28/6/09

Fi de la primera parada d'aprenent de filòleg català


Sona la cançó de l'estiu cantada pels avis de Catalunya a TV3 i penso que ja ningú recorda aquella tornada de vull saber-ho tot de tu que ara fa un any ens incendiava els timpans a cada moment, però mentre ho penso, me n'adono que potser jo sí que he après alguna cosa de mi durant aquest any, ara que tot s'ha acabat i el ventilador de la meva habitació em torna a despertar cada matí per anar a fer de monitor a la canallada del Pla.

Ara fa un any em llevava un matí de juny, obria l'ordinador i llegia que havia aprovat la selectivitat, és a dir, que tenia les portes de la Facultat de Lletres de la UAB obertes per entrar-hi a estudiar filologia catalana tan aviat com vulgués. I sí, sembla mentida però ja fa un any d'aquella reunió en que ens van explicar què en seria de nosaltres si havíem decidit estudiar aquella llicentiatura, quines assignatures cursaríem, quin pla d'estudis seguiríem, etc. De tot allò ja en fa un any i jo tinc la sensació de no haver-me'n adonat fins ara, fins el moment en que tornar a treballar a un Casal d'estiu m'ha fet veure que un altre any ha quedat enrere, i amb ell, moltes de les coses més boniques que mai he après. Ho dic perquè quan la gent em pregunta: "ei, i què, estàs content amb la carrera?", jo sempre responc amb discrepàncies que acadèmicament n'esperava molt més, però que per la contra, la sociabilitat universitària, humana i cultural que he respirat durant l'últim any m'ha enamorat. Quan vaig entrar a estudiar a la UAB pensava que aprendre a ser filòleg era fer arbres de sintaxi amb els ulls tancats i posar-se damunt la taula a una classe i cridar Oh capità, el meu capità amb un llibre de Salvat-Papasseit a la mà (suposo que il.lusionar-se és gratuït i jo en sóc pecador convulsiu). Res d'això ha estat com jo creia, però un any després de somiar com seria anar a universitat, em trobo ajegut cada nit al capçal del meu llit amb llegint per plaer un llibre de Maragall amb poemes escrits fa més d'un segle amb llengua pre-normativa o repassant cada cartell publicitari o cada menú de bar per trobar-hi les faltes d'ortografia pertinents. Alguns diran que m'he tornat boig quan em poso a contar amb els dits el número de síl.labes que tenen les frases dels càntics al Camp Nou per tal d'esbrinar-ne la mètrica, però en el fons, fent això me n'adono que aquesta primera parada d'aprenent de filòleg català ha servit d'alguna cosa.

Divendres vaig dir adéu fins d'aqui uns quants mesos a la facultat que s'ha convertit en la meva segona casa i al bar on he tingut moltes de les coverses més entranyables de la meva vida. Anar de retirada espiritual a Montserrat i veure nevar, assistir a la Nit literària de Sta.Llúcia, viatjar a París i escriure un poema a una paret de Montmatre, escapar-se a la Sitges modernista un dimarts al matí o fer una calçotada filòlògica a un parc públic de Martorell també és estudiar filologia catalana.

Però per damunt de tot, haver acabat el primer curs de filologia catalana és la certesa de que aquest és un viatge amb destí final i que aquest any, al vagó del tren, he compartit la vida amb persones que tampoc tenen por a fer l'amor amb les paraules.

22/6/09

Foc nou


Secretament despistarem la vista, ens arraulirem amb els braços i pronunciarem l'epitafi de la fi damunt l'espatlla de cada un; desapareixeran les carreteres i els cables d'electricitat, i tot allò que unia uns i altres morirà mentre nosaltres florim com una poncella damunt la runa del que vam ser. No existirà mai res més enllà dels records que tractarem d'assaborir com un caramel dolç de pal, i quan aixequem la vista i observem que, mentre dormíem, hem sobreviscut a l'apocalipsi, ens adonarem que som l'oasi de la nova vida.

Un illot, nosaltres, paper, tinta i la infinitud del mar on ressonarà l'eco del nou gènesi que recitem a cada segon.

18/6/09

Crònica d'un exili


Una vegada va perdre's a Madrid. Però perquè ell ho va voler. I va anar-hi després d'una pedregada a l'aeroport, conversant a l'avió sobre el Cop de Sanjurjo o la presència dels carlins a la formació de la Falange i topant-se, en plena Puerta del Sol, amb una manifestació de vaguistes d'UGT. Madrid semblava tornar a les barricades del 36', potser perquè per ell Madrid era l'absoluta llibertat; la solitud té això: quedar-se sol amb un mateix i fuetejar-se l'ànima permet no dependre de ningú. Sols de tu. Per això hi havia anat a caure un dimarts de juny. Per trencar un cicle i començar-ne un altre. Per deixar enrere un any ple de res on l'únic que havia tingut també era allà. Com ell. Ella respirava a menys de quinze quilòmetres a la rodona sense tenir la remota idea que ell voltava per la capital. Distància. Va allotjar-se sol a una tendra habitació d'una pensió perduda a la Plaza Mayor. Sabia que aquell llit de matrimoni se li faria immens com les hores sense ella, però per això havia anat també a Madrid, per traspassar un amor de llençols plens de paraules i veure néixer una amistat de lliteres plenes de somriures. Esperança. Va caminar durant hores sense tenir cap rumb, fotografiant-se a cada estàtua dels Larras, Lorcas o Calderons i revivint en cada passa aquell viatge que havia fet amb les seves quatre princeses feia més d'un any. Parlava amb persones anònimes que coneixia segons la marxa o en convertia del silenci de la seva solitud una cançó que recitava els versos del caníbal que vivia dins ell. O potser escoltava una cançó de Sabina de l'únic disc de música que duia dins l'mp3. Llibertat. De l'atzar en va fer una realitat quan havent sopat es va topar sense esperar-ho amb un recital de Jaume Sisa a un cafè-teatre. I endavant les atxes per realçar les bigues del futur que restava per venir. Va continuar caminant durant tota la nit, reiterant el silenci etern que combinava amb una cervesa rere altre. I perquè no dir-ho, fuman-se'n un rere altre. Beure, fumar, callar, pensar, recordar i viure. I tot, mentre en feia de la lluna un focus d'un milió de watts i caminava ebri sense parlar, emborratxant-se per dins i confonent la ciutat amb un poema. Però el vers havia estat dir-li a ella que era allà. Renaixença. Va veure sortir el sol a Madrid, i allò el va repintar de cap a peus, tant, que la va trobar un dimecres de juny a les deu del matí just davant l'Oso y el madroño de la Calle Preciados. Complicitat. Després de passejar damunt les Rimas de Bécquer al Barrio de las Letras, va tapar-li els ulls fent camí entre un exèrcit de japonesos per obrir-li un horitzó amb cos i forma del Guernika. O del Messies de Gargallo. O potser dels carrers d'un Madrid que estima malgrat ser la pupil.la de l'enemic. O, segurament, de l'estació que té nom de dol i de cançó on ella li va fer una foto mentre ell agafava amb la mirada un tren a l'infinit.

Ser cultos para ser libres. Allò havia esdevingut l'infinit. Una llibreria teològica i filosòfica amb aquest suggerent nom, on venien única i exclusivament les obres completes amb edicions de pell dels millors filòsofs de la història. De Plató a Nietzsche. I ells dos també, perduts allà dins, atapeïts de llibres i més llibres o d'històries que no volien deixar de compartir. Plenitud. Caminar al seu costat per les aceres d'un Madrid nascut d'entre setmana era com haver fugit amb ella a l'illa deserta on no serien res més que desconeguts invisibles als ulls de tothom. Per això la mirava cada dos per tres quan enfilaven la Calle Mayor amunt: per observar únicament Madrid i oblidar-se de totes les persones del món menys ella. Potser alguna cosa semblant a aquesta li va dir sota aquell tendal a la Plaza Jacinto Benavente. Que no la volia perdre, que havia recorregut 650 quilòmetres per dir-li que la vida després d'haver-la conegut era diferent i sobretot, que l'estimava. La primera vegada que li deia t'estimo. Allà, a Madrid, a les dues del migdia d'un dimecres de juny i ballant amb la sincronia de l'art en cada minut que passava al seu costat. Retorn. Dinar a un mesón de menú i escarxofar-se a la gespa del Retiro amb un palau de vidre al costat. Per moments dubtava en si allò era real o encara estava al jardí d'Epicur que abans havia fullejat. Però existia. Els minuts, per fi, valien el seu pes en or, i la vida, per uns moments, li semblava tornar a tenir sentit. Per això es van asseure a una terrassa de Chueca, per prendre l'última cervesa a Madrid i brindar per l'amor en llibertat. El que és capaç de trencar fronteres i lleis o el que és capaç de convertir els porxos de la Plaza Mayor en una finalitat sense fi, com l'art. Comiat. Com la finalitat d'acomiadar-se allà; l'únic adéu era el de tots dos, perquè aquella era una abraçada sense fi. Ens n'hem sortit, li va dir ell abans de l'últim adéu. Havien aconseguit cavar el sot d'aquella història d'amor per passar pàgina i començar-ne a escriure una altra. Després d'allò, retorn a la solitud. Als sopars freds en un bar d'entrepans i pernils penjats del sostre, a les postes de sol com escletxes de la Castellana i a l'aïllament de veure en directe a la Plaza Colón un partit d'Eurocopa on Espanya acabaria esdevenint campiona. Sentir-se estranger mai havia estat tant senzill. Per això volia seguir caminant. Per on fos. Per aquells carrers que ja començaven a tenir regust d'arreveure i pel pont que ell mateix s'havia creat a l'hora de retrobar-se si mateix. I d'hores no n'hi van faltar. Vuit hores, per ser més exactes. Pujar a l'autocar, encendre's l'mp3 i observar per la finestra com la M-80 s'esmunyia cada vegada més en un oasi d'on ja havia marxat. Sabinejar. I parar a Sòria per fumar-se'n un en plena matinada; agafar el mòbil i dir bona nit a les noies a qui més ha estimat enviant-los una abraçada des dels campos de Castilla que tant havia estimat Machado. Altre cop parada a Saragossa. I quilòmetre a quilòmetre fins tornar a posar els peus a Sants. Despertar. I repondre's d'aquell somni de dos dies de durada, agafar el metro, baixar a Sagrada Família i tenir ganes d'escriure el seu Nou Testament. Al banc que compartia amb ella. El seu banc. Allà on ell, una matinada, havia escrit damunt la fusta amb permanent que quan ja no quedés res, quan aquell futur fos present i el vent escampés la pols de tots ells, sobreviuria, eternament, el foc nou d'ella i ell que mai cremaria allà on habita l'oblit. Per això, abans d'entrar a casa, es va asseure allà. Per no oblidar i per mastegar als llavis el regust d'un Madrid que havia esdevingut poesia.

14/6/09

Caspions

Avui comença un nou tarannà a la vida, un després sense resposta ara que ja hem passat a formar part del passat. Ahir vam compartir per última vegada un partit de futbol sala, un espai del temps que ha omplert les nostres hores cada dimarts, dijous i dissabte durant els últims dos anys, i ahir, de sobte, quan l'àrbitre va xiular el final del partit, vaig sentir que una part que mai oblidaré de la meva existència arribava al seu punt i final.

La final perduda aquest maleït dissabte 13 de juny va ser el comiat més injust per un conjunt com nosaltres; dos anys de competició i únicament tres partits perduts de més d'una quarantena que hem disputat, trencant els registres golejadors i convertint un tímid equip de pre-aleví escolar en un equip amb majúscules, que ha estat capaç d'emocionar a gent que ni coneixia l'existència del futbol sala. Us heu convertit en hexàmetres de Carles Riba, tal i com un dia algú us va batejar, i quan sigueu més grans us adonareu que això significa ser la perfecció; elegants, mecànics, bells i sobretot profunds. Molt profunds, com les llàgrimes que ploràvem mentre aixecàvem el trofeu de sots-campió. Us ho vaig dir abans de començar el partit: Quan Casp es va fundar no existia el futbol sala, ni la televisió, ni els cotxes ni els ordinadors, i han hagut de passar dècades i dècades d'història perquè un equip arribi a la final de la Lliga de Preferent de BCN, i ara que hi som, us heu d'adonar que nosaltres ens hem convertit en història. Vam perdre, però ja havíem guanyat la nostra millor batalla. Quan l'any passat ens vam proclamar campions de la Lliga de Promoció ni ens plantejàvem la possibilitat que un any després fóssim finalistes de la Lliga de Preferent, per tant, arribar-hi, ser sots-campió, és molt més que un trofeu de campió.

Tant a l'Adrià com a mi ens heu permès convertir-nos en nens petits a la vegada que us tractàvem a vosaltres com adults, ja que hem guanyat tot allò que ens hem proposat amb treball i esforç, però a la vegada, hem traspassat els límits de l'esport pròpiament dit per aferrar-nos a l'emoció incontrolada; ens hem dibuixat una V de victòria al braç per sentir-nos forts i us hem explicat qui era Ulisses minuts abans de jugar al CEIP Ítaca, sortint del vestuari cridant espartanos! i sabent que Ítaca era classificar-se per la final. Heu estat capaços d'omplir el pati verd de Casp un dijous de juny per guanyar el partit més important que heu jugat mai, saltant al terreny de joc amb els ulls enllagrimats perquè sabíeu que vosaltres, nens de 10 anys, éreu els petits ídols d'una graderia plena de totes les categories de futbol sala de Casp i de gent molt més gran que vosaltres, per això us vaig dir que érem protagonistes d'una pel.lícula però ara calia que fóssim herois de carn i ossos.

I ho vau ser. Junts ens heu permès a l'Adrià i a mi crear l'arquitectura d'una il.lusió que ja s'ha acabat. A partir d'ara, aquests dos anys deixen de ser efímers per ser tota una vida que seguirem vivint junts mentre ens quedi el record que jugant com jugàveu heu estat una anàfora de gols com hexàmetres de Carles Riba.

Despertem del somni. Benvinguts al món real de nou, hem estat a un pam de la glòria i gairebé ens passem el joc junts.
Restart.

Quan torneu a somiar recordeu-me dient que heu estat el millor que m'ha passat a la vida.









- Vídeo "Som victòria" del pre-aleví 09' de Casp

http://www.youtube.com/watch?v=f1NGRq5HmYE&feature=channel_page


10/6/09

On eren?

Ahir a la nit, mentre sortia de l'entrega del Premi d'Honor de les Lletres catalanes al Palau de la Música, vaig creuar-me amb Montserrat Turà, actual Consellera de Justícia i anterior Consellera d'Interior durant el govern de Maragall. Al veure-la, un bon amic meuva dir de sobte: Mossos, on éreu?, i em va explicar que a la seva comarca, el Berguedà, les parets estan plenes de pintades amb aquesta frase, que es remet a l'assassinat d'un jove de Berga, Josep M. Isanta, mort en una baralla durant la Patum de fa uns quants anys.

Escoltar aquella frase em va fer pensar, sobretot quan al sortir del recinte modernista vaig topar-me amb dos o tres tocineres de la nostra policia, aquella que sempre està allà on no toca; algú, realment, creu que fan falta la vintena d'agents especials que ocupaven ahir aquells vehicles a la sortida d'un acte per a socis d'Òmnium Cultural on el 95% del públic supera la seixantena? N'estic segur que mentre ells eren allà, a alguna part de Barcelona, a alguna cantonada fosca de qualsevol barri estaven intentant violar a una noia, robar la cartera a un turista o amenaçar a un pobre desgraciat per un deute que mai podrà pagar. Però ells eren allà, quits, sense cap altre feina que contar quantes escopinades hi havia a cada rajola del terra, vestits i engalanats com els soldats a qui Joan Saura agrada guiar. El pitjor és que aquells vestits i aquelles armes les paguem entre tots els contribuents, i si encara es pot ser més pessimista, aquells vestits i aquelles armes només serveixen per fotre batudes als estudiants que protesten o per deixar a tres persones sense ull mentre celebren la victòria del Barça.

Alguns em diran: només remarques les coses negatives del cos policial de Catalunya. Doncs sí, i ho faig perquè com a cos policial que són dono per sobreentès que tot allò que facin ha de ser pel bé de la ciutadania, i per tant, no hauria d'elogiar pas la seva feina, ja que la professionalitat es firma en un contracte. Per això dic allò d'ells que em repugna, perquè dia rere dia em demostren que en comptes de ser la tranquilitat són l'alteració, ja que te'ls trobes fins i tot dins la sopa caminant pel centre de Barcelona en plena tarda del mes de juny, però el dia en que per desgràcia tinguis un problema i t'estiguin atracant en un lloc remot i desconegut no tardaran menys de mitja hora a arribar, i aleshores, quan arribin, potser ja has tingut temps de morir.

No escric per escriure ni dic banalitats; qui havia de defensar el germà de Josep Maria Isanta no era el seu germà, sinó els Mossos d'Esquadra, que devien estar perdent el temps registrant a patumaires i robant-lis la marihuana de les butxaques per tal de posar una trista multa que no fa res més que enriquir l'Estat.

Són la prepotència vers la impotència, i no sé si demà farà sol o plourà, ni si el Barça vendrà o no a Eto'o, però si alguna cosa tinc clara és que ells no em representen.

5/6/09

El dia en que el Pati verd va ser una caldera de somnis


Recordo com si fos ahir el dia en que França es va classificar per la final de la Copa del Món de futbol de l'any 1998, i sobretot ho recordo perquè l'endemà d'haver marcat els dos gols decisius a semifinals, davant Croàcia, Lilian Thuram va sortir en roda de premsa i va dir que aquella nit no havia pogut dormir. Que ser a la final del Mundial era com viure en un somni.

Jo avui tampoc he pogut dormir. No sé si era per culpa de la calor asfixiant que feia a la meva habitació, però el cas és que he sentit tocar totes les hores del campanar del Pla mentre recordava punt per punt el que havia viscut durant la tarda d'ahir. I ho feia perquè em costava de creure que un dijous de juny més de vuitanta persones s'haguessin donat cita al Pati verd de Casp per veure jugar a deu energumens de 10 anys un partit de futbol-sala; potser tot s'entén si dic que aquests energumens dels qui parlo son els finalistes de la Lliga escolar de Preferent de Barcelona, és a dir, un dels dos millors equips de la ciutat en la seva categoria. I jo no he pogut dormir perquè en sóc un dels entrenadors i perquè ahir, a les set de la tarda, amb el partit acabat, em sentia com es devia haver sentit Ayméé Jacquet just després que l'àrbitre xiulés el final del partit a l'Stade de France aquell dia en que França va passar a ser finalista del seu propi Mundial. Nosaltres no juguem cap Copa del Món amb milers d'aficionats a les graderies de grans estadis, però mica en mica i fent la feina com s'ha de fer, hem aconseguit arribar per segon any consecutiu a una final; l'any passat a la de la Lliga escolar de Promoció, aquest any a la de Preferent. Més no es pot demanar, ja que més amunt que això ja no existeix res.

Em pregunto com explicaran quan siguin grans que una vegada, quan feien 5è de primària, van aconseguir reunir a tot el futbol-sala de Casp, petits i grans (i molt grans) per tal de veure el seu partit de semifinals. Que van aconseguir aplegar gent amb botzines i alguna que altra pancarta pel sol fet d'animar-los, de donar-los ales i d'ajudar-los a sentir-se com els seus herois del Barça minuts abans de sortir al terreny de joc a l'Stadio Olimpico de Roma o que van propiciar la més gran invasió de camp (de Pati verd) que jo recordi en vida, just quan l'àrbitre va xiular el final del partit. Espero, això si, que recordin que minuts abans de sortir a jugar els vaig dir que estaven a punt de disputar el partit més important de les seves vides, i que ells, amb deu anys, ja havien aconseguit arribar allà on jo, amb vint, no havia arribat mai.

Van sortir a mossegar el rival com millor saben fer: jugant a futbol-sala, tocant la pilota i sabent que partits com el d'ahir no es guanyen amb les cames sinó amb el cor. Per això vam guanyar. Per això vam plorar. Per això serem a la final.

El proper dia 13 de juny ens farà més falta que mai l'ajuda exterior de tots els qui volgueu venir a animar-los, ja que per primer cop un equip de Casp disputarà la final de la Lliga escolar de Preferent, i ells, energumens de 10 anys, també volen seguir fent història.