Instants del temps

Ahir a la nit vam canviar d'hora, però no de temps. I malgrat això, les busques del rellotge van saltar seixanta minuts avall sense contemplacions, prement el gatell de la pistola a sang freda. Jo estava despert, però no vaig lamentar-me per haver perdut una hora de ball en aquelles catedrals de la ignorància i de la hipocresia anomenades discoteques, ja que ni era a una discoteca ni m'agrada ballar; però si he de ser sincer, vaig observar amb els meus ulls l'assassinat de les dues de la matinada, i va ser aleshores quan vaig descobrir que el refugi que ens manca per ser lliures s'amagava en aquells segons que ningú va viure.
Vaig voler evadir-me del temps imposat, vaig endarrerir el rellotge una hora enrere quan aquest ja s'havia avançat i vaig intentar compartir aquells seixanta minuts amb tanta gent com vaig poder; vam ser ostes del temps que el món ha ignorat.

I sí, m'agradi o no l'hivern va morir, però al mateix temps vaig fumar-me les flors de la nova primavera.

Madrid és un cementiri

La primera tarda del meu exili personal a Madrid vaig fer aquesta fotografia. Ho recordo perfectament: caminava pels voltants de la Plaza de Oriente, just davant de la Catedral de la Almudena. Era una calurosa tarda de juny en què devien caure sobre la capital veïna uns trenta graus a l'ombra. De sobte, però, vaig topar amb un monument a Larra. D'ell n'havia llegit els seus cèlebres artículos i recordava aquelles classes de literatura castellana a les vuit del matí, quan tenia setze anys, on havia descobert què era el romanticisme. "Larra se suicidó porque amaba la libertad", va dir-me la meva professora. I jo d'ençà d'aquell dia vaig voler saber més d'ell. D'aquell tal Mariano que després d'escriure poemes, obres de teatre o alguna novel.la, havia trobat l'elogi dels lectors en els seus articles periodístics en què, d'una forma literàriament brillant, narrava el dia a dia i el taranna d'un país on, com ell mateix deia, si a un sabater se li acudia fer una ampolla i li sortia malament, mai més podria tornar a fer sabates. Ara era jo qui caminava pels carrers inhòspits d'aquell país seu, sol i sense destí, i reflexionava pensant que tots érem el sabater que Larra escrivia; fills del destí, desgraciats en vida o glorificats en mort. I jo el primer. Caminar abraçat de la solitud durant infinits minuts fins a altes hores de la nit m'havia centrifugat l'ànima, potser, qui sap, com a ell en aquella tarda de 1837; desenganyat de la vida i fet tires per l'amor, havia exercit la llibertat de posar fi a la seva vida sense esperar l'arribada de la mort, triant ell el moment de dir prou disparant-se un tret. Fi.

Però avui escric per rememorar el principi, és a dir, per fer el meu petit homenatge a Larra el dia en què es compleixen dos-cents anys del seu naixement i , sobretot, per no oblidar mai aquella nit de juny a Madrid en que vaig passar-me hores escrivint amb un bic de color blau a la tauleta de nit d'una pensió solitària. I sabeu què? Omplint pàgines assegut a aquell escriptori vaig adonar-me que Larra no anava equivocat: escribir en Madrid es llorar, es buscar voz sin encontrarla, como en una pesadilla abrumadora y violenta.

República de l'atzar

Sóc a l'ombra del somriure
i tallo amb navalla el temps
que evoco a la deriva;
engreixo amb esperança
l'escurabutxaques d'or
i la vida son llimones
que sortegen el destí.

Ser jove és un retorn
d'allà on mai no hem vingut.

Què volen aquesta gent?

De matinada han trucat. O no, més ben dit, han entrat per la força.
I jo intento escriure aquest article de forma objectiva sabent que la obectivitat ha mort avui a quarts de sis del matí, a aquella hora en que el món encara no és món i al carrer només hi parla la pols. Crits, empentes i sobèrbia. I allà, al rectorat ocupat de la UB, el centenar d'estudiants i estudiantes amb les lleganyes als ulls i el pijama al damunt intentant resistir davant una legió d'agents antidisturbis. Disturbis? De què tenen por? Feia quatre mesos que hi eren i en cap moment van atacar ningú, ni tan sols a l'alteració del calendari acadèmic, ja que a la UB no s'han aturat les classes al llarg d'aquest temps de tancada a la central. I malgrat això han entrat.

Fins avui les nostres pedres eren simples paraules, ja que a més, mai més ben dit, puc dir que només hi he estat dues vegades al rectorat ocupat de la UB: la primera, el dia de la seva ocupació, i la segona, per fer-hi un recital de poesia amb AraÉsDemà. I torno a preguntar, de què tenen por? Uns demanem diàleg i els altres usen la força per callar-nos, i així la por es crea, no es venç. A cops de porra els han fet fora en la sortida de sol més trista que aquesta Barcelona adormida hagi pogut apreciar; la Gran Via tallada per resistir davant l'autoritat i la cruïlla sencera de la Universitat més antiga del país acordonada per Mossos d'Esquadra. Visc(a) la Barcelona policial. I visca la indiferència i la tolerància policial d'aquells qui ens governen, dels qui ja no recorden aquella cançó de Raimon que aplaudien quan tenien vint anys, la que deia allò de tota violència no ve mai de nosaltres sinó dels demés. Però avui ja no duen barba ni els cabells llargs; són consellers d'interior o rectors universitaris que no poden acceptar observar com un ampli sector de l'estudiantat públic reclama el seu dret a dir la seva, i en aquest cas, a rebutjar el Pla Bolonya o, a molt estirar, una moratòria sobre la seva aplicació. Però als seus ulls no som protestants, sinó terroristes; si els treballadors de SEAT tallen una autopista i amenacen amb una vaga general, el conseller d'indústria, el ministre de treball i si fa falta el president del govern es reuniran d'urgència amb els representants sindicals per tal d'agreujar la situació, amb diàleg, negociacions i acord final, però si els estudiants fa anys i panys que lluiten contra l'apliació dels estudis que ells mateixos cursaran, en canvi, se'ls respon amb violència. Potser és ben cert que ocupar el rectorat d'una universitat o qualsevol facultat no és la millor forma de protestar, però ignorar les protestes, negar el diàleg i recórrer a la policia per tal d'acabar amb l'assumpte de soca-rel no és la solució.

La Universitat és, desde els principis dels temps, un espai de creació, idees i gaudi acadèmic, és a dir, un indret on la policia no hi té absolutament cap cabuda. Però aquest país és diferent. I aquí els policies carreguen dues vegades en quatre hores davant els manifestants, retornant a la Plaça Universitat un aspecte absolutament franquista, mentre al costat, a qualsevol altre facultat, els alumnes que prefereixen seguir fent classe sense sumar-se a la protesta fan com si sentissin ploure davant el que està passant. Aquest és el problema d'arrel. Ocupar, a vegades, és imposar i imposar és reprimir, sí. Fer vaga és una opció lliure de cadascú, també. Però la indiferència és complicitat. Ara, aquí i sempre. 

Per això cal demostrar a tothom qui som i què sentim. Que tenim opinió, que uns pensem blanc i d'altres pensem negre, que podem parlar i arribar a diferents conclusions, però que per davant de tot, no podem tolerar les actituds absolutament repressives que la Policia nacional d'aquest país ha exercit avui davant els estudiants tancats.

No és qüestió de recolzar o rebutjar Bolonya, és, senzillament, questió de ser un ésser humà i demostrar-los que no som animals com ells.

Letargia de març

S'obre el foc d'aquest diumenge
i la guerra és no rendir-se;
la depressió és la vida
i el fum d'aquest bar un plor
en clau de sol, com un solo.

Mentrestant, plovent estrelles,
l'hivern no mor i perdura
com un rail al precipici.

En un instant

Imagina't: Estàs tirat a terra amb els pantalons estripats i mitja motocicleta damunt el teu peu esquerra. Tremoles. Aixeques la vista i sols veus els focus dels cotxes que t'enlluernen els ulls i que brillen al picar amb les línies de la calçada. Tens por. Sents el soroll dels clàxons i les passes de les persones que travessen el carrer per ajudar-te. Et pregunten com estàs i tu només saps dir bé. Bé. Bé. Però no estàs bé. Tens por. I sense saber quines mides té el temps, allà, estirat enmig de la calçada, veus passar mitja vida per davant. Tot va molt ràpid, com quan intentes contar les finestres del tren cada vegada que el veus passar davant teu a l'andana de l'estació.

En el fons, allà, al mig de tot i indefens del món, et sents anònimament més sol que mai i te n'adones que a vegades allò que algun dia vas ser ja no té cabuda a la realitat. I sobretot, que la vida, en un instant, s'ha convertit en l'estel fugaç que has vist caure mentre abraces l'asfalt.

Tu i jo no hem estat mai al mar

Hi haurà una tarda en que tornaré a buscar-te. A trencar l'enigma de la distància per fer néixer flors a les voreres, com a les cançons del Serrat. Seré capaç de perdre el cap com mai l'he perdut fins ara, i agafaré un tren que em porti cap a tu per tal de retrobar-te. Baixaré a la teva estació, i allà, amagat entre un fanal i una paperera, hi deixaré un paper amb el teu nom escrit i amb una sola indicació: Agafa el proper tren i baixa a l'estació d'Ocata si vols que el teu desig es faci realitat. Aleshores t'enviaré un missatge dien-te que vagis ràpid cap a la teva estació si vols tornar-me a veure. Quan tu arribis, jo ja seré a Ocata contant les onades que piquen a la sorra minut rere minut, però allà esperaré la teva silueta difuminada pel capvespre fent temps fins a observar si has superat la primera prova del joc. Quan baixis del tren, si has seguit bé les indicacions, arribaràs a la platja, i allà, com una cometa enmig del desert, trobaràs una rosa blanca enmig de la sorra amb una nota clavada a la tija: Si vols que el teu desig es faci realitat, bufa els pètals per escampar-ne la vida, tanca els ulls i pica de mans tres cops.
I aleshores apareixeré jo per córrer cap a tu, per abraçar-te amb tota la tendresa acumulada durant aquest temps d'interluni i per asseure'm de nou amb tu a la platja i poder dir que tu i jo si que hem estat al mar.

I quan ho faci, hauré recobrat una part tan gran de mi que haurem pogut tornar a fer literatura de la pròpia vida.

El Paradís

Avui he tornat a passejar pel Gòtic. Feia potser setmanes o fins tot mesos que no ho feia, i resseguir de nou els passos de la Barcelona que més m'enamora ha estat com no caminar sol. Potser, ben bé, l'amor m'ha acompanyat aquesta tarda, o millor dit, el desamor; la poesia és dolor, com l'amor quan es fa sincer. Tot ha tingut el color d'aquelles cançons tristes de Sopa, les que m'acompanyen quan és de nit i no tinc son. I la veritat és que no ho sé si jo sóc el boig de la ciutat, però si que sé per qui he perdut el nord. Per això escric en una matinada freda de divendres com la d'avui, suposo. Ho faig perquè se'm fa tant lenta la teva absència que d'alguna manera o altra necessito despullar-me d'allò que em pesa a l'ànima, per molt que no hi tingui cabuda dins els caràcters d'una fulla de text del blogspot. Si parlo de tu em desvisc, per això més val que torni a agafar el fil de la meva passejada per la Barcelona de cantants amb guitarra asseguts damunt el pedrisc de l'acera. Escoltar aquelles cançons del Silvio ja no ha estat el mateix que abans, però asseure'm a la plaça on una tarda ens vam regalar una abraçada ha tornat a pinzellar-ho tot amb el regust als llavis d'aquelles mirades sense paraules que tant ens agraden.

I enmig de tot això, el Paradís deu seguir fred i callat com aquesta tarda quan hi he caminat, ja que aquell carrer m'ha dit a cau d'orella que no m'accepta en solitud, i com saps, ja no existeix cap altre sortida que tornar a ser llavis de foc encenent la ciutat.

La història també comença aquí

Nou bloc, qui sap si vida nova. La veritat és que ara mateix em corre per les benes la il.lusió immensa que suposa començar aquesta nova etapa aquí, en aquest petit i minúscul racó de la xarxa que es podria comparar amb el que som: formigues en un desert, és a dir, res.
És difícil la vida després de París: l'esforç de trobar la bellesa necessària a una Barcelona que estossega a cada segon envoltada de tant de fum és una tasca complicada, i deu ser per això que considero oportú en aquesta primera actualització viatjar de nou, ni que sigui per uns instants, a les llambordes del París que trepitjava fa just ara set dies. I m'agradaria que ens agaféssim de la mà i caminéssim carena amunt fins al Sacre Cour i que, després de volar amb la ciutat als peus, anéssim a prendre alguna cosa i entréssim a un cafè sense nom però pinzellat amb post-its plens de frases en infinites llengües. Tan bon punt hi entréssim ens trobaríem un cantant anònim davant un piano, envoltat de papers per les parets o de l'única foto emmarcada en tot el bar: una de Jaques Brel a l'entrada. Ens demanaríem alguna cervesa i, de ben segur, ens miraríem als ulls per adonar-nos que hem tornat al mateix bar on en un vespre de febrer, quatre estudiants de filologia catalana a la UAB hi havien escrit un poema i l'havien penjat en una paret amb l'esperança que temps després aquella flama encara no s'hagués apagat.

Ja ho veieu. Segurament nosaltres no érem ni Rusiñol, ni Miró, ni Salvat-Papasseit, però París ens va transmetre tant o més que a ells, i en el fons, amb aquest nou bloc no pretenc res més que el mateix: que la flama mai deixi de cremar.

















(La fotografia està feta a la paret d'aquell bar, i si cliqueu zoom i ho busqueu, trobareu la nostra petjada. El poema, per si no es veu, diu així:

Passaran els anys i aquest paper es marcirà,
però d'aquest groguenc que omplirà
els espais buits]
en farem néixer milions d'estrelles que,
com focus d'un cabaret que va del Sena al Sacre Cour,
il.luminaran el camí de sirga
d'aquest pas a pas descalç tan nostre
que no coneix altre verb
que avançar.)