(Parèntesi)

Batec número cent. Arribar fins aquí ja deu haver estat molt més del que mai t'haguessis pogut imaginar, i ara, per uns dies, te'n vas de tot i de tothom, oblides qui ets per mudar-te en algú nou i tornar-ho a viure tot com si el món estigués encara per desembalar. El futur és un signe d'interrogació, un vidre entelat que no deixa veure l'exterior o un full en blanc que espera ser escrit; el passat una anàfora dolcíssima de bogeria. Per això l'únic desig és que passi el que passi, sigui el que sigui, quan tornis tot pugui seguir sent exactament igual que fins ara. O millor.

Fins aviat.

Proètica de la Petita Pàtria

No t'enganyis. Tu també algun dia, potser com avui, t'has llevat amb el cap a qui sap on i la boca dissecada. La persiana, no del tot tancada, deixa entreveure el sol que abans de posar-te dins el llit, fa escasses hores, era sols claror; ara espetega per tota l'habitació com focus de molts watts mentre et recargoles amunt i avall pel llit recordant la nit d'ahir. Els ulls vermells davant el mirall i la roba d'ahir escampada pel terra són molt més que un detall insignificant: són purament un símbol, les cicatrius d'una ferida amb forma de petó o d'amnèsia temporal. Vols recordar-ho tot, punt per punt, per tornar a assaborir l'alcohol que ara et corre per la sang en forma de seqüela o el fum que vas calar per la boca i ara es dispersa, com un núvol, dins els teus pulmons on plou. Reviu-ho tot, doncs. Obres el telèfon mòbil i observes el darrer missatge que vas enviar ahir a la nit -si és que se'n pot dir nit, si és que se'n pot dir missatge-, i com per art de màgia, ho tornes a palpar tot amb la punta dels dits -o dels genolls-: com en aquella cançó de Piperrak, no saps ni on vius ni saps quina hora és, però ahir vas veure sortir altre cop el sol i se't va mostrar rogenc com una moneda de sang. Sense música, ni barra ni caseta groga de Schweppes, la plaça torna a ser una catifa de ciment estampada de gots buits com poncelles en un prat de girasols i tu tens la pell esborronada per la fressa del matí que gela el record calorós del foc d'una nit. Ara, aquí, assegut davant la pantalla de l'ordinador després d'haver dinat, tot es veu amb una perspectiva molt més serena i clara, però ahir -o avui-, allà -o aquí-, la Petita pàtria dormia cansada després del combat més pletòric de l'any i tu no sabies reconèixer més enllà de les bombolles surant dins el got de gintònic. Per això vas preferir el silenci abans que dir-ho tot de cop, com un espasme o com un crit davant l'abisme desbordat de sinceritat.

Ara saps que tot és ara, però ahir, mentre el cel era d'aquell blau a mig camí entre el blanc i el negre, tu no sabies si era de dia o era de nit; la Festa Major respirava l'última alenada, sols t'acompanyava un vers de Ferrater i l'única certesa era que fos on fos, dormís on dormís, ella tenia la pell mig de sol, mig de lluna.

A les fosques

No enterris aquí les esperances. Segurament només desitges que l'últim bocí de bandera cremada t'enlluerni, ja que aquella serà l'única llum; que sigui quin sigui el seu color, mirant-la fixament observis com es torna cendra un fil minúscul que amaga una gran mentida. Sí. Potser tot torna a ser extraordinàriament relatiu, i al contrari de sempre, ara voldries mirar-t'ho més enllà de la vitrina i no ser una part més de la festa. De la farsa. I et converteixes, doncs, en un espectador il.lustre del circ on qui paga és el que actua i qui no paga és escopit; hi ha cranis estovats per la radiació de la televisió, veus polièdriques vomitant hipocresia i rates que tot s'ho mengen vigilant que els malabaristes no s'escapin fent tombarelles del cercle tancat. Per això potser no val la pena dir res, ja que tot el que hagis de dir segurament no il.lumini; la prosa és la branca d'un arbre de nadal amb les llumetes foses, la poesia un castell en ruïnes dalt un turó on sols s'hi arriba caminant, i tot, a vegades, és gris com un cel blau cap al tard amb dues gavines sobrevolant la brutícia i un fanal amb la llum apagada.