L'home és un llop pels homes

http://www.tv3.cat/videos/2100259

Verset de Nadal

Quan jo n'era petitet
recitava sempre un vers;
dret, damunt el tamboret,
llegia sense papers.
A taula encara dinaven
mentre deia fum, fum, fum;
ells bevien i fumaven,
jo, cantava per costum.
Em miraven, com dos nines,
les àvies que van ser aquí;
jo els escric, trinxat a tires,
per dir-lis que són amb mi.
A l'escola m'ensenyaven
al nen Jesuset lloar,
però a cap lloc mai m'explicaven
l'ofici de recitar.
Així doncs, passats els anys,
ha fugit l'estel fugaç;
no sé dir ja ni bobanys,
sols ser plorar amb antifaç.
I a la taula de Nadal
som tot just tres i no res;
però vinguts del Penedès,
regressats del seu final,
crido el seu retorn astral
per escriure'ls-hi aquest vers.

Postal de diumenge

Seixanta cinquena vegada que escrius paraules davant aquest full blanc per tal que la resta del món les llegeixi damunt un fons negre. Per això avui no existeix fotografia, perquè encara no han caigut volves i la millor postal de dumenge son les mil paraules que avui no valen més que una imatge. Ja fa temps que vas adonar-te que els diumenges no servien per anar a missa, com et deien quan erets petit, sinó que servien, més aviat, per buscar la mateixa pau individual que acabes trobant en els desperars sense hora, sense res i sense remei, en les capbussades a banda i banda d'aquest llit de matrimoni immens on no hi ha ningú més que tu i en els dinars precalentats amb mitja taula parada per un quart d'hora d'àpat. I més en dies com avui, amb tardes de cançons d'Antonio Vega, Adrà Puntí o Aute trobades a la caixa dels records, d'asseure's davant la finestra a la vora d'una estufa i contemplar la vida: al carrer cada minut que passa s'hi veu una persona menys, l'aigua acamulada a la font del jardí és un mar de cristall immovil i el termòmetre encèn el guionet que hi ha a l'esquerra dels números per primera vegada l'any. El cel, indecís, no sap com es llevarà demà, però tu somies amb un matí blanc, d'aquells que entelen el vidre de baf glaçat i que fan sortir al carrer amb la joia infantil dels nens quan obren regals. Però com bé dius, això són somnis, i la realitat són els carrers desèrtics i aquesta casa buida plena del calor de la calefacció que ressona pels radiadors de les estances on hi fas vida, és a dir, totes les habitacions menys la seva. Allà, on dormia ella, encara hi perdura -damunt la tauleta de nit- la teva fotografia de quan erets petit vestit amb la samarreta Meyba del Barça; l'abisme entre la vida i la mort es redueix al que existeix entre l'escalfor i el fred, i aquella foto irradia de calor tota la cambra. D'ella en surten les paraules i sensacions que voldries explicarli avui, en una tarda com aquesta, quan li diries que malgrat semblar impossible, hi ha hagun uns jugadors capaços de fer més del que van fer Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchón. I ella et diria que com el Kubala no ha tornat a haver-ni mai més cap igual, que ja ho deia el Serrat. I tu li diries que quan fossis avi, com ella, també li diries al teu nét que com el Messi no n'ha tornat a haver cap més igual, i que igual que ella amb aquelles cinc copes, tu mai oblidaries els crits, els gols, els partits i les abraçades que t'han regalat el Barça de les sis copes. Tens la sensació d'estar escrivint una conversa amb l'eternitat per explicar la història d'un equip etern, i penses que d'una vegada per totes podries explicar a la teva àvia que per fi hem deixat d'estar a un pam de la glòria per ser-hi plenament del tot.

I això et fa pensar en la felicitat i en la teva vida de 65' en cada paraula d'aquest seixanta cinquè text.

I aquesta és la teva postal de diumenge.

Retorns inesperats

No feia ni un dia que havies tornat de Berlín i el teu cap, el coordinador de futbol sala de l'A.E.Casp, et va demanar si podies anar a fer d'entrenador al partit que l'endemà jugava l'aleví A, és a dir, els teus nens. Sí, els de l'any passat i els de l'altre, els teus, els que protagonitzen l'únic video que tens penjat al perfil d'aquest bloc i aquells amb qui vas guanyar la lliga de Promoció fa dues temporades i amb qui vas aconseguir el sots-campionat de la lliga de Preferent l'any passat havent perdut únicament un partit de divuit disputats: el definitiu, la final; la teva Hongria del 54' o la teva Holanda del 74'. Tu t'ho vas pensar durant uns minuts i vas reflexionar sobre si era positiu o negatiu tornar-te a colar dins la vida de tots ells després de tants mesos, després que tan difícil així estat per tu passar pàgina i oblidar el millor equip que mai has tingut entre mans. I precisament per això, perquè tenies ganes de dir-lis tot allò que no vas tenir temps de dir entre tantes llàgrimes i plors després d'haver perdut la final, vas acceptar el repte. A més, al partit també vindria l''Adrià, l'altra meitat d'aquella arquitectura d'una il.lusió. I així va ser. Dos dies després d'haver aterrat d'un viatge que t'ha deixat girat del revés et trobaves altre cop donant la xerrada tècnica prèvia al partit davant seu, com si res hagués canviat i tot fos com va ser durant dos anys. No els vas parlar del passat, sinó del futur, d'allò que han esdevingut, no per tu, sinó per ells. D'allò que tenen a les mans: la possibilitat de desafiar al destí i aconseguir aquest any, amb treball i constància, allò que l'any passat se'ls hi va escapar de les mans en una segona part per oblidar el dia del partit més important de les seves vides. I amb tot, divendres van sortir a jugar sentint-se un any més joves, un any més menuts. I tot va anar com recordaves: golejada d'escàndol, joc talentós, cap pilota donada per perduda i solidaritat entre uns i altres.
Al finalitzar el partit, però, van ser ells qui et van donar la sorpresa més inesperada que podies esperar. Et van preguntar si sabies perquè havien guanyat. Tu els vas respondre que ho havien fet perquè aquest any tenien un gran entrenador amb qui treballaven com mai. I ells et van dir que no, que allà, divendres, amb l'Adrià i tu a la banqueta, havien guanyat per un altre motiu. I de sobte, per sorpresa, es van arremangar una màniga del braç dret per ensenyar-te que s'hi havien dibuixat, amb rotulador, una V de victòria idèntica a la que tu els hi vas dibuixar aquella vegada que perdíeu a la mitja part dels quarts de finals de fases i no et quedaven més arguments per donar-los forces i creure en ells.

I emocionat, els hi vas dir que no se l'esborressin mai, ja que allò els permetria no oblidar tot allò que durant dues temporades l'Adrià i tu els hi vau intentar transmetre: l'emoció per viure cada partit com si d'un somni es tractés.

Berlinejar

El pitjor dels viatges és que te n'adones d'ells quan ja s'han acabat, quan obres de nou la porta de casa i veus que a les mans no hi tens una targeta magnètica sinó les claus de tota la vida que obren el pany de sempre i quan t'asseus davant l'ordinador per escriure una crònica marcada pel retorn esdevingut. I què es pot escriure quan vas a dormir posan-te el despertador per anar a la universitat i recordes que no fa ni divuit hores t'has llevat a més de 2000 quilòmetres d'aquí? Doncs segurament caldrà que tanquis els ulls per veure davant teu, de nou, la finestra en forma de postal amb un cel grisós i baix i un teatre de recent construcció situat en una plaça amb nom de revolucionaria; Berlín és la ciutat més barata d'Europa, on sopes per tres euros, beus un litre de cervesa per poc menys de cinc, compres samarretes per dos i mig i viatges durant tot un dia amb metro o tren per escassos quatre. Enmig de tants números i economia pseudo-proletària, però, el sol és l'element més car que existeix, tant, que et vas quedar sense xatarra fent-li treure el cap un parell d'hores. Saps de sobres que la boira i la pluja fina insistent t'ha amarat durant els últims quatre dies, ja que fins i tot trobes a faltar el fred berlinès dins la Barcelona dels quinze graus en amunt i penses que els teus guants i la teva bufanda hauran d'esperar setmanes o potser mesos per tornar a sortir a passejar com has passejat aquests dies amb ells; de la foscor al color i de la timidesa a l'extravagància en escassos metres de diferència, caminant pels amplíssims carrers d'una ciutat de cartró pedra construïda partint de zero fa menys de seixanta anys. I és ara quan notes el xiuxiueig de l'aigua de l'Spree a la confluència amb Friedrichstrasse quan anaves de nit camí de Tacheles, quan escoltes el silenci del mateix Olympiastadion que durant les Olimpíades del 36' va aplaudir a un atleta negre com Jessie Owens, quan olores l'herba que vas comprar-li a un holandès de l'hotel i que vas fumar-te a una espècie de centre social okupat anomenat Cassiopeia i que abans era una estació de ferrocarril o quan et veus jugant, amb tot el respecte del món, a cuit i amagar amb els del Pla -com quan éreu petits a Cal Fàbregues-, però aquesta vegada amagant-vos entre els blocs que formen l'immens memorial a l'Holocaust; si alguna cosa té Berlín és aquesta, la possibilitat de perdre's, ja sigui en el temps i en l'espai.

Passar en menys de quatre parades de metro de Moscou a Nova York, de blocs de pisos idèntics ebris de monotomia i orfes de cultura i oci a carrers engarlanats amb llums de Nadal, gratacels il.luminats i botigues a banda i banda, de gent vestida igual que a les fotos de fa vint anys dels nostres pares a elegants empresaris amb BlackBerry i joves artistes emprenedors amb el cabell pintat de rosa, d'un camp de concentració nazi per reprimir jueus a una presó de màxima seguretat de l'RDA per reprimir activistes, de la Gestapo a la Stasi, de 1982 a 2025.
Dues cares d'una única moneda. Saber que entre el blanc i el negre existeix Berlín.

Això és berlinejar.

Fi d'un malson

Arriba un dia en que et lleves al matí, pels volts de les dotze, i encens l'ordinador amb por, temerós del que en breus instants apareixerà a la pantalla. Aquest dia és l'endemà d'haver fet l'exàmen teòric de cotxe. T'apareix la pantalla inicial de Windows i et fa respecte cliclar damunt la icona del navegador i buscar al google 'resultado exámen teórico dgt'. Però ho fas. T'atreveixes. Aquella nit passada has somiat de tot. Que suspenies amb quatre errors, que aprovaves sense haver errat res, que havies oblidat firmar al full d'exàmen i et deien que no era vàlida la teva prova, etc. El dia abans no havies parat de comentar amb tothom com t'havia anat, impregnan-te del discurs futbolístic pur i dur, aquell de "no vull fer declaracions fins que no haguem guanyat la copa, però tenim tots els números per ser campions". Doncs el mateix vas fer tu. A tothom li deies que no t'havia anat malament, que és una forma cautelosa de dir que t'havia anat bé, que aviam si d'una vegada per totes podies deixar d'anar a aquell vestigi espanyolista tret d'una pel.lícula del No-do anomenat La Campana que tant mal rotllo t'ha transmès sempre i que et mories de ganes de dir que aquest malson per fi s'ha acabat. Doncs sí, ara ja ho pots dir ben alt i cridant tant com vulguis: avui ha mort l'única lluita que havies abandonat a la teva vida, l'etern malson que una vegada rere altre es repetia, fen-te creure que era impossible obrir la pàgina de la DGT i veure-hi una altra cosa que no fos NO APTO. Doncs sí. I vols escriure un SÍ amb majúscules perquè avui el NO ha marxat i tu l'has tirotejat a trets perquè no torni. Avui has tancat amb pany i clau un dels períodes més foscos de la teva vida i t'has tret de l'esquena aquella espina que pensaves que era impossible d'extirpar.

Avui ja tens mig canret de conduir al sac. Avui ja tens mitja L. L'altra meitat te la fumaràs abans que hagis acabat aquesta frase.