Crònica d'un exili

Una vegada va perdre's a Madrid. Però perquè ell ho va voler. I va anar-hi després d'una pedregada a l'aeroport, conversant a l'avió sobre el Cop de Sanjurjo o la presència dels carlins a la formació de la Falange i topant-se, en plena Puerta del Sol, amb una manifestació de vaguistes d'UGT. Madrid semblava tornar a les barricades del 36', potser perquè per ell Madrid era l'absoluta llibertat; la solitud té això: quedar-se sol amb un mateix i fuetejar-se l'ànima permet no dependre de ningú. Sols de tu. Per això hi havia anat a caure un dimarts de juny. Per trencar un cicle i començar-ne un altre. Per deixar enrere un any ple de res on l'únic que havia tingut també era allà. Com ell. Ella respirava a menys de quinze quilòmetres a la rodona sense tenir la remota idea que ell voltava per la capital. Distància. Va allotjar-se sol a una tendra habitació d'una pensió perduda a la Plaza Mayor. Sabia que aquell llit de matrimoni se li faria immens com les hores sense ella, però per això havia anat també a Madrid, per traspassar un amor de llençols plens de paraules i veure néixer una amistat de lliteres plenes de somriures. Esperança. Va caminar durant hores sense tenir cap rumb, fotografiant-se a cada estàtua dels Larras, Lorcas o Calderons i revivint en cada passa aquell viatge que havia fet amb les seves quatre princeses feia més d'un any. Parlava amb persones anònimes que coneixia segons la marxa o en convertia del silenci de la seva solitud una cançó que recitava els versos del caníbal que vivia dins ell. O potser escoltava una cançó de Sabina de l'únic disc de música que duia dins l'mp3. Llibertat. De l'atzar en va fer una realitat quan havent sopat es va topar sense esperar-ho amb un recital de Jaume Sisa a un cafè-teatre. I endavant les atxes per realçar les bigues del futur que restava per venir. Va continuar caminant durant tota la nit, reiterant el silenci etern que combinava amb una cervesa rere altre. I perquè no dir-ho, fuman-se'n un rere altre. Beure, fumar, callar, pensar, recordar i viure. I tot, mentre en feia de la lluna un focus d'un milió de watts i caminava ebri sense parlar, emborratxant-se per dins i confonent la ciutat amb un poema. Però el vers havia estat dir-li a ella que era allà. Renaixença. Va veure sortir el sol a Madrid, i allò el va repintar de cap a peus, tant, que la va trobar un dimecres de juny a les deu del matí just davant l'Oso y el madroño de la Calle Preciados. Complicitat. Després de passejar damunt les Rimas de Bécquer al Barrio de las Letras, va tapar-li els ulls fent camí entre un exèrcit de japonesos per obrir-li un horitzó amb cos i forma del Guernika. O del Messies de Gargallo. O potser dels carrers d'un Madrid que estima malgrat ser la pupil.la de l'enemic. O, segurament, de l'estació que té nom de dol i de cançó on ella li va fer una foto mentre ell agafava amb la mirada un tren a l'infinit.

Ser cultos para ser libres. Allò havia esdevingut l'infinit. Una llibreria teològica i filosòfica amb aquest suggerent nom, on venien única i exclusivament les obres completes amb edicions de pell dels millors filòsofs de la història. De Plató a Nietzsche. I ells dos també, perduts allà dins, atapeïts de llibres i més llibres o d'històries que no volien deixar de compartir. Plenitud. Caminar al seu costat per les aceres d'un Madrid nascut d'entre setmana era com haver fugit amb ella a l'illa deserta on no serien res més que desconeguts invisibles als ulls de tothom. Per això la mirava cada dos per tres quan enfilaven la Calle Mayor amunt: per observar únicament Madrid i oblidar-se de totes les persones del món menys ella. Potser alguna cosa semblant a aquesta li va dir sota aquell tendal a la Plaza Jacinto Benavente. Que no la volia perdre, que havia recorregut 650 quilòmetres per dir-li que la vida després d'haver-la conegut era diferent i sobretot, que l'estimava. La primera vegada que li deia t'estimo. Allà, a Madrid, a les dues del migdia d'un dimecres de juny i ballant amb la sincronia de l'art en cada minut que passava al seu costat. Retorn. Dinar a un mesón de menú i escarxofar-se a la gespa del Retiro amb un palau de vidre al costat. Per moments dubtava en si allò era real o encara estava al jardí d'Epicur que abans havia fullejat. Però existia. Els minuts, per fi, valien el seu pes en or, i la vida, per uns moments, li semblava tornar a tenir sentit. Per això es van asseure a una terrassa de Chueca, per prendre l'última cervesa a Madrid i brindar per l'amor en llibertat. El que és capaç de trencar fronteres i lleis o el que és capaç de convertir els porxos de la Plaza Mayor en una finalitat sense fi, com l'art. Comiat. Com la finalitat d'acomiadar-se allà; l'únic adéu era el de tots dos, perquè aquella era una abraçada sense fi. Ens n'hem sortit, li va dir ell abans de l'últim adéu. Havien aconseguit cavar el sot d'aquella història d'amor per passar pàgina i començar-ne a escriure una altra. Després d'allò, retorn a la solitud. Als sopars freds en un bar d'entrepans i pernils penjats del sostre, a les postes de sol com escletxes de la Castellana i a l'aïllament de veure en directe a la Plaza Colón un partit d'Eurocopa on Espanya acabaria esdevenint campiona. Sentir-se estranger mai havia estat tant senzill. Per això volia seguir caminant. Per on fos. Per aquells carrers que ja començaven a tenir regust d'arreveure i pel pont que ell mateix s'havia creat a l'hora de retrobar-se si mateix. I d'hores no n'hi van faltar. Vuit hores, per ser més exactes. Pujar a l'autocar, encendre's l'mp3 i observar per la finestra com la M-80 s'esmunyia cada vegada més en un oasi d'on ja havia marxat. Sabinejar. I parar a Sòria per fumar-se'n un en plena matinada; agafar el mòbil i dir bona nit a les noies a qui més ha estimat enviant-los una abraçada des dels campos de Castilla que tant havia estimat Machado. Altre cop parada a Saragossa. I quilòmetre a quilòmetre fins tornar a posar els peus a Sants. Despertar. I repondre's d'aquell somni de dos dies de durada, agafar el metro, baixar a Sagrada Família i tenir ganes d'escriure el seu Nou Testament. Al banc que compartia amb ella. El seu banc. Allà on ell, una matinada, havia escrit damunt la fusta amb permanent que quan ja no quedés res, quan aquell futur fos present i el vent escampés la pols de tots ells, sobreviuria, eternament, el foc nou d'ella i ell que mai cremaria allà on habita l'oblit. Per això, abans d'entrar a casa, es va asseure allà. Per no oblidar i per mastegar als llavis el regust d'un Madrid que havia esdevingut poesia.