No enterris aquí les esperances. Segurament només desitges que l'últim bocí de bandera cremada t'enlluerni, ja que aquella serà l'única llum; que sigui quin sigui el seu color, mirant-la fixament observis com es torna cendra un fil minúscul que amaga una gran mentida. Sí. Potser tot torna a ser extraordinàriament relatiu, i al contrari de sempre, ara voldries mirar-t'ho més enllà de la vitrina i no ser una part més de la festa. De la farsa. I et converteixes, doncs, en un espectador il.lustre del circ on qui paga és el que actua i qui no paga és escopit; hi ha cranis estovats per la radiació de la televisió, veus polièdriques vomitant hipocresia i rates que tot s'ho mengen vigilant que els malabaristes no s'escapin fent tombarelles del cercle tancat. Per això potser no val la pena dir res, ja que tot el que hagis de dir segurament no il.lumini; la prosa és la branca d'un arbre de nadal amb les llumetes foses, la poesia un castell en ruïnes dalt un turó on sols s'hi arriba caminant, i tot, a vegades, és gris com un cel blau cap al tard amb dues gavines sobrevolant la brutícia i un fanal amb la llum apagada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada