15/3/10

Arquitectura d'una il.lusió


Oh vós que sou l'únic raig de llum que il.lumina la vida, responeu-me: enteneu que vostra llàgrima és la meva tempesta? Digueu-me si el silenci del que sóc nàufrag és més dolorós que estelles clavades a la sang o si la sal que us amara els cabells xops de l'aigua de la mar cou més a l'ànima que la vostra distància. Sóc esclau de l'esguard que una nit va robar-me els somnis i de vostres ulls, que van fer dia dins meu per fer volar coloms de colors mar i cel enllà. I vós, on sou? Allà al lluny eixams d'estrelles espurnegen i enmig de l'oceà isolen les esperances de nedar amb vós fins a l'horitzó i de conquerir, aferrat al palmell de la mà, un infitit.

No us enredo. Em despullo l'ànima davant vostre. Sou bella com una posta de sol daurada i dolça i fràgil com un gerro de porcellana, i vull dir-vos, amada meva, que si us trenqueu en mil bocins, jo moro amb vós i reneixo en cendra per no separar-me en vida de vosaltres.