1/9/10

Restart


Ara que se t'esmolen entre els dits els olors i els impulsos de la natura que ha florit, te n'adones que ha tornat el temps marcit de la decadència, de llevar-te als matins cobert amb els llençols fins dalt i les cames encongides per tal d'engolir el fred i d'obrir els porticons de la finestra i no trobar-hi el sol encegan-te els ulls recent llevats. A la Petita Pàtria encara no desfilen, vençudes, les fulles caduques de la tardor, però és inevitable l'avanç feroç d'una brisa que espanta qualsevol pista viva d'un estiu moribund; no s'escolta cap sirena que anunciï de forma estrident un bombardeig, però els carrers desèrtics respiren orfes, enyorant la xafarderia de quatre velles que surten a prendre la fresca o l'enèrgica aventura de la canalla jugant a cuit i amagar. L'aigua de la piscina es mou mansa i tranquila, gairebé com un mirall, davant l'absència de banyistes, i tu, assegut a una gandula respirant una calma digne del Carib, mates una mosca que caminava lenta, cercant el sol inexistent, damunt la pàgina 73 d'un llibre d'Enrique Vila-Matas sobre suïcidis literaris. Potser és cert, doncs, que un any més ha tornat, com un huracà que ningú desitja, la petita calma de setembre que amaga un tifó descontrolat ple d'examens de setembre, pre-temporades de futbol sala, despertadors activats a una hora concreta i un enyor abismal per l'estiu que s'acaba i potser no has viscut.

Certament, quan l'enxeneta aixeca el braç en el darrer castell de la Diada i Sant Fèlix entra a la Plaça refugiant-se fins l'any següent, els dies amarats de calor s'enterren pel seu propi pes i te n'adones que si la primavera era el més semblant a una revolució, el setembre és el més semblant a l'endemà d'un Cop d'Estat. I la vida, sense desitjar-ho, passa pàgina i enceta una nova ruta; un ascens o un descens, recíproc com el rastre d'un avió al fons del cel.