Vols caure a terra i que no t'agafin, perdre el món de vista i veure només art i fer dislèxia amb els colors i creure que el sol del migdia és lluna plena. És tan senzill com desorientar-te i oblidar-te d'on ets sense oblidar que no ets a casa o palpar-te el cor a deu mil revolucions i sentir-te genet d'un carruatge de cent cavalls cavalcant pel passadís d'una galeria plena d'escultures de fa sis segles.
Stendhal va dir que ell, allà, havia arribat a aquell punt d'emoció en el que sols es troben les sensacions celestials donades per les Belles arts i els sentiments apassionats, i que va ser just allà, sortint de Santa Croce, on el cor li bategava a ritme de llampec, caminava amb por de caure i la vida se li esgotava davant seu.
Viatja cap a l'aventura, doncs, de caminar envoltat de joies del quattrocento a la ciutat de les flors violetes i notar a l'estómac les mateixes papallones d'un primer petó.
Arrivederci!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada