Ja no omples
aquest espai de temps
que sense tu sembla
un infinit que es repeteix.
T'intento imaginar
dins un conte de Borges
però sóc un narrador
sense mètrica
que perviu abraçat
a la teva ombra,
ara que jugo a cuit i amagar
sense trobar-te;
ara que estic de cara a la paret
esperant les teves mans
per poder seguir jugant a estimar-nos
-que no és cap cançó d'Eurovisió
sinó nosaltres-.
Però sobretot, ara que el teu riure
es perd en una platja del Maresme,
grinyolant al meu cap
com la corda metàlica
d'un gronxador.
1 comentari:
Això només vol dir que he estat aquí.
Publica un comentari a l'entrada