Seguir creixent, seguir avançant

Aquesta és l'actualització número quaranta d'aquest bloc i, curiosament, el quaranta és un número que sempre he relacionat amb la maduresa, potser per culpa de la meva mare, que un dia va decidir plantar-se als quaranta anys i d'ençà d'aleshores mai més ha celebrat l'aniversari -segurament per la temuda crisi dels quaranta-, o potser per culpa de la salvació matemàtica dels equips de Primera divisió que persegueixen la permanència a la màxima categoria, assolida en arribar als quaranta punts. Només per exemples com aquests em fa especial il.lusió escriure per quarantena vegada aquí, gairebé mig any després d'haver decidit donar vida a aquest encefalograma en vers, el qual ara sento que batega fort. I jo que batego amb ell. Que els anys passen, igual que els dies i els minuts, i tinc l'ocasió de poder plasmar amb paraules tot allò que m'agrada o em deixa d'agradar i tot allò que veig o que no ens permeten veure. Sovint, és veritat, amb la sensació que a ningú li importarà el que pensi jo del món que m'envolta, però a la vegada, amb la certesa de que escrivint-ho em faig més gran que no pas bufant vint-i-una espelmes en un pastís de massapà.

Potser els dies seguiran sent grisos, com aquesta tarda plujosa de setembre que s'ha convertit en el meu millor regal, però així, entelant-ho tot en blanc i negre, seguiré triant amb qui i de quina manera pinto de colors allò que vull canviar, ja que com cridàvem ahir a Barcelona o com votaran demà a Arenys, només decidint per un mateix és pot assolir el cim de la felicitat.