Aquí dalt tot es frenètic. La il.lusió ha deixat de ser una filera de llums de fira i ha mudat en un gotim de minuts contats de forma matemàtica de tan efímers com són; de sobte, tot comença a succeïr amb la velocitat dels trens de mercaderies que no paren a cap estació i t'escupen un cop d'aire calent, però aquí dalt d'aire no en fa pas i l'alè et tremola com mai ho ha fet. A baix, una enumeració de rostres desconeguts crea un trencaclosques on no hi falta cap peça, i abans que l'Oriol arrenqui a respirar amb sis cordes com a pulmó, aixeques el cap i l'ombra de l'Ovidi projectat amb un powepoint t'abraça, t'agafa de la mà i et sembla tan real que creus estar a alguna cosa semblant al cel. Et passen per davant els poemes de revolta que vas descobrir pels carrers de Vilafranca quan no sabies què volia dir afeitar-se, les fotografies del Raimon, l'Ovidi i el Pi de la Serra davant un teatre ple que van omplir el teu treball de recerca i la primera vegada que vas posar-te davant un micro per ser escoltat: tot pesa de forma densa en un record preciós i convertir aquest núvol en realitat només depèn de tu. Les llums s'apaguen, l'escenari s'enlluerna damunt teu i penses en aquelles tardes d'adolescència a les golfes de Cal Gallego, quan rascar quatre acords d'una guitarra no era res més que una embrionària il.lusió o penses en aquella tarda de juny a la Font de l'Esteve, on el Pla va deixar de dir-se Pla per passar a anomenar-se Petita pàtria.
La gent calla i espera encuriosida, mires a la teva dreta, dius que sí amb el cap a l'Oriol i a les onze i deu d'un onze del dotze del deu, a un teatre de Llíria, a les terres del Sud, preparan-te per recitar versos d'un poeta de València pronunciats amb català central, dius Bona nit a tothom, et bull un volcà de lava fet de rimes per dins i afirmes que reciteu per existir.
I durant quatre poemes l'existència és dolça com una lluna coberta de sucre i la vida, amb o sense Amanda, és eterna en quinze minuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada