Els primers freds

Era un divendres laborable normal i corrent per la majoria de mortals, però per tu era una mica més especial. El despertador, tot-hi així, et va sonar a les 07.15h com un martell estrident que es clavava dins el teu cap; ella t'havia demanat que et canviessis aquella alarma fastigosa que obligava a llevar-se d'un bot al llit per una de més suau, com una cançó de Menaix a trua, i tu vas fer-li cas. Vas canviar-la, tot va sonar més suau, sí, però al primer toc vas prémer la tecla que l'endarreria cinc minuts més per tal de poder seguir fent l'orni dins el llit durant aquells tres-cents segons que aquell matí van semblar-te tres-cents paradisos. Vas obrir els ulls perdut dins aquells llençols desconeguts que ja t'havien començat a ser familiars, mort de son i amb la mateixa galvana de quan et sona el despertador a les 07.15h per anar a la universtitat. Aquell matí, però, tot era diferent. Vas posar els peus damunt aquell terra gelat i encara ple de bocins de sorra, buscant les xancletes que mai vas trobar, obrint la finestra del menjador de bat a bat perquè hi entrés la claror de primera hora i despertant-la amb pessigolles rere les costelles. La nit anterior ho havies deixat tot llest: la motxilla amb la roba plegada a dins i els plats rentats damunt el màrmol de la cuina; no vas fer res més que esmorzar quatre galetes que t'havies comprat el dia abans al cal Rafaelet, preparar-te al seu costat uns entrepans de nocilla per berenar aquella tarda i rentar-te les dents per última vegada amb aigua salada. Després d'això, res més. El silenci dels comiats i el cantar d'uns pardals que escoltaries per darrera vegada al mateix temps que la nit blavosa s'anava esmunyint dins el cel per cedir-li pas al sol. Eren ja tres quarts de vuit quan vas cloure aquella porta, quan junts vau tancar amb pany i clau el niu del vostre amor. D'allà al port us separaven uns escassos deu quilòmetres que, al ritme d'aquell ciclomotor de marca italiana, tardaríeu quinze minuts a fer. La moto estava absolutament molla malgrat que durant la nit no hagués plogut. Penses que mai sabràs quina tempertura marcava aquell matí al termòmetre, però tampoc mai oblidaràs el fred que vas passar conduint a 70 per hora amb un casc sense visera i sense guants durant aquella recta de sis quilòmetres que separava Es Caló i Sant Ferran; tu no paraves de dir-li, amb la veu tremolosa pel vent, que t'abracés tan fort com pogués, i que mirés a la dreta, que es fixés en com el sol s'anava aixecant al fons de l'horitzó. I conduies amb una sola mà perquè l'altra la tenies ocupada assenyalant amb el dit aquell veler que es divisava al fons del mar, o aquelles cabres que a l'altra banda de la carretera pasturaven en ramat, o les persones que corrien pel voral de la carretera amb dessuadora de caputxa i els auriculars de l'mp3 a les orelles. Ho assenyalaves tot perquè tot et semblava rotundament magnífic en aquell matí de divendres: a Sant Ferran vas parar la moto per agafar de la motxilla una jaqueta de més mentre els bars apujaven les persianes i un parell o tres de nens sortien de casa malhumorats amb cara de pocs amics camí de l'escola. I tu seguies conduint recta amunt camí del port, accelerant cada vegada més lentament per por a deixar escapar de forma massa ràpida aquell instant, aquell matí atípic en que vas descobrir com s'engendrava el dia a Formentera, aquell aleteig traduït en 49 centímetres cúbics i aquella aurora voreal convertida en l'escalfor dels primers freds gràcies a la claror dels primers rajos de sol arribats Mediterrani enllà.

L'enemic blanc

Gràcies a Joan Padrós per fundar fa més d'un segle el Reial Madrid.
Gràcies, per tant, a Joan Gamper per haver fundat tres anys abans el nostre Barça amb els colors del seu estimat Basilea.
Gràcies a Paulino Alcántara per foradar la xarxa de la porteria del Camp del Carrer Indústria en un partit de 1929 contra el Madrid i haver-nos fet entendre que aquí tenim al.lèrgia al color blanc.
Gràcies a Platko per salvar mil gols en aquella final de Copa a Santander i inspirar en cada aturada un vers d'Alberti.
Gràcies a Samitier per ensenyar-nos que les llagostes sabien fer gols, però sobretot, gràcies per haver descobert un refugiat polític de l'Europa de l'Est que la tocava com ningú i es feia dir Kubala.
Gràcies, doncs, a en "Laszi" per fer el millor futbol que mai a la història s'hagi vist a Can Barça i haver obligat a construir el Camp Nou de tant petit que s'havia quedat el vell camp de Les Corts.
Gràcies a Cèsar per marcar un gol a la final de la Copa Llatina contra l'Sporting de Lisboa l'any 1952 al Santiago Bernabéu.
Gràcies a l'inventor dels pals quadrats de Berna per fer-nos perdre aquella primera final de la Copa d'Europa; una derrota del present és la lluita pel futur.
Gràcies a Franco per robar-nos a Di Stefano i obligar-nos a fer una travessa pel desert de catorze anys sense guanyar una Lliga.
Gràcies a Miguel Reina per no aturar-se aquella rematada acrobàtica de Cruyff, que posaria punt i final a l'agonia retornant la Lliga al Camp Nou al costat de Sotil, Asensi o Reixach en aquella tarda gloriosa al Molinón.
Gràcies a Basilea per existir i per ser el bressol de la primera gran final de la història culé.
Gràcies a l'LFP per inventar l'efímera Copa de la Lliga i permetre'ns veure com Maradona trencava la cintura de Juan José en aquella finalíssima al Bernabéu.
Gràcies a Urruti per aturar el penal a Valladolid.
Gràcies a l'Steatua per guanyar-nos a Sevilla i fer-nos plorar per seguir lluitant.
Gràcies a Meyba per el.laborar una samarreta taronja que mai ningú oblidarà i gràcies a Katanec, Vialli i Lombardo per obrir aquella barrera i permetre a Koeman marcar el gol més important de tots els temps a Wembley.
Gràcies a Romàrio per ensenyar-nos que una cua de vaca és molt més que una extremitat animal.
Gràcies a Atenes i el Milan per fer-nos baixar del cel.
Gràcies a Ronaldo per fer-nos vibrar en un any que ningú oblidarà malgrat no guanyar la Lliga.
Gràcies a Figo per fer-nos entendre que potser la Bíblia va ser un best-seller de ficció però Judes un personatge de carn i ossos.

Gràcies a Rivaldo per demostrar-nos que marcar de xilena el gol de la victòria a l'últim minut de partit no ha de ser sempre una pel.lícula de ficció.
Gràcies a Ronaldinho per fer-nos tornar a somriure.
Gràcies a Larsson per assistir a Eto'o i Belletti en els dos gols que, com dos petons, ens van enamorar amb el Barça en aquella nit a París.
Gràcies a Iniesta per fer-nos creure en els miracles i gràcies al mes de maig per existir i permetre la Primavera de Praga, el Maig del 68' i el maig del Triplet.

Però sobretot, gràcies al meu avi per haver-me explicat totes aquestes coses i per haver-me transmès un sentiment que viurà amb mi i en nosaltres per sempre més. Va ser ell qui algun dia m'ho va dir: si el Madrid no existís ens l'hauríem d'inventar.

De fonètica

Se'm fonen les paraules
que es confonen dins el llit
com fonemes extraviats
disparats amb un fonèvol
per un fonedor suïcida
fonedís d'ell mateix
que és al pou d'una fonera
fonellant-se els cinc sentits
mentre bufoneja el plor
telefonejant al silenci
per dir un epifonema
en una antífona així.

Història poètica del punk

Notícia d'un naixement:

Ens plau informar-vos que demà és 20 de novembre; 20-N pels amics, sí. Fa més de mig segle, tal dia com aquest, moria Bonaventura Durruti a mans del feixisme, a Madrid. Malauradament, el seu principal assassí moriria molts vint de novembre més tard, el del 1975. Però resituem-nos en el temps: divendres 20 de novembre, any 2009, Martorell. Recordant dues morts d'infaust record neix la llum d'entre la foscor. La veu i la música d'entre el silenci. La vida d'entre la mort. Així, com un llir entre cards, parafrasejant Ausiàs March. O més ben dit, com tres llirs amb nom i cognoms: Pere Miró, Martí Riba i Pep Antoni Roig. Dues guitarres i una veu, com en aquella cançó de l'Ovidi.

Així doncs, si voleu, aquests tres estudiants de Filologia catalana a la UAB us convidem a assistir amb nosaltres al part d'aquest projecte engendrat, no pas per l'esperit sant, sinó per l'Anna Victor. I com no podria ser d'una altra manera, l'esdeveniment serà al Centre social La Vila de Martorell. Allà, demà, bramarem per primer cop recitant les cançons que mai s'han recitat per donar vida a la música amb la que hem nascut; com un llir entre cards, la poesia brotarà de les lletres d'Inadaptats, La Polla records, Cicatriz, Opció K-95, Obrint Pas, La banda trapera del río, Skalariak, Revolta 21 i un llarg etcètera.
Pot semblar una temeritat; ho és. Pot semblar una bogeria; també l'és. Però, digueu: a cas el punk o la música combativa no ha tenyit els moments més bojos, arriscats i furtius de la nostra vida? Doncs aquest és el nostre honest i modest homenatge.

La poesia és la música si aquesta última parlés, per això demà neixerà Llirs entre cards; no serà a una establia ni tampoc sabem si al cel hi espurnejarà un estel fugaç, però tranquils, no demanem encens ni mirra.

Només demanem que ens hi acompanyeu!

La primera frase del dia

Avui te n'has adonat que a vegades dones massa poca importància a la primera frase del dia, a aquell primer raig de veu que articules després d'haver passat la nit. N'hi ha que us desperteu quan a casa encara dormen o al contrari, quan a casa no hi ningú més que tu, i ja se sap, la solitud no és amiga de l'oratòria a no ser que de bogeries parlem i, sincerament, a quarts de vuit del matí poques bogeries son viables. Per això hi ha dies en que poden passar minuts i fins i tot hores abans no parles amb ningú, abans no et comuniques verbalment amb cap altre persona al món. Surts de casa, pagues a l'autobús fent passar una targeta per un visor, t'esperes sol a l'andana de qualsevol estació escoltant l'mp3 i fins que no arribes a classe, després de més d'una hora i mitja despert, no dius "-bon dia!" a ningú. Enrere queden aquells mesos de juliol en que els primers a coneixe't la veu de cada matí eren un exèrcit de nens que entre plors, crits i somriures esperaven ansiosos que els expliquessis el conte de bon dia; ara, com a molt, demanes el compte al bar del costat de casa després d'haver gastat per primer cop la veu demanan-te un cafè amb gel. I de tot això sense sentit te n'adones avui després d'haver-te llevat sense dir ni mú als de casa, d'haver baixat al bar i haver-lo trobat tancat i, amb la veu segrestada dins la boca, haver arribat a les barreres de control automàtiques de l'estació del metro i haver-te trobat -encara sense temps de procedir a passar la T-50/30 per baixar a l'andana i adonar-te que aquella porta estava inoperativa-, amb una dona que, vestida amb una jaqueta color carn digne dels anys setanta i amb una veu típiquíssima d'actriu de doblatge de sèries americanes dels anys seixanta de TV3 , t'ha dit: "-No funciona."
I tu, a quarts de vuit passats del matí, has aterrat a la vida i has gastat el primer llamp de veu per dir-li "-Com tot, senyora, com tot."

La màgia d'un nom

Fullejes el diari a primera hora del matí dins qualsevol vagó del ferrocarril mentre el sol, al Vallès, encara no s'ha atrevit a treure el cap. Avui és dijous i amb l'Avui regalen el suplement Cultura pels creients politeistes de l'art. Encara adormit, de sobte una notícia et sacceja la son: el capità del Rubin Kazan ha batejat la seva filla, nascuda fa un parell de dies, amb el nom de Barcelona. La llegeixes, et quedes durant uns instants clava't al seient del vagó amb els ulls abrillantats i penses en la preciositat del fet de regalar a una filla el nom de la ciutat on has guanyat el partit més important de la teva vida. I el més important de la història del teu club (i el més important de la història dels milers d'aficionats que aquell dimarts, a molts sota zero, van celebrar que el seu modestíssim equip havia vençut al millor equip d'Europa guanyant al millor estadi d'Europa.)

I penses en el futbol com a excusa de l'amor. I el sol apareix rere el mont del Tibidabo i t'encega els ulls per dir-te bon dia.

Veles e vents

Et lleves un diumenge al matí sense saber encara si és ahir, avui o demà i només recordes que has somiat amb huracans que assetjaven el teu subconscient. La ràdio del despertador se't confon amb el xiuxiueig profund del vent que espetega a la finestra; brinquen i ballen els porticons, ara amunt, ara avall, dibuixant ombres i clarianes amb el sol que es dibuixa a batzegades a la teva paret. Surts de casa i de lluny observes una vella amb un mocador al cap que no para de mirar enlaire per por a que un arbre li caigui al damunt. A la plaça, el rètol de Pisos en venda de l'edifici recent construït del davant seu a un banc com si d'una persona més es tractés, i mentre ho observes, converteixes el teu caminar en una ferma lluita contra l'enemic invisible; avances contracorrent de tot camí del bar, entre contenidors girats del revés i fulles d'arbre caduques volant com orenetes al cel. I com sempre que fa vent, te n'adones que tu no fas camins dubtosos per la mar, ja que aquí la mar és el carrer de casa teva que observes des de la porta del bar on t'has près el cafè amb gel de bon migdia; camines baixada avall amb el cos encorbat endavant per poder avançar i per dins vas pensant en mestral i ponent, ja que contra d'ells has d'armar-te mentre xaloc i llevant els veuen subvenir, amb llurs amics gregal i migjorn. I tu també fas humils precs al vent tramuntanal per demanar-li que en el seu bufar sigui parcial i que, siusplau, tots cinc et deixin complir el teu retorn.

I mentre arribes a casa penses en Ausiàs March i la lluita de la vida per l'amor comparada amb el combat entre l'individu i la natura. I t'atures a escriure aquesta actualització per dir que avui no ens farien falta gaires vaixells per arribar a qualsevol horitzó, ja que el vent ens permetria pujar dalt de tot de qualsevol campanar i llençar mils de poemes a l'aire que planejarien molt lluny terra, cel i mar enllà. I tu que desitjaries volar amb ells.

AraÉs el que vulgueu

Perquè encara no l'havia penjat al bloc. Perquè avui m'he llevat sense saber si era ahir, avui o demà. Perquè, senzillament, en aquest reportatge prenen protagonisme dues de les tres coses que més m'apassionen al món.
Espero que us agradi la Petita pàtria; aquell matí hi van ploure versos.

Un altre Kop fins a la mort

Quants anys tenies la primera vegada que vas anar al Castanyada rock? Ja ni ho recordes. Quinze, setze, disset potser. Tant és. Recordes que aquells finals d'octubre al Poliesportiu el Prat eren com un ritual al qual mai volies faltar; nits d'alcohol i marihuana sense control, de crits i salts embogits al ritme de la música i de mirades que buscaven resposta als ulls d'algú a qui regalaves amor el dia del seu aniversari. De tot allò ja en fa massa temps, ho saps bé, però dissabte passat, de sobte, vas tornar a sentir-te com l'adolescent que potser encara ets. I va ser allà, al mateix lloc d'aleshores; el mateix pavellò, les mateixes paradetes del rotllo, els mateixos que busquen en la música una excusa per trencar una ampolla de Xibeca i voler-la estampar al cap d'algú, etc. Hi ha coses que potser mai no canvien, realment, i de moltes altres, l'efervescència juvenil n'és una d'elles. I dius efervescència per resumir en una paraula milers de sensacions que dissabte vas tornar a sentir. Mirar a l'escenari i veure-hi un plafó on s'hi llegia que Sols el poble salva el poble. I veure'l a ell cantant després de tants i tants anys imaginant com devia ser haver anat a un concert de Kop. I deixar-te endur per la situació, demanar-te una cervesa, i dos, i tres, i liarte'n un, i dos, i tres, i no tenir vergonya de tornar a saltar per cantar, cridant, cada estrofa de les cançons més ben parides que mai s'han fet a aquest país. I emocionar-te a l'adonar-te'n que després de tant temps, entre tornada i tornada de "No te rindas", ja no fa falta cridar JuanRa, resiste. Això i mil coses més potser serien un breu resum del que dissabte vas sentir. Sí. Acabar de nou un concert amb la samarreta amarada de suor. Sí. I malgrat tenir la sensació que aquest cop l'amor se't mor igual que la sorra de la platja entre les mans, anar-te'n a dormir confiant, com aleshores, en les petites revolucions.