26/12/10

Fum, fum i més fum


L'encens i ja crema mentre el més petit de tots, el de l'esquerra, segueix donant tombarelles irracionals agafat amb les mans a la barra que el subjecta de la mateixa manera que fa vint-i-dos anys; ben mirat, fins i tot oblidant la boira de records, tot segueix gairebé igual que aleshores: la Sagrada Família té quatre coses noves que a primer cop d'ull no s'observen, a la granja del costat de la floristeria on les àvies del barri feien el tallat ara hi ha un Kentucky Fried Chicken i la benzinera del xamfrà que abans era Petronor ara és Repsol. Potser és veritat que els autobusos ja no tenen seients de fusta i que els taxistes ja no duen guies de la ciutat del tamany del Nou Testament, però el progrés no és mai sinònim d'oblit. El Mickey Mouse amb barret de Pare Noel segueix pedalant aquella bicicleta estàtica que mai no avança i penses en aquella vegada que et vas passar tot el matí de Nadal pedalant amunt i avall per l'Avinguda Gaudí mentre ells et miraven asseguts des d'un banc; pacients, sabien del tot cert que aquell carrer, aquelles llums i aquells ninotets et tornaven literalment boig i, any rere any, sens falta, els tres anàveu a veure com brincava el Pare Noel que mai deixa d'entrar i sortit de la xemeneia, com si eternament dubtés d'on s'hi està millor, si dins o fora. És magnífic adonar-te que encara segueix dubtant i que al seu costat encara fa tibar les cordes del trineu el Pare Noel del cap petit i la barba molsuda, el que mai sabies si feia cara de simpàtic o de rabiut perquè des de baix el carrer i agafat a les seves mans no ho podies apreciar; el vespre que vas pujar-te damunt les seves espatlles vas poder-lo veure de prop i encara avui penses que et va picar l'ullet. Com a tu aquella vegada, avui hi tornen a haver una cinquena de nens agafats de la mà dels seus avis que miren atentament els sis Pare Noels animats que salten i brinquen davant la mateixa floristeria de l'Avinguda Gaudí amb Provença que fa vint-i-dos anys; els mires i veus com es miren amb els ulls espurnejats d'il.lusió el Pare Noel de la dreta de tot, el que està gras i assegut i no fa res més que gronxar-se al balancí i que sense saber perquè és el més entranyable de tots.

No vols cremar-me els dits però abans de fer l'última calada, apurant-lo fins al final assegut damunt el mateix banc on t'asseies amb ells, te n'adones que un any més has tornat a submergir-te a l'única pàtria real: la infantesa. Fa dotze anys vas deixar de veure els Pares Noel agafat de dues mans i fa dos hiverns que ja no tens cap braç on agafar-te, però ebri de solitud, parles sol expressament cada vespre de Nadal davant sis ninots vestits de vermell que t'incendien de plors mentre els nens riuen.

Això deu ser fer-se gran. I llences el cigarro a terra; t'has fumat totes les cendres de la felicitat i el present és fum, fum i més fum.

Cap comentari: