Dècimes d'oblit II: Pintura italiana

Era precisament l'absència el que l'havia induït a una amnèsia del passat i, com tants altres dies després d'haver begut i fumat, va llevar-se sense saber ben bé on era; els coixins feien una olor diferent als de casa i el sostre de l'habitació era de color lila en comptes de ser blanc. Aixecat del llit i encara esmaperdut, va adonar-se -mirant el despertador- que no eren ni les set, va anar cap el lavabo i de retorn al llit, amb els ulls plens de lleganyes, es va topar de cara amb un quadre que el va hipnotitzar com un eclipsi de lluna. Astorat davant seu, va veure un riu que brillava com una autopista feta de mirall i hi va contar un, dos i fins i tot tres ponts que unien a banda i banda de la riba una ciutat tallada en dos: d'un cantó, cases de colors ataronjats i marronosos que es feien clares com més lluny s'estenia l'horitzó de la perspectiva i que s'enjoiaven amb més d'un campanar; de l'altre, únicament una teulada feta de teules i maons també ataronjats que confluïen al capdamunt del primer pont, on sobre tres arcs s'hi aixecaven vivendes amb balcons com nius d'ocell. Va pensar que l'art és un laberint on es pot arribar a la sortida per diversos camins i va imaginar-se fent un salt just des del lloc on estava dibuixat el llenç, sortint de l'aquarel.la, caient damunt les teulades fredes pel fred d'aquell cel gris i, a l'arribar al final, posant els peus a terra, al carrer. Segur que el del quadre seria un carrer amb llambordins, com abans, i ell caminaria per dins la ciutat que s'imaginava plena de carrerons estrets amb botigues artesanals, de llibreries amb una secció de poesia més àmplia que la de best-sellers i amb restaurants d'estovalles amb quadrets vermells i blancs; caminaria entremig de places plenes d'escultures immenses i entre les parades d'un mercat municipal ple de venedores de tomàquets i hortalisses amb una bata bruta. Arribaria davant la catedral de la ciutat i se li tallaria la respiració, alçaria ben amunt la vista i amb els pèls de gallina tindria la sensació d'estar-se marejant davant tanta bellesa junta; de sobte ho veuria tot tan pàlid i blanc que les parets del temple li semblarien terrossos de sucre edificats fins al cel. Somiaria com deuria ser veure la posta de sol des de dalt de tot del campanar, però seguiria caminant fins arribar al pont i avançaria damunt l'acera fins a posar-se al mig de tot i observar la perspectiva dels dos altres ponts convertits en dos móns; al final de tot, la primera dimensió, més a prop, la segona. Va sentir-se tan a dins del quadre que va escoltar veus de gent parlant un idioma diferent, ja que aquella ciutat sabia del cert que no era a Catalunya i va suposar-se, per l'afluència de campanars i pel color de les cases, que seria d'Itàlia; com que estava damunt un pont, va endevinar que la barana que impedia caure a l'aigua estaria plena de candaus on milions d'enamorats haurien segellat per sempre el seu amor i va creure, al seu parer, que era el lloc més preciós del món per suïcidar-se.

Duia deu minuts aturat davant el quadre i, encara amb pijama, quan va apropar-se per notar la textura dels colors damunt la tela va adonar-se que el cel mudava el gris per un groc vermellós amb un sol de fons i que la textura del llenç era rígida i dura com la d'un vidre.

Vaig obrir la finestra, vaig adonar-me'n que jo era ell, vaig baixar de l'hostal per descobrir Florència i durant tres dies va esdevenir una obra d'art en tres dimensions.





(obra pictòrica d'Ernest Descals)