Fum, fum i més fum

L'encens i ja crema mentre el més petit de tots, el de l'esquerra, segueix donant tombarelles irracionals agafat amb les mans a la barra que el subjecta de la mateixa manera que fa vint-i-dos anys; ben mirat, fins i tot oblidant la boira de records, tot segueix gairebé igual que aleshores: la Sagrada Família té quatre coses noves que a primer cop d'ull no s'observen, a la granja del costat de la floristeria on les àvies del barri feien el tallat ara hi ha un Kentucky Fried Chicken i la benzinera del xamfrà que abans era Petronor ara és Repsol. Potser és veritat que els autobusos ja no tenen seients de fusta i que els taxistes ja no duen guies de la ciutat del tamany del Nou Testament, però el progrés no és mai sinònim d'oblit. El Mickey Mouse amb barret de Pare Noel segueix pedalant aquella bicicleta estàtica que mai no avança i penses en aquella vegada que et vas passar tot el matí de Nadal pedalant amunt i avall per l'Avinguda Gaudí mentre ells et miraven asseguts des d'un banc; pacients, sabien del tot cert que aquell carrer, aquelles llums i aquells ninotets et tornaven literalment boig i, any rere any, sens falta, els tres anàveu a veure com brincava el Pare Noel que mai deixa d'entrar i sortit de la xemeneia, com si eternament dubtés d'on s'hi està millor, si dins o fora. És magnífic adonar-te que encara segueix dubtant i que al seu costat encara fa tibar les cordes del trineu el Pare Noel del cap petit i la barba molsuda, el que mai sabies si feia cara de simpàtic o de rabiut perquè des de baix el carrer i agafat a les seves mans no ho podies apreciar; el vespre que vas pujar-te damunt les seves espatlles vas poder-lo veure de prop i encara avui penses que et va picar l'ullet. Com a tu aquella vegada, avui hi tornen a haver una cinquena de nens agafats de la mà dels seus avis que miren atentament els sis Pare Noels animats que salten i brinquen davant la mateixa floristeria de l'Avinguda Gaudí amb Provença que fa vint-i-dos anys; els mires i veus com es miren amb els ulls espurnejats d'il.lusió el Pare Noel de la dreta de tot, el que està gras i assegut i no fa res més que gronxar-se al balancí i que sense saber perquè és el més entranyable de tots.

No vols cremar-me els dits però abans de fer l'última calada, apurant-lo fins al final assegut damunt el mateix banc on t'asseies amb ells, te n'adones que un any més has tornat a submergir-te a l'única pàtria real: la infantesa. Fa dotze anys vas deixar de veure els Pares Noel agafat de dues mans i fa dos hiverns que ja no tens cap braç on agafar-te, però ebri de solitud, parles sol expressament cada vespre de Nadal davant sis ninots vestits de vermell que t'incendien de plors mentre els nens riuen.

Això deu ser fer-se gran. I llences el cigarro a terra; t'has fumat totes les cendres de la felicitat i el present és fum, fum i més fum.

Onze del dotze del deu

Aquí dalt tot es frenètic. La il.lusió ha deixat de ser una filera de llums de fira i ha mudat en un gotim de minuts contats de forma matemàtica de tan efímers com són; de sobte, tot comença a succeïr amb la velocitat dels trens de mercaderies que no paren a cap estació i t'escupen un cop d'aire calent, però aquí dalt d'aire no en fa pas i l'alè et tremola com mai ho ha fet. A baix, una enumeració de rostres desconeguts crea un trencaclosques on no hi falta cap peça, i abans que l'Oriol arrenqui a respirar amb sis cordes com a pulmó, aixeques el cap i l'ombra de l'Ovidi projectat amb un powepoint t'abraça, t'agafa de la mà i et sembla tan real que creus estar a alguna cosa semblant al cel. Et passen per davant els poemes de revolta que vas descobrir pels carrers de Vilafranca quan no sabies què volia dir afeitar-se, les fotografies del Raimon, l'Ovidi i el Pi de la Serra davant un teatre ple que van omplir el teu treball de recerca i la primera vegada que vas posar-te davant un micro per ser escoltat: tot pesa de forma densa en un record preciós i convertir aquest núvol en realitat només depèn de tu. Les llums s'apaguen, l'escenari s'enlluerna damunt teu i penses en aquelles tardes d'adolescència a les golfes de Cal Gallego, quan rascar quatre acords d'una guitarra no era res més que una embrionària il.lusió o penses en aquella tarda de juny a la Font de l'Esteve, on el Pla va deixar de dir-se Pla per passar a anomenar-se Petita pàtria.

La gent calla i espera encuriosida, mires a la teva dreta, dius que sí amb el cap a l'Oriol i a les onze i deu d'un onze del dotze del deu, a un teatre de Llíria, a les terres del Sud, preparan-te per recitar versos d'un poeta de València pronunciats amb català central, dius Bona nit a tothom, et bull un volcà de lava fet de rimes per dins i afirmes que reciteu per existir.

I durant quatre poemes l'existència és dolça com una lluna coberta de sucre i la vida, amb o sense Amanda, és eterna en quinze minuts.

Cambra

Dona'm la mà, que malgrat no anem per cap riba ni estiguem a la vora de cap mar, bategarem suspesos en els segons eterns que m'han condemnat a ser qui sóc. Som on vulguis que siguem, les parets poden tenir el cromatisme que tu desitgis i les finestres seran com les dels vagons de tren, on el paisatge es succeeix una vegada i una altre sense parar. Que lent el món, deus pensar. Doncs no. Que lentes les fulles roges que colguen allà fora, on vivim mudats en el nostre record que als ulls de tothom sembla una realitat consumada; aquí dins res és real excepte tu i jo. Som si vols a la Diagonal cantonada amb Balmes, però a la cruïlla més transitada de la ciutat no hi ha cap cotxe i, si ens situem mirant a l'Est, veiem un passadís llarguíssim que en forma de baixada s'acaba a l'Hotel Vela, allà on espetega el sol cada matí; on hi hauria d'haver mar hi creem muntanya i la rosa dels vents i els punts cardinals queden trencats a miques com les esferes del rellotge que s'ha quedat aturat des de fa anys a quarts d'una de la nit. No busquis veïns perquè no n'hi han, ni policies ni ambulàncies ni bombers: fa tant que vam ocasionar aquest foc que ja ni recordem els anys d'aquestes flames. Per mirar el cel hem de mirar avall, com un dia vas ensenyar-me a fer, i si t'hi fixes, ja torna a ser de color de mel. Amb un sol mot, conjugant-lo com un botó, viatgem de l'Eixample al punt més alt del turó de Lavit que mai ha existit però des d'on es pot veure l'horitzó -un, setze, vint-i-dos o tants com vulguis-, amb el Castell derruït que mai hem trepitjat i amb el llac ple d'ànecs on mai hem llençat molles de pa. Des d'aquí tampoc sentim els paletes que allà fora criden i treballen; de fet, des d'aquí no sentim res perquè tot el que aquí es mou prové del silenci nostre, de les llengües mossegades i els llavis cosits.
Ets el nu que observen els meus ulls i ets la pell que com un piano puntegen els meus dits.
Ets la cambra que sé que sempre recordarem.