Driver

Tanca els ulls, recorda-ho i no ho oblidis mai: ets al descans a escassos minuts de sortir al camp per jugar-t'ho tot a la tanda de penals i estàs nerviós com mai. La gent al teu costat fuma i de fons s'escolten crits d'alegria i cares de decepció, i tu ets allà, sol, amb l'única certesa de saber que d'aquí cinc minuts t'ha arribat el torn. Has de calmar-te, evitar el tremolor de les cames i sufocar les papallones que se't cruspeixen l'estómac. I aleshores, de sobte, viatges d'això a allò. D'allà a dos dies abans, a allò. De les dotze del migdia de dilluns a les dues de la matinada de dissabte. T'encens l'ipod i et poses a escoltar Nessum dorma amb el volum al màxim. I et tornen les cançons de Sabina volant entre el fum d'herba del Lokal una nit de dissabte, el whisky sense soda en gots de plàstic amenitzant converses sobre Formentera i la neu apareguda d'enlloc rere la finestra bruta; i després d'això, l'ascensió al paradís, la meitat d'un bidó ple de brases escalfan-te les mans i el reproductor de música amb el volum a tot drap fent sonar Nessum dorma al ritme de les volves tímides caient del cel de la Petita pàtria. I no oblides que això, allò, va ser real. I amb els ulls tancats a escassos minuts de saltar a la gespa recordes que dissabte les portes del cel es van obrir per dir-te que te'n podies ensortir, igual que a la cançó de Manel. Però la teva cançó l'entona Pavarotti, i quan s'acaba, segur de tu mateix, mires el cel de Pedralbes sense neu i puges al cotxe de pràctiques recordant Florència, analitzant el significat del verb renéixer i sabent que al cap de deu minuts seràs campió. Després d'això, el silenci trencat únicament per la veu d'un examinador que diu que estàs aprovat.

I plores, crides, saltes i escrius que has vençut el partit més llarg de la teva vida i penses en l'òpera que Puccini va escriure fa dos segles i que t'ha donat ales per guanyar. Vincerò!