Petita calma de setembre

Arriba un dia a la petita pàtria en que de cop tot és fa més lent, menys sorollós i rotundament gris; a les nits ja ningú treu la cadira a la fresca i la piscina de sobte canvia el blau paradisíac de l'aigua i el cel per un color semblant a una pluja de cendra. La gent perd el somriure enmig de l'olor de most i busca un refugi del nou tarannà a la barra d'un bar, un casino davant una escurabutxaques o l'interior d'una casa de barrets. I enmig de tot això, ofegat dins la rutina del no-fer-res amarada per l'amargor del primer setembre estudiantil, em trobo amb una gandula de platja, una tarda ennuvolada, una Piscina municipal semi-desèrtica i un llibre per estrenar de Sergei Dovlàtov. M'assec a la gandula, observo els núvols de mitja tarda, em llenço de cap sense dutxar-me dins l'aigua de la Piscina i obro el llibre on la primera frase que em commou és "l'infern som nosaltres". M'estiro panxa amunt i tanco els ulls. De sobte, em calenta la cara la llum d'un sol que m'obliga a mirar-lo i que, poruc, treu el cap entre els núvols per tornar a fer brillar l'aigua, despertar crits alegres i plors de nens i aconseguir que durant uns instants oblidi la misèria dels dies i torni a creure que tot està per fer i tot és possible.

(Durant tres minuts el sol s'ha mantingut valent entre les escletxes dels núvols; com un idil.li de l'astre rei, és un miracle que durant aquest temps sonés una cançó d'Adrià Puntí al meu iPod, havent començat un segon després de rostir-me el rostre i acabant gairebé acompassada en el temps amb el sol.)