26/5/09

Londres, PARÍS, Roma


Ho recordo tot com si fos ahir, amb la precisió detallada dels engranatges d'un rellotge. Aquell matí no vaig ser capaç d'estar atent a classe, m'era impossible concentrar-me sabent que aquella nit dormiria ben lluny de casa, a París. Els professors i la resta de companys em feien broma i em desitjaven tota la sort del món, mentre jo encara arrossegava la son d'haver passat divuit hores despert a una sucursal del RACC, fent cua a una sala d'espera anomenada Carrer València cantonada amb Meridiana per un somni.

I tot això ho escric ara, tres anys després de tot plegat. Potser perquè avui no he pogut evitar tornar a notar dins l'estómac aquells nervis indescriptibles de quan anàvem camí de l'Aeroport del Prat i la terminal ja estava plena de banderes i bufandes de color blau i grana; algú havia dit que després de Londres sempre ve París, el Barça havia seguit aquell mateix camí i jo el seguia amb ell. Mai havia agafat un avió i aquella vegada, amb disset anys, vaig embarcar-me per primer cop a l'aventura, jo que em pensava que els aeroports eren grans com l'estació de Sants i en canvi, a l' arribar al Charles de Gaule , vaig caure de cul a terra mirant enlaire i veient l'infinit en forma d'escales mecàniques que pujaven i baixaven sense saber quin era el seu destí. No havia marxat mai de Catalunya i de sobte em trobava esmaperdut mirant per la finestra d'aquell autobús que ens duia a l'hotel abans de mitjanit, sense tenir ni idea de francès però entenent-me amb tothom dient la paraula
Barça.

Per això quan aquest migdia per la televisió entrevistaven als primers culers arribats a Roma, he parat de dinar per fregar-me els braços i deixar de ser a París, ja que tot és avui massa present. La il.lusió d'aquell matí quan al llevar-me vaig obrir la finestra i malgrat fer núvol vaig veure-hi sol no me la treurà de sobre mai ningú, ja que, per sort, tancant els ulls sóc capaç de reviure una, dues i trenta-sis mil vegades si fa falta aquella sensació, la de trepitjar per primer cop una ciutat com París, la d'arribar a la Torre Eiffel i confondre-la amb un eixam d'aficionats del Barça o la de mirar cada cinc minuts el rellotge per desitjar que el temps no corri i el dia sigui etern. Sabeu el que és descobrir per primera vegada la ciutat de l'amor i trobar-hi en tots i cadascun dels racons els colors blau i grana? El
turisme de finals és efímer, sí, potser perquè l'obra més bonica del museu sempre es veu dins un camp de futbol i amb l'ajuda d'una pilota.

D'aquella final a Saint-Denis n'he parlat centenars de vegades i podria fer-ho un centenar de vegades més, però dels instants previs al partit, de les passejades pels jardins de les Tuileries amb música de Jacques Brel de fons o de l'ascensió per escales a dalt de tot de la Torre Eiffel amb la samarreta del Barça al damunt no n'havia parlat gairebé mai.

Han passat tres anys i segueixo pensant que aquell 17 de maig ha estat el millor dia que mai hagi pogut viure, així doncs, passi el que passi a Roma, jo sé que sempre em quedarà París.

18/5/09

Memòries d'un viatge fugaç a Holanda

Hi ha un país on la gent no té pressa, i qui sap, potser tampoc mal de cap. I a mi m'agrada visitar-lo, perquè per gran o petita que sigui la ciutat, sempre m'hi sento còmode. Per això encara em sento estrany ara, perquè quan avui he aterrat a Girona m'ha donat la sensació que tornava d'un parèntesi al país de la calma.
Nijmegen ha necessitat dos dies per enamorar-me, per això resisteixo a rentar-me la cara, per no oblidar el vent d'aquest matí a les mans mentre baixava en bicicleta carrer avall pel costat de la via del tren; tot-hi que si parlem de bicicletes, més caldria no explicar que dissabte a la nit vaig volar per primera vegada a la meva vida sense haver anat a cap aeroport, tant, que vaig pedalejar durant minuts sense saber el rumb del meu pas. Ni feina que feia saber-lo. Jo pedalejava i els fanalets del carrer es convertien en espurnes esclatant dins els meus ulls que coïen per culpa del fred, però això no m'importava, jo seguia volant al ritme de la cançó de la Troba, i no anava mal encaminat, ja que segurament Holanda és un tresor preciós, com la sardina i la marihuana. I també és aquest país del qual parlo, on el sol és intermitent com les línies discontínues d'una autopista i on la pluja cau sense força, imitant un plor silenciós. Però avui, de plors, només n'ha existit un, i de ben segur em costarà temps oblidar-lo, ja que Benedetti no morirà mai. Eren quarts de deu del matí d'un dilluns laborable a Nijmegen. Els obrers, rossos de dalt a baix, esmorzaven el seu entrepà asseguts al carrer i jo, mentrestant, em prenia dos donuts amb suc de taronja per acabar-me fumant el primer del dia a un koffieshop d'allò més curiós, i de sobte, com si res, la televisió ha posat imatges del poeta i malgrat parlar amb holandès ho he entès ràpidament tot. Després el missatge d'un amic m'ho ha comfirmat. I jo he començat a fumar, convertint cada calada en un record més i transformant l'aire de dins la meva boca en fum amb forma de poemes. I l'onada de Benedetti ha encès les diapositives d'un cap de setmana on he caminat per carrers medievals i on he dinat a la riba d'un canal. Però sobretot, on he intentat inventar l'amor a cada pam d'una catedral gòtica sense sants ni porta d'entrada.

I per mi Nijmegen ha estat això: una recerca de pau interior i la mateixa sensació de llibertat que llençar a qualsevol finestral de la Catedral un paper enganxat amb una pedra on a dins hi digués que si te quiero es porque sos mi amor, mi cómplice y todo. Y en la calle, codo a codo, somos mucho más que dos.

14/5/09

Història d'una victòria a València (miracle III)

No hi havia a València un equip com nosaltres. Però comencem pel principi, explicant les veritats: ahir València va ser molt més que una preciosa ciutat. Va ser com una immensa catifa de colors on, sens dubte, el vermell i el blanc predominaven per totes bandes, ja que si estic orgullós d'alguna cosa d'ahir a la nit és d'haver cridat Athletic, Athletic! amb la resta de milers d'aficionats blaugranes que, malgrat saber que érem part d'aquesta Història que setmana rere setmana teixim, també vam saber que aquella afició era molt més que una afició. I així de clar ho dic: nosaltres som els campions d'una Copa i ell són els campions de la il.lusió. Per això dic que València va ser més que una ciutat. Molt més que això. València quedarà a la retina de tots els que vam ser-hi perquè la final d'ahir va anar molt més enllà d'onze contra onze durant noranta minuts; us demano que tanqueu els ulls i em proposo acompanyar-vos agafat de la mà pels minuts que ahir vaig viure, per poder-los tornar a tastar i per immortalitzar aquest 13 de maig a base de records vius. Caminem pel carrer dels Cavallers enmig de la multitud basca i ens fem fotografies amb ells al crit d'Alirón, ni Patxi ni Borbón!. I nosaltres cridem amb ells perquè tampoc som espanyols. Ens enfilem fins al capdamunt de la Torre de Quarts, despleguem una bufanda del Barça i el vent la oneja mentre l'infinit és una immensitat de campanars sense nom. Després baixem i assaborim el regust d'haver-nos sentit un guardià de la cort de Jaume I vigilant la ciutat, però no vivim a la Història escrita sinó a la que escrivim. Dinem una paella amb regust de marmitako i omplim la Plaça de la Catedral de València d'estelades i ikurriñes i ens pessiguem per adonar-nos que és real. Agafem el tramvia fins a la carpa blaugrana i bebem cervesa fins a rebentar de tant nerviosos com estem, anem fins a l'estadi i ens neguitejen les papallones dins l'estómac fins que entrem pel vomitorio 223 del Gol nord de Mestalla i volen lliurement deixant anar una alenada d'aire per la impressió d'un camp del tamany d'una caixa de llumins ple a rebossar d'aficionats amb ganes de Festa Major; és complicat explicar què es viu quan sona l'himne d'espanya i juntament amb 65.000 persones proposes silenciar-lo amb xiulets adreçats al Rei. És tan complicat que segurament només es pot dir que és orgàsmic. O gallineta de pell. Però el millor és que tot està per fer i tot és possible, per això cridar fins a deixar-nos la veu quatre gols en una final és un motiu més per haver nascut, ja que d'això es tracta quan escrivim la Història de la manera amb que ho estem fent, ja sigui amb gols de Touré, Messi, Bojan i Xavi o amb l'agermanament entre dos aficions, dos clubs i dos sentiments que de ben segur serien dignes d'uns versos decasíl.labs d'Ausiàs March.
No existeix el dubte: el futbol és més que futbol i ahir va ser amor.

8/5/09

La caverna del present

I mentre intentes escriure en silenci, sense fer força damunt el teclat per tal de no despertar als que a casa dormen, penses en els qui també dormen damunt teu, al pis de dalt, o a sota teu, al pis de baix; i penses que potser no dormen, perquè de fet, mai res del que pensis es pot afirmar amb seguretat.

Et dius a tu mateix que qui sap, potser sense saber-ho, al pis de dalt un estafador disfressat de cirurgià està convertint al David en la Melanie, que segura i animada per fer realitat el somni de la seva vida, no té la més remota idea que amb els cinc mil i pocs euros que ha pagat per l'operació s'acaba d'hipotecar una mort agònica d'aquí tres dies a causa de les hemorràgies internes provocades durant la intervenció. I al pis de baix? Potser els cops que cada nit escoltes són d'aquells tres homes que fa uns mesos van arribar nous a l'escala de veïns, ja que qui sap, potser vinguin d'on vinguin i creguin en el que creguin, demà al matí et llevaràs sabent que la brigada antiterrorista de la Policia Nacional els ha desarticulat el laboratori casolà on cada nit preparaven explosius per tal d'atemptar contra els transports públics de la ciutat i causar centenars de morts innocents en nom de no sé quins déus o no sé quines pàtries. I aquell senyor de mitjana edat que sempre torna del supermercat carregat de bosses? Qui sap, potser és un segrestador que d'ençà de fa quatre anys, quan va morir la seva filla, té tancada amb pany en una habitació a una jove que, després de veure com un desconegut li ha robat la llibertat durant tant temps, ha arribat als límits d'estimar-lo i apreciar-lo per tot allò del síndrome d'Estocolm. I a la consulta mèdica que hi ha a l'àtic? Qui t'assegura que aquell pediatra que sempre et saluda a l'ascensor no és un traficant d'embrions que, a les nits, d'amagades, soluciona la vida a adolescents que s'havien oblidat de fer servir el preservatiu? Qui et diu que a la seva consulta no es practiquen avortaments il.legals dignes del propi franquisme? Qui et fa creure que no és ell el culpable de que dies enrere en Joan i la Lara entressin a la seva consulta i l'un en sortís enmig de llàgrimes mentre l'altra en sortia dins una bossa tèrmica camí del tanatori a causa d'una hemorràgia vaginal? I aquell veí tan guapot que cada nit arriba amb una noia diferent? Qui et diu que casa seva no és un museu de cadàvers de xicotes precioses que, buscant una nit de passió, es van trobar amb la bogeria malaltissa d'un assassí que col.leccionava amants amb l'afany de penetrar-les un cop mortes per tal de disfrutar de la necrofília? I aquella olor d'aviram que fa sempre l'entresol? No t'has parat mai a pensar que potser allà dins cada tarda s'hi disputen lluites de galls on l'únic que importa són els diners? O aquells dos germans del 4rt 2a que tenen un cotxe de luxe aparcat al garatge. No penses que és molt estrany que malgrat tenir menys de trenta anys gairebé no surtin mai de casa? Qui et diu que no són dos traficants d'heroïna que s'enriqueixen de forma abusiva a canvi d'oferir sous miserables a joves camells desesperats que venen el cavall a joves encara més desesperats que es destrossen la vida amb una agulla?

I davant teu, en aquest ordinador. Què et fa creure que quan dius bona nit a una amiga pel Messenger només és ella qui ho llegeix? Qui t'assegura que quan cliquis actualitzar al teu bloc no hi haurà algú en alguna part del món que llegeixi el que dius i jutgi si és o no és moral per la població? I aquí, davant dels teus nassos, aquest telèfon mòbil que t'acabes de comprar; algú et fa estar segur que no hi ha ningú amb una placa al pit i una porra a la cintura punxant d'amagat la conversa que demà tindràs, quan truquis a un amic dient-li que dijous hi ha manifestació a les dotze i cal organitzar els grups d'acció?


I ara, aquesta nit, te n'adones que es fa difícil anar a dormir sabent que tot això, sigui ficció o no, pot ser molt i molt real, ja que ha arribat un punt en que ja no confies en res del que t'envolta perquè entens que aquesta vida pot arribar a ser un gran cúmul de mentides i falses aparences, començant per la teva escala de veïns, continuant per la teva ciutat i acabant pel teu Estat. Entens que la justícia es compra amb diners i tanques els ulls al llit sabent que tot el que t'han fet creure pot ensorrar-se en un parell de segons, ja que tu sol en aquest món no ets res més que un conillet d'índies als ulls d'Algú que et vigila i t'enganya fen-te creure que existeix la llibertat, quan en realitat, hauries de saber que només som les ombres d'allò que ens volen deixar veure.

7/5/09

Ara no és demà


Ja no omples
aquest espai de temps
que sense tu sembla
un infinit que es repeteix.
T'intento imaginar
dins un conte de Borges
però sóc un narrador
sense mètrica
que perviu abraçat
a la teva ombra,
ara que jugo a cuit i amagar
sense trobar-te;
ara que estic de cara a la paret
esperant les teves mans
per poder seguir jugant a estimar-nos
-que no és cap cançó d'Eurovisió
sinó nosaltres-.
Però sobretot, ara que el teu riure
es perd en una platja del Maresme,
grinyolant al meu cap
com la corda metàlica
d'un gronxador.

5/5/09

Cinema mut


Com cada dia, s’asseu i observa un paisatge on avui les fulles no es barallen i el vent sembla reposar. S’ho mira amb la mirada trista i els ulls cansats mentre potser pensa que aquell metre quadrat de finestral és l’única vida que coneix, per bé que depenent del dia, asseure’s davant la finestra signifiqui observar-hi una cosa diferent, talment com si el propi atzar utilitzés un comandament a distància per convertir un paisatge mort protagonitzat per un arbre sol en un paisatge mort protagonitzat per un arbre sol i unes fulles que corren gràcies al vent.

Així són les seves tardes, llargues i feixugues. Com la d’avui, on l’absència de moviment més enllà del vidre de la finestra el porta a convertir aquell vidre en un mirall i, de sobte, en la pau de la residència mentre tots els altres dormen, es veu reflectit en aquell arbre que habita un infinit sense companyia o en aquelles fulles que moren en el no-res després d’haver caigut de les branques del fruit. Tot té un color de tristesa aquesta tarda i fins i tot el sol gairebé no treu el cap per alguna escletxa de la sala on l’únic eco possible és el de la cullera remenant al cul del iogurt de vidre que un nét dóna a qualsevol dels altres residents. Això i res més. Llevar-se, asseure’s, dialogar amb el silenci, escoltar les converses que els altres tenen amb els seus respectius familiars, palplantar-se davant el finestral, sopar i dormir de nou. Els dies son una monotonia de principi a fi, com pàgines en blanc d’una llibreta acabada de comprar on res és diferent i on tot està per omplir. A ell li agradaria poder fer això i tornar a omplir de vida el seu temps, com quan tenia quinze anys i marxava de casa únicament amb una bicicleta i la imaginació. I tornava al vespre amb els genolls pelats i centenars d’històries per explicar; potser aleshores pensava que quan fos vell faria seure el seu nét a la falda per explicar-li el que feia de petit al poble quan jugava a rebentar tots els fanals del carrer el dia abans de Festa Major, però el temps ha passat, aquells fanals ja no funcionen amb oli i ell mai ha tingut un nét atès que la seva única filla va morir de mort sobtada als pocs mesos de néixer.
Sense voler-ho i malgrat fer el cor fort, aquelles fulles caduques escampades per damunt la gespa el fan pensar en ella, en la seva petita, i al mateix temps el transporten a la mare d’ella, la única dona que ha estimat mai, aquella amb qui es va divorciar setmanes després de l’enterrament. Tot li torna en tots els moments durant tots els dies, i el bagul dels records està ple d’agulles que se li claven a l’ànima quan se n’adona que res del que tenia existeix i que en el fons, estar assegut allà davant el finestral és com esperar eternament a una estació l’arribada del darrer tren.

Així també són les seves tardes, plenes de vivències que el transporten a mil indrets però que el retornen solament a un: a ell mateix, al seu anònim plor, a la solitud consumada en el desànim i a l’evidència que el passat és un tresor guardat dins un cofre i que el present és un televisor en forma de finestral on dia rere dia repeteixen la mateixa pel.lícula. Això sí, cinema mut i de color ocre.

3/5/09

Història d'una victòria al Bernabéu


Imagina't una nit de primavera a Madrid. Tanca els ulls, escolta'm: ara podem dir que hem viscut a la Història. Que hem estat partícips de la demostració que el futbol pot ser un art, observant com onze jugadors poden arribar a moure's i a jugar amb la mètrica d'un hexàmetre. Potser aquest futbol és digne d'un Carles Riba. O no. Potser és digne d'un huracà que ha estat capaç de tornar a tenyir la Castellana de dol, i ja se sap que veure plorar Madrid no té preu. Creu-me, no somies. El 0-5 del 74' o l'exhibició del Barça de Rijkaard amb aplaudiments a Ronaldinho queden petits al costat de la mita dotzena de gols que ha encaixat l'enemic blanc; gols amb la contundència d'una tempesta però amb l'elegància d'una brisa de mar. I el millor és que tot això s'ha aconseguit sense renunciar a una identitat futbolística, sense amagar el cap sota l'ala davant una premsa angoixant i, sobretot, sense deixar de banda una concepció filosòfica del futbol basada en el carpe diem: vèncer amb l'afany de qui aprofita cada minut per apropar-se a la victòria i morir, si es que es mor, amb les botes posades. I així som on som. Respira-ho en el vent, agafa't a mi, aquí, a dalt de tot de l'olimp i mastegant el suau regust del que significa saber que a partir d'ara sempre recordarem el que fèiem quan vam guanyar 2-6 a Madrid. I tot el que això comporta: somiar desperts i adonar-nos que dos-cents un anys després de l'alçament del poble madrileny contra les tropes napoleòniques, el Barça ha esclafat les ànsies de victòria del Reial Madrid en un dos de maig, però aquesta vegada canviant les bales per clavells en forma de gol. O també, anar a dormir sabent que d'aquí cinquanta anys podrem recordar com una fita el dia en que el Bernabéu va callar durant noranta minuts davant un Barça que feia art del propi futbol. Sens dubte, segur que Goya dibuixaria a la perfecció el retrat d'un equip que en comptes de ser afusellat ha estat ovacionat per milers de seguidors a la tornada a casa.
Deixa'm abraçar-te al costat de la Cibeles per dir-te que ja tornem a formar part de la Història: serem campions d'un país que no és el nostre.