Bilbao bidaia

Saps de sobres que mai oblidaràs la primera vegada que vas anar al País Basc, i ho saps, sobretot, per què vas intentar que ells tampoc oblidessin mai el seu primer viatge d'equip.

Si algun record d'entre tots els que has viscut et perdurarà per sempre, però, serà el d'aquella nit de dissabte a l'habitació 408 de l'Hostal Bilbao Aterpetxea, mentre a fora plovia i les gotes d'aigua t'havien obligat a suspendre l'activitat de nit. Allà dins, entre aquelles quatre parets, es van aglutinar tots divuit miran-te als ulls amb els seus ulls encara cansats dels tres partits disputats aquella tarda contra equips de Gijón, Durango o Bilbao, i tu, reclamant silenci, amb la veu ronca, els vas explicar que durant mitja hora se n'adonessin que a alguna banda hi havia nens, com ells, que mai havien pogut jugar a futbol perquè mai havien tingut temps per fer-ho, que sempre havien hagut de treballar durant tot el dia per poder menjar un trist plat d'arròs o per poder comprar un jersei als seus germans per tal que no tinguessin fred a l'hivern. Els vas explicar que aquests nens potser no tenien pare i mare, ja que segurament havien mort a alguna guerra, o d'alguna malaltia greu, o senzillament havien nascut orfes. Els explicar que aquests nens, com ells, amb dos orelles, dos ulls, un nas i una boca com ells mateixos, mai havien sabut llegir ni escriure, que mai havien pogut volar amb en Harry Potter o que mai havien pogut riure amb en Bart Simpson o en Doraemon degut a que es passaven divuit hores diàries treballant a un taller, cosint, per exemple, pilotes de futbol-sala com les que feien servir ells als partits disputats aquella mateixa tarda als Jesuïtes Loyola-Indautxu de Bilbao. Els vas preguntar com es sentirien ells si mai haguessin marcat un gol, si mai s'haguessin vestit una samarreta amb un dorsal a l'esquena per jugar un partit o si mai haguessin tingut un entrenador que els expliqués com trepitjar una pilota. Però sobretot, els vas preguntar com es sentirien ells si mai haguessin tingut un pare o una mare que els hagués eixugat el cul quan eren petits, que els hagués tapat amb una manta quan tinguessin fred o que els hagués omplert l'habitació de regals el dia del seu aniversari.

Els vas preguntar com es sentirien si cap vegada algú els hagués dit t'estimo, i tots van mirar-te amb uns ulls humits de tendresa.

Astorats pel que els havies explicat, els vas demanar que s'aixequessin, vas obrir la finestra de l'habitació i vas demanar-lis que s'apropessin a tu, a la finestra, i observessin el que tenien davant seu: una ciutat màgica on havíeu tardat gairebé deu hores a arribar. Bilbao havia estat la seva Ítaca. Els vas senyalar amb el dit de la mà la Ría i els vas explicar que allà sota, allà mateix, durant anys i panys molts pares van deixar-se el cos i l'ànima treballant als Alts forns per aconseguir un plat a taula pels seus fills. Els vas senyalar amb el dit el Museu Guggenheim i els vas comentar que algun dia, qui sap quan, ells també es farien una foto per penjar-la al facebook davant aquell edifici que semblava fet de paper de plata. Els vas assenyalar, malgrat no es veiés, el Casco viejo, i els vas explicar que allà les parets parlaven de tanta història que duien al damunt i de tantes frases que tenien pintades a les parets. Als peus de l'hostal, ressorgint per damunt de tot, els vas dir que es fixessin en San Mamés i els vas explicar que a aquell estadi on l'endemà anirien a veure un partit de juvenils entre l'Athletic Club i el Deportivo en deien La Catedral, ja que allà, a Bilbao, l'única religió que existia no creia en Déu sinó en un equip de futbol. I tu, emocionat, vas dir-lis que l'any passat a València, després que el Barça guanyés 4-1 a l'Athletic, havies dit amén.

Per acabar, després de tot, els vas demanar que se n'adonessin de la sort que tenien de ser allà dins, entre aquelles quatre parets. De la sort que tenien de dur tots el mateix xandall i el mateix polo amb el mateix escut. De la sort de tenir uns companys que si fes falta els despertarien d'un malson a plena nit, els posarien un termòmetre en cas de febre o els deixarien una manta en cas de fred. De la sort de ser allà i que tothom, fos d'on fos, els mirés de forma estranya per parlar una parla pròpia, un idioma diferent del castellà. De la sort de poder ser allà, única i exclusivament, per fer allò que molts nens com ells, persones com ells, no podien fer: jugar a futbol.

I vas anar a dormir bressolat per la lluna de Bilbao volent-la regalar a tots aquells qui estimes.