2/12/10

Cambra

Dona'm la mà, que malgrat no anem per cap riba ni estiguem a la vora de cap mar, bategarem suspesos en els segons eterns que m'han condemnat a ser qui sóc. Som on vulguis que siguem, les parets poden tenir el cromatisme que tu desitgis i les finestres seran com les dels vagons de tren, on el paisatge es succeeix una vegada i una altre sense parar. Que lent el món, deus pensar. Doncs no. Que lentes les fulles roges que colguen allà fora, on vivim mudats en el nostre record que als ulls de tothom sembla una realitat consumada; aquí dins res és real excepte tu i jo. Som si vols a la Diagonal cantonada amb Balmes, però a la cruïlla més transitada de la ciutat no hi ha cap cotxe i, si ens situem mirant a l'Est, veiem un passadís llarguíssim que en forma de baixada s'acaba a l'Hotel Vela, allà on espetega el sol cada matí; on hi hauria d'haver mar hi creem muntanya i la rosa dels vents i els punts cardinals queden trencats a miques com les esferes del rellotge que s'ha quedat aturat des de fa anys a quarts d'una de la nit. No busquis veïns perquè no n'hi han, ni policies ni ambulàncies ni bombers: fa tant que vam ocasionar aquest foc que ja ni recordem els anys d'aquestes flames. Per mirar el cel hem de mirar avall, com un dia vas ensenyar-me a fer, i si t'hi fixes, ja torna a ser de color de mel. Amb un sol mot, conjugant-lo com un botó, viatgem de l'Eixample al punt més alt del turó de Lavit que mai ha existit però des d'on es pot veure l'horitzó -un, setze, vint-i-dos o tants com vulguis-, amb el Castell derruït que mai hem trepitjat i amb el llac ple d'ànecs on mai hem llençat molles de pa. Des d'aquí tampoc sentim els paletes que allà fora criden i treballen; de fet, des d'aquí no sentim res perquè tot el que aquí es mou prové del silenci nostre, de les llengües mossegades i els llavis cosits.
Ets el nu que observen els meus ulls i ets la pell que com un piano puntegen els meus dits.
Ets la cambra que sé que sempre recordarem.

5 comentaris:

Albatros ha dit...

És preciós.

Anna Caterina Fuster ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
Anna Caterina Fuster ha dit...

... i agafa el noi i li digué: Llencem-nos, va. Que si tu caus, jo caic. I si jo caic i tu caus, alhora, estem salvats. T’ho prometo! Em creus?* El noi se la mirà pensant-se que estava boja, però ella feu veure com si no passés res, com si no l’hagués sentit –en sabia molt de dissimular- tot per demostrar-li que si que estava boja, però boja per ell. I la noia, amb una tremolor efervescent com el bicarbonat –aquell de la mama per fer gàrgares-, el va agafar i el va tibar cap endavant, alhora que ella també prenia la iniciativa d’apuntalar-se a l’últim nivell existent de terra. Estaven al final de tot, al principi del no res. De cop i volta**, quan els peus ja palpaven què era sentir l’aire a tots nivells de perspectiva, una sensació de seguretat els va atrapar. Totes i cada una de les lletres que formaven la paraula “seguretat” pinçaven la pell de les seves esquenes tal i com si tinguessin un cirurgià que els hi cosís un tatuatge maligne. De sobte, ella esclata: Era mentida... no m’hauries d’haver cregut! Això, això només és “puenting” i el tatuatge... el tatuatge és la corda que ens assegura. Perdona’m! Em perdones? Ell la va mirar de reüll i tot es va desfer en un malson de realitat. La por va desaparèixer i ja us podeu imaginar... segurs, seguríssims, van caure i, malauradament, la corda no es va trencar.

*(sempre que necessites dir “em creus?” ja saps que l’altre et creurà com a molt estirar un 60%).
**–sempre hi ha d’haver un “de cop i volta!”.

(Només et volia dir que m’ha encantat, Pip. Molt, moltíssim. M’ha agradat tant que després de llegir-lo no m’he n’he sabut estar. Tinc la llengua molt llarga! Doncs això, continuaré fent gàrgares... a veure si passa aquest mal de coll!).

Miquel Sureda i Jaén ha dit...

Fantàstic! (Ho havia de dir)

Anònim ha dit...

Bona síntesi d'influències ferraterianes i ribianes. Saps? Quan et llegeixo sempre sento la teva veu.





Clàu.