Elegia a la democràcia

Recordes la primera vegada -i penúltima- que vas anar a votar: era l'any 1999 i tu, agafat de la mà dels teus pares, vas introduir un sobre tancat amb una papereta de Convergència, òbviament, a l'urna del Col.legi electoral; el teu pare et deia que quan fossis gran allò ho podries fer cada quatre anys, i tu somreies, tenint la sensació que el que t'havien explicat a escola, tot allò de que la democràcia és l'aglutinament de la veu i el vot de tots, era real. Anys més tard, al 2006, mesos després d'haver complert els divuit, et va arribar el preuat moment, just en un dimecres de Tots Sants -festiu, es clar- que havia de servir per redreçar el rumb del país que per aquells temps duies tatuat a l'ànima després de tres anys de tripartit trinxat a tires: el dia anterior la nit havia estat llarga i ennuvolada, plena de cervesa i fum al pavelló de Piera on any rere any, com encara ara, feien el Castanyada Rock; eren els anys en que ho creies tot possible, en que el rock combatiu havia aconseguit tenir més pes dins el teu mp3 que el punk de tempesta i en que divendres rere divendres t'asseies a una assemblea estudiantil de l'esquerra independentista per intentar posar el teu granet de sorra a construir un futur millor. Així doncs, malgrat no confiar en cap dels partits que es presentaven, vas presentar-te davant les urnes i vas introduir dins el sobre una enganxina d'Endavant que reclamava "Prou tortures". I aquell és l'últim record que tens d'un dia d'eleccions.

Al cap d'uns dies vas escriure al fotolog un text incendiari on criticaves el pacte d'entesa que reeditaria el segon tripartit entre PSC, ERC I ICV-A, i ho escrivies amb passió i coneixement de causa ja que encara et dedicaves deu minuts a llegir les pàgines de política del diari i, fins i tot, dins l'armari hi tenies una samarreta de la CUP que deia "Tornem la política al carrer"; tenies divuit anys i erets plenament conscient que la democràcia era l'únic i el millor sistema possible per organitzar tota la població d'un territori, però mica en mica te'n vas anar adonant que era l'únic i el millor sistema possible, sí, però per pasturar de forma ordenada tot un ramat de xais. Decepció rere decepció, vas començar a emborratxar-te d'escepticisme i tots els ideals en els que havies cregut van anar ensorrant-se mica en mica com castells de sorra: els polítics que quan erets petit escoltaves amb devoció van esdevenir el mentider que a les pel.lícules de Disney sempre tenia veu greu i les banderes que tant havies tret al carrer i al balcó van passar a ser la darrera manta quan la calefacció de casa no funcionava; les xapes van anar caient una rere altra de la teva jaqueta i les enganxines que omplien la carpeta del cole van ser substituïdes per aforismes de Kafka o fotos de la final de París.

Ara han passat els anys o, sent políticament correctes, la legislatura, i tancat a casa en un diumenge d'eleccions te n'adones que el desencís s'ha convertit en la tònica del teu dia a dia on l'esperança no és cap senyor amb corbata assegut a un escó sinó un full en blanc penjat d'un arbre. De tot aquell món digne d'una novel.la del maig del 68 en queden les cançons de KOP a l'iPod, la dessuadora d'Inadaptats que mai perds de vista, un petó enmig de l'AP-7 en una manifestació, un munt de xapes que mai tiraràs guardades a un calaix i el record que durant un temps, de forma ingènua, vas creure que la democràcia servia per alguna cosa més que per donar la teva autorització en forma de vot a algú que després farà el que vulgui al.legant que milers de persones li han permès fer-ho.

Cogito ergo non votum.

Microvida

Sense recordar-ho. Devia entrar-hi possiblement encara més atordit i esmaperdut de com ho estava llavors, envoltat de negror i humitat dins aquella cambra sense vida. Relliscava per les parets que palpava a bocins, buscant de forma desesperada una sortida, un auxili, un retrocés; el seu aspecte blanquinós s'apropava més al d'una natura morta que no pas al del doll de vida que, batent com una papallona, cridava contra la claustrofòbia d'aquell espai. Les marques de la seva angoixa es petjaven a les parets de metall i com unglades de desesperació dignificaven el dret a viure.

Per sort, de sobte, un home va obrir el dipòsit número 17 amb el cadàver 24.312 a dins, i per sorpresa absoluta del propi metge forense, el cuc en va sortir aferrant-se a la pell superior de la mà esquerre, movent-se entre els pèls de damunt el canell on moriria esclafat al cap de dos segons degut a l'impacte del palmell de la mà dreta.

Tots els Sants que van pecar

Recorda aquell immens vers d'Espriu i gira'l del revés: quin cementiri encercla aquesta Petita Pàtria. I més, t'ho asseguro, a aquestes hores del matí en que tot és absolutament rígid, glaçat, sec, amb les fulles tant o més adormides que els qui dormen dins les cases a l'espera que el despertador els recordi que són vius; el gall ja fa anys que no canta i la cresta se li va encongir quan la postmodernitat va assassinar a Sid Vicious. És tan aviat a tot arreu que és el propi món qui espera: allà, rere els murs, són els trens els qui esperen milers de passatgers perquè els omplin, les barres dels bars -deserts desolats sense miratges-, conten els minuts i les hores per saciar la set d'una societat èbria i tot (si és que realment existeix l'absolut) sembla haver-se aturat en el sisè dia de Creació. Les fulles de la tardor que tant van inspirar a qualsevol noucentista de pa sucat amb oli omplen les voreres dels carrers i els jardins de les cases; de fet, la postal que dibuixen els teus ulls mentre camines esdevindria, de ben segur, un poema de Carner o de qualsevol catedràtic carnerià, però la cremoreta gèlida del capciró dels teus dits t'inspira un poema destrossat, apallissat, trencat a tires i penjat d'algun arbre al fons d'algun camí per acabar desfullant-se per terra com tot a la tardor. L'octubre ja no és el mes de les revolucions, algú ho hauria de dir. Mentrestant, el matí s'aixeca tímidament entre l'horitzó que forma el cel convertit en una bacanal de colors i les cases baixes dels carrers més antics que en aquest símil banal vindrien a figurar el mar on avui has après a nedar. Sense ofegar-te, doncs, les persianes de les botigues segueixen sense apujar-se i mentre les portes dels garatges comencen a escupir cotxes plens de pressa, el camí del cementiri, a la vora de la carretera, no és transitat per ningú; com un element carregat de simbolisme, la casa dels morts viu situada al sud-oest del poble, és a dir, allà on el dia mor.

I tu, caminant sense rumb a quarts de set del matí d'un dimarts laborable t'encens una cigarreta de camí a la Plaça de missa, és a dir, al nord-est, esperant amb delit poder veure com el sol treu el cap rere el contorn del campanar. Defuges dels nínxols plens de flors que el fred marcirà per tal de trobar l'esperança amagada sota les rajoles de l'únic carrer sense nom que existeix, però sols et topes amb els fems dels gossos i els cucs que supuren d'un boniato podrit. Sí, has deixat escapar l'opció de pecar durant l'únic dia de l'any que té vint-i-cinc hores però l'atzar t'ha llevat una hora abans del que és normal i, mentre tothom dorm, has batallat durant seixanta minuts amb el Bartleby que et persegueix per acabar-lo vencent i així poder esgrafiar, amb la caputxa al cap, la pedra invisible del mur.

I s'ha fet de dia, ha despertat la dictadura de l'Astre rei i han caigut els murs, com a Berlín, per desencerclar la Petita Pàtria i fer-nos a tots pecadors.