17/11/10

Microvida

Sense recordar-ho. Devia entrar-hi possiblement encara més atordit i esmaperdut de com ho estava llavors, envoltat de negror i humitat dins aquella cambra sense vida. Relliscava per les parets que palpava a bocins, buscant de forma desesperada una sortida, un auxili, un retrocés; el seu aspecte blanquinós s'apropava més al d'una natura morta que no pas al del doll de vida que, batent com una papallona, cridava contra la claustrofòbia d'aquell espai. Les marques de la seva angoixa es petjaven a les parets de metall i com unglades de desesperació dignificaven el dret a viure.

Per sort, de sobte, un home va obrir el dipòsit número 17 amb el cadàver 24.312 a dins, i per sorpresa absoluta del propi metge forense, el cuc en va sortir aferrant-se a la pell superior de la mà esquerre, movent-se entre els pèls de damunt el canell on moriria esclafat al cap de dos segons degut a l'impacte del palmell de la mà dreta.

2 comentaris:

Arnau, ha dit...

M'ha agradat i bastant molt.

Microrelat i impacte tenyit de negre han d'anar de la mà en un 99% dels casos? O també es poden transmetre coses positives?

Ah no, que l'impacte constructiu no és postmodern.

Albatros ha dit...

M'ha agradat moltíssim aquest microconte. (després de la classe de tendències no tornaré a equivocar-me mai més amb això dels relats i els contes, jaja!)
En fi, què tal la ressenya de Misteri de dolor? Ens veiem demà!!