la llum de València ni la pau de Formentera; amb la bellesa de la Côte d'Azur i l'standby constant dels carrers de Nimega. Aqui moren les darreres paraules, sí, però la vagoneta no s'atura, els raïls, brillants de porqueria, enlluernen fins l'horitzó. I de res serveix haver plorat i haver rigut sis vegades. De res serveix haver traçat l'amor amb la mà d'algú altre.

Encara queda camí, això no s'acaba; la d'ara només és una atracció més del parc temàtic.
Ells et diran que lluitis per un tros de carn. Tu nega't a fer-ho. Escriu.

L'home és un llop pels homes

2009-12-28T14:18:00.000+01:00

http://www.tv3.cat/videos/2100259

Verset de Nadal

2009-12-24T13:25:00.004+01:00

Quan jo n'era petitet
recitava sempre un vers;
dret, damunt el tamboret,
llegia sense papers.
A taula encara dinaven
mentre deia fum, fum, fum;
ells bevien i fumaven,
jo, cantava per costum.
Em miraven, com dos nines,
les àvies que van ser aquí;
jo els escric, trinxat a tires,
per dir-lis que són amb mi.
A l'escola m'ensenyaven
al nen Jesuset lloar,
però a cap lloc mai m'explicaven
l'ofici de recitar.
Així doncs, passats els anys,
ha fugit l'estel fugaç;
no sé dir ja ni bobanys,
sols ser plorar amb antifaç.
I a la taula de Nadal
som tot just tres i no res;
però vinguts del Penedès,
regressats del seu final,
crido el seu retorn astral
per escriure'ls-hi aquest vers.

Postal de diumenge

2009-12-20T21:39:00.004+01:00

Seixanta cinquena vegada que escrius paraules davant aquest full blanc per tal que la resta del món les llegeixi damunt un fons negre. Per això avui no existeix fotografia, perquè encara no han caigut volves i la millor postal de dumenge son les mil paraules que avui no valen més que una imatge. Ja fa temps que vas adonar-te que els diumenges no servien per anar a missa, com et deien quan erets petit, sinó que servien, més aviat, per buscar la mateixa pau individual que acabes trobant en els desperars sense hora, sense res i sense remei, en les capbussades a banda i banda d'aquest llit de matrimoni immens on no hi ha ningú més que tu i en els dinars precalentats amb mitja taula parada per un quart d'hora d'àpat. I més en dies com avui, amb tardes de cançons d'Antonio Vega, Adrà Puntí o Aute trobades a la caixa dels records, d'asseure's davant la finestra a la vora d'una estufa i contemplar la vida: al carrer cada minut que passa s'hi veu una persona menys, l'aigua acamulada a la font del jardí és un mar de cristall immovil i el termòmetre encèn el guionet que hi ha a l'esquerra dels números per primera vegada l'any. El cel, indecís, no sap com es llevarà demà, però tu somies amb un matí blanc, d'aquells que entelen el vidre de baf glaçat i que fan sortir al carrer amb la joia infantil dels nens quan obren regals. Però com bé dius, això són somnis, i la realitat són els carrers desèrtics i aquesta casa buida plena del calor de la calefacció que ressona pels radiadors de les estances on hi fas vida, és a dir, totes les habitacions menys la seva. Allà, on dormia ella, encara hi perdura -damunt la tauleta de nit- la teva fotografia de quan erets petit vestit amb la samarreta Meyba del Barça; l'abisme entre la vida i la mort es redueix al que existeix entre l'escalfor i el fred, i aquella foto irradia de calor tota la cambra. D'ella en surten les paraules i sensacions que voldries explicarli avui, en una tarda com aquesta, quan li diries que malgrat semblar impossible, hi ha hagun uns jugadors capaços de fer més del que van fer Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchón. I ella et diria que com el Kubala no ha tornat a haver-ni mai més cap igual, que ja ho deia el Serrat. I tu li diries que quan fossis avi, com ella, també li diries al teu nét que com el Messi no n'ha tornat a haver cap més igual, i que igual que ella amb aquelles cinc copes, tu mai oblidaries els crits, els gols, els partits i les abraçades que t'han regalat el Barça de les sis copes. Tens la sensació d'estar escrivint una conversa amb l'eternitat per explicar la història d'un equip etern, i penses que d'una vegada per totes podries explicar a la teva àvia que per fi hem deixat d'estar a un pam de la glòria per ser-hi plenament del tot.

I això et fa pensar en la felicitat i en la teva vida de 65' en cada paraula d'aquest seixanta cinquè text.

I aquesta és la teva postal de diumenge.

Retorns inesperats

2009-12-15T20:24:00.002+01:00

No feia ni un dia que havies tornat de Berlín i el teu cap, el coordinador de futbol sala de l'A.E.Casp, et va demanar si podies anar a fer d'entrenador al partit que l'endemà jugava l'aleví A, és a dir, els teus nens. Sí, els de l'any passat i els de l'altre, els teus, els que protagonitzen l'únic video que tens penjat al perfil d'aquest bloc i aquells amb qui vas guanyar la lliga de Promoció fa dues temporades i amb qui vas aconseguir el sots-campionat de la lliga de Preferent l'any passat havent perdut únicament un partit de divuit disputats: el definitiu, la final; la teva Hongria del 54' o la teva Holanda del 74'. Tu t'ho vas pensar durant uns minuts i vas reflexionar sobre si era positiu o negatiu tornar-te a colar dins la vida de tots ells després de tants mesos, després que tan difícil així estat per tu passar pàgina i oblidar el millor equip que mai has tingut entre mans. I precisament per això, perquè tenies ganes de dir-lis tot allò que no vas tenir temps de dir entre tantes llàgrimes i plors després d'haver perdut la final, vas acceptar el repte. A més, al partit també vindria l''Adrià, l'altra meitat d'aquella arquitectura d'una il.lusió. I així va ser. Dos dies després d'haver aterrat d'un viatge que t'ha deixat girat del revés et trobaves altre cop donant la xerrada tècnica prèvia al partit davant seu, com si res hagués canviat i tot fos com va ser durant dos anys. No els vas parlar del passat, sinó del futur, d'allò que han esdevingut, no per tu, sinó per ells. D'allò que tenen a les mans: la possibilitat de desafiar al destí i aconseguir aquest any, amb treball i constància, allò que l'any passat se'ls hi va escapar de les mans en una segona part per oblidar el dia del partit més important de les seves vides. I amb tot, divendres van sortir a jugar sentint-se un any més joves, un any més menuts. I tot va anar com recordaves: golejada d'escàndol, joc talentós, cap pilota donada per perduda i solidaritat entre uns i altres.
Al finalitzar el partit, però, van ser ells qui et van donar la sorpresa més inesperada que podies esperar. Et van preguntar si sabies perquè havien guanyat. Tu els vas respondre que ho havien fet perquè aquest any tenien un gran entrenador amb qui treballaven com mai. I ells et van dir que no, que allà, divendres, amb l'Adrià i tu a la banqueta, havien guanyat per un altre motiu. I de sobte, per sorpresa, es van arremangar una màniga del braç dret per ensenyar-te que s'hi havien dibuixat, amb rotulador, una V de victòria idèntica a la que tu els hi vas dibuixar aquella vegada que perdíeu a la mitja part dels quarts de finals de fases i no et quedaven més arguments per donar-los forces i creure en ells.

I emocionat, els hi vas dir que no se l'esborressin mai, ja que allò els permetria no oblidar tot allò que durant dues temporades l'Adrià i tu els hi vau intentar transmetre: l'emoció per viure cada partit com si d'un somni es tractés.

Berlinejar

2009-12-10T15:56:00.003+01:00

El pitjor dels viatges és que te n'adones d'ells quan ja s'han acabat, quan obres de nou la porta de casa i veus que a les mans no hi tens una targeta magnètica sinó les claus de tota la vida que obren el pany de sempre i quan t'asseus davant l'ordinador per escriure una crònica marcada pel retorn esdevingut. I què es pot escriure quan vas a dormir posan-te el despertador per anar a la universitat i recordes que no fa ni divuit hores t'has llevat a més de 2000 quilòmetres d'aquí? Doncs segurament caldrà que tanquis els ulls per veure davant teu, de nou, la finestra en forma de postal amb un cel grisós i baix i un teatre de recent construcció situat en una plaça amb nom de revolucionaria; Berlín és la ciutat més barata d'Europa, on sopes per tres euros, beus un litre de cervesa per poc menys de cinc, compres samarretes per dos i mig i viatges durant tot un dia amb metro o tren per escassos quatre. Enmig de tants números i economia pseudo-proletària, però, el sol és l'element més car que existeix, tant, que et vas quedar sense xatarra fent-li treure el cap un parell d'hores. Saps de sobres que la boira i la pluja fina insistent t'ha amarat durant els últims quatre dies, ja que fins i tot trobes a faltar el fred berlinès dins la Barcelona dels quinze graus en amunt i penses que els teus guants i la teva bufanda hauran d'esperar setmanes o potser mesos per tornar a sortir a passejar com has passejat aquests dies amb ells; de la foscor al color i de la timidesa a l'extravagància en escassos metres de diferència, caminant pels amplíssims carrers d'una ciutat de cartró pedra construïda partint de zero fa menys de seixanta anys. I és ara quan notes el xiuxiueig de l'aigua de l'Spree a la confluència amb Friedrichstrasse quan anaves de nit camí de Tacheles, quan escoltes el silenci del mateix Olympiastadion que durant les Olimpíades del 36' va aplaudir a un atleta negre com Jessie Owens, quan olores l'herba que vas comprar-li a un holandès de l'hotel i que vas fumar-te a una espècie de centre social okupat anomenat Cassiopeia i que abans era una estació de ferrocarril o quan et veus jugant, amb tot el respecte del món, a cuit i amagar amb els del Pla -com quan éreu petits a Cal Fàbregues-, però aquesta vegada amagant-vos entre els blocs que formen l'immens memorial a l'Holocaust; si alguna cosa té Berlín és aquesta, la possibilitat de perdre's, ja sigui en el temps i en l'espai.

Passar en menys de quatre parades de metro de Moscou a Nova York, de blocs de pisos idèntics ebris de monotomia i orfes de cultura i oci a carrers engarlanats amb llums de Nadal, gratacels il.luminats i botigues a banda i banda, de gent vestida igual que a les fotos de fa vint anys dels nostres pares a elegants empresaris amb BlackBerry i joves artistes emprenedors amb el cabell pintat de rosa, d'un camp de concentració nazi per reprimir jueus a una presó de màxima seguretat de l'RDA per reprimir activistes, de la Gestapo a la Stasi, de 1982 a 2025.
Dues cares d'una única moneda. Saber que entre el blanc i el negre existeix Berlín.

Això és berlinejar.

Fi d'un malson

2009-12-04T12:23:00.002+01:00

Arriba un dia en que et lleves al matí, pels volts de les dotze, i encens l'ordinador amb por, temerós del que en breus instants apareixerà a la pantalla. Aquest dia és l'endemà d'haver fet l'exàmen teòric de cotxe. T'apareix la pantalla inicial de Windows i et fa respecte cliclar damunt la icona del navegador i buscar al google 'resultado exámen teórico dgt'. Però ho fas. T'atreveixes. Aquella nit passada has somiat de tot. Que suspenies amb quatre errors, que aprovaves sense haver errat res, que havies oblidat firmar al full d'exàmen i et deien que no era vàlida la teva prova, etc. El dia abans no havies parat de comentar amb tothom com t'havia anat, impregnan-te del discurs futbolístic pur i dur, aquell de "no vull fer declaracions fins que no haguem guanyat la copa, però tenim tots els números per ser campions". Doncs el mateix vas fer tu. A tothom li deies que no t'havia anat malament, que és una forma cautelosa de dir que t'havia anat bé, que aviam si d'una vegada per totes podies deixar d'anar a aquell vestigi espanyolista tret d'una pel.lícula del No-do anomenat La Campana que tant mal rotllo t'ha transmès sempre i que et mories de ganes de dir que aquest malson per fi s'ha acabat. Doncs sí, ara ja ho pots dir ben alt i cridant tant com vulguis: avui ha mort l'única lluita que havies abandonat a la teva vida, l'etern malson que una vegada rere altre es repetia, fen-te creure que era impossible obrir la pàgina de la DGT i veure-hi una altra cosa que no fos NO APTO. Doncs sí. I vols escriure un SÍ amb majúscules perquè avui el NO ha marxat i tu l'has tirotejat a trets perquè no torni. Avui has tancat amb pany i clau un dels períodes més foscos de la teva vida i t'has tret de l'esquena aquella espina que pensaves que era impossible d'extirpar.

Avui ja tens mig canret de conduir al sac. Avui ja tens mitja L. L'altra meitat te la fumaràs abans que hagis acabat aquesta frase.

Els primers freds

2009-11-30T14:03:00.005+01:00

Era un divendres laborable normal i corrent per la majoria de mortals, però per tu era una mica més especial. El despertador, tot-hi així, et va sonar a les 07.15h com un martell estrident que es clavava dins el teu cap; ella t'havia demanat que et canviessis aquella alarma fastigosa que obligava a llevar-se d'un bot al llit per una de més suau, com una cançó de Menaix a trua, i tu vas fer-li cas. Vas canviar-la, tot va sonar més suau, sí, però al primer toc vas prémer la tecla que l'endarreria cinc minuts més per tal de poder seguir fent l'orni dins el llit durant aquells tres-cents segons que aquell matí van semblar-te tres-cents paradisos. Vas obrir els ulls perdut dins aquells llençols desconeguts que ja t'havien començat a ser familiars, mort de son i amb la mateixa galvana de quan et sona el despertador a les 07.15h per anar a la universtitat. Aquell matí, però, tot era diferent. Vas posar els peus damunt aquell terra gelat i encara ple de bocins de sorra, buscant les xancletes que mai vas trobar, obrint la finestra del menjador de bat a bat perquè hi entrés la claror de primera hora i despertant-la amb pessigolles rere les costelles. La nit anterior ho havies deixat tot llest: la motxilla amb la roba plegada a dins i els plats rentats damunt el màrmol de la cuina; no vas fer res més que esmorzar quatre galetes que t'havies comprat el dia abans al cal Rafaelet, preparar-te al seu costat uns entrepans de nocilla per berenar aquella tarda i rentar-te les dents per última vegada amb aigua salada. Després d'això, res més. El silenci dels comiats i el cantar d'uns pardals que escoltaries per darrera vegada al mateix temps que la nit blavosa s'anava esmunyint dins el cel per cedir-li pas al sol. Eren ja tres quarts de vuit quan vas cloure aquella porta, quan junts vau tancar amb pany i clau el niu del vostre amor. D'allà al port us separaven uns escassos deu quilòmetres que, al ritme d'aquell ciclomotor de marca italiana, tardaríeu quinze minuts a fer. La moto estava absolutament molla malgrat que durant la nit no hagués plogut. Penses que mai sabràs quina tempertura marcava aquell matí al termòmetre, però tampoc mai oblidaràs el fred que vas passar conduint a 70 per hora amb un casc sense visera i sense guants durant aquella recta de sis quilòmetres que separava Es Caló i Sant Ferran; tu no paraves de dir-li, amb la veu tremolosa pel vent, que t'abracés tan fort com pogués, i que mirés a la dreta, que es fixés en com el sol s'anava aixecant al fons de l'horitzó. I conduies amb una sola mà perquè l'altra la tenies ocupada assenyalant amb el dit aquell veler que es divisava al fons del mar, o aquelles cabres que a l'altra banda de la carretera pasturaven en ramat, o les persones que corrien pel voral de la carretera amb dessuadora de caputxa i els auriculars de l'mp3 a les orelles. Ho assenyalaves tot perquè tot et semblava rotundament magnífic en aquell matí de divendres: a Sant Ferran vas parar la moto per agafar de la motxilla una jaqueta de més mentre els bars apujaven les persianes i un parell o tres de nens sortien de casa malhumorats amb cara de pocs amics camí de l'escola. I tu seguies conduint recta amunt camí del port, accelerant cada vegada més lentament per por a deixar escapar de forma massa ràpida aquell instant, aquell matí atípic en que vas descobrir com s'engendrava el dia a Formentera, aquell aleteig traduït en 49 centímetres cúbics i aquella aurora voreal convertida en l'escalfor dels primers freds gràcies a la claror dels primers rajos de sol arribats Mediterrani enllà.

L'enemic blanc

2009-11-26T14:36:00.003+01:00

Gràcies a Joan Padrós per fundar fa més d'un segle el Reial Madrid.
Gràcies, per tant, a Joan Gamper per haver fundat tres anys abans el nostre Barça amb els colors del seu estimat Basilea.
Gràcies a Paulino Alcántara per foradar la xarxa de la porteria del Camp del Carrer Indústria en un partit de 1929 contra el Madrid i haver-nos fet entendre que aquí tenim al.lèrgia al color blanc.
Gràcies a Platko per salvar mil gols en aquella final de Copa a Santander i inspirar en cada aturada un vers d'Alberti.
Gràcies a Samitier per ensenyar-nos que les llagostes sabien fer gols, però sobretot, gràcies per haver descobert un refugiat polític de l'Europa de l'Est que la tocava com ningú i es feia dir Kubala.
Gràcies, doncs, a en "Laszi" per fer el millor futbol que mai a la història s'hagi vist a Can Barça i haver obligat a construir el Camp Nou de tant petit que s'havia quedat el vell camp de Les Corts.
Gràcies a Cèsar per marcar un gol a la final de la Copa Llatina contra l'Sporting de Lisboa l'any 1952 al Santiago Bernabéu.
Gràcies a l'inventor dels pals quadrats de Berna per fer-nos perdre aquella primera final de la Copa d'Europa; una derrota del present és la lluita pel futur.
Gràcies a Franco per robar-nos a Di Stefano i obligar-nos a fer una travessa pel desert de catorze anys sense guanyar una Lliga.
Gràcies a Miguel Reina per no aturar-se aquella rematada acrobàtica de Cruyff, que posaria punt i final a l'agonia retornant la Lliga al Camp Nou al costat de Sotil, Asensi o Reixach en aquella tarda gloriosa al Molinón.
Gràcies a Basilea per existir i per ser el bressol de la primera gran final de la història culé.
Gràcies a l'LFP per inventar l'efímera Copa de la Lliga i permetre'ns veure com Maradona trencava la cintura de Juan José en aquella finalíssima al Bernabéu.
Gràcies a Urruti per aturar el penal a Valladolid.
Gràcies a l'Steatua per guanyar-nos a Sevilla i fer-nos plorar per seguir lluitant.
Gràcies a Meyba per el.laborar una samarreta taronja que mai ningú oblidarà i gràcies a Katanec, Vialli i Lombardo per obrir aquella barrera i permetre a Koeman marcar el gol més important de tots els temps a Wembley.
Gràcies a Romàrio per ensenyar-nos que una cua de vaca és molt més que una extremitat animal.
Gràcies a Atenes i el Milan per fer-nos baixar del cel.
Gràcies a Ronaldo per fer-nos vibrar en un any que ningú oblidarà malgrat no guanyar la Lliga.
Gràcies a Figo per fer-nos entendre que potser la Bíblia va ser un best-seller de ficció però Judes un personatge de carn i ossos.

Gràcies a Rivaldo per demostrar-nos que marcar de xilena el gol de la victòria a l'últim minut de partit no ha de ser sempre una pel.lícula de ficció.
Gràcies a Ronaldinho per fer-nos tornar a somriure.
Gràcies a Larsson per assistir a Eto'o i Belletti en els dos gols que, com dos petons, ens van enamorar amb el Barça en aquella nit a París.
Gràcies a Iniesta per fer-nos creure en els miracles i gràcies al mes de maig per existir i permetre la Primavera de Praga, el Maig del 68' i el maig del Triplet.

Però sobretot, gràcies al meu avi per haver-me explicat totes aquestes coses i per haver-me transmès un sentiment que viurà amb mi i en nosaltres per sempre més. Va ser ell qui algun dia m'ho va dir: si el Madrid no existís ens l'hauríem d'inventar.

De fonètica

2009-11-23T14:01:00.004+01:00

Se'm fonen les paraules
que es confonen dins el llit
com fonemes extraviats
disparats amb un fonèvol
per un fonedor suïcida
fonedís d'ell mateix
que és al pou d'una fonera
fonellant-se els cinc sentits
mentre bufoneja el plor
telefonejant al silenci
per dir un epifonema
en una antífona així.

Història poètica del punk

2009-11-19T14:14:00.002+01:00

Notícia d'un naixement:

Ens plau informar-vos que demà és 20 de novembre; 20-N pels amics, sí. Fa més de mig segle, tal dia com aquest, moria Bonaventura Durruti a mans del feixisme, a Madrid. Malauradament, el seu principal assassí moriria molts vint de novembre més tard, el del 1975. Però resituem-nos en el temps: divendres 20 de novembre, any 2009, Martorell. Recordant dues morts d'infaust record neix la llum d'entre la foscor. La veu i la música d'entre el silenci. La vida d'entre la mort. Així, com un llir entre cards, parafrasejant Ausiàs March. O més ben dit, com tres llirs amb nom i cognoms: Pere Miró, Martí Riba i Pep Antoni Roig. Dues guitarres i una veu, com en aquella cançó de l'Ovidi.

Així doncs, si voleu, aquests tres estudiants de Filologia catalana a la UAB us convidem a assistir amb nosaltres al part d'aquest projecte engendrat, no pas per l'esperit sant, sinó per l'Anna Victor. I com no podria ser d'una altra manera, l'esdeveniment serà al Centre social La Vila de Martorell. Allà, demà, bramarem per primer cop recitant les cançons que mai s'han recitat per donar vida a la música amb la que hem nascut; com un llir entre cards, la poesia brotarà de les lletres d'Inadaptats, La Polla records, Cicatriz, Opció K-95, Obrint Pas, La banda trapera del río, Skalariak, Revolta 21 i un llarg etcètera.
Pot semblar una temeritat; ho és. Pot semblar una bogeria; també l'és. Però, digueu: a cas el punk o la música combativa no ha tenyit els moments més bojos, arriscats i furtius de la nostra vida? Doncs aquest és el nostre honest i modest homenatge.

La poesia és la música si aquesta última parlés, per això demà neixerà Llirs entre cards; no serà a una establia ni tampoc sabem si al cel hi espurnejarà un estel fugaç, però tranquils, no demanem encens ni mirra.

Només demanem que ens hi acompanyeu!

La primera frase del dia

2009-11-16T14:10:00.008+01:00

Avui te n'has adonat que a vegades dones massa poca importància a la primera frase del dia, a aquell primer raig de veu que articules després d'haver passat la nit. N'hi ha que us desperteu quan a casa encara dormen o al contrari, quan a casa no hi ningú més que tu, i ja se sap, la solitud no és amiga de l'oratòria a no ser que de bogeries parlem i, sincerament, a quarts de vuit del matí poques bogeries son viables. Per això hi ha dies en que poden passar minuts i fins i tot hores abans no parles amb ningú, abans no et comuniques verbalment amb cap altre persona al món. Surts de casa, pagues a l'autobús fent passar una targeta per un visor, t'esperes sol a l'andana de qualsevol estació escoltant l'mp3 i fins que no arribes a classe, després de més d'una hora i mitja despert, no dius "-bon dia!" a ningú. Enrere queden aquells mesos de juliol en que els primers a coneixe't la veu de cada matí eren un exèrcit de nens que entre plors, crits i somriures esperaven ansiosos que els expliquessis el conte de bon dia; ara, com a molt, demanes el compte al bar del costat de casa després d'haver gastat per primer cop la veu demanan-te un cafè amb gel. I de tot això sense sentit te n'adones avui després d'haver-te llevat sense dir ni mú als de casa, d'haver baixat al bar i haver-lo trobat tancat i, amb la veu segrestada dins la boca, haver arribat a les barreres de control automàtiques de l'estació del metro i haver-te trobat -encara sense temps de procedir a passar la T-50/30 per baixar a l'andana i adonar-te que aquella porta estava inoperativa-, amb una dona que, vestida amb una jaqueta color carn digne dels anys setanta i amb una veu típiquíssima d'actriu de doblatge de sèries americanes dels anys seixanta de TV3 , t'ha dit: "-No funciona."
I tu, a quarts de vuit passats del matí, has aterrat a la vida i has gastat el primer llamp de veu per dir-li "-Com tot, senyora, com tot."

La màgia d'un nom

2009-11-12T16:21:00.002+01:00

Fullejes el diari a primera hora del matí dins qualsevol vagó del ferrocarril mentre el sol, al Vallès, encara no s'ha atrevit a treure el cap. Avui és dijous i amb l'Avui regalen el suplement Cultura pels creients politeistes de l'art. Encara adormit, de sobte una notícia et sacceja la son: el capità del Rubin Kazan ha batejat la seva filla, nascuda fa un parell de dies, amb el nom de Barcelona. La llegeixes, et quedes durant uns instants clava't al seient del vagó amb els ulls abrillantats i penses en la preciositat del fet de regalar a una filla el nom de la ciutat on has guanyat el partit més important de la teva vida. I el més important de la història del teu club (i el més important de la història dels milers d'aficionats que aquell dimarts, a molts sota zero, van celebrar que el seu modestíssim equip havia vençut al millor equip d'Europa guanyant al millor estadi d'Europa.)

I penses en el futbol com a excusa de l'amor. I el sol apareix rere el mont del Tibidabo i t'encega els ulls per dir-te bon dia.

Veles e vents

2009-11-08T13:51:00.005+01:00

Et lleves un diumenge al matí sense saber encara si és ahir, avui o demà i només recordes que has somiat amb huracans que assetjaven el teu subconscient. La ràdio del despertador se't confon amb el xiuxiueig profund del vent que espetega a la finestra; brinquen i ballen els porticons, ara amunt, ara avall, dibuixant ombres i clarianes amb el sol que es dibuixa a batzegades a la teva paret. Surts de casa i de lluny observes una vella amb un mocador al cap que no para de mirar enlaire per por a que un arbre li caigui al damunt. A la plaça, el rètol de Pisos en venda de l'edifici recent construït del davant seu a un banc com si d'una persona més es tractés, i mentre ho observes, converteixes el teu caminar en una ferma lluita contra l'enemic invisible; avances contracorrent de tot camí del bar, entre contenidors girats del revés i fulles d'arbre caduques volant com orenetes al cel. I com sempre que fa vent, te n'adones que tu no fas camins dubtosos per la mar, ja que aquí la mar és el carrer de casa teva que observes des de la porta del bar on t'has près el cafè amb gel de bon migdia; camines baixada avall amb el cos encorbat endavant per poder avançar i per dins vas pensant en mestral i ponent, ja que contra d'ells has d'armar-te mentre xaloc i llevant els veuen subvenir, amb llurs amics gregal i migjorn. I tu també fas humils precs al vent tramuntanal per demanar-li que en el seu bufar sigui parcial i que, siusplau, tots cinc et deixin complir el teu retorn.

I mentre arribes a casa penses en Ausiàs March i la lluita de la vida per l'amor comparada amb el combat entre l'individu i la natura. I t'atures a escriure aquesta actualització per dir que avui no ens farien falta gaires vaixells per arribar a qualsevol horitzó, ja que el vent ens permetria pujar dalt de tot de qualsevol campanar i llençar mils de poemes a l'aire que planejarien molt lluny terra, cel i mar enllà. I tu que desitjaries volar amb ells.

AraÉs el que vulgueu

2009-11-06T22:55:00.004+01:00

Perquè encara no l'havia penjat al bloc. Perquè avui m'he llevat sense saber si era ahir, avui o demà. Perquè, senzillament, en aquest reportatge prenen protagonisme dues de les tres coses que més m'apassionen al món.
Espero que us agradi la Petita pàtria; aquell matí hi van ploure versos.

Un altre Kop fins a la mort

2009-11-02T15:17:00.003+01:00

Quants anys tenies la primera vegada que vas anar al Castanyada rock? Ja ni ho recordes. Quinze, setze, disset potser. Tant és. Recordes que aquells finals d'octubre al Poliesportiu el Prat eren com un ritual al qual mai volies faltar; nits d'alcohol i marihuana sense control, de crits i salts embogits al ritme de la música i de mirades que buscaven resposta als ulls d'algú a qui regalaves amor el dia del seu aniversari. De tot allò ja en fa massa temps, ho saps bé, però dissabte passat, de sobte, vas tornar a sentir-te com l'adolescent que potser encara ets. I va ser allà, al mateix lloc d'aleshores; el mateix pavellò, les mateixes paradetes del rotllo, els mateixos que busquen en la música una excusa per trencar una ampolla de Xibeca i voler-la estampar al cap d'algú, etc. Hi ha coses que potser mai no canvien, realment, i de moltes altres, l'efervescència juvenil n'és una d'elles. I dius efervescència per resumir en una paraula milers de sensacions que dissabte vas tornar a sentir. Mirar a l'escenari i veure-hi un plafó on s'hi llegia que Sols el poble salva el poble. I veure'l a ell cantant després de tants i tants anys imaginant com devia ser haver anat a un concert de Kop. I deixar-te endur per la situació, demanar-te una cervesa, i dos, i tres, i liarte'n un, i dos, i tres, i no tenir vergonya de tornar a saltar per cantar, cridant, cada estrofa de les cançons més ben parides que mai s'han fet a aquest país. I emocionar-te a l'adonar-te'n que després de tant temps, entre tornada i tornada de "No te rindas", ja no fa falta cridar JuanRa, resiste. Això i mil coses més potser serien un breu resum del que dissabte vas sentir. Sí. Acabar de nou un concert amb la samarreta amarada de suor. Sí. I malgrat tenir la sensació que aquest cop l'amor se't mor igual que la sorra de la platja entre les mans, anar-te'n a dormir confiant, com aleshores, en les petites revolucions.

Una teoria

2009-10-30T21:24:00.004+01:00

L'infinit és molt més que el número vuit estirat de forma horitzontal. És, possiblement, estar sol quan busques companyia i estar acompanyat quan cerques la solitud. Anar i venir del singular al plural de forma mínimament constant. És fer un parèntesi dins el parèntesi del parèntesi. L'infinit és molt més que un horitzó. En són molts. És saber aturar-se després de córrer i arrencar a córrer després d'estar quiet. És buscar-se, trobar-se, tenir-se, cansar-se, aturar-se per buscar-se, per trobar-se, per tenir-se, per cansar-se i tornar-se a aturar per tornar-se a buscar, tornar-se a trobar, tornar-se a tenir, tornar-se a cansar i així successivament fins que rebentin els ploms. Això és l'infinit. Fins i tot és més que banyar-se sol i despullat a cala Saona.
És moltes coses i en el fons és infinitament sols una.
És adonar-se que el verb estimar és sinònim d'eternitat.

Lliçó medievalista

2009-10-27T20:48:00.006+01:00

Estaves assegut a l'última fila de la classe, mig endormiscat, quan de sobte una frase pronunciada per ell t'ha despertat els sentits. El professor parlava d'històries de fa més de vuit segles i tu has despertat de cop per preguntar-te si realment t'eren tan llunyanes les explicacions que sortien de la seva veu, és a dir, si en el fons, no era pas veritat que milers d'anys després els cavalls segueixen tenint la mateixa funció intimidatòria que aleshores, però en comptes de ser cavalcats per un cavaller untat de ferralla per tal de vèncer una batalla sangrenta són cavalcats per policies amb ganes de repartir estopa enmig d'una manifestació. Ell parlava del Palau Reial Major de Barcelona i la cort del Rei de la Corona d'Aragó i tu recordaves aquella vegada en que vas pujar a l'escenari allà, a la mateixa Plaça del Rei, per recitar-hi poemes escrits per altres, és a dir, per fer de joglar; et començava a intimidar la idea de perdre't en el temps i no saber on vivies, i més quan has pensat que Barcelona és idèntica a la d'aleshores, canviant les muralles de lloc i substituint-les per les Rondes de Dalt i Litoral respectivament. T'has imaginat qualsevol plaça del gòtic d'aquells temps, en dia de mercat, quan els qui tenien diners i poder es barrejaven amb els leprosos i els morts de gana que demanaven almoina podrint-se a qualsevol cantonada; mentiries a algú si diguessis que a qualsevol indret proper al Portal de l'Àngel, en menys de cinc metres quadrats no és possible trobar-hi indigents que demanen al primer executiu encorbatat que entra al Corte Inglés mentre ben a prop un toxicòman prem l'agulla fins el fons? Barcelona, però, se t'ha mostrat més medieval que mai quan has pensat en aquest matí al metro, just en l'instant en que mig vagó t'ha mirat amb la cara que miraven als pestosos fa set segles després d'haver estornudat; als anònims del teu voltant se'ls hi ha dibuixat el temor de la grip A al front, igual que aleshores. Et fregaves els ulls, ja no per la son sinó pel que barrinava el teu cap al mateix temps que ell, el professor de literatura medieval, es treia i es posava les ulleres en un tres i no res mentre parlava del sospitós engendrament del rei Jaume I per part dels seus pares, Pere d'Aragó i Maria de Montpeller, que segons diuen, feia anys i panys que no es veien quan l'infant va néixer. Fins i tot aquí tot coincidia: la Història mai dirà que Jaume I era el fill bastard d'algun servent de Maria de Montpeller, igual que mai cap mitjà de comunicació oficial admetrà la infinitat de fills bartards que el Rei d'Espanya ha anat engendrant per aquí i per allà amb el pas dels anys.

Ell ha acabat la classe i ha marxat cap a casa pensant que avui havia ensenyat una mica més de la història de la literatura catalana medieval als seus alumnes, però tu has marxat a agafar el ferrocarril tenint la sensació que després de vuit segles d'evolució -o de progrés, com alguns diuen- l'única cosa que ha canviat és que ara, al lloc on abans hi penjaven públicament els lladres i delinqüents s'hi pengen un parell de sabates, ja que els pilars de la humanitat segueixen sent els mateixos que aleshores: la guerra, l'afany de poder, la dualitat social i el pitjor de tot, la sensació general de que tot està bé com està perquè som la millor generació dels temps, idèndica a l'egocentrisme fastigós del rei Jaume el Conqueridor.

Una vida en 30minuts

2009-10-25T23:04:00.004+01:00

Hi ha una cosa que t'ha acompanyat diumenge rere diumenge des del dia que vas néixer ja fa més de vint-i-un anys. Un programa que té trenta minuts de durada i que tu relaciones amb sopars de pà amb tomàquet i embotits, la tristesa de les mil tornades del Pla cap a la ciutat, ressaques de tardes glorioses al Camp Nou encara amb regust de pipes i la desgana pel dilluns que t'espera l'endemà. Aquest programa ja hi era quan tu vas venir al món i per això avui li vols retre un homenatge. Perquè al seu compàs has après que existeixen milers de realitats que res tenen a veure amb la que tu tens al davant, i lliçons com aquestes marquen la visió que amb el temps et construeixes de la vida. Avui t'has assegut amb els teus pares, com en qualsevol diumenge de qualsevol any ja passat i t'has sentit més viu que mai dins els darrers vint-i-un anys d'història del món. Tu que mai has tingut por dels franctiradors serbis als carrers de Sarajevo però recordes el iogurt de llimona que vas deixar a la meitat després de veure per la tele que un civil queia mort, de sobte, enmig del carrer aquell migdia quan tenies escassos set anys. Tu que mai has estat un onze de setembre al W.T.C. però recordes com se't va anneguar el cava a la gola quan Xavi Coral va informar d'una última hora arribada des de Nova York. Tu que mai has estat picant amb un martell un mur a Berlín per forçar-ne la seva caiguda però saps, gràcies al que t'ha explicat te mare, que aquella nit de novembre del 89' tenies dècimes de febre i no paraves de plorar. Tu que mai has coregut pels carrers de Bagdad per por dels soldats americans però recordes com picaves amb una cullera el dors d'una cassola quan tenies quinze anys. Tu que mai has estat a la plaça de la Vila d'Èrmua però recordes com aquella tarda de juliol els carrers del Pla estaven desèrtics i quan vas anar a comprar-te llaminadures a la botiga de queviures vas sentir que "ja havien matat aquell pobre noi". Tu que mai has hagut de pagar una hipoteca però recordes com de sobte, un dia, no fa gaire, el diari portava un titular on hi deia que la banca americana s'ensorrava i a Alemanya un llibre de Marx estava de nou a dalt de tot de les llistes de vendes.

Saps que aviat els llibres d'història de l'escola parlaran de tot allò que ha succeït al món i que tu, com a espectador o com a protagonista passiu, has viscut. I avui, mirant l'Abecé de 30', t'has adonat que si algun dia arribes a tenir fills, els explicaràs allò que amb els anys has anat aprenent: que la humanitat és cruel per naturalesa i denunciar-ho no és res més que el primer pas intentar-ho canviar.

Ara vaig enlloc

2009-10-22T20:29:00.003+02:00

T'asseus aquí davant per dir que tot ha tornat a ser un mirall i que l'únic eco que existeix torna a ser la teva veu. Per escriure altre cop en tercera persona per tal de sentir-te menys sol. I ho fas assegut aquí mentre a fora el món hi plou i la gent corre esporugida com si tota la humanitat estigués a punt de perdre el tren, com si el futur no existís i el present s'accelerés; tu no tens cap lloc on córrer mentre els altres, per culpa de les gotes, viuen la vida més intensament. Segurament és veritat; la pluja no fa res més que intensificar els estats d'ànim. I a fora la tempesta no amaina mentre tu et reclous en tu mateix després de mesos d'abandonament, després d'anar i venir de mil llocs diferents sense fer transbord per descansar. I saps, de sobres, que necessitaves retrobar la calma, esperar un dia de pluja, tornar a la petita pàtria un dia d'aquells en que no toca ser-hi i estirar-te rere la finestra, amb el porticó obert, i mirar a través d'ella com si fos el quadre estrella d'una exposició d'art itinerant. I el que és millor: apreciar el moment en que deixa de ploure i la terra desprèn la mateixa olor que després d'una tempesta d'agost. I sortir al carrer de nou. I mirar cap el cementiri i veure que, sorprenentment, darrere els pins altíssim es vol fer de nit i l'arc iris talla en sec la devallada de l'alba; et grates els ulls, sí, això no es Formentera ni ho serà mai, però avui el paradís s'ha apropat una mica Mediterrani ençà. Camines pel carrer, mort de vida, i només t'hi acompanya el baf que deixes anar en cada batzegada, i et posaries a córrer igual que a la cançó dels Pets, però la cançó que sona no és aquella sinó Ara vinc d'enlloc. I t'atures aquí, pensant que dissabte aniràs a dormir a Montserrat malgrat tenir la sensació que en realitat tu no vas enlloc. Has tornat. I t'agrada. Però la propera vegada, intenta tornar acompanyat.

Paraules en blanc i negre

2009-10-18T20:18:00.007+02:00

Quan fa quatre mesos vam iniciar el Literallengua 09', algunes alumnes me'n van demanar una programació dels tallers a realitzar, i jo, com a coordinador, la vaig fer. Un cop enllestida, vaig enviar-la a la premsa comarcal per tal que es fes ressò de l'inici, per segon any consecutiu, d'un taller de lectura i literatura al Pla del Penedès. Al cap de dos dies, em van trucar de Ràdio Vilafranca per fer-me una petita entrevista, i va ser aleshores quan van preguntar-me: i a la finalització del curs, hi haurà alguna mena d'exposició o mostrari del treball realitzat? I jo, incrèdul, no vaig saber respondre.

Han passat gairebé quatre mesos i avui els podria respondre que sí. Que les persones que cada dimarts i dijous pujaven al Casal d'avis de l'Ajuntament del Pla per fer un taller d'hora i mitja sobre narrativa o poesia han configurat un mostrari que vindria a ser precisament això, la història literària del poble. La fusió d'imatges de fa cent anys amb textos de no fa ni cent dies. Enrere ha quedat el treball de tots aquests mesos per tal de tenir enllestida una exposició d'una quinzena de fotografies i textos que des de divendres s'han exposat a una de les sales polivalents del Poliesportiu del Pla. Allà, amb làmpades blanques i espelmes com a focus de tot plegat, botes de vi com a únic decorat i el silenci -digne de museu- dels més de 100 visirtants que hi han passat recorrent text rere text. Històries fictícies, poemes elegíacs o odes als qui ja no hi són. Això i molt més. La sensació d'haver tornat a la vida retrats de persones, carrers i paisatges que ja fa molt temps que han mort, o, sens dubte, la certesa d'haver convertit en art retalls valuosíssims del s.XX a la Petita pàtria.

La literatura és un llenguatge que permet traduir imatges i moltes coses més en mots. Des d'aquí, donar les gràcies al i les alumnes del Literallengua que han volgut llençar-se de cap amb aquesta bogeria; sou vosaltres qui heu tenyit de color tristes paraules en blanc i negre.

Ací em pariren i ací estic

2009-10-13T15:44:00.002+02:00

Avui ha estat un mati peculiar, diferent, màgic. A les onze, puntuals com un clau, havíem quedat a la Plaça Catalunya del Pla amb el tècnic d'una productora de televisió de la comarca, TN Produccions. Feia dies que buscàvem un matí per poder gravar un petit reportatge de menys de deu minuts sobre AraÉsDemà i avui, per fi, havia arribat el dia. Ells ens havien comentat que ens gravarien per un programa de Vilafranca TV i la Xarxa de televisions locals anomenat "Joves en acció", comentant-nos que a part de fixar-se en el grup pròpiament dit, els interessava el perquè dos joves de vint anys havien decidit muntar un espectacle poetico-musical. Per això en teníem moltes ganes. Ens han gravat únicament a l'Orioll i a mi, ja que el tercer membre del grup, el Juanito, ja fa mesos que al.legant motius personals i familiars ens va demanar passar a un segon terme dins el projecte, creant així dos espectacles dins un mateix: un de petit format -Oriol i jo- i un de format gran -amb nosaltres dos, el Juanito i el Pere Vallès a la bateria-.

Primer, doncs, hem anat a la Font de l'Esteve, lloc mític del poble i clau per entendre la curta vida d'AraÉsDemà: allà va néixer la criatura una tarda de juny del 2007; allà, doncs, hem gravat l'entrevista a l'Oriol. Després hem anat cap a la Creu, altre lloc mític del Pla i indret on sempre vaig quan necessito evadir-me de tot; allà hem gravat la meva entrevista. Feia molt de sol però al mateix temps corria molt de vent. La tercera part del reportatge l'hem anat a gravar a les golfes de casa l'Oriol, o el que és el mateix, el local d'assaig, des de temps immemorials, de The Skapotables, Rage Against the Machine Project, U.A.R. i ara també AraÉsDemà; a les dotze del migdia d'un dia de mercat municipal, allà dalt, amb el campanar de fons, el repic de les campanes ben a la vora i nosaltres dos fent campana a la universitat per recitar poemets. Magnífic, de debò! Semblavem els Beatles tocant aquella vegada dalt aquell terrat. Ha estat allà dalt on hem gravat un parell de composicions del nou espectacle que estrenarem amb poemes de Vicent Andrés Estellés; era la primera vegada que algú escoltava la nova feina feta i, malgrat haver fet només dos temes -"Assumiràs" i "La rosa de paper"-, he tingut la sensació que, per fi, d'una vegada per totes, el 2n espectacle d'AraÉsDemà començava a sortir de l'ou.

En acabat hem gravat l'entrevista corresponent al grup en concret, no a l'Oriol ni al Pep sinó a AraÉsDemà i, amb preguntes made in Ritmes.cat i un paisatge de fons més aviat típic de Caçadors de bolets, hem fet públic el nom del nou espectacle, del qual en breu n'escoltareu un tast: "Ací em pariren i ací estic".

Perquè en el fons, què en seria de nosaltres sense la petita pàtria?

Compte enrere

2009-10-09T13:54:00.003+02:00

El primer que feia abans d'anar a dormir era marcar amb guix un pal llarg i prim a la paret. Cada dia un: quatre dies, quatre pals i el cinquè dia palet en diagonal per posar fi i tornar a començar. Això, tant simple i tan senzill, ho feia cada nit des de feia anys i a la força d'acumular tants i tants pals esgrafiats, les parets del seu redòs eren un decorat amb forma de gàbia. Estava sol i la lesió al meluc per culpa d'una bala el feia inútil fins i tot per treballar.

Havia perdut la guerra, com tants altres. L'havien agafat i empresonat, al 39, com tants altres més. No tenia res ni ningú, i malgrat haver sortit de la presó l'any 51, la vida, per ell, a aquella habitació morta d'aquella casa buida d'aquell país pudent seguia sent un llarg viacrucis.

La realitat i el desig

2009-10-05T23:59:00.002+02:00

L'única mirada enrere sols serveix per apreciar allò que tens al davant.

No paris.

No paris.

No paris.

Fragilitat

2009-09-29T23:57:00.005+02:00

José. D'ell en deien que tenia l'esquerra més elegant de tota la comarca: una tècnica brillantíssima que li permetia col.locar la pilota allà on volia i amb una precisió absoluta, però a canvi, patia gairebé una lesió cada dos partits; semblava que, depenent del dia, en comptes de tenir una cama d'or tingués una cama de marbre. La resta de l'equip sabia que al seu voltant girava el joc de tots onze i, com si d'un messies es tractés, era cuidat entre coixins per ordre de l'entrenador -per tal que els defenses contraris no l'esbatussessin durant els noranta minuts i així ell s'inflés a marcar gols i més gols. Per a ell, però, la pilota dins la xarxa era una petita victòria que mai servia de prou per honrar la promesa que una vegada s'havien fet amb el seu germà Tomás: arribar a jugar algun dia a Primera Divisió, a les files del Barcelona, el València o l'Atlético Aviación. Per això havia marxat del poble, per poder tirar endavant, enviar diners a la mare i permetre que les seves germanes no haguessin de menjar pa negre. En el seu dia a dia, com un cercle concèntric que mai s'acaba, no podia oblidar el seu germà dret a la bastida, a quinze metres de terra i a tres metres d'ell, un matí de febrer, estenent morter damunt unes rajoles i dient-li que la corda de seguretat era per passerells. Recordava com en Tomás havia ensopegat amb la corda, o amb una eina, o potser havia perdut l'equilibri per haver begut massa aiguardent, i el veia caure al buit sense cap crit, convertint-se en un punt fosc enmig de la vorera. Amb els anys, dins la seva retina encara hi vivia la retina dels ulls oberts de Tomás esclafat a terra damunt una taca de sang fosca, i era per aquella mirada que lluitava dia rere dia per aquell somni, ja que en cada vaselina que convertia en gol hi veia una pilota caient com una fulla d'arbre seca, amb la mateixa fragilitat amb que el seu germà havia deixat de ser una espurna per convertir-se en cendra.

Tu i jo (ara) si que hem estat al mar

2009-09-23T15:31:00.005+02:00

El mar no té religió
ni cap Déu que el beatifiqui,
sols la vida que es revolta
respirant el baf d'onades
que difuminen mil blaus.
Els punts cardinals ja ploren.
L'horitzó és la bacanal
entre el cel, la sal i el sol,
i aquí al mig, nosaltres dos,
ateus de tot el que fòrem,
som pirates amb pistoles
que sols disparen petons.

Retorn al paradís

2009-09-20T15:26:00.003+02:00

Escric en plural per dir que hem escrit. A quatre mans, amb dues veus, amb dues llums fent dues ratetes quan el sol ens brillava als ulls, amb dues ombres a la carretera volant amb una Piaggio Liberty de color blau, amb dos coixins damunt el llit i dos gots damunt la taula, amb dos protagonistes a la foto quan la càmara disparava amb l'autodisparador encès, amb dos ànimes que entelaven un sol baf, amb dos cossos torrant-se al sol enganxats mà amb mà i amb dos cossos anegats aixoplugant-se a la cova sota un far.

I escric per dir que escrivim, que la vida a Formentera ha estat cosa de dos i que la vida després del paradís es conjugarà en plural.

Seguir creixent, seguir avançant

2009-09-12T16:45:00.003+02:00

Aquesta és l'actualització número quaranta d'aquest bloc i, curiosament, el quaranta és un número que sempre he relacionat amb la maduresa, potser per culpa de la meva mare, que un dia va decidir plantar-se als quaranta anys i d'ençà d'aleshores mai més ha celebrat l'aniversari -segurament per la temuda crisi dels quaranta-, o potser per culpa de la salvació matemàtica dels equips de Primera divisió que persegueixen la permanència a la màxima categoria, assolida en arribar als quaranta punts. Només per exemples com aquests em fa especial il.lusió escriure per quarantena vegada aquí, gairebé mig any després d'haver decidit donar vida a aquest encefalograma en vers, el qual ara sento que batega fort. I jo que batego amb ell. Que els anys passen, igual que els dies i els minuts, i tinc l'ocasió de poder plasmar amb paraules tot allò que m'agrada o em deixa d'agradar i tot allò que veig o que no ens permeten veure. Sovint, és veritat, amb la sensació que a ningú li importarà el que pensi jo del món que m'envolta, però a la vegada, amb la certesa de que escrivint-ho em faig més gran que no pas bufant vint-i-una espelmes en un pastís de massapà.

Potser els dies seguiran sent grisos, com aquesta tarda plujosa de setembre que s'ha convertit en el meu millor regal, però així, entelant-ho tot en blanc i negre, seguiré triant amb qui i de quina manera pinto de colors allò que vull canviar, ja que com cridàvem ahir a Barcelona o com votaran demà a Arenys, només decidint per un mateix és pot assolir el cim de la felicitat.

Petita calma de setembre

2009-09-05T02:52:00.002+02:00

Arriba un dia a la petita pàtria en que de cop tot és fa més lent, menys sorollós i rotundament gris; a les nits ja ningú treu la cadira a la fresca i la piscina de sobte canvia el blau paradisíac de l'aigua i el cel per un color semblant a una pluja de cendra. La gent perd el somriure enmig de l'olor de most i busca un refugi del nou tarannà a la barra d'un bar, un casino davant una escurabutxaques o l'interior d'una casa de barrets. I enmig de tot això, ofegat dins la rutina del no-fer-res amarada per l'amargor del primer setembre estudiantil, em trobo amb una gandula de platja, una tarda ennuvolada, una Piscina municipal semi-desèrtica i un llibre per estrenar de Sergei Dovlàtov. M'assec a la gandula, observo els núvols de mitja tarda, em llenço de cap sense dutxar-me dins l'aigua de la Piscina i obro el llibre on la primera frase que em commou és "l'infern som nosaltres". M'estiro panxa amunt i tanco els ulls. De sobte, em calenta la cara la llum d'un sol que m'obliga a mirar-lo i que, poruc, treu el cap entre els núvols per tornar a fer brillar l'aigua, despertar crits alegres i plors de nens i aconseguir que durant uns instants oblidi la misèria dels dies i torni a creure que tot està per fer i tot és possible.

(Durant tres minuts el sol s'ha mantingut valent entre les escletxes dels núvols; com un idil.li de l'astre rei, és un miracle que durant aquest temps sonés una cançó d'Adrià Puntí al meu iPod, havent començat un segon després de rostir-me el rostre i acabant gairebé acompassada en el temps amb el sol.)

La vie en blaugrana

2009-08-31T15:47:00.002+02:00

Anar a un partit de futbol fora de Catalunya a ple mes d'agost és fer hores, hores, hores i més hores dins un cotxe per una autopista on el paisatge mai deixa de semblar semblant. Sortir del Pla un dijous, parar a un Medas vora la Jonquera absolutament ple de marroquins amb una caravana plena fins dalt camí del nord, dinar a Perpinyà buscant el català com si fos un tresor sota les pedres havent aparcat el cotxe a un garatge on el rètol deia tresor públique, berenar a la plaça de la vila de Narbona, davant un espectacular Ajuntament medieval i amb la Catedral gotica de Sant Just al darrere, entrar a una llibreria i trobar-hi Tirant le blanc a la prestatgeria principal i passar pel costat d''unes classes de Paso doble just a la riba del riu que dividia la ciutat en dos, talment com a Girona. Perdre'ns camí d'Arles i fer el trajecte Narbona-Montpeller per carretera comarcal, passant per poblets de cinc-cents habitants plens de vinyes, arribar a Arles, instal.lar-nos a l'hotel, sopar la millor pizza congelada que mai he menjat, anar a donar una volta per la vila (romana) i trobar-nos amb un amfiteatre espectacularment conservat i amb un teatre romà on ens esperava la sorpresa del viatge: un recital de poesia francesa on no enteníem res però on vam passar la mitja hora més màgica del dia; si Tarragona sabés utilitzar les seves ruïnes com Arles tothom sabria situar-la en el mapa. L'endemà, després d'un esmorzar d'hotel típicament francès, carretera amunt via Mònaco fent parada a Cannes, on possiblement ens hi vam endur la decepció més gran de totes: poden tenir festival de cinema, poden tenir San Remo al costat, poden tenir luxe per totes bandes dins un iot...però entre Cannes i Castelldefels no canvia res més que el número de síl.labes del nom de les ciutats. Amagar-nos una mica a una platja propera a la ciutat, Golfe Juan, i amb calçotets, sense tovallola i sense haver-ho previst en cap moment, banyar-nos a les aigues de la Cote d'Azur, que eren cosines germanes, per no dir bessones, de les pudentes aigües de Coma-ruga a ple estiu, dutxar-nos amb sabó a una dutxa a peu de sorra i dinar al restaurant més peculiar de tot el passeig marítim. Creuar la inexistent frontera monegasca, arribar per fi a can Grimaldi, fer el circuit de Fòrmula 1 amb un Nissan Primera del 99', aparcar davant el port ple de iots on s'hi pot viure, morir i fins i tot néixer, participar a un dels jocs que omplien el Uefa Park i xutar una pilota amb mesurador de velocitat per adonar-me que xuto a 91 km/h (25km/h menys que Roberto Carlos en els seus bons temps), donar una volta pel centre de Montecarlo i sentir-me talment com a Andorra un dissabte al matí. Arribar a l'Stade Louis II i trobar-hi oficines, botigues i fins i tot tallers mecànics dins el propi estadi, construït per un arquitecte que devia anar fins dalt de vi el dia que el va dissenyar, fer-nos una foto que passarà a la història amb els quatre gats del Shaktar que havien viatjat fins allà, entrar al camp i trobar-lo ridículament petit, indigne de ser l'escenari d'una final europea. Asseure's en unes cadires grogues on no ens hi cabien ni les cames i començar a gaudir de la festa del futbol (i del Príncep Albert, que per alguna cosa paga). Després, el que tots ja sabeu: partit avorridíssim, Ibrahimovic amb el fre de mà posat, Messi xocant un cop rere altre amb el mur ucrainès i, finalment, Pedro, el menys mediàtic de tots, marcant el gol del triomf a l'estadi, la ciutat i el país del glamour. Aquí acabava el perquè de tot plegat, d'un dels viatges més divertits que mai he fet i de la final menys màgica a la qual mai he assistit. Sopar una pizza, aquest cop de les de debò, al restaurant d'una amiga d'Eto'o (o això ens va dir) just al moll de Montecarlo i dir adéu (o au revoir) a tot per tornar a pujar al cotxe i agafar l'autopista per arribar d'una tirada al Pla; aquesta és la part més mística de tot plegat, quan et lleves a quarts de cinc del matí a Montpeller i tens la sensació que ja som més a prop i que ara, Figueres és arribar a casa, Girona és arribar a casa, Sant Celoni és arribar a casa, Martorell és arribar a casa i per fi, a les 9.03h, vuit hores més tard d'haver tret el cotxe del garatge a Mònaco, el Pla és arribar a casa.

Això és la vie en blaugrana (o almenys així ho he volgut explicar)

el Pla-Mònaco via penitència a Marsella

2009-08-26T20:44:00.003+02:00

Ho recordo tot perfectament. Devia ser l'agost de l'any 2000, sí. George Bush encara no manava al món, Espanya havia caigut eliminada a quarts de final, com sempre, de l'Eurocopa d'aquell estiu, Nova York tenia dues torres bessones com a skyline de la ciutat i jo estava immers en la meva primera semi-depressió vital, produïda per la marxa de Figo al Madrid.
Passada la Festa Major del Pla vaig marxar amb els meus pares una setmana de vacances al Pirineu, a Ribera de Cardós per ser més exactes; set dies rodejat de cases de pedra, càmpings plens d'homes grassos sense samarreta i excrements de vaca o de cavall damunt l'asfalt de la carretera. L'hotel on ens allotjàvem era el típic hostal de poble on a quarts de sis ja saps com serà la sopa que soparàs a les vuit, i precisament va ser allà, al menjador, on per primera vegada a la vida vaig notar la mirada d'una noia. Jo, amb els meus onze anys al damunt i el flamant diploma de l'Educació Primària sota el braç, em passava els esmorzars, dinars i sopars mirant com un desesperat a la taula del costat, on menjava la clàssica família francesa amb un matrimoni, una àvia vella i lletja, dues filles i un fill. De les dues una devia tenir disset anys i l'altre tretze o catorze. El cas és que aquesta última em tenia el cor robat. Ella em tornava les mirades, fent somriures d'amagat i abaixant-me els ulls quan els meus pares em parlaven. La recordo perfectament perquè sempre duia una samarreta de l'Olympique de Marsella, que dos anys abans havia jugat la final de la Copa de la Uefa. Aquella samarreta era l'única cosa que sabia d'ella, i jo, per no despistar, un matí vaig baixar a esmorzar amb la samarreta del Barça d'aquella temporada, que no era cap altre que la del centenari, sense el nom de Figo, però, ja que me l'havien esborrat, i gratis, dies després ferís a milions de culés. A les nits, quan anàvem a prendre la fresca vora el minigolf municipal, me la trobava i volaven dins meu les primeres papallones a l'estómac. Sense dir-ho mai a ningú, ni als meus pares, vaig anar construint amb ella un romanç èpic, guiat, únicament, pels consells de la televisió, que em deien que mai fés el que feia en Novita per lligar-se la Shizuka. Per mi era un amor de cinema i per ella devia ser absolutament el que era, un joc de nens. L'últim dia, quan marxàvem, vaig baixar cinc minuts abans que els meus pares per buscar-la entre els banyistes de la piscina, i quan la vaig veure, allà, amb la seva samarreta de l'Olympique amb l'11 de Ravanelli, vaig prometre'm que alguna vegada a la vida aniria a Marsella i hi deixaria un pètal de rosa on hi escriuria el seu nom que m'havia acabat d'inventar: Michelle.

I el perquè de tot això, us preguntareu? Doncs perquè d'aquí escasses hores tiro carretera amunt amb destí a l'Stade Louis II de Mònaco, on divendres el Barça juga la final de ls Supercopa d'Europa, i fent camí entre el Pla del Penedès i Montecarlo pararé, per primera vegada a la meva vida, a Marsella.

I a la maleta només hi porto pètals grocs.

L'amor és un peix

2009-08-22T15:49:00.003+02:00

T'imagines tenir de veïns els peixos? Una llanxa aparcada al moll de l'illa per poder comprar aliments i llibres, una bústia on sols hi arribin cartes enviades dins una ampolla buida, una hamaca entre palmeres on poder fer l'amor cada tarda, un bon dia a càrrec del remor de les onades i un despertar de somni on llençar-se de cap al mar directament per la finestra.

T'imagines construir junts el paradís?

La vida després de Formentera (III)

2009-08-18T16:04:00.002+02:00

La vida després de Formentera és tornar a la Petita pàtria i tenir la sensació que hem retrocedit en el temps, que la carretera que lligava el Port de la Savina amb el Pilar de la Mola era un flux atemporal en quant a minuts i velocitat i que els cotxes que circulaven a 80 km/h tardaven més d'una hora a fer vuitanta quilòmetres; recórrer 260km en tres dies dins una illa que medeix 21km de llargària és com entrar en una màquina del temps, plantar-te a un paradís inhòspit i tornar a la realitat transfigurada en un paisatge decadent, gris i trist. El present s'ha convertit en una presó on manquen el mar, els penya-segats o la no-presència de la policia; davant això, i encara amb el regust de sal entre les mans, només em queda colar-me a la Piscina de nit, sense fer soroll, saltar per la porta, treure'm la roba, tirar-me dins l'aigua estèril i calmada, fer el mort panxa enlaire i adonar-me que el cel és ple d'estrelles que existeixen per somiar.

I així segueix tot plegat, transportant una mica de Formentera a la vida lluny d'allà.

La vida després de Formentera (II)

2009-08-12T12:54:00.002+02:00

Amunt el cel
Avall la sal
A dreta el sol
A esquerra llum
A dins la pau
A fora el far
Al somni el vol
Aquí el fum
Al lluny el món

A la fi
res.

La vida després de Formentera (I)

2009-08-10T22:13:00.004+02:00

La vida després de Formentera té un cert regust de rèquiem, com una trista lletania que s'apodera del paisatge que sempre m'ha envoltat, ja que avui res és comparable al que he viscut durant tres dies. Vam marxar divendres amb una maleta carregada d'il.lusions i amarada d'un idealisme hereu d'un anunci d'Estrella Damm i tornem després de tres dies sabent que res del que passa a l'anunci és veritat, ja que per molt estrany que sembli, és millor la realitat que la ficció venuda. I son millors ses herbes formenterenques que no pas una mitjana d'Estrella. I és millor un guitarreig amb cançons de Bon Dylan a càrrec d'un guiri desconegut enmig de la Plaça de l'Església de Sant Ferran que no pas una festa privada al costat de la platja amb el Tonight tonight de fons. I és millor veure la posta de sol per ennuvolat que sigui el dia des del far de Barberia, fumant, envoltat d'un paisatge apocalíptic, que no pas passar-se deu hores prenent el sol en un iot apartat de tot.

Senzillament, vam anar a Formentera per fer-hi un recital i n'hem tornat havent viscut una de les experiències més boniques de les nostres vides, amb una infinitud de sentiments deixats anar a tots i cadascun dels racons d'aquesta illa que hem descobert amb un Ford Fusion verd groguenc que ha fet 260km en escasses 60 hores, per això ahir, quan vam arrencar a recitar al Jardí de ses Eres, a Sant Francesc, vaig demanar-li a l'Oriol que em fes un pessic al braç per adonar-me que allò no era un somni.

I aquí acabo.
Això ha estat el diari de ruta de dos planencs que van anar a Formentera (per culpa) gràcies a la poesia.

Fugir a Formentera

2009-08-06T21:29:00.003+02:00

Mai he dubtat que llegir poesia és fugir, per això afirmo que demà a la tarda fugiré a Formentera, ja que, malgrat encara em costi fer-me'n la idea, demà l'Oriol i jo agafarem l'avió per crear una parcel.la del Mediterrani, aterrar a Eivissa i arribar-nos amb ferri fins a Formentera. I tot això, senzillament, per poder recitar. És fàcil dir-ho avui, però en realitat fa dos mesos que espero ansiosament que arribi demà. Que arribi el dia de descobrir per primera vegada aquella illa de la qual em vaig enamorar mirant Lucía y el sexo o l'instant de trepitjar el port de Formentera, demanar-me una Estrella i prémer el repodructor de música del mòbil perquè soni el "Tonight tonight".
Ens hi perdrem fins dilluns a la tarda, l'endemà d'haver recitat més o menys a les vuit del vespre durant el VIIIè encontre de Joves Poetes dels Països Catalans, al Jardí de ses eres de Sant Francesc.

Ara tot el que escriuria serien dolces il.lusions d'allò que no conec; l'únic que us puc assegurar és que quan torni, donaré constància del fet de veure sortir i pondre's el sol des d'una platja i al mateix dia amb l'únic esforç de recórrer uns pocs quilòmetres amb moto d'est a oest.

L'Eskamot poètic vola perquè la poesia sigui un rock'n'roll de la vida a ses Illes.

Mos veiem!

Fi de festa

2009-07-29T14:39:00.002+02:00

L'apocalipsi cau del cel i ens ofeguem en les cendres d'un castell de focs assaltat a ritme d'una òpera de Rossini.

I tornem al purgatori on no hi plou ni tampoc fa fred.

I del somriure al no-res sols existeix el buit del temps d'allò que algun dia serem.

I s'acaben els dies en que ens hem emborratxat d'esperança.

És hora d'abraçar l'hivern.

Aquí mor la Festa Major.

És festa a la Petita pàtria

2009-07-24T20:53:00.003+02:00

Escric aquestes línies cinc minuts abans que repiquin les campanes i els pregoners d'enguany oficialitzin l'inici de la Festa Major '09. Els carrers ja fa dies que estan engalanats amb senyeres per totes bandes i des d'aquí escolto el sò de la gralla en l'última cançó que els minyons bastoners acaben de ballar; veure als ulls dels nens la il.lusió de la festa és contagiós, malgrat que per ells, de moment, la Festa Major sigui poc més que passar-se les hores del dia saltant als matalassos inflables o picant-se mútuament als cotxes de xoc. Per sort, enlloc falten els canelons i l'ànec rostit del diumenge, igual que tampoc faltaran per aquesta nit els litres d'alcohol necessaris per embriagar un poble sencer; suposo que la Festa Major és una cosa diferent per cada franja d'edat corresponent, i potser algú no entendrà que aquesta nit tingui ganes de rebentar-ho tot bebent i fumant, escoltant música i anant a dormir de dia després d'haver vist sortir el sol des del camí de la Creu, però igual que els nens, tot arribarà, i espero tardar anys i panys per trobar-me en el dia on l'acte més apetitós del programa d'actes sigui la Missa de difunts de dilluns a les onze. El més important és acomiadar-se del món durant quatre dies, tal i com estic fent jo ara, i capbussar-se de ple als carrers del poble per omplir de vida aquest món de morts, malgrat s'hagi d'acotar el cap a la Plaça de la Vila per culpa de la bandera espanyola que per segon any consecutiu oneja al balcó del Consistori municipal. En el fons, fet i fet, l'únic que ens queda és saber aprofitar el moment i viure per ser conscients que les papallones a l'estómac fa 361 dies que tenen ganes de volar. I avui obriran les ales.

Un èxode forçós

2009-07-14T17:16:00.003+02:00

Ara caminava sense ombra, perquè la lluna s'havia ocultat, feia poc, darrera un dels núvols. Se sentia sol i en pau amb ell mateix. S'ajupí i agafà un grapat de sorra, que llançà amb fúria en direcció a les xaboles, i tirà endavant, pressa de l'estranya consciència que el temps que la nit creava només era, per a ell, vent, mar i ombra... "On seré demà a aquesta hora?", tornà a preguntar-se. No hi havia demà. El futur no existia. La pregunta era només un desafiament a la tenebra que s'acumulava al voltant dels llumets de la llànties de les xaboles. Pensà en la papallona de Roldós, seca ja i de colors esvaïts. Fins quan duraria Roldós, el seu tendre, neulit i estimat company? Es veritat, només existia el passat, i el que s'havia viscut, en ésser evocat pel record, cobrava el prestigi d'una resurrecció.

Agustí Bartra, Crist de 200.000 braços

Ara és més que demà

2009-07-07T15:42:00.003+02:00

Avui estem d'aniversari, ja que sense saber gairebé com, avui es compleixen dos anys d'aquella primera vegada. Era una tarda de dissabte més aviat poc assolellada, celebràvem la posada en marxa oficial de l'Agrupació de Joves del Pla amb una xocolatada popular i per amenitzar la festa vam creure oportú oferir el primer tast del projecte que des de feia setmanes havíem començat a construir. Jo tenia 18 anys i mai abans havia recitat en públic, però aquella tarda vam decidir abraçar-nos a "l'endavant les atxes", plantar-nos amb 3 amplificadors i un equip de so macarrònic a la Plaça de la Vila del Pla, muntar-hi una cinquantena de cadires i esperar el veredicte del públic davant aquell experiment. Al començar el recital vaig explicar que nosaltres no fèiem ben bé ni un concert de música ni un recital de poesia, ja que intentàvem fer una barreja de les dues coses; les cames em feien figa i els dits em tremolaven mentre agafava el feix de papers ple de poemes amagant-me dins una samarreta lila, i ara ho recordo amb un somriure nostàlgic, observant la foto d'aquella tarda i observant que aquell dia, per primer cop a la vida, vam trobar-nos "dalt l'escenari" amb la mateixa disposició que ens ha acompanyat durant aquests dos anys: Juanito a la dreta portant la batuta, Oriol a l'esquerra concentrat a la guitarra i jo al centre. Érem tan novells que no teníem ni nom, ja que va ser a partir d'aquell dia quan se'ns va ocórrer anomenar-nos AraÉsDemà. Primer, perquè així s'anomena un dels millors llibres de Miquel Martí i Pol, el poeta amb el qual havíem trenat el nostre primer espectacle, i segon, perquè AraÉsDemà és la unió de nosaltres mateixos: l'Ara (jo), que és el qui parla i dona la cara, l'Eś (Juanito), que és el cervell musical del grup i el Demà (Oriol), que és l'eterna promesa guitarrística que sense adonar-se estarà tocant davant milers d'espectadors amb una forjada carrera musical a l'esquena.

Han passat dos anys però sembla que fos ahir, ja que a vegades se'ns oblida recordar que aquell dia vam sortir a tocar i recitar amb l'únic afany d'amenitzar una festa de poble, sense imaginar en cap moment que faríem el que hem fet durant aquests últims dos anys: més d'una quarantena de recitals arreu del país, recorrent les carreteres amunt i avall de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, tocant a casals, ateneus, bars del rotllo, cafès-teatre, locals d'entitats, instituts, festes universitàries, centres socials ocupats, jornades culturals, festes majors i infinitat d'indrets més de difícil descripció; si aquella tarda ens haguéssin dit que vendríem tres-centes còpies del nostre 1r enregistrament discogràfic ens haguessim pensat que ens prenien el pèl, però el cas és que ho hem fet, i el que és millor, únicament llegint poemes.

Ahir a la tarda, per celebrar-ho, vam tornar a la Font de l'Esteve a l'hora del vespre en que cau el sol per recitar-hi de nou. Ho vam fer per preparar el recital d'aquest diumenge a Sant Sadurní d'Anoia, juntament amb la Montse Urpinell -lletraferida del Pla-, però a la vegada, ho vam fer perquè recitar i tocar de nou al lloc que ens va veure créixer és la forma més poètica de bufar les espelmes i brindar entre calades per nosaltres.
I perquè mai deixi de ser demà.

http://www.myspace.com/araesdema

Fi de la primera parada d'aprenent de filòleg català

2009-06-28T15:57:00.003+02:00

Sona la cançó de l'estiu cantada pels avis de Catalunya a TV3 i penso que ja ningú recorda aquella tornada de vull saber-ho tot de tu que ara fa un any ens incendiava els timpans a cada moment, però mentre ho penso, me n'adono que potser jo sí que he après alguna cosa de mi durant aquest any, ara que tot s'ha acabat i el ventilador de la meva habitació em torna a despertar cada matí per anar a fer de monitor a la canallada del Pla.

Ara fa un any em llevava un matí de juny, obria l'ordinador i llegia que havia aprovat la selectivitat, és a dir, que tenia les portes de la Facultat de Lletres de la UAB obertes per entrar-hi a estudiar filologia catalana tan aviat com vulgués. I sí, sembla mentida però ja fa un any d'aquella reunió en que ens van explicar què en seria de nosaltres si havíem decidit estudiar aquella llicentiatura, quines assignatures cursaríem, quin pla d'estudis seguiríem, etc. De tot allò ja en fa un any i jo tinc la sensació de no haver-me'n adonat fins ara, fins el moment en que tornar a treballar a un Casal d'estiu m'ha fet veure que un altre any ha quedat enrere, i amb ell, moltes de les coses més boniques que mai he après. Ho dic perquè quan la gent em pregunta: "ei, i què, estàs content amb la carrera?", jo sempre responc amb discrepàncies que acadèmicament n'esperava molt més, però que per la contra, la sociabilitat universitària, humana i cultural que he respirat durant l'últim any m'ha enamorat. Quan vaig entrar a estudiar a la UAB pensava que aprendre a ser filòleg era fer arbres de sintaxi amb els ulls tancats i posar-se damunt la taula a una classe i cridar Oh capità, el meu capità amb un llibre de Salvat-Papasseit a la mà (suposo que il.lusionar-se és gratuït i jo en sóc pecador convulsiu). Res d'això ha estat com jo creia, però un any després de somiar com seria anar a universitat, em trobo ajegut cada nit al capçal del meu llit amb llegint per plaer un llibre de Maragall amb poemes escrits fa més d'un segle amb llengua pre-normativa o repassant cada cartell publicitari o cada menú de bar per trobar-hi les faltes d'ortografia pertinents. Alguns diran que m'he tornat boig quan em poso a contar amb els dits el número de síl.labes que tenen les frases dels càntics al Camp Nou per tal d'esbrinar-ne la mètrica, però en el fons, fent això me n'adono que aquesta primera parada d'aprenent de filòleg català ha servit d'alguna cosa.

Divendres vaig dir adéu fins d'aqui uns quants mesos a la facultat que s'ha convertit en la meva segona casa i al bar on he tingut moltes de les coverses més entranyables de la meva vida. Anar de retirada espiritual a Montserrat i veure nevar, assistir a la Nit literària de Sta.Llúcia, viatjar a París i escriure un poema a una paret de Montmatre, escapar-se a la Sitges modernista un dimarts al matí o fer una calçotada filòlògica a un parc públic de Martorell també és estudiar filologia catalana.

Però per damunt de tot, haver acabat el primer curs de filologia catalana és la certesa de que aquest és un viatge amb destí final i que aquest any, al vagó del tren, he compartit la vida amb persones que tampoc tenen por a fer l'amor amb les paraules.

Foc nou

2009-06-22T22:20:00.002+02:00

Secretament despistarem la vista, ens arraulirem amb els braços i pronunciarem l'epitafi de la fi damunt l'espatlla de cada un; desapareixeran les carreteres i els cables d'electricitat, i tot allò que unia uns i altres morirà mentre nosaltres florim com una poncella damunt la runa del que vam ser. No existirà mai res més enllà dels records que tractarem d'assaborir com un caramel dolç de pal, i quan aixequem la vista i observem que, mentre dormíem, hem sobreviscut a l'apocalipsi, ens adonarem que som l'oasi de la nova vida.

Un illot, nosaltres, paper, tinta i la infinitud del mar on ressonarà l'eco del nou gènesi que recitem a cada segon.

Crònica d'un exili

2009-06-18T21:37:00.002+02:00

Una vegada va perdre's a Madrid. Però perquè ell ho va voler. I va anar-hi després d'una pedregada a l'aeroport, conversant a l'avió sobre el Cop de Sanjurjo o la presència dels carlins a la formació de la Falange i topant-se, en plena Puerta del Sol, amb una manifestació de vaguistes d'UGT. Madrid semblava tornar a les barricades del 36', potser perquè per ell Madrid era l'absoluta llibertat; la solitud té això: quedar-se sol amb un mateix i fuetejar-se l'ànima permet no dependre de ningú. Sols de tu. Per això hi havia anat a caure un dimarts de juny. Per trencar un cicle i començar-ne un altre. Per deixar enrere un any ple de res on l'únic que havia tingut també era allà. Com ell. Ella respirava a menys de quinze quilòmetres a la rodona sense tenir la remota idea que ell voltava per la capital. Distància. Va allotjar-se sol a una tendra habitació d'una pensió perduda a la Plaza Mayor. Sabia que aquell llit de matrimoni se li faria immens com les hores sense ella, però per això havia anat també a Madrid, per traspassar un amor de llençols plens de paraules i veure néixer una amistat de lliteres plenes de somriures. Esperança. Va caminar durant hores sense tenir cap rumb, fotografiant-se a cada estàtua dels Larras, Lorcas o Calderons i revivint en cada passa aquell viatge que havia fet amb les seves quatre princeses feia més d'un any. Parlava amb persones anònimes que coneixia segons la marxa o en convertia del silenci de la seva solitud una cançó que recitava els versos del caníbal que vivia dins ell. O potser escoltava una cançó de Sabina de l'únic disc de música que duia dins l'mp3. Llibertat. De l'atzar en va fer una realitat quan havent sopat es va topar sense esperar-ho amb un recital de Jaume Sisa a un cafè-teatre. I endavant les atxes per realçar les bigues del futur que restava per venir. Va continuar caminant durant tota la nit, reiterant el silenci etern que combinava amb una cervesa rere altre. I perquè no dir-ho, fuman-se'n un rere altre. Beure, fumar, callar, pensar, recordar i viure. I tot, mentre en feia de la lluna un focus d'un milió de watts i caminava ebri sense parlar, emborratxant-se per dins i confonent la ciutat amb un poema. Però el vers havia estat dir-li a ella que era allà. Renaixença. Va veure sortir el sol a Madrid, i allò el va repintar de cap a peus, tant, que la va trobar un dimecres de juny a les deu del matí just davant l'Oso y el madroño de la Calle Preciados. Complicitat. Després de passejar damunt les Rimas de Bécquer al Barrio de las Letras, va tapar-li els ulls fent camí entre un exèrcit de japonesos per obrir-li un horitzó amb cos i forma del Guernika. O del Messies de Gargallo. O potser dels carrers d'un Madrid que estima malgrat ser la pupil.la de l'enemic. O, segurament, de l'estació que té nom de dol i de cançó on ella li va fer una foto mentre ell agafava amb la mirada un tren a l'infinit.

Ser cultos para ser libres. Allò havia esdevingut l'infinit. Una llibreria teològica i filosòfica amb aquest suggerent nom, on venien única i exclusivament les obres completes amb edicions de pell dels millors filòsofs de la història. De Plató a Nietzsche. I ells dos també, perduts allà dins, atapeïts de llibres i més llibres o d'històries que no volien deixar de compartir. Plenitud. Caminar al seu costat per les aceres d'un Madrid nascut d'entre setmana era com haver fugit amb ella a l'illa deserta on no serien res més que desconeguts invisibles als ulls de tothom. Per això la mirava cada dos per tres quan enfilaven la Calle Mayor amunt: per observar únicament Madrid i oblidar-se de totes les persones del món menys ella. Potser alguna cosa semblant a aquesta li va dir sota aquell tendal a la Plaza Jacinto Benavente. Que no la volia perdre, que havia recorregut 650 quilòmetres per dir-li que la vida després d'haver-la conegut era diferent i sobretot, que l'estimava. La primera vegada que li deia t'estimo. Allà, a Madrid, a les dues del migdia d'un dimecres de juny i ballant amb la sincronia de l'art en cada minut que passava al seu costat. Retorn. Dinar a un mesón de menú i escarxofar-se a la gespa del Retiro amb un palau de vidre al costat. Per moments dubtava en si allò era real o encara estava al jardí d'Epicur que abans havia fullejat. Però existia. Els minuts, per fi, valien el seu pes en or, i la vida, per uns moments, li semblava tornar a tenir sentit. Per això es van asseure a una terrassa de Chueca, per prendre l'última cervesa a Madrid i brindar per l'amor en llibertat. El que és capaç de trencar fronteres i lleis o el que és capaç de convertir els porxos de la Plaza Mayor en una finalitat sense fi, com l'art. Comiat. Com la finalitat d'acomiadar-se allà; l'únic adéu era el de tots dos, perquè aquella era una abraçada sense fi. Ens n'hem sortit, li va dir ell abans de l'últim adéu. Havien aconseguit cavar el sot d'aquella història d'amor per passar pàgina i començar-ne a escriure una altra. Després d'allò, retorn a la solitud. Als sopars freds en un bar d'entrepans i pernils penjats del sostre, a les postes de sol com escletxes de la Castellana i a l'aïllament de veure en directe a la Plaza Colón un partit d'Eurocopa on Espanya acabaria esdevenint campiona. Sentir-se estranger mai havia estat tant senzill. Per això volia seguir caminant. Per on fos. Per aquells carrers que ja començaven a tenir regust d'arreveure i pel pont que ell mateix s'havia creat a l'hora de retrobar-se si mateix. I d'hores no n'hi van faltar. Vuit hores, per ser més exactes. Pujar a l'autocar, encendre's l'mp3 i observar per la finestra com la M-80 s'esmunyia cada vegada més en un oasi d'on ja havia marxat. Sabinejar. I parar a Sòria per fumar-se'n un en plena matinada; agafar el mòbil i dir bona nit a les noies a qui més ha estimat enviant-los una abraçada des dels campos de Castilla que tant havia estimat Machado. Altre cop parada a Saragossa. I quilòmetre a quilòmetre fins tornar a posar els peus a Sants. Despertar. I repondre's d'aquell somni de dos dies de durada, agafar el metro, baixar a Sagrada Família i tenir ganes d'escriure el seu Nou Testament. Al banc que compartia amb ella. El seu banc. Allà on ell, una matinada, havia escrit damunt la fusta amb permanent que quan ja no quedés res, quan aquell futur fos present i el vent escampés la pols de tots ells, sobreviuria, eternament, el foc nou d'ella i ell que mai cremaria allà on habita l'oblit. Per això, abans d'entrar a casa, es va asseure allà. Per no oblidar i per mastegar als llavis el regust d'un Madrid que havia esdevingut poesia.

Caspions

2009-06-14T14:06:00.003+02:00

Avui comença un nou tarannà a la vida, un després sense resposta ara que ja hem passat a formar part del passat. Ahir vam compartir per última vegada un partit de futbol sala, un espai del temps que ha omplert les nostres hores cada dimarts, dijous i dissabte durant els últims dos anys, i ahir, de sobte, quan l'àrbitre va xiular el final del partit, vaig sentir que una part que mai oblidaré de la meva existència arribava al seu punt i final.

La final perduda aquest maleït dissabte 13 de juny va ser el comiat més injust per un conjunt com nosaltres; dos anys de competició i únicament tres partits perduts de més d'una quarantena que hem disputat, trencant els registres golejadors i convertint un tímid equip de pre-aleví escolar en un equip amb majúscules, que ha estat capaç d'emocionar a gent que ni coneixia l'existència del futbol sala. Us heu convertit en hexàmetres de Carles Riba, tal i com un dia algú us va batejar, i quan sigueu més grans us adonareu que això significa ser la perfecció; elegants, mecànics, bells i sobretot profunds. Molt profunds, com les llàgrimes que ploràvem mentre aixecàvem el trofeu de sots-campió. Us ho vaig dir abans de començar el partit: Quan Casp es va fundar no existia el futbol sala, ni la televisió, ni els cotxes ni els ordinadors, i han hagut de passar dècades i dècades d'història perquè un equip arribi a la final de la Lliga de Preferent de BCN, i ara que hi som, us heu d'adonar que nosaltres ens hem convertit en història. Vam perdre, però ja havíem guanyat la nostra millor batalla. Quan l'any passat ens vam proclamar campions de la Lliga de Promoció ni ens plantejàvem la possibilitat que un any després fóssim finalistes de la Lliga de Preferent, per tant, arribar-hi, ser sots-campió, és molt més que un trofeu de campió.

Tant a l'Adrià com a mi ens heu permès convertir-nos en nens petits a la vegada que us tractàvem a vosaltres com adults, ja que hem guanyat tot allò que ens hem proposat amb treball i esforç, però a la vegada, hem traspassat els límits de l'esport pròpiament dit per aferrar-nos a l'emoció incontrolada; ens hem dibuixat una V de victòria al braç per sentir-nos forts i us hem explicat qui era Ulisses minuts abans de jugar al CEIP Ítaca, sortint del vestuari cridant espartanos! i sabent que Ítaca era classificar-se per la final. Heu estat capaços d'omplir el pati verd de Casp un dijous de juny per guanyar el partit més important que heu jugat mai, saltant al terreny de joc amb els ulls enllagrimats perquè sabíeu que vosaltres, nens de 10 anys, éreu els petits ídols d'una graderia plena de totes les categories de futbol sala de Casp i de gent molt més gran que vosaltres, per això us vaig dir que érem protagonistes d'una pel.lícula però ara calia que fóssim herois de carn i ossos.

I ho vau ser. Junts ens heu permès a l'Adrià i a mi crear l'arquitectura d'una il.lusió que ja s'ha acabat. A partir d'ara, aquests dos anys deixen de ser efímers per ser tota una vida que seguirem vivint junts mentre ens quedi el record que jugant com jugàveu heu estat una anàfora de gols com hexàmetres de Carles Riba.

Despertem del somni. Benvinguts al món real de nou, hem estat a un pam de la glòria i gairebé ens passem el joc junts.
Restart.

Quan torneu a somiar recordeu-me dient que heu estat el millor que m'ha passat a la vida.

- Vídeo "Som victòria" del pre-aleví 09' de Casp
http://www.youtube.com/watch?v=f1NGRq5HmYE&feature=channel_page