Fi de festa

L'apocalipsi cau del cel i ens ofeguem en les cendres d'un castell de focs assaltat a ritme d'una òpera de Rossini.



I tornem al purgatori on no hi plou ni tampoc fa fred.



I del somriure al no-res sols existeix el buit del temps d'allò que algun dia serem.



I s'acaben els dies en que ens hem emborratxat d'esperança.



És hora d'abraçar l'hivern.



Aquí mor la Festa Major.

És festa a la Petita pàtria

Escric aquestes línies cinc minuts abans que repiquin les campanes i els pregoners d'enguany oficialitzin l'inici de la Festa Major '09. Els carrers ja fa dies que estan engalanats amb senyeres per totes bandes i des d'aquí escolto el sò de la gralla en l'última cançó que els minyons bastoners acaben de ballar; veure als ulls dels nens la il.lusió de la festa és contagiós, malgrat que per ells, de moment, la Festa Major sigui poc més que passar-se les hores del dia saltant als matalassos inflables o picant-se mútuament als cotxes de xoc. Per sort, enlloc falten els canelons i l'ànec rostit del diumenge, igual que tampoc faltaran per aquesta nit els litres d'alcohol necessaris per embriagar un poble sencer; suposo que la Festa Major és una cosa diferent per cada franja d'edat corresponent, i potser algú no entendrà que aquesta nit tingui ganes de rebentar-ho tot bebent i fumant, escoltant música i anant a dormir de dia després d'haver vist sortir el sol des del camí de la Creu, però igual que els nens, tot arribarà, i espero tardar anys i panys per trobar-me en el dia on l'acte més apetitós del programa d'actes sigui la Missa de difunts de dilluns a les onze. El més important és acomiadar-se del món durant quatre dies, tal i com estic fent jo ara, i capbussar-se de ple als carrers del poble per omplir de vida aquest món de morts, malgrat s'hagi d'acotar el cap a la Plaça de la Vila per culpa de la bandera espanyola que per segon any consecutiu oneja al balcó del Consistori municipal. En el fons, fet i fet, l'únic que ens queda és saber aprofitar el moment i viure per ser conscients que les papallones a l'estómac fa 361 dies que tenen ganes de volar. I avui obriran les ales.

Un èxode forçós

Ara caminava sense ombra, perquè la lluna s'havia ocultat, feia poc, darrera un dels núvols. Se sentia sol i en pau amb ell mateix. S'ajupí i agafà un grapat de sorra, que llançà amb fúria en direcció a les xaboles, i tirà endavant, pressa de l'estranya consciència que el temps que la nit creava només era, per a ell, vent, mar i ombra... "On seré demà a aquesta hora?", tornà a preguntar-se. No hi havia demà. El futur no existia. La pregunta era només un desafiament a la tenebra que s'acumulava al voltant dels llumets de la llànties de les xaboles. Pensà en la papallona de Roldós, seca ja i de colors esvaïts. Fins quan duraria Roldós, el seu tendre, neulit i estimat company? Es veritat, només existia el passat, i el que s'havia viscut, en ésser evocat pel record, cobrava el prestigi d'una resurrecció.


Agustí Bartra, Crist de 200.000 braços

Ara és més que demà

Avui estem d'aniversari, ja que sense saber gairebé com, avui es compleixen dos anys d'aquella primera vegada. Era una tarda de dissabte més aviat poc assolellada, celebràvem la posada en marxa oficial de l'Agrupació de Joves del Pla amb una xocolatada popular i per amenitzar la festa vam creure oportú oferir el primer tast del projecte que des de feia setmanes havíem començat a construir. Jo tenia 18 anys i mai abans havia recitat en públic, però aquella tarda vam decidir abraçar-nos a "l'endavant les atxes", plantar-nos amb 3 amplificadors i un equip de so macarrònic a la Plaça de la Vila del Pla, muntar-hi una cinquantena de cadires i esperar el veredicte del públic davant aquell experiment. Al començar el recital vaig explicar que nosaltres no fèiem ben bé ni un concert de música ni un recital de poesia, ja que intentàvem fer una barreja de les dues coses; les cames em feien figa i els dits em tremolaven mentre agafava el feix de papers ple de poemes amagant-me dins una samarreta lila, i ara ho recordo amb un somriure nostàlgic, observant la foto d'aquella tarda i observant que aquell dia, per primer cop a la vida, vam trobar-nos "dalt l'escenari" amb la mateixa disposició que ens ha acompanyat durant aquests dos anys: Juanito a la dreta portant la batuta, Oriol a l'esquerra concentrat a la guitarra i jo al centre. Érem tan novells que no teníem ni nom, ja que va ser a partir d'aquell dia quan se'ns va ocórrer anomenar-nos AraÉsDemà. Primer, perquè així s'anomena un dels millors llibres de Miquel Martí i Pol, el poeta amb el qual havíem trenat el nostre primer espectacle, i segon, perquè AraÉsDemà és la unió de nosaltres mateixos: l'Ara (jo), que és el qui parla i dona la cara, l'Eś (Juanito), que és el cervell musical del grup i el Demà (Oriol), que és l'eterna promesa guitarrística que sense adonar-se estarà tocant davant milers d'espectadors amb una forjada carrera musical a l'esquena.

Han passat dos anys però sembla que fos ahir, ja que a vegades se'ns oblida recordar que aquell dia vam sortir a tocar i recitar amb l'únic afany d'amenitzar una festa de poble, sense imaginar en cap moment que faríem el que hem fet durant aquests últims dos anys: més d'una quarantena de recitals arreu del país, recorrent les carreteres amunt i avall de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, tocant a casals, ateneus, bars del rotllo, cafès-teatre, locals d'entitats, instituts, festes universitàries, centres socials ocupats, jornades culturals, festes majors i infinitat d'indrets més de difícil descripció; si aquella tarda ens haguéssin dit que vendríem tres-centes còpies del nostre 1r enregistrament discogràfic ens haguessim pensat que ens prenien el pèl, però el cas és que ho hem fet, i el que és millor, únicament llegint poemes.

Ahir a la tarda, per celebrar-ho, vam tornar a la Font de l'Esteve a l'hora del vespre en que cau el sol per recitar-hi de nou. Ho vam fer per preparar el recital d'aquest diumenge a Sant Sadurní d'Anoia, juntament amb la Montse Urpinell -lletraferida del Pla-, però a la vegada, ho vam fer perquè recitar i tocar de nou al lloc que ens va veure créixer és la forma més poètica de bufar les espelmes i brindar entre calades per nosaltres.
I perquè mai deixi de ser demà.


http://www.myspace.com/araesdema