23/2/10

Vals de l'esperança


Hi ha un home que vagabundeja a l'avinguda de la Pau cantonada amb carrer Solitud. Està sol i no para de fumar tabac de pipa liat amb la pàgina 7 del suplement de cultura del diari; cala paraules que se li impregnen a la llengua i respira fum que treu convertit en papallones que no mosseguen. Dies enrere, allà mateix, jeia damunt el jaç de l'asfalt aferrat a la seva motxilla plena de records, però ha canviat la motxilla per un acordió. Tu te'l mires i ell et riu. Qui sap d'on ve o com es diu. Qui sap on vol anar o qui vol ser. Potser, com tu, ell és tan pobre que l'únic que té és la dignitat de no voler jugar a la divisió dels taurons que omplen els televisors de la botiga d'eletrodomèstics de l'acera del davant; tertúlies de periodistes escopint ferralla per la boca sobre polítics embutxacant-se diners sota sospita de policies corruptes extorsionats per empresaris amb corbata. I milers de personatges que són sords davant els acords de la música dels qui no tenen res. Qui sap què toca o quanta gent l'escolta avui. En el metre quadrat d'una cantonada el món es fa tan minúscul que tot és relatiu. Qui sap quants diners duu a sobre, quant vi va beure ahir o quants cigarrets fumarà demà. Qui sap el perquè del seu somriure. Qui sap si és feliç, si el seu únic tresor és el record d'una nit amb ella, eterna i sense petons.

1 comentari:

Clara ha dit...

Qui sap a quants moments haurà posat banda sonora, qui sap quanta gent el deu recordar com ho fas tu, qui sap quants s'han parat a escoltar-lo i intentar entendre tot el que vol transmetre amb el seu acordió, potser el seu únic tresor.

Com tu dius "En el metre quadrat d'una cantonada el món es fa tan minúscul que tot és relatiu".. Hi potser en cada món minúscul, a cada cantonada s'hi poden trobar aquests personatges desconeguts que desperten curiositats i, amb la seva música, ganes de viure.





M'ha cridat l'atenció aquesta entrada..