29/6/10

Punt i a part


I ara de sobte ho ets tot quan l'única certesa és que ets ningú. Ets el llamp que trenca el silenci dels núvols per udolar com un llop la pluja que tot ho amara. Ets el primer acord, un do, un re o un sol, que rasca el backliner del teu grup preferit abans del seu concert de comiat davant deu mil persones que esperen atònites l'últim crit abans de l'adéu. Ets l'espurna de l'endoll que encén sense voler la cortina d'una casa segons abans que esclati el foc i tot cremi agonitzant. Ets el tint, el primer de tots, on es suca el pinzell per mesclar damunt una paleta els colors que pintaran, qui sap, una obra mestra. Ets el primer fly del primer coffeshop del primer dia d'estada al primer viatge a Amsterdam d'un adolescent. Ets el primer missatge de mòbil escrit a la noia rossa d'ulls verdgairebémarrò que un dia, sense saber ni qui erets, et va donar el seu número i a qui vols dir tantes coses que et mossegues la llengua mentre et tremolen els dits. Ets el primer raig de sol que trenca la claror grisa del crepuscle un matí i desperta la rosada damunt el turó de pa sucat amb oli que es veu des de la teva habitació. Ets la primera cervesa, havent sopat, el dissabte d'empalmada a la Festa Major del teu poble. Ets la primera passa damunt el desert de pedres del Cap de Barbaria d'algú que observa el mar damunt aquell precipici per primer cop a Formentera. Ets el primer propòsit de cap d'any. Ets la primera lectura d'un poema que per primer cop arriba al cor d'un descregut de la poesia. Ets els nervis i la il.lusió del primer dia de classe a un institut nou. Ets la primera lletra -sigui vocal o consonant, com tu vulguis-, que tria l'escriptor per iniciar el primer capítol de la seva nova novel.la. Ets el primer floc de neu que cau damunt els cims del Canigó i espurneja, sols per avisar, damunt la pedra que ben aviat es vestirà de blanc. Ets la primera pàgina del diari un dia després d'una revolució. Ets el primer somriure després de qualsevol plor.

Ets el present armat fins a les dents per dilapidar els cucs d'ahir i convertir-los en papallones.

24/6/10

Nit de Sant Joan


No hi ha foc ni tampoc màgia.

Cap flama és el vestigi del passat.

Saltar damunt la foguera seria com caure al buit.

La música és un destorb per apreciar el silenci.

Tens la pòlvora mullada i no implosiona dins teu.

T'has menjat la part de lluna que la impedeix ser plena.

L'has vomitat tota sencera a la cantonada del costat.

Els petards han tret el son als gossos, gats i pardals.

Els petards han adormit a l'espècie dominant.

Tot camina moribund però això no és Venècia.

Cala't foc a les artèries, doncs.

Punxa't dos grams de solitud, doncs.

Deixa volar el cos, doncs.

Fes caure els peus, doncs.

Cau.

Caus.








Reneix fet una espurna de màgia
i amarat d'un(A)(noia).

15/6/10

Teoria i pràctica del renaixement


Diu que demà comences examens i tens la sensació que potser aquí es tanca un cicle de pau que va començar allà dalt de tot un dilluns al matí assolellat i gèlid però acalorat dins el teu cos fràgil davant el vent d'aquella alçada abismal on engabiat com un ocell volaves des del bell mig de la ciutat com tenint el paradís als peus després d'haver ascendit cinc-cents esglaons per l'interior d'una torre medieval on cada passa endavant era una bala directa al front de tots els maldecaps que t'havien tallat les ales durant els dies o mesos que s'enterraven en aquell precís instant per donar pas a un nou gènesi amarat del mateix renaixement que s'olorava per tots els carrers i que s'observava per totes les parets o que s'endevinava rere els teus ulls cansats deleitosos per passar pàgina al passat i iniciar aquest cicle nou del qual t'has emborratxat durant els útlims quatre mesos on tot potser ha canviat tant que allò que ara omple els buits allà dalt era un enigma i el carro que et fa volar no era més que una il.lusió per això dia rere dia t'embafes d'aquella vista i de la seva brisa i de tots els records d'aquells carrers antics i de la companyia que et va fer ser feliç durant menys de tres dies i amb qui vas oblidar de forma ben recíproca els examens completats per realçar el vol i convertir Florència en l'engendrament d'un somni cosit en vers que perviurà per sempre com un plor d'enyor sense comes.

9/6/10

Bilbao bidaia


Saps de sobres que mai oblidaràs la primera vegada que vas anar al País Basc, i ho saps, sobretot, per què vas intentar que ells tampoc oblidessin mai el seu primer viatge d'equip.

Si algun record d'entre tots els que has viscut et perdurarà per sempre, però, serà el d'aquella nit de dissabte a l'habitació 408 de l'Hostal Bilbao Aterpetxea, mentre a fora plovia i les gotes d'aigua t'havien obligat a suspendre l'activitat de nit. Allà dins, entre aquelles quatre parets, es van aglutinar tots divuit miran-te als ulls amb els seus ulls encara cansats dels tres partits disputats aquella tarda contra equips de Gijón, Durango o Bilbao, i tu, reclamant silenci, amb la veu ronca, els vas explicar que durant mitja hora se n'adonessin que a alguna banda hi havia nens, com ells, que mai havien pogut jugar a futbol perquè mai havien tingut temps per fer-ho, que sempre havien hagut de treballar durant tot el dia per poder menjar un trist plat d'arròs o per poder comprar un jersei als seus germans per tal que no tinguessin fred a l'hivern. Els vas explicar que aquests nens potser no tenien pare i mare, ja que segurament havien mort a alguna guerra, o d'alguna malaltia greu, o senzillament havien nascut orfes. Els explicar que aquests nens, com ells, amb dos orelles, dos ulls, un nas i una boca com ells mateixos, mai havien sabut llegir ni escriure, que mai havien pogut volar amb en Harry Potter o que mai havien pogut riure amb en Bart Simpson o en Doraemon degut a que es passaven divuit hores diàries treballant a un taller, cosint, per exemple, pilotes de futbol-sala com les que feien servir ells als partits disputats aquella mateixa tarda als Jesuïtes Loyola-Indautxu de Bilbao. Els vas preguntar com es sentirien ells si mai haguessin marcat un gol, si mai s'haguessin vestit una samarreta amb un dorsal a l'esquena per jugar un partit o si mai haguessin tingut un entrenador que els expliqués com trepitjar una pilota. Però sobretot, els vas preguntar com es sentirien ells si mai haguessin tingut un pare o una mare que els hagués eixugat el cul quan eren petits, que els hagués tapat amb una manta quan tinguessin fred o que els hagués omplert l'habitació de regals el dia del seu aniversari.

Els vas preguntar com es sentirien si cap vegada algú els hagués dit t'estimo, i tots van mirar-te amb uns ulls humits de tendresa.

Astorats pel que els havies explicat, els vas demanar que s'aixequessin, vas obrir la finestra de l'habitació i vas demanar-lis que s'apropessin a tu, a la finestra, i observessin el que tenien davant seu: una ciutat màgica on havíeu tardat gairebé deu hores a arribar. Bilbao havia estat la seva Ítaca. Els vas senyalar amb el dit de la mà la Ría i els vas explicar que allà sota, allà mateix, durant anys i panys molts pares van deixar-se el cos i l'ànima treballant als Alts forns per aconseguir un plat a taula pels seus fills. Els vas senyalar amb el dit el Museu Guggenheim i els vas comentar que algun dia, qui sap quan, ells també es farien una foto per penjar-la al facebook davant aquell edifici que semblava fet de paper de plata. Els vas assenyalar, malgrat no es veiés, el Casco viejo, i els vas explicar que allà les parets parlaven de tanta història que duien al damunt i de tantes frases que tenien pintades a les parets. Als peus de l'hostal, ressorgint per damunt de tot, els vas dir que es fixessin en San Mamés i els vas explicar que a aquell estadi on l'endemà anirien a veure un partit de juvenils entre l'Athletic Club i el Deportivo en deien
La Catedral, ja que allà, a Bilbao, l'única religió que existia no creia en Déu sinó en un equip de futbol. I tu, emocionat, vas dir-lis que l'any passat a València, després que el Barça guanyés 4-1 a l'Athletic, havies dit amén.

Per acabar, després de tot, els vas demanar que se n'adonessin de la sort que tenien de ser allà dins, entre aquelles quatre parets. De la sort que tenien de dur tots el mateix xandall i el mateix polo amb el mateix escut. De la sort de tenir uns companys que si fes falta els despertarien d'un malson a plena nit, els posarien un termòmetre en cas de febre o els deixarien una manta en cas de fred. De la sort de ser allà i que tothom, fos d'on fos, els mirés de forma estranya per parlar una parla pròpia, un idioma diferent del castellà. De la sort de poder ser allà, única i exclusivament, per fer allò que molts nens com ells, persones com ells, no podien fer: jugar a futbol.

I vas anar a dormir bressolat per la lluna de Bilbao volent-la regalar a tots aquells qui estimes.

4/6/10

Ho sé perquè ho sap Tyler


Recordi això: -La gent que vol aixafar, som aquells dels quals vostè depèn. Nosaltres som la gent que li renta la roba, li cuina el menjar i li serveix el sopar. Li fem el llit. El protegim mentre dorm. Conduïm les ambulàncies. Li passem les telefonades. Som cuiners i taxistes i de vostè ho sabem tot. Ens encarreguem de les seves queixes a la companyia d'assegurances i dels càrrecs de la targeta de crèdit. Controlem absolutament tots els fragments de la seva vida.
La publicitat ens fa desitjar cotxes i roba, tenim feines que odiem per comprar merda que no necessitem. Som els fills maleïts de la història, desarrelats i sense objectius. No hem patit cap gran guerra ni cap depressió; la nostra guerra és espiritual i la nostra gran depressió és la nostra vida.
Vam créixer educats per la televisió creient que algun dia seríem milionaris, déus del cinema o estrelles del rock, però no ho serem. Ens n'acabem d'adonar i estem molt, molt cabrejats.
De manera que més val que a nosaltres no ens doni pel sac.