26/8/09

el Pla-Mònaco via penitència a Marsella


Ho recordo tot perfectament. Devia ser l'agost de l'any 2000, sí. George Bush encara no manava al món, Espanya havia caigut eliminada a quarts de final, com sempre, de l'Eurocopa d'aquell estiu, Nova York tenia dues torres bessones com a skyline de la ciutat i jo estava immers en la meva primera semi-depressió vital, produïda per la marxa de Figo al Madrid.
Passada la Festa Major del Pla vaig marxar amb els meus pares una setmana de vacances al Pirineu, a Ribera de Cardós per ser més exactes; set dies rodejat de cases de pedra, càmpings plens d'homes grassos sense samarreta i excrements de vaca o de cavall damunt l'asfalt de la carretera. L'hotel on ens allotjàvem era el típic hostal de poble on a quarts de sis ja saps com serà la sopa que soparàs a les vuit, i precisament va ser allà, al menjador, on per primera vegada a la vida vaig notar la mirada d'una noia. Jo, amb els meus onze anys al damunt i el flamant diploma de l'Educació Primària sota el braç, em passava els esmorzars, dinars i sopars mirant com un desesperat a la taula del costat, on menjava la clàssica família francesa amb un matrimoni, una àvia vella i lletja, dues filles i un fill. De les dues una devia tenir disset anys i l'altre tretze o catorze. El cas és que aquesta última em tenia el cor robat. Ella em tornava les mirades, fent somriures d'amagat i abaixant-me els ulls quan els meus pares em parlaven. La recordo perfectament perquè sempre duia una samarreta de l'Olympique de Marsella, que dos anys abans havia jugat la final de la Copa de la Uefa. Aquella samarreta era l'única cosa que sabia d'ella, i jo, per no despistar, un matí vaig baixar a esmorzar amb la samarreta del Barça d'aquella temporada, que no era cap altre que la del centenari, sense el nom de Figo, però, ja que me l'havien esborrat, i gratis, dies després ferís a milions de culés. A les nits, quan anàvem a prendre la fresca vora el minigolf municipal, me la trobava i volaven dins meu les primeres papallones a l'estómac. Sense dir-ho mai a ningú, ni als meus pares, vaig anar construint amb ella un romanç èpic, guiat, únicament, pels consells de la televisió, que em deien que mai fés el que feia en Novita per lligar-se la Shizuka. Per mi era un amor de cinema i per ella devia ser absolutament el que era, un joc de nens. L'últim dia, quan marxàvem, vaig baixar cinc minuts abans que els meus pares per buscar-la entre els banyistes de la piscina, i quan la vaig veure, allà, amb la seva samarreta de l'Olympique amb l'11 de Ravanelli, vaig prometre'm que alguna vegada a la vida aniria a Marsella i hi deixaria un pètal de rosa on hi escriuria el seu nom que m'havia acabat d'inventar: Michelle.

I el perquè de tot això, us preguntareu? Doncs perquè d'aquí escasses hores tiro carretera amunt amb destí a l'Stade Louis II de Mònaco, on divendres el Barça juga la final de ls Supercopa d'Europa, i fent camí entre el Pla del Penedès i Montecarlo pararé, per primera vegada a la meva vida, a Marsella.

I a la maleta només hi porto pètals grocs.

1 comentari:

giusepe21 ha dit...

q gran Roig, gran construcció i molt ben lligat. Ets gran titu,

ens veiem al setembre amb nens i pilotes de futsal de per mig

una abraçada i força Barça