30/3/10

Incendie


Tu algun dia també havies volgut ser una paraula, moure't per la vida com si caiguessis amb trineu per les corves de la seva forma, dins ella, de lletra en lletra teixint a cada pas un significat cada cop més ampli. De fet, sempre has volgut ser-ho. Sempre has somiat amb paraules que no desapareixessin mai d'enlloc, ni d'un país on gairebé no tinguessin vigència, ni d'uns carrers on a batzegades lentes, amb reg gota a gota, s'escampessin com un ruixat de tempesta entre aquells qui les coneguessin. Has volgut ser poesia perquè hi ha vegades en que la poesia té més poder que el Sol per descriure la pròpia realitat; imagina't: veus una torre de l'Edat Mitjana, puges amunt, esglaó rere esglaó en una escala de cargol de fa molts i molts segles, arribes dalt i avistes allà, al fons, el cim del Canigó, encara cobert de neu, abraçant una infinitud de terra segrestada. I penses en Verdaguer, ja que ell, la seva paraula, et remou l'ànima per dir-te que lo Canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot dels Pirineus se bada. Per això has volgut ser la paraula cantada pels trobadors medievals, alguna estrofa de qualsevol cançó on hi sortís un senyal dirigit a una amada, el senyal definitiu que, amb forma dels teus ulls o amb carícia de les teves mans, fes saber a la persona que volguessis que t'apassionaria compartir un escamot d'amor; una cançó on tu series com un cavaller, prendries les ciutats, travessaries els ponts, venceries enemics a les torres de guàrdia i salvaries princeses de totes les presons. Però duus una cuirassa que es fon com foc si et disparen sagetes d'amor, ja que tu no ets cavaller i malgrat imaginar-te als peus de Carcassona escoltant Cerverí de Girona, a les mans només hi tens roses. I somnis, molts somnis. Precisament has volgut deixar de ser aquesta paraula per passar a ser-ne una altra, per donar vida i batec a il.lusions de paper mullat amb sucre que t'imaginaves quan tenies setze anys i fer-les realitat. Sempre ho has volgut. I de sobte, com un espasme, ser una paraula rere altre, com desitjant ser-les totes de cop, desordenades i desacomplexades, revolucionàries davant la vergonya de no mirar-se les unes a les altres i dir-se excentricitats, ja que com un petó amb llengua dins l'orella o com un coixí apretat amb força durant un orgasme s'aparallerien com si dues mans les escrivissin a una velocitat que petés radars d'autopista. I, com l'esperança dels exiliats davant un horitzó, es crearien capítols llargs i eterns, tot el que havies somiat seria realitat i et veuries reflexa't, com al vidre d'unes ulleres de sol: la vida et semblaria un compte enrere amb segons i mil.lèssimes i series aquell vers d'Ausiàs March on la mar bull com cassola en forn, ja que no series fum sinó foc groguenc.

Per això algun dia havies volgut ser una paraula, per cremar-les totes i quedar-te sols amb síl.labes. Per viure amb monosílabs com cel, Sol, tot o res, com junts, món, mar o foc. Per poder-li dir, amb tan sols dos sílabes, la conjunció més màgica que existís. Amb tu.

19/3/10

Respirar

Agafo aire i des del centre de l'escenari et miro, sempre, a mà dreta, assegut amb la guitarra entre els braços i acariciant-la amb la tendresa d'una llevadora. Et busco els ulls, somric, i la teva mirada em diu quan he d'entrar o quan he de callar, quan surto o quan parlo; tu duus la batuta d'aquest eskamot nostre, i tu ets qui obre les portes del cel i inicia el castell de focs. Com diu el poema, "han passat els anys, han passat moltes coses", però et segueixo mirant igual que fa quinze anys quan, jugant a cuit i amagar al jardí de Cal Fàbregues, em deies amb un movident de celles que ja podia sortir a salvar tots els enxampats. I jo corria igual que ara recito, i tu erets allà, com sempre has estat a tot arreu. Pensa-hi: hem cregut en les estrelles sota el cel del casc antic de València, hem fet una marató d'introspecció cap a nosaltres mateixos a la Plaça de l'Església de Sant Ferran, a Formentera, i ens n'hem adonat que des de sempre hem sigut bàrbars fumant al call jueu de Girona. Per això et segueixo mirant i sempre et trobo. Dalt l'escenari o dins una pista poliesportiva de 40mx20m on ets la veu que em diu si presiono o defenso a l'home, si faig jugada individual o busco la diagonal a l'altra banda, si xuto a col.locar o marco gol sense pensar-m'ho. Sigui on sigui, tu sempre ets allà, bategant com pocs saben fer-ho, assegut amb mi i recordant que hem recorregut mils i mils de quilòmetres buscant en cada revolt de carretera l'essència de tot plegat i n'hem après que mai res és prou real com per enfiar-se'n.

Sense tu, sense tenir-te al meu costat, mai me n'hagués adonat que la poesia era un rock'n'roll de la vida. I ara que per enèsima vegada els senyors vestits de blanc amb mala lletra et diuen que no pots respirar bé, jo saps què els dic? Que no em fan cap por, perquè tu no necessites pulmons per respirar si a les mans hi tens una guitarra.


15/3/10

Arquitectura d'una il.lusió


Oh vós que sou l'únic raig de llum que il.lumina la vida, responeu-me: enteneu que vostra llàgrima és la meva tempesta? Digueu-me si el silenci del que sóc nàufrag és més dolorós que estelles clavades a la sang o si la sal que us amara els cabells xops de l'aigua de la mar cou més a l'ànima que la vostra distància. Sóc esclau de l'esguard que una nit va robar-me els somnis i de vostres ulls, que van fer dia dins meu per fer volar coloms de colors mar i cel enllà. I vós, on sou? Allà al lluny eixams d'estrelles espurnegen i enmig de l'oceà isolen les esperances de nedar amb vós fins a l'horitzó i de conquerir, aferrat al palmell de la mà, un infitit.

No us enredo. Em despullo l'ànima davant vostre. Sou bella com una posta de sol daurada i dolça i fràgil com un gerro de porcellana, i vull dir-vos, amada meva, que si us trenqueu en mil bocins, jo moro amb vós i reneixo en cendra per no separar-me en vida de vosaltres.

12/3/10

Arrencar motors


Diu que aquell parell ja s'han espavilat a fer un nou espectacle, que després d'uns quants mesos amb el carro aturat tornen a arrencar motors amb un nou format i una nova posada en escena. Es veu, pel que m'han dit, que el contrabaixista, el Joan Respall -àlies Juanito-, ha deixat el grup per motius personals i per manca de temps, i que així doncs, el Pep i l'Oriol s'han passat ells solets uns quants mesos fent la tria de poemes i composant melodies noves com a bojos. Això sí, han fitxat una noia, la Roser Reverté, que els ajudarà a donar un toc més musical al nou treball fent veus melòdiques a unes quantes composicions. Diu que després de dos anys recitant per aquí i per allà poemes del Miquel Martí i Pol, aquesta vegada han decidit recitar-ne del Vicent Andrés Estellés, que possiblement sigui, després d'Ausiàs March, el millor poeta valencià de tots els temps. Per fer-ho m'han dit que l'Oriol Gallego, el guitarrista, ha deixat arraconada a casa la guitarra clàssica i ha fet servir l'elèctrica per compondre una desena de melodies que poca cosa tenen a veure amb les que tocava en l'anterior espectacle; diuen que ara fa servir un pedal delay i un pedal wa-wa, i que fa melodies amb ritmes diversos, que tan pot ser que toqui un jazz o un blues o que et surti amb un rock amb distorsió, un hardcore melòdic o un ska. L'altre, el Pep Antoni Roig, el que recita, m'han dit que ara recitarà d'una forma molt més rítmica, gronxant-se amb la mètrica i la forma i no tant amb el contingut narratiu dels poemes; es veu que aquest cop han fet deu cançons diferents per cada un dels deu poemes triats, i que si a això li sumes la veu d'aquella noia, la Roser, l'espectacle agafa un aire molt més proper al d'un concert que no pas al d'un recital. I això del nom de l'espectacle, això "D'ací em pariren i ací estic", diu que és el primer vers d'un poema molt conegut de l'Estellés, però que a part d'això, han volgut anomenar així al nou treball perquè volen reivindicar la lluita diària contra el temps des d'una perspectiva íntima i concreta, anant pas a pas per assolir horitzons, partint que la revolució comença amb allò que tens a davant, al teu carrer, al teu poble.

Diu que aquest dissabte, el dia 13 de març, fan el primer recital de tots, el de presentació, a la Sala Polivalent del Poliesportiu del Pla del Penedès. A les 20.30h m'han dit. Es veu que no volien presentar l'espectacle a cap altre lloc que no fos el seu poble. Si fins i tot la premsa se n'ha fet ressò, es veu que els han entrevistat de Ràdio Vilafranca, Ona Bitlles i fins i tot de la SER Penedès-Garraf, a part de fer-ne alguna crònica, com
aquesta.

Ah, i sobretot, si en vols saber alguna cosa més, si vols saber on faran els propers recitals, diu que visitis la seva pàgina web,
www.araesdema.com, i el seu myspace, www.myspace.com/araesdema.

8/3/10

Tots els colors del blanc


Podries dir que ha estat magnífic llevar-se acompanyat de mils i mils de flocs de neu a l'altra banda dels porticons de la teva habitació, caient, al matí, de forma poruga davant la terra encara molla. Podries explicar que t'has sentit com un nen mirant al cel amb els ulls plorosos d'il.lusió i glaçats pel fred, amb les mans gelades després d'arreplegar tant i tant glaç acumulat damunt els cotxes per tal de llençar la bola més gran. També podries comentar que agafar l'autopista direcció Barcelona ha estat boig i arriscat, però que per sort has pogut arribar a port i veure per primer cop des de fa gairebé cinquanta anys Barcelona tenyida de blanc. Podries parlar de que gràcies a la neu, la gent somriu al metro en comptes de tractar-te com un paràsit més del ramat. Però realment hauries de reflexionar sobre com és possible que un país que pretén ser considerat "normal" es pugui permetre tenir milers i milers de conductors aturats als seus vehicles enmig de la carretera, de nit, hores després que acabi de nevar o sobre com carai pot ser veritat que per culpa de menys de deu centímetres de neu quedi suspesa la circulació de sis línies de rodalies, obliguin a desallotjar una universitat sencera o tanquin durant tres dies el segon aeroport més important del país. I et preguntes què diria un llevaneus berlinès si ens veiés per un forat, ell que treballa vuit hores diàries nit rere nit perquè l'endemà al matí tothom pugui arribar a la feina, o què hi diria un trist operari de pista de l'aeroport de Varsòvia on amb la meitat de pressupost que a Girona, cada dia, sens falta, surten vols mentre ell treballa a deu sota zero perquè els avions puguin enlairar-se. Podries recordar qualsevol tall d'avui del telenotícies, on els corresponsals parlaven de la situació d'una forma semblant a quan es parla d'un país que ha estat arrassat per un huracà o un terratrèmol. I el pitjor de tot és que a aquest país on passa tot això hi ha nevat de forma important més de tres vegades en els darrers dos mesos, tant, que alguns fins i tot hi volen fer uns Jocs Olímpics d'hivern. O el millor de tot: després d'analitzar-ho tot, de veure el conseller de torn dient a la televisió que la situació està controlada i que com a mesura excepcional el metro de Barcelona funcionarà tota la nit, després d'observar com a la Junquera la tinent alcalde demana ajuda humanitària per manca d'entrepans a repartir entre un exèrcit de camioners, després de tot això, et preguntes el dubte de sempre: les carreteres plenes de conductors sense llit, sopar, companyia ni informació, i els Mossos d'Esquadra, els bellíssims policies que vetllen pels nostres drets, experts en nevades atès que al seu nas hi neva cada dia, invisibles durant la tempesta i tempestuosos quan regna la calma, on són?

Silenci, com el de la neu d'avui. Atura't i reflexiona seriosament si realment serveix d'alguna cosa passar-se tota una vida reclamant que som un país normal quan a les primeres de canvi demostrem ofegar-nos en un got d'aigua, o més ben dit, en un bidó de glaç.

3/3/10

Primer aniversari


Vuitantè batec. I em preguntes d'on vas sortir. Vas venir de París, com els nens antigament, però en comptes de tardar nou mesos tu en vas tenir prou amb nou dies. Ho recordo perfectament: el cel gris, la pluja insistent -gairebé invisible, d'aquella que no té forma ni sentit però que amara a la jaqueta fins deixar-la xopa- als peus de la Torre Eiffel, els cafès a les terrasses cobertes del barri llatí i sobretot aquell bar de Montmatre on, entremig de mil post-its enganxats a la paret, hi vaig deixar escrit, a quatre mans, un poema. Allò va fer sentir-me com Rusiñol, Miró, Papasseit o Picasso quan vagabundejaven per París nodrint-se únicament d'art, i va ser aleshores quan vaig fer l'amor amb les paraules i vaig gestar la vida com un encefalograma en vers.

Nou dies més tard deixaves escapar el primer plor explicant precisament això, el teu descens del cel de París a la realitat mundana d'una vida a la qual mai he sabut donar el color adequat. Ja des del primer moment, fins i tot durant la pròpia gestació, vas demostrar que les lleis del temps no anaven d'acord amb tu, afirmant que el tempo de les coses no havia de ser de cap manera el tempo del propi món. Vas aprendre a escriure abans que a parlar i vas aprendre a plorar abans que a riure, però després d'això, realment, ja res ha tornat a ser com aleshores. En un any has estat l'altaveu de totes aquelles coses que no sé dir de cap altra manera que escrivint, i has vingut d'allà i d'aquí per compartir històries, emocions, sentiments i mil coses més que només servirien per adornar a periodistes barats una trista crònica. I ara, avui, bufant per primera vegada una espelma ets conscient que quan vas arribar al món les coses eren rotundament diferents a com són ara: el Barça no havia guanyat encara cap triplet, la universitat tenia encara aquella aureòla de paradís de la cultura i l'educació i no pas de territori on s'hi crien mutants, el col.lectiu semblava tenir encara força damunt l'individu, a la carretera no hi transitava cap conductor novell amb un Renault Megane matrícula WD, un equip pre-aleví de futbol-sala de Casp mai a la història havia disputat una final de la Lliga Escolar de Barcelona o Formentera encara no havia robat el cor a un rapsode i un guitarrista planencs que d'ençà d'aleshores viuen a una altra dimensió. I tu has estat còmplice i observador directe de totes aquestes coses i moltes més.

Com deia aquell poema que encara deu restar penjat a les parets d'aquell bar parisenc,
"passaran els anys i aquest paper es marcirà", però sens dubte, mai es podrirà o deixarà d'existir pel simple fet que tu seguiràs aquí, sent el riu paral.lel a la vida que amb meandres més amples o més estrets acaba desembocant a un mar, un món, on és possible tot allò que enlloc més és possible.

Avui, com veus, parlo jo perquè sense tu no sóc.

I que en compleixis molts més.

1/3/10

Cançó del matí encalmat


Dona't un matí de dilluns sense pressa, amb el so del despertador repetint-se durant cent vint minuts. Dona't un missatge inesperat al mòbil com a melodia d'un bon dia sense so. Dona't el sol entrant pels porticons vells i rònecs de l'habitació mentre bascules a banda i banda d'un llit de matrimoni amb llençols blaus com si suressis damunt una barca. Dona't els somnis d'una nit llarga com un dia sense pa per manca de companyia i pregunta't si realment has estat sol. Dona't un déjà vu de la nit anterior amb forma d'olor de tabac a la samarreta i dona't la llibertat d'haver estès les ales i no haver-te estavellat. Dona't la por de dormir i que en despertar-te tot hagi canviat però dona't un matí encalmat per deixar de veure-ho tot negre com l'Espriu a la seva Cançó i adonar-te'n que sense la paciència dels bons vins mai en tindries prou amb una sola dosi.
I per acabar (o per començar, qui sap), dona't colors per pintar el cel de la Petita pàtria amb tèmpera i saber aterrar bé d'ell com els coloms després d'haver volat.