2/11/09

Un altre Kop fins a la mort


Quants anys tenies la primera vegada que vas anar al Castanyada rock? Ja ni ho recordes. Quinze, setze, disset potser. Tant és. Recordes que aquells finals d'octubre al Poliesportiu el Prat eren com un ritual al qual mai volies faltar; nits d'alcohol i marihuana sense control, de crits i salts embogits al ritme de la música i de mirades que buscaven resposta als ulls d'algú a qui regalaves amor el dia del seu aniversari. De tot allò ja en fa massa temps, ho saps bé, però dissabte passat, de sobte, vas tornar a sentir-te com l'adolescent que potser encara ets. I va ser allà, al mateix lloc d'aleshores; el mateix pavellò, les mateixes paradetes del rotllo, els mateixos que busquen en la música una excusa per trencar una ampolla de Xibeca i voler-la estampar al cap d'algú, etc. Hi ha coses que potser mai no canvien, realment, i de moltes altres, l'efervescència juvenil n'és una d'elles. I dius efervescència per resumir en una paraula milers de sensacions que dissabte vas tornar a sentir. Mirar a l'escenari i veure-hi un plafó on s'hi llegia que Sols el poble salva el poble. I veure'l a ell cantant després de tants i tants anys imaginant com devia ser haver anat a un concert de Kop. I deixar-te endur per la situació, demanar-te una cervesa, i dos, i tres, i liarte'n un, i dos, i tres, i no tenir vergonya de tornar a saltar per cantar, cridant, cada estrofa de les cançons més ben parides que mai s'han fet a aquest país. I emocionar-te a l'adonar-te'n que després de tant temps, entre tornada i tornada de "No te rindas", ja no fa falta cridar JuanRa, resiste. Això i mil coses més potser serien un breu resum del que dissabte vas sentir. Sí. Acabar de nou un concert amb la samarreta amarada de suor. Sí. I malgrat tenir la sensació que aquest cop l'amor se't mor igual que la sorra de la platja entre les mans, anar-te'n a dormir confiant, com aleshores, en les petites revolucions.