3/3/10

Primer aniversari


Vuitantè batec. I em preguntes d'on vas sortir. Vas venir de París, com els nens antigament, però en comptes de tardar nou mesos tu en vas tenir prou amb nou dies. Ho recordo perfectament: el cel gris, la pluja insistent -gairebé invisible, d'aquella que no té forma ni sentit però que amara a la jaqueta fins deixar-la xopa- als peus de la Torre Eiffel, els cafès a les terrasses cobertes del barri llatí i sobretot aquell bar de Montmatre on, entremig de mil post-its enganxats a la paret, hi vaig deixar escrit, a quatre mans, un poema. Allò va fer sentir-me com Rusiñol, Miró, Papasseit o Picasso quan vagabundejaven per París nodrint-se únicament d'art, i va ser aleshores quan vaig fer l'amor amb les paraules i vaig gestar la vida com un encefalograma en vers.

Nou dies més tard deixaves escapar el primer plor explicant precisament això, el teu descens del cel de París a la realitat mundana d'una vida a la qual mai he sabut donar el color adequat. Ja des del primer moment, fins i tot durant la pròpia gestació, vas demostrar que les lleis del temps no anaven d'acord amb tu, afirmant que el tempo de les coses no havia de ser de cap manera el tempo del propi món. Vas aprendre a escriure abans que a parlar i vas aprendre a plorar abans que a riure, però després d'això, realment, ja res ha tornat a ser com aleshores. En un any has estat l'altaveu de totes aquelles coses que no sé dir de cap altra manera que escrivint, i has vingut d'allà i d'aquí per compartir històries, emocions, sentiments i mil coses més que només servirien per adornar a periodistes barats una trista crònica. I ara, avui, bufant per primera vegada una espelma ets conscient que quan vas arribar al món les coses eren rotundament diferents a com són ara: el Barça no havia guanyat encara cap triplet, la universitat tenia encara aquella aureòla de paradís de la cultura i l'educació i no pas de territori on s'hi crien mutants, el col.lectiu semblava tenir encara força damunt l'individu, a la carretera no hi transitava cap conductor novell amb un Renault Megane matrícula WD, un equip pre-aleví de futbol-sala de Casp mai a la història havia disputat una final de la Lliga Escolar de Barcelona o Formentera encara no havia robat el cor a un rapsode i un guitarrista planencs que d'ençà d'aleshores viuen a una altra dimensió. I tu has estat còmplice i observador directe de totes aquestes coses i moltes més.

Com deia aquell poema que encara deu restar penjat a les parets d'aquell bar parisenc,
"passaran els anys i aquest paper es marcirà", però sens dubte, mai es podrirà o deixarà d'existir pel simple fet que tu seguiràs aquí, sent el riu paral.lel a la vida que amb meandres més amples o més estrets acaba desembocant a un mar, un món, on és possible tot allò que enlloc més és possible.

Avui, com veus, parlo jo perquè sense tu no sóc.

I que en compleixis molts més.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Genial.., com sempre...