25/5/10

El club

Tots havien aparegut allà sense recordar com hi havien arribat o quin camí havien agafat, convertint-ne d'aquell néixer una espècie de despertar després d'un llarg son. D'alguna forma hi eren, i cadascú era veí de l'altre perquè tots tenien el seu racó de llibertat, el seu espai on caminar sense que ningú els digués quina ha de ser la freqüència del pas, el seu racó on poder-se mirar al mirall i alliberar l'ànima en cada badall.

En Fernando i en Rainier venien de ser un peix gros, una d'aquelles persones a qui tothom escolta quan diu res, a qui tothom alava sempre sigui el que sigui allò que hagi dit abans. Havíen palpat l'èxit de primera mà, sabent-se algú en aquest vida plena de ningús. En José i en Mahmud havien desafiat a la utopia i havien vist néixer a les seves mans les petites revolucions de cada dia, però també una revolució de les d'abans, d'escopeta i clavell vermell. Havien vist créixer com una flama la revolta davant els seus ulls i ho havien estampat amb els seus versos que sonaven com trets. L’Antonio i en Joan vivien allà el seu segon exili, i tot, a més, després d'haver hagut de fugir, l'un d'un país en guerra i l'altre d'una societat en guerra. Allà també hi buscaven mil postes de sol com les que sempre havien estimat. L'Emily i la Rosalia eren, per fi, més que una persona; eren una dona. I ho deien i no havien de plorar el fet de sentir-se soles a les nits. Eren les úniques dones entre tots aquells homes, però allà sabien que eren dones perquè podien viure sense ser menys que persones. L'Italià i en Charles, en canvi, eren els únics que havien visitat l'infern, i de fet, era per això que tothom sabia el seus noms. L'un hi havia estat sols de visita i, després d'escriure-ho mitjançant poemes, s'havia fet d'or; l'altre, precisament, hi havia viscut tota la vida per culpa d'escriure poemes. Coses de la vida. O de la mort. Finalment, en Wolfang i l’Arthur ho havien viscut tot sempre d'una forma diferent, d'una forma on no importava res més que els sentiments de cadascú. Havien viscut sempre amb l'èmfasi de lluitar per les batalles perdudes, d'estimar cada dia amb les ganes d'estimar millor l'endemà i sobretot, amb el tarannà d'existir per decisió pròpia, no per imposició de ningú, ni tant sols de la pròpia vida. Eren els únics que eren allà perquè ells mateixos havien decidit quan i com hi volien ser.

Vivien on ningú els podia veure, on ningú els podia ni tant sols sentir. Vivien al fons dels oceans, tan al fons que entre cel i infern s'hi veia sortir el sol cada matí. Havien canviat respirar aire per respirar mar, i aquell mar els donava la llibertat plena, la de no saber si existirà demà ja que ni tant sols sabem quan és avui. Caminar era nedar i treballar havia passat de moda degut a que tot era de tots; a les seves cases cadascú hi passava el temps com volia i ningú s'exclamava si aquell un o aquell altre feia quatre dies que no apujava la persiana. Es trobaven cada dia al tard, quan el cansament els empetitia tant que es despullaven de tot i es quedaven únicament amb ells mateixos; sols amb ells. Quedaven sempre al mateix lloc, i era allà on des de feia temps hi celebraven un recital de poesia diari. Tots hi eren, sempre, i la gent que vivia per a prop els anava a veure mentre callaven davant els versos de qualsevol d'ells. No els importava el que estigués passant allà on vivien abans, i tots, tant els protagonistes com el públic, festejaven que l'eternitat fos així.

Eren els morts d'allò que algun dia havien sigut, i dia rere dia, en aquell racó del fons del mar, s'hi penjava un cartell on s'hi anunciava un recital; deia així: "Cada nit, poesia per existir a càrrec de Fernando Pessoa, Rainier Maria Rilke, José Martí, Mahmud Darwish, Antonio Machado, Joan Salvat-Papasseit, Emily Dickinson, Rosalia de Castro, Dante Aligheri, Charles Baudelaire, Wolfang Goethe i Arthur Rimbaud."

Encetaven la vetllada exclamant -Que la mort segueixi vivint!, i cada vers que recitaven es convertia en una bombolla de vida a la superfície del mar dels vius.

1 comentari:

Irene ha dit...

No sé massa com he caigut per aquí, però deixe'm dir-te que tens/has fet/ és un bon blog, aquest, el teu.