Rèquiem

Més enllà de la finestra avui només veies l'elegia d'un cel gris sense color o d'uns pardals damunt les branques rígids com la por al futur. Sense sol, el dia volia plorar les llàgrimes que s'han rovellat entre la cendra d'un volcà. Davant teu, un home llegia un diari on a la portada s'hi lamentava la mort d'en Samarach; que si avui enterrament amb honors d'estat o que si ell va ser l'artífex que Barcelona sigui avui dia tal i com és. I tu seguies mirant per la finestra convençut que escoltessis el que escoltessis als auriculars del teu iPod, totes les cançons et semblarien un rèquiem definitiu, un adéu sense després, una esperança desfeta com la dignitat històrica del país on et fan viure. Volies trobar més enllà dels vidres bruts del vagó L403C d'aquell Ferrocarril algun símptoma de màgia, algun camp amb arbres fruiters o algun venedor de roses vingut del Pakistán, però havies oblidat que avui no era Sant Jordi i si volies comprar roses potser seria més adequat un ram de cards. Per primer cop a la vida enyoraves el Sol, a qui sempre has detestat; mai has desitjat feroçment els seus raigs ultraviolats ni t'ha agradat revolcar-te per la gespa o la sorra per tastar-lo a la pell, però dençà de fa un temps has après a estimar-lo com a metàfora de la vida, com a símbol de pervivència i com a batec incansable que et permet respirar. De sobte però, com per sorpresa, un grup de pàrvuls ha pujat al tren i d'entre ells, una nena d'escassos cinc anys t'ha assenyalat el seient buit del teu costat i s'ha apropat fins a seure-hi; el paisatge de la finestra ha esdevingut un enterrament a segon pla i t'has apropat a ella per preguntar-li el seu nom. Al respondre't, t'has quedat perplex i li has respost que els noms que comencen i acaben amb la mateixa lletra son els més bonics del món, però ella, en comptes de somriure, ha assenyalat el paisatge i entristint-se t'ha dit que plovia. Ha estat aleshores quan ho has entès tot i has recordat que el més semblant a una revolució és la primavera.

Història sentimental d'Espanya

Tu no estudies dret a la Pompeu, però tens ulls i cap per adonar-te'n que allò que t'explicaven quan erets petit anomenat justícia no té gaire semblança amb la Justícia que s'escriu amb majúscula i fa olor de ranci, d'habitació tancada durant anys on el sol no hi penetra i on les rates s'amunteguen cruspint-se el poc menjar que troben. Com un conte digne del Vaixell de Vapor, la mestra, a Primària, et feia estudiar de memòria un dels principis bàsics de l'Estat que tu empollaves per casa mentre jugaves a pilota: "la justícia és igual per tothom", repeties una vegada rere altre, però ja fa anys que vas adonar-te que les coses justes potser no existiran mai, que aquella cantarella amb la que aconseguies bona nota a Socials no era res més que una mentida més i que segurament, igual que allò, poques coses de les que t'havien fet creure eren veritat. Confiaves en tres poders que imaginaves com un canelobre amb tres braços on encendre-hi tres espelmes; anaves agafat de la mà del teu pare als col.legis electorals cada quatre anys i tenies la sensació que aquell full blanc que et deixava tirar dins una urna, realment, serviria d'alguna cosa. I ara te n'adones que s'han apagat les espelmes. Que aquell tal poder legislatiu està format per una colla d'encorbatats que discuteixen amb el nas ple de farlopa mentre negocien quantes comissions es quedarà cadascun d'ells per tal d'engreixar-se la butxaca, que aquell tal poder executiu es basa en la figura d'un monarca que duu el cognom d'un genocida i que per si fos poc va ser educat per un dictador i que, a més, el tal poder judicial, aquell que sense dir res, com el vent, semblava ser el més eficient de tots tres, està ple d'irregularitats i tribunals amb noms molt diferents però que en el fons serveixen pel mateix: dictar sentències surrealistes dignes d'una història de Dalí mentre fan creure a la societat que ells tenen la bara de la justícia. I tu no goses entendre com pot ser que el mateix jutge que permet deixar viure tranquilament al sofà de casa seva a algú que ha estafat mils de milions a una institució pública com el Palau de la Música sigui el mateix que envia tres anys a la presó a un ciutadà pel sol fet d'haver propiciat un cop de puny a un Mosso d'Esquadra. O potser, pensant-ho més calmadament, si que aconsegueixes entendre-ho, ja que amb els anys te n'has adonat que realment, com diuen els guiris, Spain is different, tant, que aquest és l'Estat on després d'una dictadura de quaranta anys, els màxims dirigents del règim no son empresonats ni penjats d'una soga a les places dels pobles, sinó que funden un partit nou i es presenten a les eleccions com si res hagués passat. O, per si no fos poc, aquest és el país on suspenen de sou i feina a un jutge que, sortint del camí, es proposa estudiar i jutjar els crims comesos durant dita dictadura, estudiada a l'escola a partir dels disset anys i anomenada franquisme. Per això, malgrat no estudiar dret a la Pompeu, tens la veritable sensació que lleis amunt o lleis avall, codis penals aquí o codis penals allà, tot no és res més que piles i piles i piles de maons per amagar la carronya i la merda que s'amaga a sota, a l'escorça d'un país que setanta anys després d'haver afusellat al president d'una comunitat autònoma del propi país mai s'ha dignat a demanar perdó. Com en aquell novel.la de Marías, te n'adones que vius al país on la gent no ha volgut saber-ho però ha sabut, i és precisament aquesta constant por a enfrontar-se al passat la que origina tot aquest tuf irrespirable, i clar, el més fàcil és marxar corrents per potes, fer com qui sent ploure i passar pàgina com intentant no recordar que de totes les històries de la Història, sens dubte, la més trista és la d'Espanya.

La sang taca tant que embruta la pau, i la balança de la Justícia mai pesarà equilibrada com la fina línia de l'horitzó mentre d'una banda pengin sempre molts més caps que de l'altre.

Dosi

Tot l'enyor d'avui perquè demà no és res i Papasseit no és aquí per acompanyar-te i el futur no existeix si no la veus ni la sents ni la notes a prop teu donan-te la mà amb que et palpeja com confian-te un secret o acarician-te la llengua com el vent que pentina les fulles d'aquest carrer ple de pols i de rètols on hi veus escrit el seu nom malgrat no ser-hi i d'ombres de nans de jardí amb rialla als llavis que t'encenen per buscar el seu somriure que no trobes més enllà del teu record o del fons d'una copa de Moritz sense gas de tantes hores com fa que intentes adormir la teva llengua perquè calli i no digui res ni pensi res ni vulgui res per evitar que llepi cola al dors d'un paper d'arròs i la busquis a tots els carrers o als bars els caixers i a les parades del mercat plenes de berbers o a la carretera on el cotxe se't cala cada dos per tres o fins i tot al cor de les muntanyes quan tenint-les als teus peus la busques però no la veus i rimes la infinitud amb forma d'un horitzó de sal que et regala una ratlla llarga que no pots esnifar perquè en el fons no és real i sols és part d'una il.lusió com totes les que et crees tu per tal de veure-la arreu i sentir-la real a tots els cantons del teu cos ja sigui el nas els ulls les dents les mans la pell el coll i a les pàgines dels llibres que sense ella no pots llegir o a les cançons que escoltes per no sentir cap altre cosa que el teu neguit per veure-la aquí o als post-its penjats al suro de la teva paret que t'enlluernen com l'incenci del teu cos amb la seva droga dins.