Què volen aquesta gent?

De matinada han trucat. O no, més ben dit, han entrat per la força.
I jo intento escriure aquest article de forma objectiva sabent que la obectivitat ha mort avui a quarts de sis del matí, a aquella hora en que el món encara no és món i al carrer només hi parla la pols. Crits, empentes i sobèrbia. I allà, al rectorat ocupat de la UB, el centenar d'estudiants i estudiantes amb les lleganyes als ulls i el pijama al damunt intentant resistir davant una legió d'agents antidisturbis. Disturbis? De què tenen por? Feia quatre mesos que hi eren i en cap moment van atacar ningú, ni tan sols a l'alteració del calendari acadèmic, ja que a la UB no s'han aturat les classes al llarg d'aquest temps de tancada a la central. I malgrat això han entrat.

Fins avui les nostres pedres eren simples paraules, ja que a més, mai més ben dit, puc dir que només hi he estat dues vegades al rectorat ocupat de la UB: la primera, el dia de la seva ocupació, i la segona, per fer-hi un recital de poesia amb AraÉsDemà. I torno a preguntar, de què tenen por? Uns demanem diàleg i els altres usen la força per callar-nos, i així la por es crea, no es venç. A cops de porra els han fet fora en la sortida de sol més trista que aquesta Barcelona adormida hagi pogut apreciar; la Gran Via tallada per resistir davant l'autoritat i la cruïlla sencera de la Universitat més antiga del país acordonada per Mossos d'Esquadra. Visc(a) la Barcelona policial. I visca la indiferència i la tolerància policial d'aquells qui ens governen, dels qui ja no recorden aquella cançó de Raimon que aplaudien quan tenien vint anys, la que deia allò de tota violència no ve mai de nosaltres sinó dels demés. Però avui ja no duen barba ni els cabells llargs; són consellers d'interior o rectors universitaris que no poden acceptar observar com un ampli sector de l'estudiantat públic reclama el seu dret a dir la seva, i en aquest cas, a rebutjar el Pla Bolonya o, a molt estirar, una moratòria sobre la seva aplicació. Però als seus ulls no som protestants, sinó terroristes; si els treballadors de SEAT tallen una autopista i amenacen amb una vaga general, el conseller d'indústria, el ministre de treball i si fa falta el president del govern es reuniran d'urgència amb els representants sindicals per tal d'agreujar la situació, amb diàleg, negociacions i acord final, però si els estudiants fa anys i panys que lluiten contra l'apliació dels estudis que ells mateixos cursaran, en canvi, se'ls respon amb violència. Potser és ben cert que ocupar el rectorat d'una universitat o qualsevol facultat no és la millor forma de protestar, però ignorar les protestes, negar el diàleg i recórrer a la policia per tal d'acabar amb l'assumpte de soca-rel no és la solució.

La Universitat és, desde els principis dels temps, un espai de creació, idees i gaudi acadèmic, és a dir, un indret on la policia no hi té absolutament cap cabuda. Però aquest país és diferent. I aquí els policies carreguen dues vegades en quatre hores davant els manifestants, retornant a la Plaça Universitat un aspecte absolutament franquista, mentre al costat, a qualsevol altre facultat, els alumnes que prefereixen seguir fent classe sense sumar-se a la protesta fan com si sentissin ploure davant el que està passant. Aquest és el problema d'arrel. Ocupar, a vegades, és imposar i imposar és reprimir, sí. Fer vaga és una opció lliure de cadascú, també. Però la indiferència és complicitat. Ara, aquí i sempre. 

Per això cal demostrar a tothom qui som i què sentim. Que tenim opinió, que uns pensem blanc i d'altres pensem negre, que podem parlar i arribar a diferents conclusions, però que per davant de tot, no podem tolerar les actituds absolutament repressives que la Policia nacional d'aquest país ha exercit avui davant els estudiants tancats.

No és qüestió de recolzar o rebutjar Bolonya, és, senzillament, questió de ser un ésser humà i demostrar-los que no som animals com ells.