28/4/09

Ara és l'hora


Perquè sí. Perquè demà el comencem i perquè en un temps rècord l'hem aconseguit gestar.

VIIIè Congrés d'estudiants de Filologia catalana

20/4/09

Pètals com paraules

Una vegada vaig recórrer el país de cap a peus recitant. Sí, i tot en menys de vuit dies. D'aquella vegada ja en fa un any exacte, i l'altre dia, mirant el calendari, em va agafar basarda al pensar que d'allò en fa tant de temps. Un any d'aquell abril en que de sobte, d'enmig de la tempesta en va néixer un sol clar. Un sol que va repintar-ho tot, com bé diu el poema, per reomplir de vida l'aigua dels bassals morts que jo mateix havia creat. Un any. I sovint em passa que miro enrere i me n'adono que han passat molts anys d'ençà d'això o d'allò altre, però pensar que ara fa un any vam oferir vuit recitals d'AraÉsDemà en tan sols sis dies em transporta a una tristesa sana, com quan plou sense fer massa soroll. I per això escric trist al adonar-me'n que aquells set dies en que em vaig sentir un activista literari i cultural ja formen part d'un passat una mica més llunyà.
La vida en aquella setmana de Sant Jordi va ser un fer i desfer de guitarres, contrabaixos i antologies del Martí i Pol, i com en aquell poema del Casasses, podria dir que durant set dies i set nits el meu tarannà va ser: Recito a Gràcia. T'escric. Recito a Arenys. T'escric. Recito a Sant Sadurní d'Anoia. T'escric. Recito a les Cabanyes. T'escric. Recito a la casa okupada. T'escric. Recito a Vilobí. T'escric. Recito a Vilafranca. T'estimo.

El sol es pon i surt de tant en tant, però els raïls de tot plegat m'han tornat a portar aquí, on sóc ara, a les portes de la setmana de Sant Jordi on us vull convidar a fer-nos companyia en el que serà el nostre únic recital farcit de pètals i llibres d'enguany. Serà dijous a les 11.00h del matí, a la Plaça Cívica de la UAB.
Qui tingui ganes de versificar el seu particular dia dels enamorats ja sap on serem.

Allà us espero, perquè us ho juro, no puc contenir-me més i si fos per mi dedicaria totes les hores d'aquesta setmana a obrir la finestra i recitar sense parar poemes com regals. Igual que pètals com paraules.

15/4/09

Més enllà de la bombolla


Lligo nusos de fum a la nit
mentre em converteixo en boira
bussejant amb bombolles d'aire
per dins les clavegueres de mi mateix
al temps que corro cap a l'infinit
que és una autopista de brides
plena de faroles com cuques de llum
on hi sembro roses de cotó.

11/4/09

Un conte anomenat Ruca


Hi havia una vegada, en un lloc molt petit i molt llunyà, un oasi de pau enmig de la civilització. Un indret diferent, amb personalitat pròpia i un peculiar poder que t'aconseguia xuclar cap a ell igual que un estel morint dins un forat negre; la gràcia és que allà no s'hi moria, sinó el contrari, allà s'aprenia a viure.

Les persones que l'habitaven es convertien en barrufets blaus cada matí. I així es volien sentir. Barrufets de vint anys que mataven, treballant, el poc temps que tenien fora de la feina, ja fos aprenent a escoltar o a callar quan fes falta. Però sobretot jugàven a viure, a construir el seu propi món en menys d'un quilòmetre quadrat. Amb solidaritat, amistat i un poció màgica. I dic màgica perquè els permetia estar desperts durant vint hores i no cansar-se mai, treballant durant aquestes vint hores i seguint reflexionant en cada passa endavant, convertint el dia a dia en una meditació constant. I més coses. La seva feina era aprendre sobre ells mateixos per poder ensenyar als altres, i per això durant totes les hores del dia es xuclaven la sang per nedar dins les clavegueres de cadascú, redescobrint-se batec a batec i posant respostes que mai havien trobat a tots els perquès. Sentir-se com nens no els feia por, però al mateix temps, recolzant-se sovint els uns amb els altres, compaginaven el fet de disfrutar com canalla amb qualsevol joc amb el d'aprendre com persones grans a traçar un viatge de cami cap a ells mateixos.

Un dia, però, van haver de marxar d'aquell oasi per tornar a la seva vida d'abans, a la de sempre, a la de tota la resta del món. I va ser aleshores quan van adonar-se que la famosa bombolla que provocava la poció màgica existia (ells que sempre n'havien posat en dubte l'existència real), ja que durant aquell temps a l'oasi havien conviscut únicament amb ells mateixos i els demés. O els demés i ells mateixos, tant és!, allà tot era recíproc com el significat del verb educar. Educar aprenent a viure, sense tel.levisió, internet o notícies de l'exterior, però sobretot, educar en un profund viatge agafats de la mà  amb la pròpia ànima de cadascú.

Coneixien allò de que tot el que és bo s'acaba, però va ser aleshores quan aquest conte es va convertir en una història sense final, just quan al tornar a trepitjar el món real es van sentir intrusos davant de tot; havien estat un gra de sorra en la gran platja dels somnis, tot era diferent i sí, era veritat, la vida s'havia convertit en un punt i a part després de la Ruca.

3/4/09

Una nit enlloc

En recordo el fred intens, però sobretot si alguna cosa m'ha quedat gravada d'aquella nit és la inacabable solitud. De fet, sabia el que m'esperava des del moment en que vaig comprar-me un bitllet d'anada i tornada per anar a Granada en ple diumenge del pont de la Constitució; que els meus amics ja serien allà perquè marxaven el divendres al matí i que jo agafaria l'avió tot sol el diumenge a primera hora degut a que aquell dissabte inauguràvem oficialment la Penya Barcelonista del Pla. El que no m'esperava és que tot anés tal i com va acabar anant. I ho dic perquè vaig començar a fer-me la maleta per anar-me'n a les espanyes a la una de la matinada, al mateix temps en que me n'adonava que ja era diumenge i que el darrer autobús que m'anava bé agafar per arribar al meu vol sortia de l'Estació del Nord a les 03.00h de la matinada. L'avió enlairava a les 07.00h i jo havia d'agafar l'autobús a les 03.00h. I eren la una i seguia despert. I ho vaig seguir fins el moment en que vaig adormir-me al seient de l'autobús camí de l'Aeroport de Girona-Costa Brava, en una matinada freda de desembre i amb una maleta carregada d'il.lusions. Ignorava el que arribaria després. Arribes a l'aeroport mort de fred, reculls la teva targeta d'embarcament a les 04.10h de la matinada, passes el control de seguretat i te n'adones que falten més de dues hores per embarcar a l'avió. I aquí comença tot (malgrat que tant bo allà s'hagués acabat la nit). Vaig sortir a fora a fumar, em vaig prendre un te relaxant, vaig donar voltes amunt i avall per aquella minúscula terminal, però l'Aeroport de Girona a les cinc del matí és el lloc més trist del món. La desolació són estrangers dormint damunt les seves bosses, personal de serveis embolicant les maletes amb paper de cel.lofan i Guàrdies Civils avorrits caminant per tot arreu. I jo allà, absolutament sol i amb la son esgotada. Provava de dormir però estava inquiet per por a que em robessin la maleta. Provava de llegir però estava massa cansat per captar què deia Nietzsche a l'Així parlà Zaratrusta. Provava d'escoltar Sabina i m'entristia de forma abismal adonar-me que tenia raó. I seguia allà, pregant perquè els minuts es fessin segons i esperant de forma ansiosa la fi de la matinada. Però el sol seguia sense treure el cap. Aquella introspecció cap a mi mateix va ser com una implosió de sentiments que van tornar-me a plantar davant el mirall davant el qual mai vull veure'm reflectit. Però hi era, com sempre, i per sort, després de naufragar durant dues hores per les clavegueres de mi mateix, va arribar l'hora d'anar a la maleïda porta número 8 i embarcar a l'avió, on per fi vaig poder cloure l'ull durant una llarga estona al mateix temps en que el sol es llevava entre els núvols de Castella.

Del que va venir després a l'arribar a Granada ja n'escriuré alguna cosa un altre dia, ja que si avui he tornat a aquelles hores mortes a l'Aeroport Girona-Costa Brava és pel senzill motiu que hi ha dies en que la pluja que tant estimo s'alia amb la nit per menjar-se'm sencer de cap a peus, i tot d'una, com si res, el mirall es torna a aparèixer i jo m'estomaco l'ànima per recompondre'm les il.lusions igual que en aquella matinada sense nom.