25/5/10

El club

Tots havien aparegut allà sense recordar com hi havien arribat o quin camí havien agafat, convertint-ne d'aquell néixer una espècie de despertar després d'un llarg son. D'alguna forma hi eren, i cadascú era veí de l'altre perquè tots tenien el seu racó de llibertat, el seu espai on caminar sense que ningú els digués quina ha de ser la freqüència del pas, el seu racó on poder-se mirar al mirall i alliberar l'ànima en cada badall.

En Fernando i en Rainier venien de ser un peix gros, una d'aquelles persones a qui tothom escolta quan diu res, a qui tothom alava sempre sigui el que sigui allò que hagi dit abans. Havíen palpat l'èxit de primera mà, sabent-se algú en aquest vida plena de ningús. En José i en Mahmud havien desafiat a la utopia i havien vist néixer a les seves mans les petites revolucions de cada dia, però també una revolució de les d'abans, d'escopeta i clavell vermell. Havien vist créixer com una flama la revolta davant els seus ulls i ho havien estampat amb els seus versos que sonaven com trets. L’Antonio i en Joan vivien allà el seu segon exili, i tot, a més, després d'haver hagut de fugir, l'un d'un país en guerra i l'altre d'una societat en guerra. Allà també hi buscaven mil postes de sol com les que sempre havien estimat. L'Emily i la Rosalia eren, per fi, més que una persona; eren una dona. I ho deien i no havien de plorar el fet de sentir-se soles a les nits. Eren les úniques dones entre tots aquells homes, però allà sabien que eren dones perquè podien viure sense ser menys que persones. L'Italià i en Charles, en canvi, eren els únics que havien visitat l'infern, i de fet, era per això que tothom sabia el seus noms. L'un hi havia estat sols de visita i, després d'escriure-ho mitjançant poemes, s'havia fet d'or; l'altre, precisament, hi havia viscut tota la vida per culpa d'escriure poemes. Coses de la vida. O de la mort. Finalment, en Wolfang i l’Arthur ho havien viscut tot sempre d'una forma diferent, d'una forma on no importava res més que els sentiments de cadascú. Havien viscut sempre amb l'èmfasi de lluitar per les batalles perdudes, d'estimar cada dia amb les ganes d'estimar millor l'endemà i sobretot, amb el tarannà d'existir per decisió pròpia, no per imposició de ningú, ni tant sols de la pròpia vida. Eren els únics que eren allà perquè ells mateixos havien decidit quan i com hi volien ser.

Vivien on ningú els podia veure, on ningú els podia ni tant sols sentir. Vivien al fons dels oceans, tan al fons que entre cel i infern s'hi veia sortir el sol cada matí. Havien canviat respirar aire per respirar mar, i aquell mar els donava la llibertat plena, la de no saber si existirà demà ja que ni tant sols sabem quan és avui. Caminar era nedar i treballar havia passat de moda degut a que tot era de tots; a les seves cases cadascú hi passava el temps com volia i ningú s'exclamava si aquell un o aquell altre feia quatre dies que no apujava la persiana. Es trobaven cada dia al tard, quan el cansament els empetitia tant que es despullaven de tot i es quedaven únicament amb ells mateixos; sols amb ells. Quedaven sempre al mateix lloc, i era allà on des de feia temps hi celebraven un recital de poesia diari. Tots hi eren, sempre, i la gent que vivia per a prop els anava a veure mentre callaven davant els versos de qualsevol d'ells. No els importava el que estigués passant allà on vivien abans, i tots, tant els protagonistes com el públic, festejaven que l'eternitat fos així.

Eren els morts d'allò que algun dia havien sigut, i dia rere dia, en aquell racó del fons del mar, s'hi penjava un cartell on s'hi anunciava un recital; deia així: "Cada nit, poesia per existir a càrrec de Fernando Pessoa, Rainier Maria Rilke, José Martí, Mahmud Darwish, Antonio Machado, Joan Salvat-Papasseit, Emily Dickinson, Rosalia de Castro, Dante Aligheri, Charles Baudelaire, Wolfang Goethe i Arthur Rimbaud."

Encetaven la vetllada exclamant -Que la mort segueixi vivint!, i cada vers que recitaven es convertia en una bombolla de vida a la superfície del mar dels vius.

18/5/10

Dolça introducció al kaos


Encén la música i fes que s'impregni per tots els racons de l'habitació, dins cada espai buit entre tecla i tecla d'aquest ordinador amb el que escrius; la banda sonora d'aquell exili ocupa més de vuit gigues però té cabuda dins aquest text. Vols recordar les cançons d'aquella aventura que parlaven de tot menys d'apocalipsi. Les melodies es succeïen les unes a les altres igual que els arbres del paisatge idènticament cromàtic, on el Canigó mai va deixar de ser un far que irradiava llum a tots els graus possibles a la rodona, de nord a sud, d'est a oest, en un mar dividit en dos damunt els mapes però unit dins la llengua. Fugir aquell diumenge de març al matí camí de França va servir, precisament, per adonar-te'n que existia un país de butxaca assassinat i del qual no sabies pràcticament res però en coneixies el botxí. Tu cavalcaves sense parar conduint un Renault Mégane pels mateixos camins que setanta anys enrere havien fet milers de refugiats del feixisme. Vuit-cents anys més tard que cavallers com Ramon Muntaner hi escriguessin una Crònica. Vint i dos segles després que Anníbal desnodrís tots els cargols d'aquells prats amb les seves passes. La guerra, però, duia el remor d'una batalla de paraules i sagetes d'amor, de cartografia inexistent, de mapes il.legibles que permetien que cada passa endavant fos una sorpresa inesperada. Per primer cop, Salses era molt més que una paraula dins una cançó d'Inadaptats i Perpinyà molt més que la ciutat on hi juga un equip de rugbi que duu els colors de la senyera. Tot era inesperat perquè el futur no existia. Quilòmetre a quilòmetre erets més lluny de casa i més a prop del kaos; de les carreteres sense direcció, de les senyals de trànsit sense sentit , dels castells medievals sense trobadors ni princeses i dels pobles anònims on vas escriure-hi el teu nom. Veremaves el temps gotim a gotim per desitjar que tot fos lent. Apuja el volum i torna a aturar el moment en el segon i mig que tardava aquella càmara rèflex a fotografiar un carrer amb porticons de colors, un banc amb una frase escrita amb quatre monosílabs, un núvol de fum d'herba enlairant-se àvidament cap al cel i unes ulleres de sol reflectint el doble de dos ulls; la banda sonora et torna a xuclar els sentits i recordes que d'ençà d'aleshores tot és un solo de guitarra elèctrica que no acaba mai i que la vida és un monòleg interior sense pautes on tant fa qui sigui Joyce i tant fa si hi ha signes de puntuació o no, on tant fa quantes síl.labes tinguin uns versos separats per una barra vertical diagonal o tant fa si la rima és variada o no; mentre s'embafaven els vidres d'una finestra al compàs de les gotes de suor del teu cos tatuat de petons, vas adonar-te'n que erets el contingut damunt el continent i que l'amor també pot ser llibertat.

Ara la música sona més forta que mai. Va esclatar la revolta i el kaos és el cel on incendies cada dia fogueres per poder il.luminar les estrelles.

12/5/10

P(r)oètica mallorquina II

El veuran elevant-se, de nou, cap el cel. Faran com nosaltres aquella nit de desfeta, pujaran un a un tots els esglaons d'un hostal rònec i amb olor de fotografies de color sèpia i arribaran sense adonar-se a dalt de tot, on una porta gairebé oberta els deixarà colar a la terrassa. Potser seran com nosaltres, o segurament no. Només ells sabran quines son les sorpreses que hauran trobat, com si dels caramels de Hamsel&Grettel es tractés, sota les llambordes del casc antic de la ciutat, a les cantonades plenes de cadires de bars plegades i arrepenjades a les parets o al cul de tots els gots on hauran brindat maleïnt alguna cosa més que la memòria de Felip Quint; només ells sabran quants dies hauran volgut pinzellar-se la nit i l'ànima a una taverna on cada minut és un fresc policromàtic diferent, però nosaltres, de ben segur, ara i aquí, sabem dibuixar els seus rostres al trepitjar per primer cop el terrat d'aquell hostal. El buscaran i el trobaran surant encara més amunt, allà on acaba la ciutat i s'eleva el Castell de Bellver on dormia les seves nits Jaume II, allà on el Port es fa borrós i l'aigua del mar s'enllagrimeix per plorar mil onades horitzó enllà. Seran al punt més alt i voldran anar encara més amunt, allà on no es sentin petits davant la immensitat d'una ciutat als peus. Com a nosaltres, la Seu els enlluernarà els ulls i notaran la seva bellesa ben endins, com clavant-los totes les agulles de la façana de llevant a la pell, però només ells sabran si la lluna els brinda plenitud per il.luminar-los en la nit com un focus de 10.000 watts. Tot serà silenci, ja que tant si és passat com si és present voldran assaborir als llavis la sensació de volar. Hi seran tots, no hi faltarà ningú. Seguiran amb l'ull clava't damunt seu mentre veuen com s'apropa, dut a braços pel vent com si el destí el bufés cap a ells. Serà aleshores quan tornaran a cridar i a posar-se les mans a la boca per amagar-se la sorpresa, quan tractaran de no moure les cadires per tal de no desvetllar res, ni l'oratge que tenen de cara, quan es miraran els uns als altres amb la sensació que malgrat no dir-se cap d'ells Julita, tots, com nosaltres aleshores, no són hostes d'aquest món. Tremolosos, el veuran apropar-se, tímidament, silenciosament, encara de color taronja, arrugat i rodó. No serà el Sol, sinó un globus inflat amb ogixen de qui sap quant fa, tintat amb lletres escrites amb rotulador verd i amb dotze noms escrits a la banda contrària on encara s'hi llegirà un text. Una veu, la d'algú d'ells o la de tots, s'esglaiarà al trobar rebregat per terra un full amb encara més lletres formant paraules, i un altre cop una veu, o la d'algú d'ells, ho llegirà tot junt:

"Som ulls veient llunes màgiques,
bategades rítmiques.

Esperem de debò
i sens recança, perdre'ns
fent l'amor atentament,
sentint que enyorarem.

Atrapem-nos junts,
noves experiències reveladores,
intenses llampegades."


Ja no el veuran elevar-se perquè el tindran a les mans i seran ells qui surin a un cel de rajoles enmig de Palma, ferits per les lletres -o lletraferits- i assaborint segon a segon les paraules escrites per algú com ells que els haurà transportat a un altre temps i un altre món sense necessitat de fer res més que llegir un paper formiguejat de grafies.
No existiran els calendaris ni els rellotges. Seran el que vulguin ser. Seran ells, o qui sap, potser serem nosaltres.

3/5/10

P(r)oètica mallorquina

(Encara t'has llevat amb el cap ple de núvols, però aquí, avui, la tempesta ha salpat de dins tots els racons del teu cos cap al cel. Segurament per això plou sense parar rere els porticons de la finestra. Durant uns quants dies tot ha estat a l'inrevés, i has estat tu qui s'ha hidratat de moments fugaços, de glops de temps que t'han embriagat de forma incesant, consant; un glop rere altre per fer més especial el glop de després com un aquelarre d'experiències i sensacions inoblidables sense pausa ni cesura ni cadenes ni comes per aturar l'aire que li manca a una oració llarga com aquesta. Potser, com va dir algú, la pluja ho neteja tot i és l'única capaç de desprendre't d'aquesta ressaca que t'ha deixat els llavis salats, com la mar, com la llengua; deies que la primavera és el més semblant a la revolució i amb l'hivern renascut tu segueixes tenint set de tot el que has viscut, de sol i de brisa marina als peus d'una catedral gòtica i d'ulleres de sol fent d'antifaç per uns ulls que ho vesteixen tot de poesia i de pantalons curts a les cames per passejar per carrers hinòspits amb noms dignes de la Crònica de Desclot i tintats amb façanes de color groc i taronja i blau cel i amb persianes verdes o granes dignes de postal i de passes sense treva tot volant elevat dels llambordins per aferrar l'horitzó des d'on suren globus amb paraules escrites al damunt. La primavera s'ha arronsat i qui sap quan tornarà a treure el cap, però Palma, prosaica o poètica, ja és un parèntesi que ha mudat del present simple al pretèrit imperfet.)
I ara torna a ser demà.