Dècimes d'oblit VI: B-6889-WD

Quan vaig asseure'm per primera vegada damunt el seient dret del teu darrere tenia 10 anys, mesurava més o menys un metre i mig i al meu costat, espremuts com sardines, seien l'àvia i me mare; a davant, al costat de mon avi, mon pare agafava per primera vegada aquell volant acabat de sortir de fàbrica, emocionat com poques vegades l'he vist i magnificant fins a límits astronòmics detalls tan banals com que el volum de la ràdio es podia apujar o abaixar des d'un joystick del propi volant. Recordo vivíssimament aquell matí de novembre de 1998. En recordo el viatge fins a l'Ordal -per provar el cotxe i fer els primers quilòmetres, deia mun pare-, en recordo l'escalopa amb patates que, com tot bon nen de deu anys, vaig crospir-me sense deixar-ne cap engruna al plat i recordo com un llamp que mai m'ha deixat d'il.luminar a me àvia dient-me que quan fos gran, si havia sigut bo i els estudis m'anaven bé, aquell cotxe l'acabaria conduint fins i tot jo. Després d'aquell matí, tot va venir rodat. Jo vaig seguir assegut damunt el seient dret del teu darrere durant més d'onze anys, anant i venint de Barcelona al Pla setmanalment, anant de casa al Camp Nou cada dos diumenges, anant de vacances a Andorra o anant on fos, sempre assegut allà, contemplant des del teu interior com, igual que el paisatge, la meva vida avançava, a vegades a més velocitat i a vegades a menys, amb etapes de pluja o també temps de sol extrem, amb dies eterns com una caravana a l'AP-7 i setmanes o mesos veloços com una carretera nacional a les quatre del matí. Van passar els anys i la mare va passar a asseure's a davant perquè l'avi ja no hi era. Més tard em vaig trobar sol al darrere perquè l'àvia també havia marxat, i jo, malgrat ja m'hagués fet gran i amb els estudis, si fa o no fa, me n'hagués mig ensortit, seguia sense abraçar el teu volant. Tot fins aquell dijous de finals de febrer d'ara fa un any, al 2010. Sé que malgrat no parlis i per tant no m'ho poguessis dir, aquell dia vas notar que t'acariciaven unes mans diferents, menys adultes i menys sàvies que les de mon pare, tremoloses degut a que per fi, d'una vegada per totes, era jo qui havia abandonat el seient dret de darrere per asseure'm al seient esquerra del davant, i no exagero -sé que alguns em comprendran-, si dic que amb tu la meva vida va canviar de forma abismal. Vas permetre'm arribar tantes vegades com volgués al Pla sense dependre ni de la Renfe ni d'un amic que vingués a buscar-me a l'estació, vas acompanyar-me en rutes nocturnes a pobles desconeguts on sense que se m'hi hagués perdut res vaig acabar trobant-hi una part oculta de mi, com sempre fa la solitud, i sobretot, vas ensenyar-me que la Torre de Claramunt era molt més a prop de casa meva del que mai m'hagués pogut imaginar. I jo no vaig fallar-te, cuidan-te tan com vaig saber, tractan-te com mon pare m'havia ensenyat, amb cura, paciència i amor. Vas dur-me a Carcassona i sé que els castells de la ruta dels Càtars et van agradar, vas dormir infinites nits al fred dels carrers de Barcelona després d'haver tastat durant deu anys un garatge calent sense que els teus fars davanters ploressin mai i vas aguantar com un cavall veterà una ruta per Espanya on 2.500 quilòmetres en deu dies no van suposar-te cap entrebanc.

Però dos dies abans de Nadal, fa menys de dues setmanes, encara al 2010, tant cansament et va fer dir prou. Sense avisar, com més dolen els comiats, vas dir-me amb vint metres d'agonia que no podies més, i jo, sense dubtar-ho, vaig saber des del primer moment el grau de tot plegat. L'endemà de Sant Esteve, com si d'un maleït enterrament es tractés, vaig dur-te al desguaç per tal que passessis a millor vida, i creu-me, quan vaig recollir de dins teu tot allò que era meu -que era nostre-, vaig recordar aquell matí de novembre i vaig adonar-me que m'havia assegut damunt teu per primer cop sent un marrec d'1,50m i que m'hi havia assegut per última vegada sent algú d'un mentre vuitanta-tres amb barba. Que dins teu havia viscut més de la meitat dels anys de la meva vida i que fossis bonic o fossis lleig, fossis esportiu o funcional, fossis d'home vell o d'home jove, havies contribuït a fer possible un dels meus anhels més preuats.

Després vaig tancar la porta per darrer cop, vaig entregar-te al mecànic i sota aquell dia grisós sense pluja i sense sol vas endur-te per sempre més una petita part de mi que mai oblidaré.