José. D'ell en deien que tenia l'esquerra més elegant de tota la comarca: una tècnica brillantíssima que li permetia col.locar la pilota allà on volia i amb una precisió absoluta, però a canvi, patia gairebé una lesió cada dos partits; semblava que, depenent del dia, en comptes de tenir una cama d'or tingués una cama de marbre. La resta de l'equip sabia que al seu voltant girava el joc de tots onze i, com si d'un messies es tractés, era cuidat entre coixins per ordre de l'entrenador -per tal que els defenses contraris no l'esbatussessin durant els noranta minuts i així ell s'inflés a marcar gols i més gols. Per a ell, però, la pilota dins la xarxa era una petita victòria que mai servia de prou per honrar la promesa que una vegada s'havien fet amb el seu germà Tomás: arribar a jugar algun dia a Primera Divisió, a les files del Barcelona, el València o l'Atlético Aviación. Per això havia marxat del poble, per poder tirar endavant, enviar diners a la mare i permetre que les seves germanes no haguessin de menjar pa negre. En el seu dia a dia, com un cercle concèntric que mai s'acaba, no podia oblidar el seu germà dret a la bastida, a quinze metres de terra i a tres metres d'ell, un matí de febrer, estenent morter damunt unes rajoles i dient-li que la corda de seguretat era per passerells. Recordava com en Tomás havia ensopegat amb la corda, o amb una eina, o potser havia perdut l'equilibri per haver begut massa aiguardent, i el veia caure al buit sense cap crit, convertint-se en un punt fosc enmig de la vorera. Amb els anys, dins la seva retina encara hi vivia la retina dels ulls oberts de Tomás esclafat a terra damunt una taca de sang fosca, i era per aquella mirada que lluitava dia rere dia per aquell somni, ja que en cada vaselina que convertia en gol hi veia una pilota caient com una fulla d'arbre seca, amb la mateixa fragilitat amb que el seu germà havia deixat de ser una espurna per convertir-se en cendra.
