P(r)oètica mallorquina

(Encara t'has llevat amb el cap ple de núvols, però aquí, avui, la tempesta ha salpat de dins tots els racons del teu cos cap al cel. Segurament per això plou sense parar rere els porticons de la finestra. Durant uns quants dies tot ha estat a l'inrevés, i has estat tu qui s'ha hidratat de moments fugaços, de glops de temps que t'han embriagat de forma incesant, consant; un glop rere altre per fer més especial el glop de després com un aquelarre d'experiències i sensacions inoblidables sense pausa ni cesura ni cadenes ni comes per aturar l'aire que li manca a una oració llarga com aquesta. Potser, com va dir algú, la pluja ho neteja tot i és l'única capaç de desprendre't d'aquesta ressaca que t'ha deixat els llavis salats, com la mar, com la llengua; deies que la primavera és el més semblant a la revolució i amb l'hivern renascut tu segueixes tenint set de tot el que has viscut, de sol i de brisa marina als peus d'una catedral gòtica i d'ulleres de sol fent d'antifaç per uns ulls que ho vesteixen tot de poesia i de pantalons curts a les cames per passejar per carrers hinòspits amb noms dignes de la Crònica de Desclot i tintats amb façanes de color groc i taronja i blau cel i amb persianes verdes o granes dignes de postal i de passes sense treva tot volant elevat dels llambordins per aferrar l'horitzó des d'on suren globus amb paraules escrites al damunt. La primavera s'ha arronsat i qui sap quan tornarà a treure el cap, però Palma, prosaica o poètica, ja és un parèntesi que ha mudat del present simple al pretèrit imperfet.)
I ara torna a ser demà.