Fi de la primera parada d'aprenent de filòleg català

Sona la cançó de l'estiu cantada pels avis de Catalunya a TV3 i penso que ja ningú recorda aquella tornada de vull saber-ho tot de tu que ara fa un any ens incendiava els timpans a cada moment, però mentre ho penso, me n'adono que potser jo sí que he après alguna cosa de mi durant aquest any, ara que tot s'ha acabat i el ventilador de la meva habitació em torna a despertar cada matí per anar a fer de monitor a la canallada del Pla.

Ara fa un any em llevava un matí de juny, obria l'ordinador i llegia que havia aprovat la selectivitat, és a dir, que tenia les portes de la Facultat de Lletres de la UAB obertes per entrar-hi a estudiar filologia catalana tan aviat com vulgués. I sí, sembla mentida però ja fa un any d'aquella reunió en que ens van explicar què en seria de nosaltres si havíem decidit estudiar aquella llicentiatura, quines assignatures cursaríem, quin pla d'estudis seguiríem, etc. De tot allò ja en fa un any i jo tinc la sensació de no haver-me'n adonat fins ara, fins el moment en que tornar a treballar a un Casal d'estiu m'ha fet veure que un altre any ha quedat enrere, i amb ell, moltes de les coses més boniques que mai he après. Ho dic perquè quan la gent em pregunta: "ei, i què, estàs content amb la carrera?", jo sempre responc amb discrepàncies que acadèmicament n'esperava molt més, però que per la contra, la sociabilitat universitària, humana i cultural que he respirat durant l'últim any m'ha enamorat. Quan vaig entrar a estudiar a la UAB pensava que aprendre a ser filòleg era fer arbres de sintaxi amb els ulls tancats i posar-se damunt la taula a una classe i cridar Oh capità, el meu capità amb un llibre de Salvat-Papasseit a la mà (suposo que il.lusionar-se és gratuït i jo en sóc pecador convulsiu). Res d'això ha estat com jo creia, però un any després de somiar com seria anar a universitat, em trobo ajegut cada nit al capçal del meu llit amb llegint per plaer un llibre de Maragall amb poemes escrits fa més d'un segle amb llengua pre-normativa o repassant cada cartell publicitari o cada menú de bar per trobar-hi les faltes d'ortografia pertinents. Alguns diran que m'he tornat boig quan em poso a contar amb els dits el número de síl.labes que tenen les frases dels càntics al Camp Nou per tal d'esbrinar-ne la mètrica, però en el fons, fent això me n'adono que aquesta primera parada d'aprenent de filòleg català ha servit d'alguna cosa.

Divendres vaig dir adéu fins d'aqui uns quants mesos a la facultat que s'ha convertit en la meva segona casa i al bar on he tingut moltes de les coverses més entranyables de la meva vida. Anar de retirada espiritual a Montserrat i veure nevar, assistir a la Nit literària de Sta.Llúcia, viatjar a París i escriure un poema a una paret de Montmatre, escapar-se a la Sitges modernista un dimarts al matí o fer una calçotada filòlògica a un parc públic de Martorell també és estudiar filologia catalana.

Però per damunt de tot, haver acabat el primer curs de filologia catalana és la certesa de que aquest és un viatge amb destí final i que aquest any, al vagó del tren, he compartit la vida amb persones que tampoc tenen por a fer l'amor amb les paraules.