Cinema mut

Com cada dia, s’asseu i observa un paisatge on avui les fulles no es barallen i el vent sembla reposar. S’ho mira amb la mirada trista i els ulls cansats mentre potser pensa que aquell metre quadrat de finestral és l’única vida que coneix, per bé que depenent del dia, asseure’s davant la finestra signifiqui observar-hi una cosa diferent, talment com si el propi atzar utilitzés un comandament a distància per convertir un paisatge mort protagonitzat per un arbre sol en un paisatge mort protagonitzat per un arbre sol i unes fulles que corren gràcies al vent.

Així són les seves tardes, llargues i feixugues. Com la d’avui, on l’absència de moviment més enllà del vidre de la finestra el porta a convertir aquell vidre en un mirall i, de sobte, en la pau de la residència mentre tots els altres dormen, es veu reflectit en aquell arbre que habita un infinit sense companyia o en aquelles fulles que moren en el no-res després d’haver caigut de les branques del fruit. Tot té un color de tristesa aquesta tarda i fins i tot el sol gairebé no treu el cap per alguna escletxa de la sala on l’únic eco possible és el de la cullera remenant al cul del iogurt de vidre que un nét dóna a qualsevol dels altres residents. Això i res més. Llevar-se, asseure’s, dialogar amb el silenci, escoltar les converses que els altres tenen amb els seus respectius familiars, palplantar-se davant el finestral, sopar i dormir de nou. Els dies son una monotonia de principi a fi, com pàgines en blanc d’una llibreta acabada de comprar on res és diferent i on tot està per omplir. A ell li agradaria poder fer això i tornar a omplir de vida el seu temps, com quan tenia quinze anys i marxava de casa únicament amb una bicicleta i la imaginació. I tornava al vespre amb els genolls pelats i centenars d’històries per explicar; potser aleshores pensava que quan fos vell faria seure el seu nét a la falda per explicar-li el que feia de petit al poble quan jugava a rebentar tots els fanals del carrer el dia abans de Festa Major, però el temps ha passat, aquells fanals ja no funcionen amb oli i ell mai ha tingut un nét atès que la seva única filla va morir de mort sobtada als pocs mesos de néixer.
Sense voler-ho i malgrat fer el cor fort, aquelles fulles caduques escampades per damunt la gespa el fan pensar en ella, en la seva petita, i al mateix temps el transporten a la mare d’ella, la única dona que ha estimat mai, aquella amb qui es va divorciar setmanes després de l’enterrament. Tot li torna en tots els moments durant tots els dies, i el bagul dels records està ple d’agulles que se li claven a l’ànima quan se n’adona que res del que tenia existeix i que en el fons, estar assegut allà davant el finestral és com esperar eternament a una estació l’arribada del darrer tren.

Així també són les seves tardes, plenes de vivències que el transporten a mil indrets però que el retornen solament a un: a ell mateix, al seu anònim plor, a la solitud consumada en el desànim i a l’evidència que el passat és un tresor guardat dins un cofre i que el present és un televisor en forma de finestral on dia rere dia repeteixen la mateixa pel.lícula. Això sí, cinema mut i de color ocre.