29/3/09

Instants del temps


Ahir a la nit vam canviar d'hora, però no de temps. I malgrat això, les busques del rellotge van saltar seixanta minuts avall sense contemplacions, prement el gatell de la pistola a sang freda. Jo estava despert, però no vaig lamentar-me per haver perdut una hora de ball en aquelles catedrals de la ignorància i de la hipocresia anomenades discoteques, ja que ni era a una discoteca ni m'agrada ballar; però si he de ser sincer, vaig observar amb els meus ulls l'assassinat de les dues de la matinada, i va ser aleshores quan vaig descobrir que el refugi que ens manca per ser lliures s'amagava en aquells segons que ningú va viure.
Vaig voler evadir-me del temps imposat, vaig endarrerir el rellotge una hora enrere quan aquest ja s'havia avançat i vaig intentar compartir aquells seixanta minuts amb tanta gent com vaig poder; vam ser ostes del temps que el món ha ignorat.


I sí, m'agradi o no l'hivern va morir, però al mateix temps vaig fumar-me les flors de la nova primavera.

1 comentari:

Anònim ha dit...

la nit del canvi d'hora no em va matar 60 minuts, sinó que me'n va afegir 120 a la meva lectura. Vaig oblidar que a la nit passada també havia estat envoltada d'un aire hipòcrita i fins i tot ple de disfresses causades per les victimes de la moda.
Però sense perdre allò que no és nostre, és a dir, el temps, vaig veure que l'andemà a causa d'una mala interpretació d'una frase mal feta ens va provocar un enfrontament, i ara no sé mirar-te els ulls, però et miraré les mans.
I les busques del rellotge seguiran donant voltes.