L'infinit és molt més que el número vuit estirat de forma horitzontal. És, possiblement, estar sol quan busques companyia i estar acompanyat quan cerques la solitud. Anar i venir del singular al plural de forma mínimament constant. És fer un parèntesi dins el parèntesi del parèntesi. L'infinit és molt més que un horitzó. En són molts. És saber aturar-se després de córrer i arrencar a córrer després d'estar quiet. És buscar-se, trobar-se, tenir-se, cansar-se, aturar-se per buscar-se, per trobar-se, per tenir-se, per cansar-se i tornar-se a aturar per tornar-se a buscar, tornar-se a trobar, tornar-se a tenir, tornar-se a cansar i així successivament fins que rebentin els ploms. Això és l'infinit. Fins i tot és més que banyar-se sol i despullat a cala Saona. És moltes coses i en el fons és infinitament sols una. És adonar-se que el verb estimar és sinònim d'eternitat.
Estaves assegut a l'última fila de la classe, mig endormiscat, quan de sobte una frase pronunciada per ell t'ha despertat els sentits. El professor parlava d'històries de fa més de vuit segles i tu has despertat de cop per preguntar-te si realment t'eren tan llunyanes les explicacions que sortien de la seva veu, és a dir, si en el fons, no era pas veritat que milers d'anys després els cavalls segueixen tenint la mateixa funció intimidatòria que aleshores, però en comptes de ser cavalcats per un cavaller untat de ferralla per tal de vèncer una batalla sangrenta són cavalcats per policies amb ganes de repartir estopa enmig d'una manifestació. Ell parlava del Palau Reial Major de Barcelona i la cort del Rei de la Corona d'Aragó i tu recordaves aquella vegada en que vas pujar a l'escenari allà, a la mateixa Plaça del Rei, per recitar-hi poemes escrits per altres, és a dir, per fer de joglar; et començava a intimidar la idea de perdre't en el temps i no saber on vivies, i més quan has pensat que Barcelona és idèntica a la d'aleshores, canviant les muralles de lloc i substituint-les per les Rondes de Dalt i Litoral respectivament. T'has imaginat qualsevol plaça del gòtic d'aquells temps, en dia de mercat, quan els qui tenien diners i poder es barrejaven amb els leprosos i els morts de gana que demanaven almoina podrint-se a qualsevol cantonada; mentiries a algú si diguessis que a qualsevol indret proper al Portal de l'Àngel, en menys de cinc metres quadrats no és possible trobar-hi indigents que demanen al primer executiu encorbatat que entra al Corte Inglés mentre ben a prop un toxicòman prem l'agulla fins el fons? Barcelona, però, se t'ha mostrat més medieval que mai quan has pensat en aquest matí al metro, just en l'instant en que mig vagó t'ha mirat amb la cara que miraven als pestosos fa set segles després d'haver estornudat; als anònims del teu voltant se'ls hi ha dibuixat el temor de la grip A al front, igual que aleshores. Et fregaves els ulls, ja no per la son sinó pel que barrinava el teu cap al mateix temps que ell, el professor de literatura medieval, es treia i es posava les ulleres en un tres i no res mentre parlava del sospitós engendrament del rei Jaume I per part dels seus pares, Pere d'Aragó i Maria de Montpeller, que segons diuen, feia anys i panys que no es veien quan l'infant va néixer. Fins i tot aquí tot coincidia: la Història mai dirà que Jaume I era el fill bastard d'algun servent de Maria de Montpeller, igual que mai cap mitjà de comunicació oficial admetrà la infinitat de fills bartards que el Rei d'Espanya ha anat engendrant per aquí i per allà amb el pas dels anys.
Ell ha acabat la classe i ha marxat cap a casa pensant que avui havia ensenyat una mica més de la història de la literatura catalana medieval als seus alumnes, però tu has marxat a agafar el ferrocarril tenint la sensació que després de vuit segles d'evolució -o de progrés, com alguns diuen- l'única cosa que ha canviat és que ara, al lloc on abans hi penjaven públicament els lladres i delinqüents s'hi pengen un parell de sabates, ja que els pilars de la humanitat segueixen sent els mateixos que aleshores: la guerra, l'afany de poder, la dualitat social i el pitjor de tot, la sensació general de que tot està bé com està perquè som la millor generació dels temps, idèndica a l'egocentrisme fastigós del rei Jaume el Conqueridor.
Hi ha una cosa que t'ha acompanyat diumenge rere diumenge des del dia que vas néixer ja fa més de vint-i-un anys. Un programa que té trenta minuts de durada i que tu relaciones amb sopars de pà amb tomàquet i embotits, la tristesa de les mil tornades del Pla cap a la ciutat, ressaques de tardes glorioses al Camp Nou encara amb regust de pipes i la desgana pel dilluns que t'espera l'endemà. Aquest programa ja hi era quan tu vas venir al món i per això avui li vols retre un homenatge. Perquè al seu compàs has après que existeixen milers de realitats que res tenen a veure amb la que tu tens al davant, i lliçons com aquestes marquen la visió que amb el temps et construeixes de la vida. Avui t'has assegut amb els teus pares, com en qualsevol diumenge de qualsevol any ja passat i t'has sentit més viu que mai dins els darrers vint-i-un anys d'història del món. Tu que mai has tingut por dels franctiradors serbis als carrers de Sarajevo però recordes el iogurt de llimona que vas deixar a la meitat després de veure per la tele que un civil queia mort, de sobte, enmig del carrer aquell migdia quan tenies escassos set anys. Tu que mai has estat un onze de setembre al W.T.C. però recordes com se't va anneguar el cava a la gola quan Xavi Coral va informar d'una última hora arribada des de Nova York. Tu que mai has estat picant amb un martell un mur a Berlín per forçar-ne la seva caiguda però saps, gràcies al que t'ha explicat te mare, que aquella nit de novembre del 89' tenies dècimes de febre i no paraves de plorar. Tu que mai has coregut pels carrers de Bagdad per por dels soldats americans però recordes com picaves amb una cullera el dors d'una cassola quan tenies quinze anys. Tu que mai has estat a la plaça de la Vila d'Èrmua però recordes com aquella tarda de juliol els carrers del Pla estaven desèrtics i quan vas anar a comprar-te llaminadures a la botiga de queviures vas sentir que "ja havien matat aquell pobre noi". Tu que mai has hagut de pagar una hipoteca però recordes com de sobte, un dia, no fa gaire, el diari portava un titular on hi deia que la banca americana s'ensorrava i a Alemanya un llibre de Marx estava de nou a dalt de tot de les llistes de vendes.
Saps que aviat els llibres d'història de l'escola parlaran de tot allò que ha succeït al món i que tu, com a espectador o com a protagonista passiu, has viscut. I avui, mirant l'Abecé de 30', t'has adonat que si algun dia arribes a tenir fills, els explicaràs allò que amb els anys has anat aprenent: que la humanitat és cruel per naturalesa i denunciar-ho no és res més que el primer pas intentar-ho canviar.
T'asseus aquí davant per dir que tot ha tornat a ser un mirall i que l'únic eco que existeix torna a ser la teva veu. Per escriure altre cop en tercera persona per tal de sentir-te menys sol. I ho fas assegut aquí mentre a fora el món hi plou i la gent corre esporugida com si tota la humanitat estigués a punt de perdre el tren, com si el futur no existís i el present s'accelerés; tu no tens cap lloc on córrer mentre els altres, per culpa de les gotes, viuen la vida més intensament. Segurament és veritat; la pluja no fa res més que intensificar els estats d'ànim. I a fora la tempesta no amaina mentre tu et reclous en tu mateix després de mesos d'abandonament, després d'anar i venir de mil llocs diferents sense fer transbord per descansar. I saps, de sobres, que necessitaves retrobar la calma, esperar un dia de pluja, tornar a la petita pàtria un dia d'aquells en que no toca ser-hi i estirar-te rere la finestra, amb el porticó obert, i mirar a través d'ella com si fos el quadre estrella d'una exposició d'art itinerant. I el que és millor: apreciar el moment en que deixa de ploure i la terra desprèn la mateixa olor que després d'una tempesta d'agost. I sortir al carrer de nou. I mirar cap el cementiri i veure que, sorprenentment, darrere els pins altíssim es vol fer de nit i l'arc iris talla en sec la devallada de l'alba; et grates els ulls, sí, això no es Formentera ni ho serà mai, però avui el paradís s'ha apropat una mica Mediterrani ençà. Camines pel carrer, mort de vida, i només t'hi acompanya el baf que deixes anar en cada batzegada, i et posaries a córrer igual que a la cançó dels Pets, però la cançó que sona no és aquella sinó Ara vinc d'enlloc. I t'atures aquí, pensant que dissabte aniràs a dormir a Montserrat malgrat tenir la sensació que en realitat tu no vas enlloc. Has tornat. I t'agrada. Però la propera vegada, intenta tornar acompanyat.
Quan fa quatre mesos vam iniciar el Literallengua 09', algunes alumnes me'n van demanar una programació dels tallers a realitzar, i jo, com a coordinador, la vaig fer. Un cop enllestida, vaig enviar-la a la premsa comarcal per tal que es fes ressò de l'inici, per segon any consecutiu, d'un taller de lectura i literatura al Pla del Penedès. Al cap de dos dies, em van trucar de Ràdio Vilafranca per fer-me una petita entrevista, i va ser aleshores quan van preguntar-me: i a la finalització del curs, hi haurà alguna mena d'exposició o mostrari del treball realitzat? I jo, incrèdul, no vaig saber respondre.
Han passat gairebé quatre mesos i avui els podria respondre que sí. Que les persones que cada dimarts i dijous pujaven al Casal d'avis de l'Ajuntament del Pla per fer un taller d'hora i mitja sobre narrativa o poesia han configurat un mostrari que vindria a ser precisament això, la història literària del poble. La fusió d'imatges de fa cent anys amb textos de no fa ni cent dies. Enrere ha quedat el treball de tots aquests mesos per tal de tenir enllestida una exposició d'una quinzena de fotografies i textos que des de divendres s'han exposat a una de les sales polivalents del Poliesportiu del Pla. Allà, amb làmpades blanques i espelmes com a focus de tot plegat, botes de vi com a únic decorat i el silenci -digne de museu- dels més de 100 visirtants que hi han passat recorrent text rere text. Històries fictícies, poemes elegíacs o odes als qui ja no hi són. Això i molt més. La sensació d'haver tornat a la vida retrats de persones, carrers i paisatges que ja fa molt temps que han mort, o, sens dubte, la certesa d'haver convertit en art retalls valuosíssims del s.XX a la Petita pàtria.
La literatura és un llenguatge que permet traduir imatges i moltes coses més en mots. Des d'aquí, donar les gràcies al i les alumnes del Literallengua que han volgut llençar-se de cap amb aquesta bogeria; sou vosaltres qui heu tenyit de color tristes paraules en blanc i negre.
Avui ha estat un mati peculiar, diferent, màgic. A les onze, puntuals com un clau, havíem quedat a la Plaça Catalunya del Pla amb el tècnic d'una productora de televisió de la comarca, TN Produccions. Feia dies que buscàvem un matí per poder gravar un petit reportatge de menys de deu minuts sobre AraÉsDemà i avui, per fi, havia arribat el dia. Ells ens havien comentat que ens gravarien per un programa de Vilafranca TV i la Xarxa de televisions locals anomenat "Joves en acció", comentant-nos que a part de fixar-se en el grup pròpiament dit, els interessava el perquè dos joves de vint anys havien decidit muntar un espectacle poetico-musical. Per això en teníem moltes ganes. Ens han gravat únicament a l'Orioll i a mi, ja que el tercer membre del grup, el Juanito, ja fa mesos que al.legant motius personals i familiars ens va demanar passar a un segon terme dins el projecte, creant així dos espectacles dins un mateix: un de petit format -Oriol i jo- i un de format gran -amb nosaltres dos, el Juanito i el Pere Vallès a la bateria-.
Primer, doncs, hem anat a la Font de l'Esteve, lloc mític del poble i clau per entendre la curta vida d'AraÉsDemà: allà va néixer la criatura una tarda de juny del 2007; allà, doncs, hem gravat l'entrevista a l'Oriol. Després hem anat cap a la Creu, altre lloc mític del Pla i indret on sempre vaig quan necessito evadir-me de tot; allà hem gravat la meva entrevista. Feia molt de sol però al mateix temps corria molt de vent. La tercera part del reportatge l'hem anat a gravar a les golfes de casa l'Oriol, o el que és el mateix, el local d'assaig, des de temps immemorials, de The Skapotables, Rage Against the Machine Project, U.A.R. i ara també AraÉsDemà; a les dotze del migdia d'un dia de mercat municipal, allà dalt, amb el campanar de fons, el repic de les campanes ben a la vora i nosaltres dos fent campana a la universitat per recitar poemets. Magnífic, de debò! Semblavem els Beatles tocant aquella vegada dalt aquell terrat. Ha estat allà dalt on hem gravat un parell de composicions del nou espectacle que estrenarem amb poemes de Vicent Andrés Estellés; era la primera vegada que algú escoltava la nova feina feta i, malgrat haver fet només dos temes -"Assumiràs" i "La rosa de paper"-, he tingut la sensació que, per fi, d'una vegada per totes, el 2n espectacle d'AraÉsDemà començava a sortir de l'ou.
En acabat hem gravat l'entrevista corresponent al grup en concret, no a l'Oriol ni al Pep sinó a AraÉsDemà i, amb preguntes made in Ritmes.cat i un paisatge de fons més aviat típic de Caçadors de bolets, hem fet públic el nom del nou espectacle, del qual en breu n'escoltareu un tast: "Ací em pariren i ací estic".
Perquè en el fons, què en seria de nosaltres sense la petita pàtria?
El primer que feia abans d'anar a dormir era marcar amb guix un pal llarg i prim a la paret. Cada dia un: quatre dies, quatre pals i el cinquè dia palet en diagonal per posar fi i tornar a començar. Això, tant simple i tan senzill, ho feia cada nit des de feia anys i a la força d'acumular tants i tants pals esgrafiats, les parets del seu redòs eren un decorat amb forma de gàbia. Estava sol i la lesió al meluc per culpa d'una bala el feia inútil fins i tot per treballar.
Havia perdut la guerra, com tants altres. L'havien agafat i empresonat, al 39, com tants altres més. No tenia res ni ningú, i malgrat haver sortit de la presó l'any 51, la vida, per ell, a aquella habitació morta d'aquella casa buida d'aquell país pudent seguia sent un llarg viacrucis.
Possiblement només cal que digui que escric perquè no sé qui sóc. Potser de mi sols se'n pot dir que vaig néixer a un hospital, com gairebé tothom, i vaig renéixer dins els vagons de tren fent el trajecte el Pla del Penedès-Barcelona durant una pila d'anys. Ah, i que proclamo l'existència amb un encefalograma en vers i no escric per omplir els espais buits d'una llibreria, sinó per no enterrar tot allò que em manca de dir i per trobar mètrica a una vida sense rima.
roig14[arroba]hotmail[punt]com
