Secretament despistarem la vista, ens arraulirem amb els braços i pronunciarem l'epitafi de la fi damunt l'espatlla de cada un; desapareixeran les carreteres i els cables d'electricitat, i tot allò que unia uns i altres morirà mentre nosaltres florim com una poncella damunt la runa del que vam ser. No existirà mai res més enllà dels records que tractarem d'assaborir com un caramel dolç de pal, i quan aixequem la vista i observem que, mentre dormíem, hem sobreviscut a l'apocalipsi, ens adonarem que som l'oasi de la nova vida.
Un illot, nosaltres, paper, tinta i la infinitud del mar on ressonarà l'eco del nou gènesi que recitem a cada segon.
1 comentari:
Et trobaré a faltar.
Però quan torni em pujaràs als búnquers i trepitjarem la ciutat. I les llums de colors. I serem, per una nit, dalt de tot de l'univers.
Publica un comentari a l'entrada