6/1/11

Dècimes d'oblit IV: Aprendre a desaprendre


La noia dels cabells castanys llisos que seu a primera fila pren nota fins i tot de quants esternuts ha fet el professor: tres. Ho apunta al costat d'una cal.ligrafia que ni s'entén enmig d'un munt d'informació que el doctor en literatura medieval ha tret d'un llibre que cita cada quaranta-sis minuts. El noi amb ulleres que seu a prop seu li demana, increïblement preocupat, si li pot repetir el nom de l'autor que acaba de citar el mestre, però ella el mira i sense respondre-li amb paraules li gira el full cap al seu favor. Quatre files més enrere, entre nois i noies que xategen amb la Black Berry i dos barbuts amb vestimenta dels anys setanta que semblen muts, tres noies parlen sense parar durant l'hora i mitja que dura la classe i comenten que la filla de puta de la professora de la classe anterior els ha cridat l'atenció dues vegades per tal que fessin silenci; elles segueixen parlant i rient i quan el professor les mira, callen i escriuen i fan cara de bones minyones perquè creuen que a final de semestre ell ho tindrà en compte a l'hora de puntuar. Mentrestant, al bar, cinc energumens que no treballen més de trenta dies l'any i viuen a un pis d'estudiants on jeuen al sofà i fumen porros tota la tarda mentre els seus pares els paguen la universitat i el lloguer, fan campana i beuen cervesa a quarts d'onze del matí envoltats de centenars d'estudiants més que entenen el bar com a aula magna on més coses s'aprenen a la universitat. A la sala d'estudi, però, catorze noies dediquen tot un matí a estudiar per l'examen de l'endemà i després d'haver entrat a les deu, en surten a les dues amb mig paquet menys de tabac de liar i amb la sensació que, igual que a segon d'Eso i que a Batxillerat, si es fan una xuleta aprovaran. Al pati de la facultat, al costat del quiosc, tres assemblearis disfressats d'euskalduns dibuixen l'enèsima pancarta per tal de protestar contra ja no saben què, i al departament de la llicenciatura, al segon pis de l'ala est, la noia dels cabells castanys que seia a primera fila es topa a la porta del despatx del professor amb una de les tres lloques que no ha callat durant tota la lliçó sobre la iconografia a la Crònica de Ramon Muntaner. Es miren, com si d'un duel de l'oest es tractés, recorden aquell dia de juliol que es van conèixer mentre descobrien que s'estaven matriculant als mateixos estudis i obliden, com fa mesos que fan, que aquell matí van tenir la sensació que compartien les mateixes inquietuds, els mateixos somnis i les mateixes passions; l'una s'avança més ràpida que l'altra en la lluita per arribar abans a la porta del despatx i, com un tauró, la noia dels cabells castanys fa la traveta a la xerraire del cabell negre per tal que caigui. L'una plora, l'altra riu i li recrimina en veu alta mirant-la als ulls que són alumnes d'una carrera on, com a totes les carreres, hi ha algú que arriba primer i després escòria que arriba al darrere i de la qual mai ningú recorda el nom.

De sobte, pel seu costat, passa un professor que es va doctorar als quaranta-nou anys després d'haver tardat disset anys a acabar els estudis perquè treballava de carnisser al seu poble natal, les mira i, absolutament abatut davant la imatge, se n'adona que ja és tard per retrocedir i que l'educació d'aquest país ha creat estudiants que aprenen a desaprendre: perseguidors d'una llicenciatura amb un NIU acreditatiu com els números que xapen els pastors a les orelles dels xais del seu ramat.

2 comentaris:

N'gala ha dit...

Algunes situacions de les que descrius m'han sonat tant i les he vistes tan properes...

Estem arreglats amb aquest model educatiu. Volen que en sortim una colla de treballadors, i no una colla de savis que siguin capaços d'ampliar les mires d'aquest món tan estret.

Anònim ha dit...

Quasi sense voler, t'hi has deixat ben retratat.